Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cerdanya. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cerdanya. Mostrar tots els missatges

diumenge, 3 de juliol del 2022

Gaudint de l'orientació

Dos dies de Fontanals

Dissabte, llarga distància: 5,1 km. 1-08-28 160 metres desnivell positiu, 1r. de 4 a H60

Diumenge, mitja distància: 3,8 km. 1-05-47 114 metres desnivells positiu 2n. de 5 H60

Segon en el global dels dos dies.

El Pla de les Forques és un entorn i un mapa que m’agrada. Darrerament no faig massa curses d’orientació, però aquesta m’atrau, malgrat que és un mapa en el que acostumo a fer més errades del compte. Sempre que hi vaig recordo que aquí era un dels llocs al que acostumàvem a anar amb els pares i els tiets de Vic a caçar bolets.

Sortida. Foto del COC

El dissabte soc dels primers a sortir i ho faig sense pressa. Fins a la primera fita és més aviat en pujada i vaig lent. Ja fa temps que a les pujades puc córrer ben poc, però això també em permet pensar més i anar més directe a les fites. Per arribar a la tercera torna a tocar una forta pujada pel mig del bosc fins assolir el llom. La pujada se’m fa llarga i el llom no arriba mai. De fet, en algun moment penso que ja hi soc i no és així. Al final ja estic al llom i localitzo la clariana on hi ha la fita. La 4 i 5 són en baixada i amb pocs elements significatius, i haig d’anar amb molt de compte de no passar-me.

A la 6 decideixo donar la volta pels camins per estalviar-me pujar de nou. Això m’ha permès trotar, però crec que hauria esta més ràpid fer-ho per la via directa pujant i baixant.

Tant passar tanques de bestiar per sota, sumat al fet de tenir que anar ajupit degut a la gran quantitat de branques baixes dels arbres, fa que l’esquena se’n ressenti i la començo a notar. La 8 està en una zona on recordo haver fet errades en altres edicions, i a punt estic de tornar-hi, però rectifico i ja la tinc. La 9 me la passo, però un lleuger tàlveg em permet rectificar i al girar-me veure la fita. Dues fites més, força ràpides i ja estic. Acabo prou satisfet, i més quan veig que després de molt de temps guanyo la cursa. He revisat les meves notes i les darreres curses de Copa Catalana que havia guanyat van ser la temporada 2015 a Sant Martí Sescorts i a Malanyeu. Sabia que feia temps, però no era conscient que n’hagués passant tant

Diumenge surto amb una mica de pressió per conservar el primer lloc del dissabte, però amb l’esquena adolorida. A les primeres fites vaig bé i gaudeixo. La quarta no la trobo a la primera i haig de fer una mica de volta per acabar de localitzar-la, i per anar a la 5 faig més volta del compte al sortir en la direcció equivocada de la fita 4. A partir d’aquí gaudeixo de la cursa i les vaig trobant totes a la primera, malgrat que l’esquena em fa força la guitza. A les darreres fites em trobo molt lent i cansat. Se’m fa feixuc aquest final. De fet perdo una mica de temps a la darrera fita. Ja em costa pensar. He fet segon que tampoc està gens malament, però he perdut la posició de privilegi en la suma de resultats dels dos dies.

Arribada de diumenge. Foto del COC.


dimarts, 23 d’octubre del 2018

Terreny d'alçada


Dissabte, 20 d’octubre de 2018

Guils de Cerdanya, llarga distància

H50, 5,1 km. 18 fites i 110 m de desnivell

Fets 7,6 km. en 2-06-38 197 de desnivell 12è de 16 classificats



Diumenge, 21 d’octubre de 2018

Guils de Cerdanya, mitja distància

H50, 2,6 km. 10 fites 45 m.

Fets 4,7 km. 1-37-01 29 m+ 12è de 18 classificats



Global 2 dies 10è de 19 classificats

Malgrat que les previsions inicials per aquests dos dies indicaven pluja, al final vam tenir un parell de dies excel·lents per la pràctica de l’orientació. Ambdues curses es desenvolupaven al voltant dels 2000 metres d’alçada. Les primeres fites no van presentar dificultats. Anava lent, però tant el bosc net com les zones obertes on es desenvolupa aquesta primera part de la cursa em fan sentir segur.

