La volta al gegant: no puc amb el gegant

 

10.4 km. 7 hores 24 minuts 1153 metres de desnivell positiu

No podia passar-me uns dies per aquestes muntanyes donant la volta al Posets per les seves valls i no pujar al Posets. Avui serà el dia assenyalat.

Primer de tot refaig el camí de les roques antipàtiques per les que vaig baixar ahir. Es fa llarg i no s’acaba mai, però possiblement de pujada és de més bon fer. El dia s’ha aixecat bé. Ben aviat el sol toca les cims de les muntanyes més altes.

Em passo l’encreuament que porta al Posets i rectifico fora de camí per no haver de pujar i tornar a baixar. Ja estic en el corriol que no abandonaré en tota la jornada. Puja fort. Vaig fent xino-xano però sense pausa.

M’endinso en la coneguda com a Canal Fonda. Impressionen les parets dels dos costats i veure on s’acaba. El camí està molt fressat, i només cal concentrar-se en els propis passos i anar guanyant alçada. Em sento bé amb l’esforç que suposa. M’aturo un moment i m’abrigo.

Acaba la Canal Fonda. A la meva esquerra tinc la dent de Llardana i al davant la cresta d’Espadas. La pujada segueix. Vinga amunt i més amunt. No sé massa on vaig ja que el cim no es veu, però el camí a seguir és molt evident i no presenta dubtes ni dificultats tret de la forta pujada constant.

Comencen les fortes ventades. No m’agrada gens. Finalment arribo al punt en que ja veig el meu objectiu, però també el camí que hi porta. És un camí esposat amb estimbats a banda i banda. És prou ample, però no em refio amb aquest vent que fa. M’aturo un moment i penso què fer. No em veig capaç d’arriscar-me i decideixo baixar. Contemplo les espectaculars vistes abans de tirar avall. Em sap greu, però em sembla que és el més prudent. Després sabré que altres persones que han pujat aquell dia han fet el cim sense problemes.

Ja tinc la feina feta i ara es tracta de baixar xino-xano i gaudir de la resta de la jornada. Contemplant el paisatge a voltes sembla un paisatge lunar. Què ens porta als humans a assolir els cims de les muntanyes? Suposo que cadascú té les seves respostes. En el meu cas, des de petit anava a muntanya amb els pares. Gaudíem de llocs diversos. Ben poques vegades per no dir gairebé mai pujàvem cims. I, ja a les aleshores, me’ls mirava i pensava que m’agradaria enfilar-me allà dalt. Ja més gran vaig començar a anar a muntanya pel meu compte, gairebé sempre sol i de tant en tant, em poso el repte d’assolir el cim. No acostuma a ser el meu objectiu prioritari, però m’agrada. D’alguna manera és posar-me a prova físicament. M’agrada la sensació d’esforç i gaudeixo d’aquest esforç continuant pujant i pujant. Diria que no és una obsessió però m’agrada i en gaudeixo.

Ja força avall i feta la part de baixada més dreta m’aturo a fer un mos al costat del torrent de la Llardaneta. Segueixo i entro de nou a la zona de roques, el que he batejat com el tram de les roques antipàtiques. Comencen a caure gotes. Accelero el pas, i arribo just al refugi sense mullar-me. Al cap de cinc minuts de la meva arribada al refugi cau un bon xàfec. He tallat ben just.

La volta al gegant: pujades i baixades ben dretes

 12 km. 6 hores 39 minuts 1226 metres de desnivell positiu

Avui surto una mica més tard (7:30). S’ha passat la nit plovent, però el dia s’ha aixecat d’allò més bé. Només sortir del refugi veig al meu davant el coll de la Forqueta (2864 metres) cap on em dirigeixo.

Baixo tranquil·lament en direcció al riu Zinqueta d’Añes Cruzes que travesso per un pont i m’endinso en un bosc de pi negre espectacular. Els primers kms. són força planers amb un lleuger ascens que permet anar a bon pas, però ben aviat es comença a enfilar, a estones molt dret, alternades per zones on la pujada és més suau. El caminoi fa ziga-zagues per entremig del bosc. Els seus vorals estan farcits de bolets. Son tota una temptació!

Quan s’acaba el bosc entro en una mena de circ rocós i ben aviat després de deixar a l’esquerra el corriol que mena a l’ibón d’es Millars, entro en una mena de canal molt oberta on la pujada ara sí és ben i ben dreta. No hi ha més remei que agafar-s’ho amb molta calma. Vaig avançant a poc a poc però sense aturar-me en cap moment.

