La Barcelona buida

Fa un any vaig “baixar” a Barcelona per veure com era el seu paisatge sense turistes. Volia repetir el mateix passeig per comprovar “in situ” els canvis que s’havien produït en aquest temps I dit i fet.

També és un dia laborable i més o menys a la mateixa hora. Avui el viatge en cotxe no ha estat pas tan tranquil. Diria que ja hem recuperat els nivells de trànsit anteriors a la pandèmia, però els carrers de la gran Barcelona segueixen bastant buits de gent.

Es pot passejar amb tranquil·litat pel Passeig de Gràcia sense aquella munió de gent amunt i avall d’altres temps. Les botigues estan obertes, però sense ningú. Entro en una galeria d’Art perquè em crida l’atenció el que veig. Són artefactes i animals fets amb materials de rebuig, i unes escultures al més pur estil Chillida, un escultor que fa molt de temps que em té enamorat.

El centre de la Plaça de Catalunya està gairebé desert. Només si veuen coloms. Fa un any no hi havia ni coloms, ja que no hi havia restes de menjar. A la Rambla hi ha gent passejant, però poca. Res a veure amb l’allau de turistes de fa poc més d’un any. Hi ha moltes parades de flors i de records tancades i les terrasses dels bars que estan obertes tenen ben pocs clients.

 

A la Boqueria es repeteix el paisatge: parades tancades. Per l’hora que és, veig molt gènere  per vendre que dubto que puguin ser venut al llarg de la jornada. Hi ha pocs clients. A moltes parades no hi ha ningú.

Segueixo Rambla avall. El carrer Ferran en altres temps ple de gom a gom també està buit. A la Plaça Real gairebé estan totes les taules de les terrasses posades, però sense clients. Aquesta escena es repetirà a la Rambla de Santa Mònica on observo algunes terrasses encara tancades del tot. Hi ha alguns dibuixants i pintors, però poquets i sense feina.

Arribo a mar i segueixo fins el Maremàgnum. Està obert per a ningú. Ofereix un aspecte desolador. A la passarel·la que hi porta hi ha algun vianant més que fa un any però és ben poca la diferència.

 

Pujo pels carrers del barri gòtic. Hi ha una mica més de gent, però tampoc massa. A la plaça Sant Jaume hi ha un petit grup de turistes amb el seu guia: el primer que he vist en tot el matí! Passo per sota del pont que uneix la Casa dels Canonges i el Palau de la Generalitat, un dels llocs emblemàtics de la part antiga de la ciutat.

 

Entro a la casa de l’Ardiaca per veure una exposició sobre la repressió franquista i la transició. Hi ha bàsicament octavetes i fotos de pancartes. Algunes encara les podríem aprofitar avui en dia. Han passat els anys, però hi ha coses que es mantenen: amnistia, llibertat ...

 

A la porta de l’Àngel hi ha molta gent. Em recorda als temps prepandèmics. Però quan m’hi apropo, observo una cua molt llarga. Em pregunto perquè fan la cua. La resposta la tinc quan arribo a Plaça Catalunya. Avui és el darrer dia hàbil per canviar les pessetes per euros i estan fent cua a les portes de l’edifici del Banc d’Espanya. Mira que esperar al darrer dia, després de tants anys! Els humans som incorregibles.

Ha passat un any. Ja portem més d’un any de pandèmia, però estem lluny d’arribar al final de tot plegat. Es trigarà molt a recuperar els nivells de turistes i d’activitat vinculada al turisme previ a la pandèmia. La recuperació serà lenta. Potser no cal esperar i el que cal es començar a pensar en alternatives de motor econòmic. Ja sabeu que hi ha la dita de que “un ruc es va morir esperant” Si tan esperem, quan vinguin els turistes, els que vivien d’aquest negoci ja estaran del tot arruïnats. Cal canviar, ara és el moment. Aprofitem-ho.

Caminar o passejar

Caminar és un fet natural de l’ésser humà. Ja de ben petit els meus pares em portaven a la muntanya d’excursió. També hi anàvem a buscar bolets. Quan visitàvem ciutats també les coneixíem caminant i caminant fins acabar cada jornada ben esgotats.