Tot canvia amb la setena fita. Entro en una zona on ja no és tan fàcil avançar. Hi ha roques per totes les bandes. Avanço lentament. Penso que la fita queda a la meva esquerra, però no la veig. Busco una petita zona oberta, però ben aviat no sé on estic. Tot és igual i no és possible trobar una referència per ressituar-se. Finalment decideixo sortir de la zona i tornar a començar. Ara sí que la trobo, però ja he perdut molt de temps. Com sempre de primeres hi havia passat molt a prop. En la següent de nou torno a perdre molt de temps.
A partir d’aquí hi poso els cinc sentits i tot comença a anar més bé. La tirada llarga la resolc sortint primer a la zona oberta i un cop de nou en la zona de pedregar cercar una riera que m’ha de servir de punt d’aturada i d’atac al mateix temps. Una fita més i ja estic fora de la zona de pedres. Torno al bosc net i a les zones obertes del principi i sense presses, però sense més errades acabo la cursa. En les dues primeres fites on canviava de zona he perdut molt de temps. I l’endemà la cursa és en aquesta zona. Ja em puc mentalitzar.
Està clar que la cursa llarga va estar l’aperitiu del que ens esperava el dissabte a la mitja distància, on tota la cursa es desenvolupa en la zona de pedres que tants problemes em va causar el diumenge. Surto previngut i de nou començo bé, però a la tercera fita ja hi tornem a ser. Em costa mitja hora trobar-la, tot i l’ajuda mútua que ens donem amb el Sergi: jo li mostro on està la seva fita i un cop allà em ressituo en el mapa. Amb prudència i amb alguna volta més del compte vaig localitzant la resta de les fites, però tinc clar que no ha estat un cap de setmana amb bones curses. Malgrat els anys i les més de 200 curses d’orientació que ja porto a les cames, encara no n’he acabat d’aprendre. El cònsol és que hem estat molts els orientadors que hem tingut serioses dificultats en aquest terreny. Amb tot he gaudit de l’orientació. De fet ja ens agrada això de perdre’ns i que ens costi de trobar les fites, encara que a vegades ens agradaria no fer tantes errades.
En aquest parell d'enllaços podeu veure amb claredat les voltes que he donat els dos dies per trobar les fites:

dijous, 31 d’agost del 2017

La millor cursa dels cinc dies: cinquè dia de la O’Cerdanya


O’Cerdanya
Dimarts 15 d’agost de 2017
Mitja distància a La Molina
3,7 km., 16 fites i 80 m. de desnivell
Van ser 4,8 km., 1-03-59 i 48 m. de desnivell 47è de 64 classificats
GLOBAL dels 5 dies O’Cerdanya 7-14-28 i 48è de 50 classificats



I arriba la darrera cursa. L’escenari i el terreny de joc és immillorable, la Molina. Ens pugen amb el telecadira fins la zona de sortida. No havia pujat en aquests estris des de que de petit els meus pares em portaven a la neu. Les vistes són tot un espectacle i un cop arribat a dalt puc contemplar en detall l’escenari on es desenvoluparà el campionat del món de Rogaine del 2019.
Està clar que el fet de començar a dalt de tot convertirà aquesta cursa en una cursa en baixada. Cal ser prudent. No es pot anar tot el ràpid que es podria si no es vol prendre mal. Aprofito les zones obertes pel mig dels boscos en les dues primeres fites.
A la tercera perdo temps per no saber veure en el mapa una pista de descens de bicicletes. Quan la veig ja porto una estona cercant en un bosc que no toca i haig de rectificar la meva errada inicial i canviar de bosc.
Una nova baixada primer per terreny obert i un cop albirada la fita per sobre d’un petit rocall em porta a la quarta. Baixo fins el camí i d’allà intento orientar-me per una mena de laberint de zones obertes entre mig de vegetació impassable, però acabo en una fita que no és meva. Una tanca em permet re-orientar-me fins a la fita.
La 6 sembla fàcil, però no hi ha mai res fàcil en orientació. No veig un petit corriol dibuixat al mapa i acabo en un arbre caigut que no és el que busco i que ni tan sols està dibuixat en el mapa. Em ressituo des d’una petita depressió i ja tinc el meu arbre caigut.
A partir d’aquí ja tot serà bufar i fer ampolles: córrer per entremig del bosc, petits corriols, alguna pista, rodejar un llac, travessar alguna zona oberta, tornar a cercar quin és l’arbre caigut dibuixat al mapa, .... I un final de cursa en plena baixada per una pista d’esquí fins travessar l’arc d’arribada després de 5 dies seguits d’orientació.
Al final han estat 420 metres de desnivell negatiu!
Sens dubte aquesta ha estat la meva millor cursa de l’O’Cerdanya, en la que les errades han estat petites i no han suposat grans pèrdues de temps. D’això se’n diu deixar un bon regust de boca tot pensant en la propera cursa d’orientació al peu del Pedraforca, un altre escenari que promet.