La pujada s’acaba en una mena de segon circ rocós més menut i el coll on em dirigeixo ja està ben a prop. De nou estic pujant de valent fins assolir-ho per fi.

A l’altra banda pugen els núvols que s’arrosseguen pels cims. M’agafo un breu descans abans d’iniciar el descens. El primer tram com era d’esperar és ben dret i cal anar amb compte, però després es suavitza. Contemplo el primer ibón de tota la travessa, l’ibón de Llardaneta. Després de rodejar-lo segueixo el meu descens seguint el Torrent de Llardaneta per on l’aigua baixa amb força.

 

“... el camí és com la parla,

allà on n’acaba un

també en comença un altre,

si més que els destins

aprenc a estimar el paisatge”

Cesk Freixas

 

 

Els núvols pugen i baixen i el meu caminar pel corriol crea uns moments fantasmagòrics pel mig de la boira.

Creuo el torrent per un pont i entro en una zona de roques que fan de molt mal caminar. Aquest tram final de la jornada d’avui es fa molt pesat. Cal estar atent en tot moment on es posen els peus. Resulta molt lent i el refugi no apareix fins que pràcticament ja ets a sobre.

La tarda al refugi és llarga, tranquil·la i relaxada, mentre cau una boira pixanera que no deixa veure res.

Vistes des del refugi

Vistes des del refugi

I després...

La volta al gegant: fugint de la pluja

 

11,7 km. 5 hores 19 minuts 742 metres de desnivell positiu

Em poso en marxa a les 7, just quan clareja. La previsió per avui no és massa bona. En algun moment o altre la pluja farà acte de presència. És qüestió de no entretenir-se massa pel camí.

La primera part es força planera, però ben aviat comença a pujar, però el camí és de bon fer i puc caminar a bon ritme. Al fons albiro el meu primer objectiu de la jornada, el coll de Chistau.

El camí puja per la vall d’Estós. La llera del riu que baixa porta aigua de forma intermitent. Hi ha trams en els que està ben sec a conseqüència de les poques pluges d’aquest estiu en aquesta vall. El recorregut tret del desnivell no presenta cap tipus de dificultat. Està molt fressat i només cal seguir les marques del GR-11. Comencen a caure gotes, però no va a més i s’acaben aturant.

La vall està rodejada de cims molt alts pels que s’arrosseguen els núvols que m’impedeixen contemplar-los. A mesura que m’apropo al coll la pujada es fa més feixuga però en la seva part final suavitza.

A l’altra banda sembla que està més clar. S’obren algunes clarianes però resulten un miratge de molt curta durada. Gairebé no tinc temps de res i quan mirava de fer-me una autofoto de nou comencen a caure gotes.

No m’entretinc al coll (2577 metres) i començo la baixada per la vall de Chistau. Em començo a creuar amb excursionistes que fan el trajecte a l’inrevés. Tant les roques com l’herbei estan molt relliscosos. Un parell de cops acabo amb el cul a terra i prenc més precaucions per tal d’evitar-ho.

Finalment es decideix a ploure en serio i m’aturo per protegir-me. La baixada és forta i cal anar en compte. Quan arribo a la Pleta d’Añes Cruzes ja no plou gens i m’aturo una estona per assecar tot el que s’ha mullat abans de tornar-ho a posar a la motxilla. És un lloc on conflueixen tres barrancs que porten molta aigua i que acaben formant el Riu Zinqueta d’Añes Cruzes. D’aquesta pleta surt un caminoi que permet ascendir a un dels gegants de la zona, el Bachimala.

Ja sense pluja segueixo endavant. A partir d’aquí el corriol segueix baixant, però ja no ho fa de forma tan forta. A la meva esquerra i al fons de la vall tinc el riu. A l’altra banda del riu observo els diferents barrancs i valls que venen del Posets que tímid no es deixa veure.

Baixo xino-xano fins arribar a les bordes de Viadós. Criden l’atenció el nombre de bordes que hi ha, al menys una desena. Antigament aquí s’havia cultivat blat i les famílies hi vivien tot l’estiu, però ja només és zona de pastura bàsicament d’ovelles. Però també hi ha força vaques.

Quan arribo al refugi m’haig d’esperar una estona ja que els guardes estan dinant. Al meu davant puc contemplar, ara sí, l’impressionant Posets. Un cop instal·lat i quan encara estic dinant cau una forta tempesta. De fet es passarà tota la tarda entre ruixats i tempestes, en alguns moments amb pedra inclosa.

