dimarts, 26 de juny del 2018

L’espectacle de la natura s’acaba. La Senda Camille VII: Lizara-Somport


Lizara-Somport  17,8 km.  6h. 55 min.
Temps de pas: refugi dels forestals 1-30; Port de la Verreda 3 hores: Ibon d’Estanes 4-40

Darrer dia de la Senda de Camille. Surto aviat amb la idea de ser a Somport com més d’hora millor.

Comença forta la pujada fins arribar a un petit pla herbat que serveix per prendre una mica d’aire  en aquest inici tan sobtat. Però de nou amunt que fa pujada. Ara a través d’un pedregar amb un torrent i unes cascades amagades que hi ha al mig d’una canal. La pujada es fa suportable ja que hi ha trams planers que serveixen per recuperar l’alè. Tot està farcit de flors de tots colors.



Fins al refugi dels forestals amb una arquitectura ben especial tot el camí ha estat a l’ombra.

A partir d’aquí comença el veritable espectacle d’avui: prats superverds, riuets, neu, grans pedres i cim a dojo. És un plaer caminar per aquí tranquil·lament i observar bocabadat tanta meravella natural com em rodeja.




Supero el port de la Verreda (2110 metres) i m’endinso en el Vall de los Sarrios. No hi ha paraules per descriure-ho. Molt millor són les imatges.













Abandono amb recança la vall dels Sarrios. Queda al meu darrera. Per un camí pedregós de mal caminar seguint el torrent per on desguassa tota l’aigua de la vall inicio el descens. Cal estar amatents ja que en un punt d’aquest corriol la Senda deixa el GR que seguia fins ara i es desvia a la dreta. Està molt ben assenyalant, però pot ser fàcil despistar-se.



Una mica més endavant ja es divisa l’Ibon d’Estanes, tota una atracció “turístic-excursionista” de la zona. Baixar i vorejar-lo no resulta senzill. El corriol és molt desagradable amb tanta pedra.

M’aturo i gaudeixo d’uns moments de tranquil·litat a la vora del llac, tot escoltant el so llunyà dels esquellots de les vaques. S’acaba la Senda. Suposo que aquest és el darrer moment idíl·lic de la mateixa.





Des d’aquí el camí ja és còmode fins el final. Tinc ganes de donar per acabats aquests 7 dies i opto per baixar fins el pàrquing de Samsanet en lloc de seguir l’itinerari que proposa la guia. Travesso de nou els boscos del primer dia i gaudeixo de la seva ombra.

Un cop arribat al pàrquing em toca fer un quilòmetre per la carretera ben poc transitada, ara ja de nou en pujada. Tinc sort i puc aprofitar-me d’alguns racons d’ombra. Els dos darrers quilòmetres de la travessa són al costat del torrent que baixa des de Somport pel mateix camí pel que vaig baixar el primer dia de la ruta.




Ja ho tinc! He complert amb tota la Senda amb bon temps i gaudint de caminar per aquest paratges tan esplèndids. Sens dubte és altament recomanable. Ja estic pensant en quina serà la propera travessa.

dilluns, 25 de juny del 2018

El gegant vençut. La Senda de Camille VI: Gabardito-Lizara


Gabardito-Lizara 9,5 km. més la pujada al Bisaurín 6h. 50 min.
Temps de pas: Coll de lo Foratón 2-30, Pujada i baixada al Bisaurín 3 hores i baixada fins el refugi una hora més.

Tothom es desperta i es lleva a bona hora. Esmorzo i preparo la motxilla i surto el primer del refugi. Són les 7.45. Això em permet fer la primera part del camí que transcorre per una pista i després per un corriol sota l’ombra del bosc que encara em rodeja a aquestes alçades.

Els primer raigs de sol apareixen en l’encreuament del corriol que mena al Sescun i que deixo a la meva esquerra.

Amb una forta pujada amb ziga-zagues supero una muralla de pedra i desemboco en una zona plana i herbada que segueix pujant, però ara ja més suaument. Dona gust caminar per sobre aquests prats farcits de floretes. M’aturo una bona estona per gaudir del moment i del lloc. A partir d’aquí tota la pujada és així fins arribar al coll de lo Foratón







Deixo la motxilla al coll i amb el José Luis d’Estella enfilo per fer el cim del Bisaurín. Són una mica més de 600 metres de desnivell. La primera part de la pujada segueix sent una zona herbada. La part més complicada és una zona de pedres grosses que puja molt i molt dreta. Un cop superada aquesta zona ja gira cap a la dreta i la pujada ja és més suau. Ens cal travessar una llengua de neu, però el camí ja està molt trepitjat i no resulta gens complicat. Encara resta un altre tram de neu abans de coronar el cim (2670 metres)

Com ets pot suposar les vistes són extraordinàries. Fa un bon dia i tenim al davant una panoràmica de 360 graus dels cims del Pirineus i també tota la plana d’Aragó i el Moncayo a l’altra banda d’aquesta plana. En plena terra manya em venen al cap les estrofes de l’himne de la llibertat de Labordeta
Habrá un día
en que todos
al levantar la vista
veremos una tierra
que ponga libertad.

Estem una bona estona al cim gaudint d’aquest gran espectacle i signem al llibre abans d’iniciar el descens.









En la primera part cal anar amb precaució tant per la neu com per les pedres que rellisquen molt. A la part de la zona amb herba gaudeixo de deixar-me anar corrent. Al final han estat unes tres hores entre pujar, baixar i gaudir del cim.



Menjo una barreta energètica al coll i avall fins el refugi en menys d’una hora.


Menjo un pinxo de truita que em fa goig, el meu fuet, ganyips i una cervesa abans de dutxar-me i instal·lar-me.



Tinc tota la tarda per endavant. Amb el grupet que fa la senda amb el guia ens arribem tot passejant a una cascada que hi ha ben a prop del refugi. Està espectacular!