dijous, 30 d’abril del 2009

II Trofeu Boti-Farra

Amb aquesta cursa reprenc la Copa Catalana. Abans de l'estiu seran 6 curses en 9 setmanes, per tant en poc temps es decidirà una part important de la temporada. Fa tan sols uns 6 mesos que vam córrer en aquest mapa, per tant al llarg de la setmana he pogut repassar el mapa amb atenció per preparar la cursa.
En aquella ocasió van ser 3800 metres, 205 de desnivell i 20 fites i avui serà una mica més llarga, però menys fites: 4300 metres 230 de desnivell i 17 fites. Surto el penúltim de la meva categoria. Darrera meu a
tres minuts surt en Joan Sánchez, el favorit de la categoria.
El lloc de sortida ha canviat, però el conec de l'any passat. Un cop al triangle decideixo ràpidament pujar per un corriol que tinc a la meva esquerra.
Travesso un camí i arribo al camí de dalt que prenc a l'esquerra. Un cop a la corba cerco el grup de pedres on trobaré la primera fita.
Per anar a la segona intueixo que l'itinerari òptim és anar a nivell, però no m'aturo a pensar i recordant una part de la cursa de la temporada passada pujo fins al camí i corro fins voltar un turó.
Un cop allà deixo el camí observo un grup de pedres que vull utilitzar de punt d'atac i des d'allà ja localitzo on tinc la segona fita.
Remunto de nou fins el camí.  Corrent veig a la meva dreta la fita 11. Haig d'agafar un camí a la dreta. L'agafo, però resulta que és un petit torrent i no un camí i tinc que rectificar. De nou corrent pel camí. Torno intuir que deu haver-hi una forma d'arribar a la fita 3 sense tenir que pujar i després baixar, però no tinc clar de ficar-me en una zona de verd fosc i prefereixo assegurar. Quan m'apropo a la fita ja veig que hi ha gent que hi torna. Allà vaig i ja és meva.
La 4 sembla fàcil i així és. El camí fins a la corba i després enfilar-me, allà està. Mentre anava pel camí ja he estudiat l'itinerari fins a la 5. Simplement pujar fins la pista forestal, desviant-me una mica cap a la dreta i cercar la fita a l'altra banda del camí a darrera d'una roca.
La 6 no cau lluny. Segueixo pujant travesso el camí. És una zona de moltes roques i pedres. Comença a ploure. Primer només són unes poques gotes i de cop i volta es converteix en un xàfec important. Veig al Mariano que havia sortit molt abans. M'estic apropant a la fita. Crec que la tinc per sobre meu, però en localitzo una més avall. Estic gairebé segur que no és meva, però no puc evitar la temptació d'anar a mirar-ho. Evidentment no ho és. Torno a pujar. Aquesta és una errada massa freqüent i que encara no he après a evitar. Veig arribar al Joan Sánchez que ja m'ha atrapat.
Passa ell primer per la fita i després jo.
La 7 està pràcticament en la mateixa corba de nivell. Travesso una zona de vegetació per agafar un corriol que em portarà al grup de roques on hi ha la fita. És un gran laberint de roques. Suposo que estem al que anomenen les Roques d'en Boquet. Segueix plovent. Es tracta de trobar la roca on hi ha fita. Ja la tinc!
La 8 es tracta d'acabar de travessar aquest grup de roques i un camp. Està a l'altra banda. Correm pel mig del camp amb el Joan i ja està.
Sortint de la 8 prenem opcions diferents. Vaig a buscar el camp del costat i travesso una pista per baixar per un tàlveg fins la següent pista forestal i allà seguir a nivell per un bosc net fins trobar la fita.
Ens trobem corrent per una pista de nou amb el Joan i també amb el Josep Mª. La fita queda a la nostra dreta. El primer en deixar la pista és el Joan i després ho faig jo. No està on la busco. És una zona complexa i necessito orientar-me bé. Penso que tant el Joan com el Josep Mª ja la deuen haver trobat i estic allà perdent temps. Em costa, però finalment identifico la zona oberta en la que em trobo en el mapa i ràpidament localitzo la fita. Allà també trobo a l'Adrià que havia sortit 3 minuts abans que jo.
Baixo cap a la pista forestal. Allà estant també el Joan i l'Adrià. Baixo per un lloc diferent que ells. Topo amb arrel i ja soc per terra. Sort que caic en tou. Baixo corrent per la part de dalt d'un tàlveg que tinc a la meva dreta. Ja no plou. Em tinc que aturar a cordar-me la sabatilla. Estic xop. Vaig baixant. Tinc la sensació de que he baixat massa, quan identifico al mapa on estic, una zona oberta, i tinc al davant el bosquet on té que haver-hi la fita al peu d'una roca. Així és.
I ara toca córrer. Baixo al camí. Vaig a tope. Suposo que tinc al Joan i a l'Adrià per davant. La 12 està sota un pont. Arribo a sota el pont, però no hi ha la fita. Quedo descol·locat. No pot estar a un altre lloc. L'hauran robat ? Arriba el Joan. Li passa el mateix que a mi. Estem desconcertats. No sabem què fer. Decidim continuar endavant. Està arribant a l'Adrià i li diem que no busqui que allà no hi és. Uns metres més
enllà hi ha un altre pont i la fita. Estem convençuts que no està ben col·locada. Però a casa amb tranquil·litat és evident que l'error és nostre.
Al mapa hi ha dibuixats dos ponts, però difícils d'identificar amb les presses.
I ara si que ja tot és córrer pels carrers del poble fins al final. Em tinc que tornar a parar a cordar-me la mateixa sabatilla. Haig d'exprimir-me per recuperar una mica de temps al Joan, i així ho faig. Al final han estat 1-03-38 en 2ª posició i a 2-30 del primer, el Joan. He acabat amb molt bones sensacions en una cursa que he gaudit molt. Potser i pensat ara en fred tinc que donar-me una mica més de temps a prendre algunes decisions d'elecció d'itinerari.
A l'arribar tinc molt de fred. Vaig ràpidament a la dutxa. Surt el sol i mentre esperem el lliurament de premis podem gaudir d'una excel·lent botifarra, per alguna raó és el trofeu Boti-Farra.