El meu pare, ja jubilat, acostumava a sortir a caminar matí i tarda. El matí ho feia sol i a la tarda ho feia acompanyat de la mare.

Puc afirmar que el caminar forma part de la meva herència familiar. Encara que en el meu cas ha evolucionat cap el córrer, mai he deixat de caminar. Encara segueixo corrent, però amb l’edat moltes de les meves sortides muntanyenques en gran part ja només son caminant.

Caminar em fa sentir bé amb mi mateix. Permet, per una banda, observar els detalls del que t’envolta, i per una altra banda, estar amb mi mateix i pensar. L’estiu del 2000 vaig fer el camí de Sant Jaume. Van ser 33 dies de caminar cada dia. Em va agradar molt l’experiència i l’he repetit diverses vegades fent travesses de tres a set dies per les nostres muntanyes.

Segurament va ser aquesta la raó per la que em vaig interessar per aquests dos títols tan suggerents com “Caminar” i “Passejada”. Ni un ni l’altre m’han acabat de convèncer del tot ja que se’n van per les branques i parlen poc del tema del meu interès.

Malgrat tot em permeto fer un petit recull de les reflexions que més m’han interessat.

Henry David Thoreau comença fort, amb gairebé un crit: “vull considerar l’home com un habitant, o com una part essencial de la Naturalesa, més que com un membre de la civilització” I això que vivia en la primera meitat del segle XIX! ¿Què diria ara?. De fet, és viure a prop de la natura el que moltes vegades m’impulsa a fer les meves excursions. Quan fa dies que no en faig, sento en el meu interior “la necessitat del verd”, la necessitat de passar una jornada envoltat de natura.

Mentre llegeixo em venen al cap les lectures dels llibres de Josep Mª Espinàs, un altre dels grans defensors de caminar per conèixer el territori.

En l’actual situació de restriccions de mobilitat que tots estem patim el nombre de caminadors ha augmentat. Aquesta necessitat que tenim els humans de moure’ns s’ha manifestat amb més força.

“Quan caminen, anem cap els camps i cap els boscos amb naturalitat”...  Thoreau reclama caminar connectat amb la Naturalesa que l’envolta. “Crec que hi ha un magnetisme subtil a la Natura, el qual, si ens hi dirigim de manera inconscient, ens guiarà de manera correcta.”... “Crec que hi ha alguna cosa a l’aire de la muntanya que alimenta l’esperit i l’inspira”.

Reivindica que malgrat haver fet moltes passejades al llarg dels anys al voltant de casa seva, no les ha esgotat totes. El paisatge sempre és allà disposat a oferir-nos una sorpresa, una novetat inesperada. La llum de cada dia és diferent i mai res es veu igual. I nosaltres també som diferents. Cada passejada, encara que el lloc sigui el mateix, sempre és diferent. “El paisatge no té propietari i el caminant pot gaudir de certa llibertat”. Tots els caminants tenim una percepció diferent del paisatge que ens envolta, un paisatge que canvia amb el pas del temps i de les estacions i del nostre estat d’ànim.

Pensant en la importància de caminar, recordo al meu pare, que a diari sortia a fer el seu passeig, i quan la malaltia li va impedir deia que ja no valia la pena viure.

Cavalls del Vent, 2011

 

Robert Walser ens parla de passejar en lloc de caminar. El diccionari de l’IEC ens ofereix matisos que diferencien els dos conceptes.

• Caminar: “Traslladar-se a peu d’un lloc a un altre”. “Avançar a passes, no aixecant completament un peu fins que l’altre no toqui a terra”
• Passejar: “Anar d’un costat a l’altra per deport, per fer exercici, prendre l’aire”

En “La Passejada” R. Walser explica el que veu, les persones que troba en el passeig, així com els llocs als que entra i el que li passa en aquests llocs. Però també aprofita per fer algunes consideracions al voltant dels possibles beneficis de passejar.