divendres, 25 d’agost del 2017

Pla de les Forques 2: quart dia de la O'Cerdanya


O’Cerdanya
Dilluns 14 d’agost de 2017
Llarga distància al Pla de les Forques
5,6 km., 13 fites i 190 m. de desnivell
Van ser 8,5 km., 2-00-15 i 190 m. de desnivell 57è de 65 classificats



Una cursa de llarga distància ens espera de nou. Fa pinta de ser com la cursa del primer dia, més o menys la mateixa distància i una mica menys de desnivell. Repetim el mapa de la tercera jornada. I també com ahir sortia tard, als vols del migdia. Això em va permetre de nou una matí de relax amb temps per tot, inclòs una bona estona de lectura.
Surto bé, no massa ràpid, controlant no anar massa de pressa per tenir gas cap al final de la cursa. Noto a les cames. És el quart dia seguit de cursa. La descripció del primer control és una soca. Veig una fita en un arbre i penso que no és la meva i passo de llarg. No la localitzo i torno enrere. Vaig a mirar i resulta que si ho era.
La 2 està molt lluny, una bona tirada. Miro de fer el menys desnivell possible rodejant un petit turó pel mig del bosc. Des d’una zona oberta i humida, aprofito un parell de corriols per fer l'aproximació fins a la zona d’atac. No la trobo a la primera, però després de rectificar ja la tinc. M’ha sortit prou bé aquesta tirada llarga.
La 3 és a prop però no resulta fàcil, unes petites franges de zona oberta faciliten la tasca de localitzar-la. La 4 també és a prop. Vaig a nivell. Crec que identificaré una petita zona oberta. De sobte tinc la impressió que me l'he passada i torno enrere. No ho tinc clar. Baixo fins a corriol al costat d’una petita riera. Al final resulta que estava una mica més endavant del lloc on havia d'arribar. Falta de confiança?
La 5 és en pujada, però tret de l’esforç físic necessari em resulta fàcil.
La 6 serà la fita fatídica d'avui. Ara ben assegut i estudiant el mapa veig unes petites clarianes al mig del verd hi faria diferent un atac diferent a la fita. Però en cursa ja se sap, les decisions mai són tan fàcils. La meva intenció és fer rumb des de l'avituallament. Tot va bé fins endinsar-me en la zona de bosc verd. No és fàcil progressar i començo a tenir dubtes. Segueixo endavant amb dificultats. Se’m fa llarg. Acabo en una petita zona oberta amb una fita en un talús de pedra que no és la meva. Tracto de situar-me però no sé  massa on sóc. Acabo sortint a un corriol. Em costa identificar quin és, però només pot ser un. Haig de tornar enrere i busco l'inici d'un tàlveg que ara trobo sense dificultat. Una mica més enllà hi ha la meva fita. He perdut molt de temps. Serà el tram en el que he emprat més temps de tota la cursa, més fins i tot que en la tirada llarga de la 2.
A la 7 que també trobo en segona instància coincideixo amb el Toni que s'havia enganxat a la segona. Per anar a la 8, desprès de l'experiència de la 6 desestimo anar a rumb pel mig del bosc i busco assegurar per corriols i la clavo. Segur que he trigat més però ha valgut la pena. A partir d’aquí ja tot serà bufar i fer ampolles i gaudeixo d’allò més. A la 11 em torno a trobar al Toni, però que buscava la 9. Definitivament no és el seu dia. La 12 i la 200, avui sense problemes. 
Al final 2 hores justes. No ha anat malament, llàstima de la 4 i 6. Una nova jornada dels cinc dies al sac. Demà ja s'acaba l’experiència.

dilluns, 21 d’agost del 2017

La meva cursa 500 i 200 d’orientació: Tercer dia de la O´Cerdanya


O’Cerdanya
Diumenge 13 d’agost de 2017
Mitja distància al Pla de les Forques
3,4 km., 13 fites i 100 m. de desnivell
Van ser 4,8 km., 1-06-48 i 102 m. de desnivell 58è de 67 classificats