 
Josep Mª Dedeu corrent xop i concentrat
Foto Farra-O

divendres, 17 d’abril del 2009

Fang! No hi ha per tant.

La cursa de fons de Canovelles forma part del gran slam del sabó (Montornés, Mataró i Canovelles). Els que fan les tres curses ja no necessiten comprar productes de neteja al llarg de tot l'any.
És una de les curses clàssiques del calendari. Sempre s'ha celebrat el Dilluns de Pasqua i malgrat alguns petits canvis, ha mantingut la mateixa atípica distància (15 kms.) tret de les primeres edicions i amb un recorregut mixte (urbà, camins i polígon industrial) amb algunes pujades amb desnivell considerable per ser una cursa urbana.
És el meu retorn al que podríem qualificar de cursa d'asfalt després de gairebé un any, i retrobo molts amics i coneguts que ara feia temps que no veia a l'haver canviat el tipus de curses en les que acostumo participar. Vaig gaudir molt d'aquest retrobament en tots els moments de la cursa
No tinc massa clar quin és el meu objectiu. A casa m'he mirat el meu historial de participació en aquesta cursa. Tot començava al 1992, l'any olímpic:

1992: 1-09-06
1993: 1-14-37
1994: 1-03-56
1995: 1-03-52
1996: 1-03-42
1997: 1-09-39
1998: 1-07-55
2003: 1-13-27
2004: 1-09-47

Penso que fer la cursa a 5 el km. pot estar bé, i em marco aquest objectiu d'entrada (1-15). Dos amics (Arcadi i Felip) també tenen el mateix objectiu i tinc pensat sortir amb ells. Però a la sortida no els veig i surto
sol.
Acostumat a les sortides en solitari en les curses d'orientació la sortida al bell mig de tanta gent és molt diferent, fins i tot, puc dic que m'atabala i tot. El meu dubte acostumat a les accelerades i aturades en l'orientació és si podré mantenir un ritme constant.
De moment no m'haig de preocupar la massa en moviment em porta, però al mateix temps m'impedeix veure la primera fita (ai! Quilometre). Passo el segon després d'una forta pujada en 10-54 i ens encaminem cap l'interior del poble: 4-52 pel tercer Km. L'Arcadi i el Felip que havia sortit al darrera m'atrapen i m'ajunto amb ells tot fent petar la xerrada. Tampoc he vist el 4 i en el 5 marco 10-02.
Aviat s'acaba l'asfalt i la zona planera i comencen els camins amb una mica de fang, tampoc massa. No s'ha d'exagerar. I també s'inicien les primeres rampes. De moment les aguanto bé, Km. 7 (10-15). Tampoc he vist el 6. Em passa amb els punts quilomètrics com amb algunes fites.
Les cames comencen a queixar-se, sobre tot, a les pujades on me les noto pesades i vaig molt lent.
Primer l'Arcadi i després el Felip s'allunyen. També m'avança un conegut d'orientació el Ferran Santoyo: Km.
9: 11-35 i Km 11: 11-18. Ritmes molt lents.
S'ha acabat la zona de fang i tornem a l'asfalt del polígon industrial en una zona d'anada i tornada completament plana on podem veure als que ja tornen i van en direcció a l'arribada.
Els el moment d'agafar un ritme constant, però no puc. Passo el 12 en 6-10. A partir d'aquí em trobo bé i faig els darrers 3 a un ritme que m'agrada (5-05, 5-00 i 4-59). Serà que necessitava una hora d'escalfament!. L'objectiu inicial de 1-15 ja no és possible i em marco baixar de 1-20, però tampoc per poc. Al final 1-20-22 a 5-22 per km. I posició 774 de 1206 arribats i 79 de la meva categoria.