“Estimo la calma i tot allò que reposa... Soc enemic de les presses i l’atrafegament”

“Un camí serpentejava com si somrigués ple de gràcia múrria i el vaig seguir amb plaer. El terra del camí era com una catifa i, bosc endins, tot era quiet... Vaig endinsar-m’hi cada vegada més... Què feliç , que em feia aquest silenci boscà i aquesta calma! De tant en tant algun soroll esmorteït... Aquí i allà, enmig de tota aquella quietud i atmosfera callada, algun ocell, des del seu amagatall deliciós i sagrat, deixava sentir la seva veu alegre. Jo m’aturava i escoltava... Els avets eren allà, drets com columnes, i en aquell bosc ... no es bellugava res... Només de trepitjar aquell terra tan agradable ja era un plaer... Entre els troncs dels roures, una columna de raigs solars queia, majestuosa, en aquell bosc...”. Aquestes són les sensacions i els plaers que sentim els que tenim l’addicció de caminar pel mig de la natura.

“En passejar es barregen i es presenten de manera totalment espontània moltes pensades, flaixos i llampecs, per tal de ser elaborats amb cura”... “Al llarg d’una passejada... se m’acudeixen mil pensament aprofitables i útils”

“El passejant ... ha de deixar vagar i errar la mirada i ... s’ha oblidar de si mateix...”

“Tota mena de misteriosos pensaments disgressius ... persegueixen en secret el passejant, i és això com, a mitja caminada, esforçada i atenta, ha d’aturar-se i para l’orella, perquè submergit en impressions estranyes que l’atordeixen i el torben, i atret per l’encisadora força del esperit, té la sensació que s’enfonsa, de sobte, dins les profunditats de la terra, com si, davant els ulls enlluernats i confosos de pensador i poeta, se li obrís un abisme... Trasbalsat, s’escarrassa per mantenir el cap clar; ho aconsegueix i continua passejant i confiat”

Caminar o passejar, tant se val. El que compte és gaudir al màxim dels moments irrepetibles que ens regalen aquestes activitats imprescindibles pels que en tenim costum i d’alguna manera les hem convertit en una forma de vida.

HENRY DAVID THOREAU

Caminar

Traducció i introducció de Marina Espasa

Angle editorial 2017; 95 pàgines; edició original 1862

 

ROBERT WALSER

La passejada

Editorial Flaneur, 2017; 99 pàgines; original 1917

Traducció de Teresa Vinardell Puig

Barcelona sense turistes!

Entrem en fase dos i ja es permeten els desplaçaments per tota la zona metropolitana. Fa dies que vull anar a donar un tomb per la capital i veure els seus carrers sense l’allau de turistes que és el més habitual des de ja fa uns quants anys.

Fa molt de temps que no baixo a Barcelona a passejar sense rumb com havia fet en un altre temps. A hores d’ara sempre baixo amb un objectiu concret: anar a un museu, exposició, teatre, concert, ....

Aquests dies tot és ben diferent. Poc després de les 10 ja soc al Passeig de Gràcia. Botigues buides, moltes terrasses encara tancades i ben poca gent. El munt de gent que s’amuntega als semàfors en el moment de creuar el carrer ha desaparegut. Sembla una altra ciutat. Aquesta nova situació permet fixar la mirada en detalls que en altres ocasions passen desapercebuts.

Arribo a Plaça Catalunya. La darrera vegada que recordo haver estat al centre de la plaça va ser per una manifestació. És un lloc sense massa atractiu pels locals. Avui no hi ha gairebé ningú, tan sols uns pocs coloms i algunes gavines. És una imatge del tot insòlita que d’una manera o una altra es repetirà al llarg del recorregut d’aquest matí.

Molts dels quioscos de les Rambles estan tancats. Es poden contar amb els dits de la mà els pocs que hi ha oberts. No soc l’únic que treu fotos pel record d’aquest moment tan especial. Tan sols 4 o 5 vianants en el primer tram de la Rambla!

Entro a la Boqueria. S’ha reconvertit en un mercat pels veïns. Hi ha moltes parades tancades. Puc voltar per tot el mercat sense empentes ni aglomeracions. Diria que fins i tot els preus també són diferents.