En el tercer dia deixem territori el territori francès i les curses es traslladen a La Cerdanya catalana, en concret al Pla de les Forques, lloc de nom ben curiós, i on estava previst situar les proves d’esquíde fons de les possible Olimpíades d’hivern del 2026. També és el lloc on penso que de petit anava a buscar bolets amb els meus pares, encara que això no ho sé del cert.
Aquesta serà la meva cursa 500 de totes les que tinc anotades des que vaig començar a córrer. I al fer el recompte també veig que és la meva cursa d’orientació 200. Quina casualitat!
Avui m’ha tocat una hora de sortida de senyors. M’ha donat temps d’esmorzar sense pressa i de relaxar-me llegint una bona estona tot contemplant el paisatge. Però tan de relax tampoc ha servit per millorar la meva cursa.
Surto directe cap a la primera fita. Està en un tallat al final d’una zona oberta. Arribo a la fita. No veig bé el número. Està mig esborrat. Ho comprovo en el pre-balissat. No és la meva. Queda en un tallat més a l'Est, en una zona no tan oberta. Pujar, baixar i pujar de nou i ja tinc la 2. La 3 la faig a rumb, però un cop arribo a la zona em costa de trobar-la per una vegetació que impedeix tenir una bona visibilitat. Les dues següents fites són ràpides. He compensat una mica el mal inici. A veure si redreço la cursa.
A continuació acumularé 3 pèrdues de temps significatives. A la 6 en un minúscul tàlveg al mig del bosc perdo una mica de temps. La identificació d'una petita clariana allargada em permet trobar-la. A la 7 baixo més del compte buscant un petit corriol que m'hauria portat directe. El bosc alenteix el meu desplaçament i a més em toca pujar fins a la fita. Encara ara no entenc per quina raó vaig baixar tant. I la 8 de nou un minúscul tàlveg al mig d'un bosc, me la passo de llarg i haig de tornar enrere.
Les 4 següents les enllaço amb rapidesa i ja tan sols em resta la 200, la fatídica 200.
No m' havia passat mai. La fita que era clarament la 200 l'identifico com el final. Per tant em falta una fita que no trobo. El cas és que no sóc l'únic, al menys som tres en la mateixa situació. No entenem el que ens passa. “Mal de muchos consuelo de tontos” Veia arribar orientadors des de diferents direccions. Em faig la pregunta de si hi havia més d'una 200, en funció dels circuïts. Ens ressituem des d'un petit turó amb un piló, però no hi ha manera. Fins que en un moment donat se m’encén la llumeta. La tenim davant nostre! 9 minuts per un tram per sota de 2! De fet ha estat el tram on he esmerçat més temps de tota la cursa.
L'arribada de la meva cursa 500
Aquest final m'ha deixat un mal regust de boca, d'una cursa que en línies generals tampoc havia estat tant malament. Demà serà un altre dia. 

dissabte, 19 d’agost del 2017

Navegació entre tancs: segon dia de la O'Cerdanya


O’Cerdanya
Dissabte 12 d’agost de 2017
Mitja Distància a Sauto (Puig de La Tausse)
3,6 km. 14 fites i 90 m. de desnivell
Van ser 4,4 km. 91 m. de desnivell 58-29 i 59 de 64 classificats a 33-56 del primer


Ha tocat matinar de nou. Sóc dels primers en sortir. Correm en un lloc ben singular: un camp de tir i maniobres de l’exèrcit francès on hi ha alguns tancs.
La primera un cop he baixat una mica, tracto de fer-la a nivell. Per tal que no em passi com ahir pujo massa. Els pocs elements significatius així m'ho indiquen i haig de baixar per fitar. Després de travessar un petit curs d'aigua haig de remuntar. Em trobo en una zona oberta que no identifico al mapa. Em concentro en el relleu per trobar el sortint on hi ha la segona. La 3 resulta fàcil
En la 4 dono una mica més de volta de la necessària. Enllaço bé les dues següents i les dues que han posat per travessar la carretera.
La 9 està en una zona oberta amb moltes fites. És un bon lloc per córrer. Hi ha orientadors per tot arreu i en totes direccions. És una bona imatge del que és aquest esport. Veig una fita mica lluny a l'altra banda d'un mur de pedra. Penso que és la meva, però resulta no ser-ho. Em ressituo. Me l'havia deixat enrere. Pràcticament havia passat pel seu costat, però no li havia fet cas. La 10 és ràpida. L'11 està molt clara, però la pujada que porta a la roca on està resulta feixuga. A la 12 pujo una mica més del compte i la veig des de dalt. Dues més i ja està. Acabo satisfet de com m'he mogut en aquest terreny sense massa pèrdues innecessàries de temps i amb bona navegació  de fita a fita, però amb el desplaçament massa lent. De nou finalitzo entre els darrers de la classificació i amb un temps molt allunyat dels primers. 