dilluns, 13 d’abril del 2009

Il·luminats a la cerca del Sant Grial

Des de la lectura d'un post en el bloc de l'amic Pep que havíem decidit que un dia el portaria a donar un tomb per les ermites de Montserrat. Però quan seria això ? Què millor que aprofitar els dies de Setmana Santa ? I posats a fer que sigui un dia significatiu: el Divendres Sant.
Segons es diu, en aquesta data en la muntanya de Montserrat s'il·lumina el lloc on hi ha amagat el Sant Grial.
Les previsions meteorològiques no auguren res de bo, però allà ens plantem tres il·luminats (en Pep, la Teresa i jo) disposats a desafiar a les forces de la natura. Deixem el carro al costat de Santa Cecília i just al davant trobem les primeres senyals que ens marcaran l'inici del nostre camí. Fa fresca i una lleugera roina ens crea dubtes en la tria del nostre vestuari.



El camí és estret, però ben marcat. Va pujant lleugerament. El contacte constant amb les branques i matolls ens va humitejant, però aviat entrem en calor. De tant en tant el pas per algunes zones de pedres mullades
ens fa prendre precaucions per evitar perilloses relliscades. Entre boires deixem enrere el majestuós Cavall Bernat i per un moment podem albirar el paisatge que tenim als nostres peus.



A falta de trobar la llum que ens il·lumini en el nostre camí l'oracle de l'Alpina ens fa un bon servei en alguns moments. Estem a sobre el monestir i podem visitar la primera ermita, la de Santa Trinitat que en la seva època de més esplendor era la més gran de totes.
Ens apropem a la de Sant Dimes i de la Santa Creu però no les podem veure. La boira ens juga una mala passada. Intuïm que estem a prop, però els cingles que també tenim propers ens fan ser prudents i ens retirem a la cerca de Sant Benet, aquesta més fàcil de trobar.
Camí cap a Sant Joan passem pel costat de Santa Anna, però no sabem veure els pocs murs que encara resten dempeus. Avui els designis divins no ens volen ser propicis i ens amaguen els preuats tresors que anaven cercant. Podem visitar Sant Joan i Sant Onofre, unides per un estret passadís penjat al mig de la roca i deixem per un altre dia les misterioses escales que al mig de la boira s'enfilen amunt. Potser cap el cel?



Agafem el camí de tornada, ara si ja a bon ritme, pels camins de la cursa de l'Alba, cap el Monestir i a partir d'aquí per la carretera fins el cotxe, amb el ferm propòsit de cercar una dia més propici que ens permeti tornar amb millors garanties de poder assolir el nostre objectiu de visitar les 13 ermites, i no tan sols 4, i per què no, potser localitzar el Sant Grial

dimecres, 8 d’abril del 2009

No em canso de trescar per la Mola

Dilluns 6 d'abril de nou torno a la Mola amb la intenció de fer la volteta de costum, però un cop faig el cim canvio d'idea i exploro nous camins i visito llocs que feia temps que no trepitjava. Al final són uns 18 kms. i 2 hores 29 i amb ganes de tornar-hi i provar altres corriols que he deixat per un proper dia.
És un massís ple de petges de l'home plenes d'història, però també  plenes de misteri.
           

Una vegetació sempre canviant que enamora
           

I uns camins de silenci i solitud, planers i costeruts que fan bufar de valent i ajuden a estar amb un mateix concentrat en l'esforç i amb els propis pensaments que volten per on ells desitgen sense cap tipus de control. T'omplen els  pulmons d'aire pur i el cervell d'idees renovades i de tranquil·litat.
    