Segueixo Rambla avall. Passo per sobre el mosaic del Miró que ja quedarà per sempre més associat a l’atemptat de l’agost del 2017. La major part de les terrasses plenes de turistes amb les seves gerres de sangria i les seves paelles resten tancades amb les cadires amuntegades des del dia que es va decretar el confinament.. No hi ha motiu per obrir-les si els turistes, el seu públic potencial, han desaparegut. Penso en els centenars de persones que han quedat afectades per aquest fet i que veu el seu futur personal amb molta incertesa i angoixa.

La Plaça Real, un altre dels espais emblemàtics de la ciutat també desert tret d’algú assegut en alguna de les poques terrasses obertes i poques persones més.

Ja en la part baixa, entro al Centre d’Art Santa Mònica. Diria que acaben d’obrir. Per entrar cal que em posi mascareta i passi pel ritual de netejar-me les mans amb gel. M’ha cridat l’atenció l’exposició sobre Lluís Llach, sota el títol “Com un arbre nu”. La seva música i el seu compromís m’ha acompanyat amb més o menys intensitat al llarg de la meva vida. Recordo la primera vegada que el vaig escoltar: el single de El Bandoler a casa d’una cosina de la mare. Encara era un nen. I després vindrien els primers concerts amb el dictador viu i l’estaca prohibida, i molts altres moments personals. La seva música forma part de la banda sonora de la meva vida.

Segueixo baixant per la Rambla i arribo a mar, el nostre mar. Allà em sorprèn la buidor de la passarel·la per passar al Maremàgnum, i el Moll de la Fusta totalment buit.

Pujo pel carrer Avinyó. Al ser més estret dona la impressió que hi ha una mica més de gent, però la imatge del carrer Ferran, Plaça Sant Jaume i carrer del Bisbe són de la mateixa buidor que m’ha acompanyat al llarg de tot el matí. Em costa definir els sentiments d’aquest matí: estranyesa, tristesa, preocupació per les conseqüències econòmiques per a molta gent, però al mateix temps goig de poder contemplar aquests espais d’una manera ben diferent al que acostumava ser des de ja fa molts de temps, possiblement massa temps.

A partir d’aquí i fins arribar al pàrquing del passeig de Gràcia on he deixat el cotxe ja trobo més gent. Sembla que Barcelona amb el pas de les dues hores que ha durat el passeig ha tornat a agafar el seu trem. Els seus habitants es comencen a moure una mica pel centre.

Costarà que els turistes tornin a envair aquests espais. No és pas que ho enyori o ho desitgi, però tots sabem que tard o d’hora acabaran tornant. Estaria molt bé aprofitar aquesta aturada per reflexionar sobre quina ciutat volem. No podem i segurament tampoc volem una ciutat sense turistes i visitants que donen vida a molts sectors econòmics que es belluguen al seu voltant, però caldria trobar un equilibri entre una gran ciutat amb atractiu pels turistes i una gran ciutat on els seus veïns i veïnes s’hi puguin trobar còmodes.

Una setmana sense córrer, i el que falta!

Diumenge passat encara no havia quedat del tot clar si es podia sortir o no a córrer i ho vaig aprofitar. Eren les 7 passades quan baixava les escales de casa amb una certa sensació de clandestinitat. Vaig travessar el barri fantasma de Can Gambús i el polígon industrial de Sant Quirze del Vallès totalment buit, i em vaig endinsar pels laberíntics corriols de la Serra de Galliners. Van ser gairebé dues hores de pujades i baixades, les darreres per molt de temps.

Dilluns començava el gran confinament i s’ha acabat fer esport a l’aire lliure per un temps que no sabem el que pot durar. En aquests dos dies tan sols he sortit a comprar un parell de vegades i una tarda a donar sang. La resta del temps he restat tancat com la major part de vosaltres. He vist per les xarxes com molts companys d’aficions estan fent tota mena d’activitats físiques, algunes ben enginyoses, dins de les seves llars. La xarxa s’ha omplert de propostes i de sessions per mantenir un mínim d’activitat física aquests dies sense moure’s de casa.