divendres, 18 d’agost del 2017

Molts troncs i uns pocs cervols: primer dia de la O'Cerdanya


O'Cerdanya 
Divendres, 11 d'agost de 2017
Llarga distància a La Llagone (Coll de la Llosa)
5,5 km. 10 fites i 280 m. de desnivell
Van ser 7,7 km. 344 m. de desnivell  2-04-57 i 53 de 60 classificats a 1-02-49 del primer

La meva cursa a sobre el mapa  



Aquesta serà la meva primera experiència en una competició de 5 dies. L’escenari, la Cerdanya, ben a prop de casa. Era una oportunitat que no podia desaprofitar. Han vingut orientadors d'arreu del món. Participo en la categoria  d'homes 55. He vist que hi ha més de 70 inscrits. Quina bogeria! En les curses catalanes no passem mai d'una desena.
No sembla que estiguem en ple mes d’agost. Estem a 5 graus a l’hora de començar la cursa.
La primera cursa és de llarga distància: 5,5 km. i només 10 fites. La primera està molt i molt lluny! Tinc una bona tirada. Bon començament. Veig dues possibilitats i opto per la possiblement més llarga, però que em permet anar un tram per camí. Arribo a la corba on deixo el camí i ara toca baixar a través del bosc. No resulta fàcil ja que està ple de troncs caiguts per tot arreu. La progressió és lenta, però vaig reconeixen els elements. Per la manera que baixo penso que un cop arribat a la zona de talussos la fita em quedarà al Nord. Un cop hi sóc em sembla veure molt a prop una clariana que hi ha al Nord de la fita i començo a buscar-la en direcció Sud. No la trobo. Vaig fins la clariana per situar-me. Em trobo amb el Toni que ja m'ha recuperat 4 minuts. Des de la clariana tot resulta fàcil. La primera opció  de buscar-la al Nord era la bona. En realitat gairebé vaig estar al costat de la fita. La segona està a prop i resulta fàcil.
Nova tirada llarga fins la 3: hi ha una opció a nivell però és massa llarga. Toca fer-la pel dret: primer remuntar tot el que abans havia baixat i un cop a dalt baixar fins la pista, i des d'allà després d'alguns dubtes fins a la fita. Ens tornem a trobar amb el Toni. La 4 és de nou en pujada no tant dreta, però tantes pujades ja comencen a fer mal..  Cal enfilar-se al cim del turó on hi ha fita. A meitat de la pujada passen trotant un parell de  cérvols.  La cinquena, primer, fins un camí amb tanca i després a rumb en baixada i en compte de no passar-se-la. Torno a retrobar al Toni. La 6 és clarament a nivell. De nou un parell de cérvols travessen al meu davant. Quan creiem que ja estem a la seva alçada comencen els dubtes. Estic amb el Toni. És més amunt o més avall? La tenim per sobre. No ens semblava haver baixat, però els que passa a vegades quan es va a nivell.
La 7 s'ha de pujar pel dret de nou. No resulta difícil tret de l'esforç físic. No estava en la primera roca on l’havia buscat. Ha estat a la segona. De nou coincideixo amb el Toni. La 8 és a prop i ja encarem la part final de la cursa. Arribo a la pista i després un corriol gairebé  m'hi porta. Les dues últimes han estat ràpides. Més de 2 hores però ben satisfet. No he fet errades importants. Tan sols podria retallar 5 o 6 minuts. Malgrat tot el primer m'ha tret una hora i he quedat dels últims. Com corren pel mig dels boscos malgrat la infinitat de troncs que hi havia pel terra! 

divendres, 17 d’agost del 2012

Cavalls del Vent: el vídeo

Aquests dies fa exactament un any que trescava per la ruta de Cavalls del Vent. Per recordar-ho he muntat el següent vídeo d'aquells quatre bons dies per les nostres muntanyes.


divendres, 19 d’agost del 2011

Cavalls del Vent IV: Cortals - Estasen

Tal com havíem decidit la nit anterior ens aixequem, esmorzem i ens preparem que encara és ben fosc. A poc a poc anem deixant el refugi amb només la mica de claror d'un dia que acaba de despuntar. A la 7 ja estic caminant i gairebé no puc veure les marques del camí. És la darrera jornada i serà la més llarga, i encara més, ja que vull pujar el Comabona. És el dia en que començo més aviat.

