dilluns, 31 de juliol del 2000

Sahagún – El Burgo Ranero

Tornem a sortir a les 6.25 per un camí molt i molt arreglat conegut com “l’autopista del Camí Francès” pla i just al costat de la carretera amb àrees de descans. Tot és camp de conreu i malgrat l’aigua que observem en forma de rius, canals i petites basses no hi ha zones de rec, tot és secà. Sembla mentida! Potser només hi ha cereals perquè donen menys feina!
Esmorzem a Bercianos del Real Camino i a les 10.50 ja som a El Burgo Ranero, final d’etapa d’avui. Han estat 18 km. en 4.25 min.. Ens dutxem i fem la compra per dinar. Preparem una paella que és l’admiració de la resta de pelegrins.
L’alberg està fet amb mode tradicional de la zona amb toves, tal com ja feien els romans. Ens expliquen que totes les cases del poble estan fetes amb toves encara que després les folrin amb totxanes més modernes. La tova actua d’aïllant contra el fred.
Avui fa molta calor, fet que no és habitual en aquest poble. Ens diuen que normalment fa un vent fresquet i molt de fred en altres èpoques de l’any. Avui és una excepció.
Després de la migdiada conversem amb alguns pelegrins cadascú amb maneres molt diferents de veure i viure el camí.
Com que tenim temps planifiquem les següents etapes.

diumenge, 30 de juliol del 2000

Calzadilla de la Cueza – Sahagún

Sortim a les 6.25. Cada dia que passa quan sortim és més fosc. Fem una bona part del camí gairebé a les fosques.
Surt el sol, rodó i rogenc per la nostra dreta. La primera part del camí d’avui, malgrat estar al “Pàramo”, contemplem unes bones extensions de bosc a banda i banda del camí.
Sembla que hem agafat el ritme i la rutina del camí. Ho passem bé observant al nostre voltant. Ara bé no sorgeix en la nostra ment cap de les reflexions religioses o místiques que se suposen que són pròpies del camí. La veritat és que no em sento pelegrí. És més no m’agrada aquest nom que sembla que alguns utilitzen per donar-se importància.
Segons els meus càlculs, avui a Terradillos de los Templarios, antiga seu d’un convent del Temple, estem a la meitat del nostre recorregut. Aquí esmorzem en una casa rural i alberg al mateix temps, i fem petar la xerrada amb la noia que se’n cuida.
Continuem endavant. Quan ja veiem Sahagún el sol ja es deixa sentir. Sort que arribem. Són les 11.50. Han estat 21 km. en 5.25.
Ens instal·len en un magnífic alberg situat en l’interior d’una antiga església.  Comprem malgrat ser diumenge i aconseguim cuinar malgrat alguns problemes amb la cuina.

dissabte, 29 de juliol del 2000

Carrión de los Condes – Calzadilla de la Cueva

Definitivament optem per no fer etapes llargues. Procurarem no passar dels 20 ó 25 km. al dia. Creiem que ja és suficient. És més tenim temps i volem gaudir del camí.
Avui ha estat un altre nit de gresca al carrer. És divendres i sembla que el cap de setmana toca perdre el control fins a altes hores de la matinada. És sorprenent la gran quantitat de pubs, discos, sales de festes, etc. que veiem en els pobles que travessem, pobles per cert més aviat petits. Ara mateix recordo, Najera, Belorado. Carrión també és d’aquests. 
Malgrat tot, ens aixequem puntualment a les 6 i sortim de l’alberg a les 6.23. Encara hi ha els pubs oberts i la gent pel carrer.
Enfilem l’etapa que tothom diu que és tan terrible. De moment no ho sembla tant. Fins i tot, hi ha arbres! Esmorzem sota un arbre i seguim caminant. Ara sí que estem al mig del “Páramo” tot pla i camí absolutament en línia recta.
Arribem a Calzadilla, el primer i únic poble a les 10.23, però no hem vist la famosa alzina. L’hostaler del Belorado ens havia parlat d’una llarga recta sense arbres i amb un enorme alzina al fons a la que no s’arribava mai.
Prenem un tallat al bar, després de visitar el ruïnós alberg antic. Tothom segueix el camí, però nosaltres ens quedem. Hem fet 17 km. en 4 hores i ja en tenim prou. No estem cansats i podríem continuar, però el següent alberg és massa lluny.
Arribem a l’alberg nou. No hi ha ningú. Estem sols. Les nostres apreciacions respecte al camí, les persones que el fan i el caire que està agafant tot plegat, coincideixen amb la senyora del bar i el senyor que porta l’alberg.
Aquest també ens explica què li ha passat a la famosa alzina. Fa dos anys un tornado la va fer caure.
Amb tota la tranquil·litat del món es dutxem, rentem la roba i anem a dinar i després de la migdiada ens dediquem a escriure, llegir i passejar.
Calzadilla de la Cueva és un poble petit sense cap comerç. Periòdicament passa una furgoneta que ven tot el necessari: pa, menjar, productes de neteja.... La pregunta que ens fem, és de què viuen i què fan. Sembla excessivament tranquil i avorrit. Els únics llocs d’activitat són el bar i l’alberg.
Des que hem entrat a Castella observem que als pobles encara resten en peu i en ús, encara que no totes, cases i altres tipus d’edificis (patis, magatzems, ..) fetes amb toves.
Sopem un entrepà al bar i passegem fins al cementeri que està a les afores, tot esperant l’hora d’anar a dormir. Per cert, un cementeri curiós amb una torre de campanar al seu interior.