La volta al gegant: escalfar motors

 

9 km. 2 hores 57 minuts 656 metres de desnivell positiu

Abans no acabi aquest estiu agafo de nou la motxilla i em poso a caminar per la muntanya. Aquest any serà la volta al Posets, un dels gegants dels Pirineus. M’agrada trescar uns dies per les muntanyes sense res més a fer lluny de les zones més civilitzades i trepitjar terrenys desconeguts.

Després de 4 hores de cotxe i una breu aturada a Benasque inicio el trekking del Posets o el que també anomenen “la vuelta a los 3 refugios”. Aquesta etapa inicial és ideal per escalfar el motor de cara a properes jornades més llargues i més dures.

Pujo de forma suau per una pista de bon caminar per la Vall d’Estós. Al costat tinc el riu del mateix nom que baixa amb força mentre jo pujo lentament sense pressa.

Trobo molts indicadors del camí, així com marques del GR-11. No hi ha cap dificultat en seguir la ruta. Retrobo les sensacions de caminar a poc a poc sota el per de la motxilla, i alhora sé que tinc uns dies per endavant per trescar en solitud per aquestes muntanyes, una zona del Pirineu farcit de gegants de més de 3000 metres.

M’aturo a fer un mos assegut en un banc i segueixo endavant. Aquests dies son per estar amb mi mateix sense connexió amb el món exterior.

 

“esmicolant la quietud

de pensament a pensament”

Francesc Garriga Barata

 

Fa un bon dia per caminar, no massa calor i el cel tan sols una mica ennuvolat. Puc contemplar els gegants que em rodegen mentre vaig fent camí. A la meva dreta tinc el Perdiguero.

Deixo la pista que també em menaria fins el meu destí d’avui, per endinsar-me per un corriol que passa pel costat de les Gorges Galantes, una meravella natural.

I gairebé sense massa esforç i sense ser-ne massa conscient ja estic al refugi d’Estós, destí final d’aquesta etapa. Compleixo amb el ritual habitual en aquests llocs i que es repetirà al llarg dels diferents dies: prendre possessió de la meva llitera, dutxa, cervesa, menjar una mica, i escriure i llegir mentre espero l’hora de sopar.

El sopar també és el típic sopar dels refugis: parlar amb la resta d’excursionistes allotjats del que han fet avui i d’on aniran demà, així com de la previsió meteorològica que sempre és una preocupació alhora de fer muntanya.

Esglésies del Serrablo, una ruta de dos dies.

Havíem d’anar a Jaca per la primavera, però tot va quedar trastocat pel confinament. Vam deixar passar els mesos d’estiu i hem acabat anant a l’inici de la tardor, quan el contagi del virus ja torna a amenaçar.

Com ja és habitual no teníem un pla preestablert del que faríem. Quan arribàvem a Jaca veiem diferents indicadors de les “Iglesias del Serrablo” que ens van cridar l’atenció.

A Internet trobem informació que ens resulta interessant i seguim les seves indicacions. I sort en tenim, ja que tret de les indicacions genèriques a la carretera principal no hi ha més senyals per arribar a cap de les esglésies, excepte quan ja s’està molt a prop. Per localitzar alguna de les esglésies la cerca va ser força laboriosa i entretinguda. Pot semblar bufar i fer ampolles, però vam esmerçar dos dies per veure-les gairebé totes.

Comencem per l’església de més al Nord, la ermita de San Bartolomé de Gavin. Ja la primera no ens va ser fàcil de trobar. Arribem al poble de Gavin però no està allà. Mirem amb cura les indicacions i ens queda clar que no està al poble sinó que cal continuar per la carretera que puja al port de Cotefablo fins a trobar el desviament que hi porta. Està tota sola sense cap altra construcció al seu voltant i davant d’un prat que fa que ressalti. 

Malgrat localitzar com podem arribar a les restes del Monestir de Pelay obviem arribar-hi ja que no està fa massa bon temps i es pot posar a ploure en qualsevol moment.

Ens dirigim a la següent. A Orós Bajo trobem l’església de Santa Eulàlia al final d’un caminet. Com gairebé en moltes de les que veurem hi ha cementeri al seu costat i amb una tomba just davant de la porta d’entrada que gairebé impedeix entrar sense pràcticament passar per sobre de la mateixa. Molt a prop d’Orós Bajo hi ha Olvan amb la preciosa imatge de la seva església de Sant Martín amb uns núvols ben amenaçadors al fons.