Agafo un bon ritme des del principi, ja que tampoc tinc ganes d'acabar massa tard. Malgrat que els corriols es van enfilant, el camí se'm fa molt agradable pel bell mig dels boscos, primer de faigs, però a mesura que guanyo alçada el pi negre es fa amo i senyor. Ens anem creuant amb una parella de Badalona que també porta un bon ritme.
Arribats al Coll de Vimboca (1848 m.) les marques segueixen per la carena en direcció oest i en continua pujada en direcció al Coll de Moixa i el Pas de Bou. Les vistes són magnífiques amb el Cadí en primer terme i l'imponent Pedraforca al fons. De nou em topo amb els isards que deuen estar esmorzant.


Des del Pla de les Creus ja es veu Prats d'Aguiló allà lluny, però ja tot es baixada, en alguns moments amb forta pendent. Des de dalt de les roques em contemplen els isards. A mesura que m'apropo el refugi em vaig trobant ramats de vaques i cavalls. En 3-30 m'he plantat a Prat d'Agulló (2010 m.).


Faig una breu parada per beure una cervesa i menjar alguns ganyits i em torno a posar en marxa. Tinc una forta pujada, per un camí ben fressat fins el Pas dels Gosolans pel mig de tarteres. M'ho agafo amb ganes ja que aquesta és la darrera dificultat de tota la ruta, i amb 50 minuts ja soc a dalt.


Deixo el camí de Cavalls de Vent per apropar-me al Comabona (2554 m.), uns dels cims més coneguts i emblemàtics de la Serra del Cadí.


A partir d'aquí m'agafo el que em resta de la jornada amb tranquil·litat. Passo per la Font Tordera on puc beure aigua ben fresca. De cop i volta em trobo en aquests esplèndids prats alpins completament sol i puc gaudir del silenci i la tranquil·litat que s'hi respira. Per moments em sap greu acabar aquests 4 dies de solitud per la muntanya i alenteixo el pas per omplir-me plenament d'aquestes sensacions abans de tornar al brogit urbà.


Amb el Pedraforca al davant inicio la baixada cap el Colell. Torno a anar ràpid. Ara ja tinc ganes d'acabar. El darrer tram per pista des de El Colell (1845 m.) a l'Estasen es fa pesat i llarg. La calor i el cansament es fan notar. Però finalment i cap allà a les 15 hores ja dono per acabats els Cavalls de Vent.


És el moment de segellar, i recollir l'obsequi pels finishers.
M'arribo fins a Saldes on puc dinar, llegir el diari i fer balanç dels quatre dies:
  • Primera etapa: Estasen - Sant Jordi 6-15
  • Segona etapa: Sant Jordi - Niu d'Aliga: 6-35
  • Tercera etapa: Niu d'Aliga - Cortals d'Ingla: 6-05
  • Quarta etapa: Cortals d'Ingla - Estasen: 7-05
Ja començo a pensar quina serà "la meva aventura" el proper estiu. Potser la ruta de l'exili: Mataró - Canigó. Ja veurem.

dijous, 18 d’agost del 2011

Cavalls del Vent III: Niu - Cortals

Em desperto i veig que el dia ja clareja. M'abrigo i surto a l'exterior per poder contemplar la sortida del sol pel darrera del Puigmal. Un fort vent amb rep fora del refugi. Però la solitud, el silenci, i la grandiositat del paisatge ben bé que s'ho val. Just al prat de davant del refugi un nombrós ramat d'isards estan prenent el seu esmorzar particular. Gaudeixo una bona estona en solitari d'aquest gran espectacle de la natura. Perdo la noció del temps.
Poc a poc el refugi també es va desvetllant. Ja és hora d'esmorzar. M'ho prenc amb calma i malgrat haver matinat no començo l'etapa d'avui fins passades les 8. El dia s'ha aixecat frescot i el vent encara continua bufant. Començo a caminar per un corriol en baixada pel mig d'un pedregar i amb màniga llarga. Com ahir no tinc pressa i vaig contemplant el paisatge que m'envolta: al Nord la Vall de La Cerdanya i els cims dels Pirineus, al davant el Pedra i el Comabona i al Sud el Berguedà, Vallcebre, Bagà, fins i tot, en alguns moments puc veure La Baells. El camí va carenejant per entre les dues vessants fins el Coll de Jou (1.10 hora)
Després d'una forta pujada corono les Penyes Altes (2279 metres i 2.15 hores de camí) 
Ara ja serà pràcticament tot baixada fins el Serrat. Cal anar en compte en el primer tram ja que és molt dret, fins i tot amb un petit tram de corda. Després es suavitza i de nou travesso alguns boscos de pi negre on em dono un fort cop en una branca baixa. No ha estat res.