divendres, 28 de juliol del 2000

Fromista – Carrión de los Condes

Com ahir, en aquest alberg també donen d’esmorzar al matí. A les 6.45 ja estic caminant. Tot el camí és igual, pla, pel costat de la carretera i anar deixant pobles al darrere. Sembla impossible aquesta immensitat de camps.
A les 11.00 ja sóc a Carrión. He fet 19 km. em poc més de 4.15. Però un cop a Carrión em costa trobar a l’alberg. Finalment un cop localitzat m’assec amb altres pelegrins al costat de la porta a esperar que obrin. De sobte apareix un monjo vestit tot de blanc amb sandàlies i barba. Talment sembla una aparició d’un altre temps. Ens explica que són dominics.
M’instal·lo, i inicio la rutina diària: dutxa, rentar la roba, i anar a comprar. Malgrat que en aquest alberg no hi ha cuina trobo la manera de dinar “decentment” sense anar de  restaurant.
Carrión és un poble poc ordenat i certament brut i on tothom sembla tenir pressa. El bar on prenc cafè està ple d’homes jugant a les cartes.
A la tarda descanso a la riba verda del riu Carrión per on no para de passar gent que va a la piscina. Passejo i també aprofito per visitar el Monestir de San Zoilo on estan enterrats els infants de Carrión. Em sorprenen unes cel·les de càstig pels monjos extremadament petites.

dijous, 27 de juliol del 2000

Castrojeriz – Fromista

El despertar d’avui ha estat tota una sorpresa. A les 6 del matí comença a sonar cant gregorià i els hostalers obren els llums i ens ofereixen cafè amb llet i galetes en el menjador de l’alberg. I tot sense cobrar un duro. Aquest serà un dels records inesborrables del camí. Possiblement quan acabi la narració de totes les etapes els enumeraré tots junts.
Començo a caminar a les 6.40. Al meu darrera mentre pujo “la cuesta de Mosterales” surt el sol entre núvols rogencs. El camí sempre és direcció Est i el sol de bon matí crea unes ombres allargassades al meu davant.
La vall està agafada per una boirina etèria, que sembla transportar-nos a un altre món. No fa calor. Uns núvols com el fum dels reactors tapen el sol. Camino a bon ritme per aquesta planura immensa, que a vegades sembla no tenir fi.
El camí és l’antítesi  de la societat de consum que ens rodeja i tot engoleix, encara que malauradament també acabarà sent engolit.
Al costat del pont del Pisuerga deixo un alberg (Puente Fitero) situat en un antic edifici medieval i regentat pels Cavallers de l’Ordre de Malta, que netegen els peus dels pelegrins que s’hi hostatgen. Tot això en un marc incomparable al costat de la riba del majestuós riu i un pont de pedra.
Camino un bon tros pel costat del Canal de Castella, una magnífica obra d’enginyeria. Finalment cal creuar-lo per un pont per entrar a Fromista. A l’altra banda, hi ha un cartell amb informacions interessants sobre aquesta obra.
Al migdia ja he complert l’etapa: 26 km. i 6.15 hores de camí.
L’alberg és nou, però té la mateixa filosofia de funcionament que l’alberg que he abandonat aquest matí. Dino a la Pensió Marisa. I per la tarda, dutxa, visita pel poble, sobre tot, la magnífica església de Sant Martí dels segle XI d’un romànic exquisit i tot peculiar, compres per menjar, escriure, llegir i descansar.