Personalment de moment m’he limitat a donar voltes pel menjador i altres habitacions del pis. No tinc ganes de fer res més. Uns dies de descans també aniran bé.

Les sabatilles resten endreçades a l’armari. Enyoro poder sortir a l’aire lliure i notar com se m’accelera el pols i la respiració, veure alguns animalons que fugen esparverats davant d’aquest humà que corre com un boig, notar l’aire a la cara i la suor de l’esforç. També s’han acabat les agradables sensacions de cansament físic després d’un entrenament llarg o a la tornada d’una excursió per la muntanya. Ha desaparegut la dutxa reconfortant després d’una bona suada. Les properes competicions queden ara molt lluny. Tot ha esdevingut molt incert.

Tot això, i molt més, ens hem deixat amb el confinament de tots a casa. Tan sols ens resta el consol del contacte virtual a través de les xarxes i veure com cadascú intenta treure’s el mono d’una activitat física a l’aire lliure que a hores d’ara hem perdut per un temps indefinit que ningú s’atreveix a pronosticar quan serà.

Som invulnerables!

No fa massa caps de setmana vaig llegir la notícia de la mort de dos corredors en una mateixa marató (la marató Vias Verdes de Ojos Negros), un en el transcurs de la cursa i l'altre, un maratonià expert, que va morir després d'acabar la cursa sense problemes un cop ja era al seu allotjament. El cap de setmana passat també va morir un altre corredor.
Amb gairebé a prop de 40 anys dedicats a les curses populars i després d'haver corregut curses de tots tipus en tot aquest temps, una notícia com aquesta t'impacta encara que no vulguis. Et passa pel cap que també et podria passar a tu. Però els humans tenim un cert convenciment íntim de que nosaltres som invulnerables i que aquest tipus d'incident només pot passar als altres.

Amb tots aquests anys dedicats al córrer amb més o menys intensitat i regularitat que de tot hi hagut i havent participat i preparat tot tipus de cursa, mai he anat al metge per motius relacionats amb el meu esport, ni he fet cap prova d'esforç. És possible que a molts els hi pugui semblar una imprudència i segurament ho és, però és que mai n'he sentit necessitat.
Acostumo a córrer per sensacions, sense fer massa cas del rellotge, i amb un lema molt clar: no m'agrada patir. És clar que sobretot, en les curses de llargues distàncies sempre hi ha un cert patiment, però aquest sempre l'he portat sota control i mai m'ha suposat cap problema. De fet sempre que he tingut un objectiu a l'horitzó de molt llarga distància, he entrenat amb temps el volum suficient per acabar la cursa sense massa patiment. El secret està en trobar el ritme adequat que hom és capaç de portar.
En tots aquests anys només he abandonat tres vegades. Sóc tossut de mena i m'agrada acabar el que començo. Això també em passa amb els llibres. I quan he abandonat no ho fet mai per problemes físics, els motius sempre han estat uns altres.
Les llargues distàncies i les curses amb fort desnivell m'inspiren respecte. Tots tenim els nostres límits i cal que els coneguem bé, però a vegades, ens podem sobrevalorar. De fet hi ha curses que em criden l'atenció a les que mai m'he atrevit a inscriure'm. Si no veig clar que està dins de les meves possibilitats, prefereixo no arriscar-me.
Ara bé, tots tenim la creença personal de que som invulnerables i de que aquests accidents mai ens passaran a nosaltres. Forma part dels valors de la nostra societat, una societat de risc i que sobrevalora i organitza moltes activitats de risc, però que viu permanentment d'esquena a la mort com si aquesta no existís i no es pogués produir mai. No pensem ni en la nostre mort i en la mort de les persones que ens envolten fins que aquesta apareix de sobte i amb traïdoria. Alhora ens sorprèn i no ens en sabem avenir. Encara que sabem que no és cert ens creiem invulnerables i en certa manera immortals. Està clar que vivim dins d'una falsedat evident.