Ben aviat arribo a uns prats esplèndids que s'han de rodejar en tota la seva amplitud sense perdre alçada i que estan farcits de ramats de vaques i cavalls.

De sobte s'acaben els prats i de nou em topo amb una pronunciada baixada on gaudeixo com un nen anant amb cura d'on poso els peus. Acabada la baixada entro en una pista ampla amb boscos a banda i banda. Deuen estar plens de bolets, penso. El camí s'apropa al curs d'un petit rierol i la seva fressa m'acompanya una bona estona. Tot és en lleugera baixada, però ja es comença a fer pesat i tinc ganes d'arribar. El Serrat de les Esposes (1505 metres) no arriba mai. Per fi una mica de pujada i ja hi sóc. Han estat 4 hores 35 des del Niu d'Aliga.

Temps per fer una cervesa, picar una mica i petar la xerrada amb companys de travessa, uns que continuen camí i altres que ja han acabat l'etapa d'avui. Cauen 4 gotes que no arriben ni tan sols a mullar el terra.
Toca continuar. D'entrada una forta pujada, però curta. El següent refugi és a prop i s'alternen una pista ampla per on passen cotxes i corriol. Aquest és perdedor i perdo les marques. Un altre cop a la pista em trobo a un boletaire totalment perdut. No sap on és, però tampoc on està allotjat i on ha deixat el cotxe. Intento ajudar-lo. Passa un cotxe i marxa amb ells que el portaran fins al Serrat de les Esposes a veure si allà poden trobar la manera de solucionar el problema.
Finalment arribo a Cortals d'Ingla (1610 metres). Han estat 1.30 des del darrer refugi. Total 6.05 hores efectives de caminar per avui. No està gens malament.
Bon dinar: m'ofereixen una amanida d'arròs que acaben de fer i carn que estant fent a la brasa per ells.
Tinc tota la tarda per les rutines de cada dia: dutxa, escriure el diari, llegir, contemplar el lloc. Llàstima que fa molt de vent i a fora del refugi no s'està gens bé. Som poca gent al refugi i sopem bolets que hem anat a collir abans de sopar. Tots volem sortir d'hora demà i per tant anem a dormir aviat.







dijous, 19 de juliol del 2007

L'Alta Cerdanya

A l’Alta Cerdanya es poden visitar modernes instal·lacions per investigar sobre les possibles utilitzacions de la energia solar. Alguna d’aquestes amb més de 40 anys d’antiguitat. Hi ha un forn solar i una tèrmica solar ambdues molt espectaculars, no sé si massa útils. De fet, de sempre he pensat que si els diners que es malbaraten per investigar altres tipus d’energies s’haguessin gastat en la investigació de les energies renovables avui en dia les coses serien ben diferents, però segurament aquestes energies no donen tants beneficis econòmics.
En la visita al forn solar hi havia gent, però en la tèrmica no hi havia ningú i la construcció tenia l’aire a aquells escenaris misteriosos que apareixien en l’Expedient X. Un lloc solitari, amb un tancat de difícil accés, amb un edifici que semblava un antic mirador inaccessible i amb els vidres trencats, i allà al mig el gran ull de la tèrmica vigilant. De fet, un cop ho tens localitzat es veu pràcticament des de tots els indrets de La Cerdanya com un vigilant permanent i llunyà. Un cop puc accedir a veure els miralls que enfoquen els raigs solar al punt central. Tinc la impressió que allò està desert, tan sols hi ha algunes furgonetes, i puc escoltar una música molt forta que prové de les instal·lacions. Ja començava donar voltes pel meu cap l’argument per una història de misteri futurista d’aquelles de sèrie B.
       
Per l’altra banda en aquesta comarca també és fàcil topar-se amb menhirs i dolmens dels nostres avantpassats prehistòrics. Podem trobar a molt poca distància vestigis del passat més llunyà i tecnologia del que ha de ser el nostre futur.
                      