dimecres, 26 de juliol del 2000

Hornillos del Camino – Castrojeriz

Surto a les 6.25 de l’alberg amb malles i màniga llarga. Fa fred. Comença el matí amb les llargues extensions de cultius de cereals a banda i banda del camí.
Moltes perdius al nostre pas surten volant, menys una que a prop de Arroyo Sandol es posa davant nostre mirant enrere de tant en tant i tot caminant. Resulta molt curiós. Així ens acompanya un bon tros de camí fins que es posa a volar. Semblava que ens volia fer de guia.
Esmorzo a les 9 en el bar de les piscines de Hontanos, un poble petit i solitari que sorgeix de sobte a mig camí de l’erm.
Continuo el camí i abans d’arribar a Castrojeriz passo per sota del portal gòtic de l’antic convent de Sant Anton, un dels llocs característics del camí.
Castrojeriz és un poble allargat a la base d’una muntanya dominada pel castell des del cim. 

 
A l’entrada hi ha la Colegiata de Santa Maria, un edifici tancat i en procés de restauració. Però encara queda al menys un quilòmetre abans no arribem a l’alberg. Arribo a les 12. Ha estat d’una etapa de 20 km. i 5.30 hores de camí. A la porta un cartell informa que no obren fins a les dues.
Aprofito per donar un tomb pel poble, sobre tot, les seves esglésies i intentar comprar alguna cosa per menjar. Però a la tenda m’informen que a l’alberg no hi ha cuina, per tant, només compro per sopar i dino en un restaurant.
Passo la tarda amb el que comença a ser un costum en aquests dies de camí, migdiada, passeig, escriure, llegir, reflexionar i parlar amb el Resti, l’hostaler de Castrojeriz i tota una institució del camí, amb una conversa fàcil i agradable on només es queixa de la poca educació i manca de sensibilitat d’alguns pelegrins.
Trobo una gran diferència en el funcionament d’aquest alberg i d’altres albergs dels que fins ara hem trobat pel camí. D’entrada aquest és gratuït. Demanen la voluntat. Un cop arribes t’assignen un llit i t’hi acompanyen. En altres normalment cadascú té que espavilar. I a l’hora de dormir el silenci és total, a diferència d’altres albergs en que moltes vegades el soroll i la disbauxa d’alguns pelegrins converteix en difícil la tasca d’adormir-se.

dimarts, 25 de juliol del 2000

Burgos-Hornillos del Camino

Ha estat plovent tota la nit. A les 6.25 surto de l’alberg. Fa molt vent, però de moment no plou. Quan porto una hora de camí es posa a ploure malgrat que avui és el dia de Sant Jaume.
Estic a prop de Villalbilla de Burgos i decideixo abandonar el camí i entrar al poble per tal de no mullar-me més. Em resguardo dins d’un portal. Vaig molt moll i agafo fred.  Surt l’amo de la casa en pijama i molt amablement ens indica on està l’alberg.
Vaig on m’ha indicat. Està obert, però no hi ha ningú. És un lloc brut i poc acollidor, però ara no necessito res més. Em trec tota la roba que porto molla. Mentre estic pensant què fer arriben més pelegrins Decidim anar tots junts a esmorzar al bar del poble.
Acabat l’esmorzar comprovem que ha deixat de ploure i continuem el camí. Són gairebé les 11. Ja cadascú ha agafat el seu ritme i passo per Tardajos i Rabé de las Calzadas dos pobles molt bonics. En aquest darrer poble una senyora tota mudada que suposo que va a missa ens diu “ha salido frío”
El camí es comença a endurir per la pujada i el fort vent, però sobre tot, pel fang, un fang que dificulta, i molt, les nostres passes, ja que s’hi enfonsen les botes. Per moments deixem el camí i avancem pels camps, alguns recents llaurats, i per on no hi ha tant fang. Cadascú cerca la millor manera d’avançar en aquestes condicions. Els que encara ho tenen més difícil en aquests camins tan enfangats són els ciclistes.
Entrem en “el páramo”, però és un “páramo” ondulat amb fresca i núvols canviants i cel molt blau. Tot plegat, malgrat el fang, molt bonic.  