I els conglomerats formant els impressionants cingles que ens rodegen i apareixen de sobte d'entre la vegetació per regalar-nos la vista.
   

dilluns, 6 d’abril del 2009

S'han acabat les proves

Ahir va ser Calella, un mapa en el que ja havia corregut l'any passat i que m'agrada. Després de la primera cursa de Copa Catalana de la temporada a Sils em vaig proposar córrer unes quatre curses populars per posar en marxa una sèrie d'estratègies que m'han de permetre millorar:
  1. Començar la cursa més concentrat per evitar els problemes que a vegades tinc en les primeres fites i mantenir el màxim de concentració al llarg de tota la cursa, evitant els elements externs que a vegades em distreuen.
  2. Anar més segur entre fita i fita i com a conseqüència aturar-me menys a comprovar si estic en la bona direcció i també ser més ràpid en la presa de decisions d'elecció d'itineraris.
  3. Aprofitat tots els moments “plàcids” de la cursa per planificar itineraris entre fites.
  4. No reservar-me físicament i anar al màxim de les meves possibilitats.
La de Calella és una cursa exigent físicament i també tècnicament amb un mapa amb zones amb pocs punts de referència i amb forts desnivells. Vaig aconseguir fer un bon planteig de cursa i en alguns moments em vaig estalviar pujar i baixar tot cercant itineraris que vorejant els turons en travessar-los, encara que en una de les ocasions que ho vaig fer no em va anar bé.
Crec que haver millorat considerablement en els tres primers objectius que m'havia plantejat després de Sils, però encara puc explotar una mica més la meva forma física actual i anar més ràpid quan això sigui possible. Ahir mateix al final de la cursa i malgrat la forta pujada final em trobava pletòric.
Dos punts febles i que normalment encara em donen molts problemes és tractar de fer rumb fins a la fita i seguir una corba de nivell. Acostumo a desviar-me en excési per tant no assoleixo la fita amb rapidesa. Mentre no millori en aquestes dues tècniques tinc que procurar no utilitzar-les en les curses si no és imprescindible.
Com sempre que corro els C1 en els curses populars vaig quedar molt lluny dels primers, però aquest no és el meu objectiu, ja que el que pretenc a l'inscriure'm en aquests circuïts és fer curses més llargues i amb més dificultat tècnica i anar aprenent a poc a poc.
Una decepció d'ahir va ser que no hi havia cap fita a la platja. Molts ho esperàvem. De fet alguns hi van passar per error, perdent molt de temps. Al final va ser 1-35-29 per 5100 metres, 21 fites i 290 metres i posició 23 de 27 acabats. Si comparo (ja sé que mai són comparables les curses d'orientació d'un any per l'altre) amb l'any passat he assolit un molt millor temps. Aleshores vaig fer 1-51-24 per 4200 metres, 275
metres de desnivell i 23 fites.
Ara es tractarà de veure com em van les properes dues curses que ja seran de Copa Catalana, la primera a Vilassar de Dalt a finals de mes.

diumenge, 5 d’abril del 2009

Camins sense fang

Diumenge atípic. Acostumo a sortir a córrer aviat, però m'aixeco i plou. Porta plovent des d'ahir i no tinc ganes de mullar-me. Miro la Formula 1 a la televisió i surto a llegir el diari mentre prec un cafè amb llet.
Ha parat de ploure i encara que ja estem a prop del migdia decideixo sortir a entrenar una estona per un circuït tot asfaltat però per una zona agradable.
Surto de casa en direcció a Terrassa. Deixo la carretera i agafo direcció a Torrebonica.
 Passo pel davant de Mercavallès i l'Hospital de Terrassa i poc després travesso les vies del tren i enfilo cap a Mossèn Homs per camins ben asfaltats sense cotxes i amb camps recentment remoguts i amb un color de terra preciós.
El cel està tot emboirat, amb núvols consistents i amenaçadors. Em trobo lleuger i amb bon ritme. Allà lluny entre núvols emergeix La Mola, sempre permanent i vigilant en l'horitzó i amb un camp d'un verd brillant en primer pla.
Direcció Matadepera el camí travessa un bosc de pins, molts d'ells per terra. Giro cua i torno cap a casa. Porto una hora i un minut, i ara ja pràcticament tot és baixada fins a la porta de casa. Torno per la carretera del golf i tracto d'accelerar el ritme. Recordo que la darrera vegada fa un parell de mesos quan ja anava de baixada em trobava les cames molt cansades, però avui em sento bé i puc apretar fins arribar a casa i acabar l'entrenament amb 1-48-09, per 1-57 de la darrera vegada. Està clar que l'entrenament continuat d'aquests dies estan donant els seus fruits.