L’euro i el fet d’estar l’estat francès i espanyol tan a prop permet fer comparacions de preus, encara que només sigui per simple curiositat. Ens han cridat molt l’atenció els preus a França on es suposa que els sous són més alts. Les vivendes anunciades als aparadors de les immobiliàries són molt més econòmics, amb moltes vivendes per sota dels 100.000 €, preu pràcticament inexistent a l’altra banda de la frontera. La fruita i la verdura en general també té el mateix preu i entre els menús del dia dels restaurants de Puigcerdà i dels pobles francesos més propers tampoc hi ha tantes diferències si exceptuem el vi. La benzina si que és molt més cara. Les carreteres són molt millors les nostres que les seves amb molt més bona senyalització. Fa molts anys, això era clarament a l’inrevés.
I com, no sempre que viatjo, tinc curiositat per veure els edificis escolars, suposo que és deformació professional. A Mont Lluís vaig veure una escola dins de la ciutadella amb un mobiliari i unes instal·lacions i uns materials d’educació física realment vells i atrotinats que poques escoles del nostre país acceptarien tenir. Realment em va estranyar molt i no sé si pot servir d’exemple, però està clar que no tot el que hi ha nord enllà és molt millor, encara que moltes vegades els envegem des d’aquí.

dimarts, 17 de juliol del 2007

La Cerdanya

Una de les comarques pirinenques de Catalunya on feia molt de temps que no hi anava i tenia ganes d’estar-m’hi uns dies i passejar pels seus pobles i muntanyes i així ha estat, gairebé tota una setmana per allà.
És sorprenent com una única vall geogràficament molt homogènia està repartida entre dos estats. De fet a la zona que envolta Puigcerdà es fa difícil en molts moments saber exactament a quin país et trobes i a vegades al dirigir-te a alguna persona no saps massa bé en quin idioma fer-ho. 
He quedat amarat del verd de les muntanyes i dels diferents colors dels camps de l’amplia vall. Els petits pobles alguns encara amb el seu encant, sobre tot, en les parts antigues respectades pel boom del turisme (Llívia, Bellver de Cerdanya, Dorres, Mont Lluís) i de les segones residències. Cóm em desagraden les zones farcides de cases totes iguales moltes d’elles buides gran part de l’any! Quin malbaratament d’espai i recursos per ser ocupats només en petits períodes de temps vacacional! I tot això quan molta gent té veritables problemes per accedir al seva primera vivenda!
I les grans muntanyes a banda i banda, quin espectacle més magnífic! Les grans parets del Cadí, el Puigmal, Finestrelles, Pic d’Eina i a l’altra banda de la vall els grans cims dels Pirineus amb Andorra a l’altre costat. Una zona farcida de petits estanys, rierols amb la seva remor i les seves aigues netes i cristalines, i plena de refugis de muntanya amb pistes transitables en cotxe fins ben amunt. A mesura que vas guanyant metres la vegetació canvia, i passa dels impressionants boscos de pins, als prats alpins farcits d’innumerables i minúscules floretes de tots els colors sobre tot grogues, blaves, rosades i liles.
 

diumenge, 15 de juliol del 2007

Els búnquers de Martinet

Ja tenia la reserva per passar uns primers dies de vacances i descans a la Cerdanya quan vaig llegir la notícia que a Martinet inauguraven un recorregut per una línea de búnquers.
Són uns quants búnquers rehabilitats per visitar que es varen construir entre el 1944 i 1949. Formaven part de la línea P, una línea de defensa que Franco va ordenar construir al llarg de tot els Pirineus, per defensar-se del possible atac dels aliats. Se n’havien de construir 10.000 dividits per zones. Els que hem visitat formen part de la zona 52 i havia de defensar la possible entrada d’un exèrcit per La Cerdanya. Van ser construïts en terrenys privats sense demanar cap tipus de permís i en una època en que a Espanya es passava fam i misèria, bàsicament per asturians i fins a principis dels anys 60 encara els cuidaven i conservaven. Després es van abandonar.
Però quan al 1992 algunes persones es van interessar per ells, l’exèrcit primer va dir que no existien i després que eren secret militar. Van passar molts anys per tal de poder aconseguir el permís per poder-los rehabilitar i ensenyar-los.
La visita comença amb un audiovisual molt didàctic per posar-nos en situació i després es fa un recorregut guiat per alguns dels búnquers. Varem tenir la sort de ser acompanyats a més de la guia per la persona que havia dirigit tota la rehabilitació tan dels búnquers com del disseny dels camins. Això ens va permetre conèixer molts més detalls de tot el procès.
 
Un cop vistos la diferent tipologia de búnquers i visitats tant per dins com per fora es pot acabar de completar el recorregut arribant fins a la roca de la mel, el búnquer més impressionant de tots, completament excavat a la roca.
 
La visita val molt la pena. Permet apropar-se a una part de la nostra història recent que desconeixia del tot fins que vaig llegir la notícia i que no podem oblidar.