 
Arribo a Hornillos del Camino a les 14 hores. L’etapa d’avui han estat 19 km. en 7.30 hores de camí, però tan sols, 4.30 hores de caminar.
Ocupo l’alberg i m’acomiado del Pablo i Beatriz que continuen el camí. Compro per sopar en una furgoneta, una mena de súper ambulant, que hi ha a la plaça del poble i vaig a dinar al bar del poble, un lloc molt agradable i amb un nom molt singular: “El bar de Manolo de momento”.
Aprofito la tarda per rentar, dutxar-me, descansar i llegir una mica. Els ciclistes tenen molta feina avui ja que han de treure tot el fang acumulat a les seves màquines.

dilluns, 24 de juliol del 2000

Olmos de Atapuerca – Villafria (Burgos)

La nit anterior ja havia decidit que faria l’entrada a Burgos en autobús per estalviar-me la part del camí que travessa els polígons industrials. Per tant, com que no tenia que fer massa quilometres he decidit sortir més tard. Eren les 8 quan em posava a caminar.
He fet els primers quilometres de pujada amb les mestres basques i Laertes i el seu fill Ricardo tot continuant la conversa en el punt que s’havia quedat ahir a la nit.
Des de dalt de la Serra de Atapuerca es veu una esplanada a cada banda, la del davant amb Burgos al fons i a la del darrera tot són camps de cereals.
Ens aturem a esmorzar amb les amigues basques i ja farem el camí junts fins a Burgos, on aquest any donaran per acabat el camí . A les 11 ja som a Villafría on agafem l’autobús que ens porta fins a Burgos. Amb tres hores de caminar ha estat suficient per l'etapa d'avui.
Arribo a l’alberg i sense gairebé temps per instal·lar-me l’Iñaki Gabilondo m’entrevista en directe pel seu programa de la Cadena Ser en un especial que fan del Camí de Sant Jaume en la diada de l’Apòstol.
Després de fer un bon dinar a “L’Asador La Gloria” visito Burgos: tota la tarda amunt i avall fent el “guiri” per la ciutat. Cap el tard des del propi alberg organitzen una visita a Burgos amb un tren turístic. Estic cansat, però m’apunto. És divertit, però passo fresca. A part de la sempre impressionant Catedral, també em resulta molt interessant el Castell i les diferents parts de la ciutat antiga i el Monasterio de Las Huelgas, un altre monestir de l’Ordre del Císter femenina.


De fet avui he caminat i m’he cansat més a la tarda en la visita a Burgos que al llarg de l’etapa del camí d’avui. Vaig a dormir molt i molt cansat, amb ganes d’agafar el llit.

diumenge, 23 de juliol del 2000

Belorado – Olmos de Atapuerca

Surto abans de les 6 de Belorado. No tinc ganes de passar calor. És diumenge i encara trobo pels carrers tot el jovent del poble celebrant la cerimònia alcohòlica habitual del cap de setmana.
La primera estona del camí la faig a les fosques, però sense cap problema.
Passo per diferents pobles (Tosantos, Espinosa del Camino). Tots ells amb cases molt velles i fetes mal bé. Em crida l’atenció el seu estat d’abandonament. A Navarra les cases estaven cuidades i a mesura que hem avançat per la Rioja, primer, i per Castella (Burgos), després, els pobles es veuen cada cop més pobres i pitjor cuidats.
Esmorzo al bar “El Pájaro” a Vilafranca Montes de Oca tal com em va aconsellar els hospitalers de l’alberg del Belorado.
Començo a pujar els Montes de Oca. És el primer paisatge verd des que vaig deixar les muntanyes de Navarra. El camí passa entre un espès bosc de roures, pins i falgueres, tot ple de floretes, sobre tot, liles.

Una hora de pujada, una de planejar, i una de baixada i ja som a San Juan de Ortega. Són les 12 encara no. No estic cansat i l’alberg està tancat, i en lloc d'esperar, decideixo continuar fins el proper alberg a 6 km. Abans visito l'església que és molt maca.