A la tarda volem anar a Susín. No surt a cap mapa dels que disposem, però el Google Maps ens indica el camí per una pista forestal en mal estat. No resulta gens senzill, però al final aconseguim arribar-hi i podem afirmar que ha pagat la pena. És tracta d’un poble abandonat però ben cuidat. Potser és l’hora del dia que ja es comença acabar, la grisor dels núvols, les vistes de la vall del riu Gállego. Més que un poble, és un antic nucli habitat. Segons explica la wikipèdia tan sols són tres cases. Per iniciativa d’una descendent d’una de les cases, que ara està enterrada al cementiri del poble, s’ha creat un grup que ha procedit a la reconstrucció del poble i els seus camins, vorejats per parets de pedra seca. Hi passegem una bona estona, ens aturem, fem fotos, ... Ens envolta el silenci i el misteri del lloc. La cerca de Susín i la seva visita ens ha ocupat tota la tarda, però ha estat ben emprada. Després consultant la xarxa veiem que en aquesta mateixa zona anomenada del Sobrepuerto hi ha altres nuclis petits de població (Basarán, Otal, ..) que també estan abandonats i que potser seria interessant de visitar, encara que no ho farem.

L’endemà també s’aixeca ennuvolat i amb amenaça de pluja, però nosaltres seguim la nostra exploració d’aquest seguit d’esglésies que ha captat el nostre interès.

Comencem el matí amb la solitària i curiosa església sense campanar de San Juan de Busa. Ben a prop just als costat de la carretera trobem Sant Pedro de Larrede, amb un campanar ben bonic i amb el cementeri just a peu de carretera. Seguim fins a Satué. Al final del gairebé únic carrer del poble podem contemplar San Andrés de Satué amb una perspectiva ben bonica. Allà se’ns posa a ploure. La següent església la tenim a Latas, a prop de Sabiñanigo. Passem pel davant de l’església de San Martín però no ens aturem ja que s’acaba de posar a ploure amb ganes. 

Quan arriben a Isún de Basa ja no plou. Hi trobem un safareig ben conservat, just al davant de la església del poble. Però aquesta està molt deteriorada i no s’avé a l’estil de totes les que hem vist fins ara, i a més a més, no hi ha cap cartell explicatiu. Creiem que no és pas aquesta la que busquem. 

De nou el Google Maps ens indica que no la tenim lluny, però que ens cal seguir una mica més enllà per arribar a Santa Maria d’Isún de Basa una mica apartada del poble, però alguna casa al seu voltant.

Per tancar el matí ens dirigim a San Juan de Orús, una mica allunyada de les que hem vist fins ara i situada al bell mig de la vall del riu Basa.

Deixem per la tarda el conjunt d’esglésies que hi ha més al Sud. Aquestes són una mica diferents de les que hem vist fins ara, però també formen un conjunt prou interessant. Són més properes al romànic que coneixem i sense influències mossàrabs.  Comencem per San Martin d’Arto, dalt del turó que domina aquest petit poblet. Ben a prop hem vist les runes de les esglésies de los Santos Quirico y Julieta del segle XVIII i que no formen part de la ruta del Serrablo. No massa lluny, i també dalt del petit turó on hi ha el poblet d’Orna de Gállego trobem San Miguel de Orna. 

Ens desplacem fins a la zona coneguda per la Guarguera, per arribar-nos fins la petita església de San Martín de Ordovés, també dalt d’un turó.

Per un petit laberint de carreteres i pistes anem fins a Lasieso on podem contemplar San Pedro de Lasieso, recentment restaurada i que havia format part d’un monestir. Es nota en la seva monumentalitat, segurament és l’església més gran de tot el conjunt. 

Ja que estem a prop intentem arribar al castell de Lerés, però no el localitzem. Posteriorment, mirant algunes fotos, és molt possible que passéssim pel costat, però com que no té forma de castell no fessin cas. En canvi trobem el petit poble “deshabitat” de Layés, lloc on llegim que encara si fa una romeria anual. 

Va arribant el fred i també la fosca i encara ens resten dues esglésies per visitar: San Miguel de Latre i San Salvador de Javierrelatre. A aquest poble ja arribem gairebé de nit i ja no ens hi aturem.

Han estat un parell de jornades prou interessants que ens ha permès fer ruta amb el cotxe per aquesta part del Nord d’Aragó i contemplar un bon grapat d’esglésies i poblets. Es tota una curiositat la quantitat d’esglésies que al llarg de l’Edat Mitjana van poblar totes les valls pirinenques, unes ben a prop d’altres. En tenim exemples ben coneguts, a la Vall de Boí, Vall d’Aran, les valls d’Andorra. Aquesta ruta de les esglésies del Serrablo n’és un exemple més de com de poblada devia estar tota la zona pirinenca en els primer segles del segon mil·lenni.