De moment el paisatge em continua agradant, però quan agafo la carretera es fa pesat i avorrit i sembla que no s’acabarà mai. A Atapuerca passo pel costat d’uns menhirs moderns que instal·len cada any a la manera que ho feien els nostres avantpassats i segueixo amb ganes d’arribar.
Per fi Olmos de Atapuerca i l’alberg. Han estat 30 km. i 8.30 hores de camí.
Al poble no hi ha tendes i dinem a la taverna amb el Laertes, un brasiler que fa el camí amb el seu fill Ricardo.
A la tarda després de descansar conversem agradablement de nou amb el Laertes i també amb unes mestres basques. Entre tots tractem d’impartir al Laertes un curs accelerat de nacionalisme. Li costa, però s’hi esforça.
A la porta de l’alberg jugo una estona amb un gos. Anava constantment a buscar una pedreta per tal que li llencéssim. Els del poble ens deia que si li seguíem la beta no ens deixaria tranquils, però va estar una estona molt divertida.
I també compleixo amb ritual de cada dia: rentar roba, dutxar-me, .... i a esperar la nova jornada del camí.

dissabte, 22 de juliol del 2000

Santo Domingo de la Calzada – Belorado

Avui surto de l’alberg una mica més tard, no massa més (les 6.30). Necessitava descansar.
Començo a trobar un camí com el que havia imaginat: ample, sol, camps de blat i pelegrins passant o asseguts a l’ombra, descansant i bevent aigua.


Esmorzo a Redecilla del Camino en el bar de l’alberg. Retrobo al pare i la filla de Sant Vicenç de Castellet. La filla té un problema de panxa i agafaran un autobús fins a Burgos. Allà descansaran, i si poden tractaran de continuar. Els hi desitjo un bon camí.
Sortint de Redecilla trobo a tres joves de Saragossa aturats. Un d’ells té greus butllofes des del primer dia de camí. Un grup de pelegrins els aconsellem que agafi l’autobús i es retrobi amb els companys a la fi de l’etapa. Sembla que farà cas.
Faig drecera caminant per la carretera en lloc del camí que dóna una mica de volta. Arribo molt bé i molt aviat a Belorado. Encara no són les 12. Han estat 22 km i poc menys de 5.30 hores de camí.
Haig d’esperar a la porta de l’alberg fent cua.
Comencem a ser un grup de pelegrins que tot i fent cadascú el camí pel seu compte també el fem més o menys junts, cadascú amb la seva motivació particular, però ens anem trobant pel camí i, sobre tot, en els finals d’etapa.
Arriba una parella d’alemanys. Ella no es troba bé, possiblement deshidratació, i obren l’alberg per ells. La resta esperem.
Finalment obren per tots i ens instal·len. Anem a comprar i dinem. L’alberg està al costat de l’església de Santa Maria i Sant Pere i segurament aprofita el que abans havia estat la rectoria.

Tinc una sensació especial del temps. És diferent, es viu diferent i em faig una pregunta com serà la tornada a casa ? I el dia a dia sense caminar, sense la motxilla a l’esquena ? La motxilla amb les coses imprescindibles comença a formar part de mi. Què poc que es necessita per viure! I quantes coses inútils que acumulen innecessàriament a les nostres cases!
Al ser dissabte molts pelegrins que ens han acompanyat fins ara abandonen i tornen cap a casa seva: dues amigues alemanyes, un professor anglès d’Educació Especial i el seu fill, entre d’altres. La noia alemanya s’anirà recuperant al llarg de la tarda amb remeis casolans, però a l’endemà agafaran l’autobús fins a Burgos on es recuperaran bé abans de continuar.
Prenc un cafè en un dels bars de la Plaça Major tot llegint el diari local.
Al llarg de la tarda he pogut parlar una bona estona amb els hostalers. Són amics del camí de Donostia que han vingut a fer d’hostalers per les vacances. Ens diuen que fer d’hospitalers s’ha d’haver fet el camí i un curset i després la parròquia decideix on t’envia. Ens expliquen el poc educada i respectuosa que és a vegades la gent i que actualment hi ha un cert rebuig pel Camí de Sant Jaume i els pelegrins en una part de la gent del poble. Auguren que d’alguna manera el camí s’està desvirtuant, en part, i que potser tot plegat algun dia acabarà engolit per la insaciable societat de consum en la que vivim i per la que tots ens deixem arrossegar en major o menor mesura. També comenten que segons les seves observacions i experiència dels 40 allotjats, només 11 ó 12 són autèntics pelegrins. A la resta els qualifiquen de NO pelegrins més que res per la seva actitud.
Ha estat una tarda tranquil·la on he pogut descansar i anar a dormir aviat. A la nit, hem escoltat forts cops a la porta de l’alberg que ens han despertat. No sé exactament el que ha passat.

divendres, 21 de juliol del 2000

Nájera - Santo Domingo de la Calzada

Malgrat haver anat a dormir tan tard, a les 6 ja estic caminant. Esmorzo al Bar Sevilla d’Azofra.
Segueixo caminant. Fa molta calor. Tot és pujada excepte els darrers tres quilòmetres. A les 12 ja sóc a Santa Domingo de la Calzada. Han estat 21 km. i 6 hores de camí.
A l’alberg em reben dues monges del Cister molt grans, però simpàtiques. Un cop instal·lat dino a la mateixa hostatgeria. És el primer alberg en que no dormiré en una llitera i en la que disposaré de llençols, encara que a l'endemà "l'Estudiante de Salamanca s'aixecarà crivellat per les puces. No es pot tenir tot.
Començo la tarda amb una bona migdiada i la visita a la catedral. En aquesta Catedral és on hi ha de manera permanent un gall i una gallina en commemoració d’un famós miracle.


També disposa d’un impressionat passadís construït per la seva defensa.
Aquí també puc veure una representació gràfica de tot el camí francès amb les seves etapes. És molt clar que encara em resta molt de camí per fer i que això només acaba de començar. 


Després d'una cerveseta a la plaça Major, compro per sopar. Abans de tornar a l'alberg assisteixo a un Ofici religiós, crec que són Vespres, però no estic segur i soc testimoni de quelcom que em crida molt l'atenció: les monges estan assegudes en uns grans setials, però malgrat haver-n'hi de buits les novícies estan al terra.
Abans de sopar i anar a dormir aviat, rento una mica de roba.
Estic molt cansat. Em trobo les cames molt pesades. Tinc son tot el dia. Suposo que estic pagant l’haver anat a dormir tan tard, i els quilòmetres acumulats.
Es nota en el diari, no ?

dijous, 20 de juliol del 2000

Logroño-Nájera

Començo a caminar a les 6.15, un cop aconseguim que ens obrim la porta de l’alberg que estava tancada.
El primer tros de camí fins a sortir de Logroño es fa pesat i avorrit. No m’agrada caminar pels carrers de les grans ciutats. Poc després arribo a La Grajera, un espai natural al voltant d’un embassament molt ben condicionat amb zones de pic-nic.
A les 9 arribo a Navarrete. Esmorzo un molt bon entrepà de lacon amb Camembert, tota una delícia gourmet. Descanso i aprofito per fer petar la xerrada amb altres caminants.
Ja són les 10 quan enfilo cap a Nájera, l’objectiu de l’etapa d’avui. Poc abans d’arribar-hi parlo amb un pastor que està guardant el seu ramat d’ovelles. Explica els problemes que li donen darrerament. L’altre dia havien menjat massa i n’havien mort dues. Quan fa calor i baixen el cap o mig s'amaguen unes sota les altres, el millor és tornar perquè ja no menjaran més.
Arribo a Nájera. Però des de l’entrada del poble fins a trobar l’alberg encara s’ha de caminar més d’un quart d’hora. Per fi passades les 13.30 sóc a l’alberg just al costat del Monasterio La  Real. Han estat 26 km. i 7.15 hores de camí L’hostalera ens ofereix un gaspatxo que van deixar fet uns pelegrins que s’hi van allotjar ahir. Completo el dinar amb una truita de patates i pa amb tomàquet. És el primer alberg del Camí on només em demanen la voluntat per l'allotjament.
Després de la migdiada visito el Monestir veí.  M’agrada molt. Hi descobreixo l’existència del regnat de Nájera i la llegenda de la cova que dóna peu a la construcció del propi monestir. Actualment és franciscà, però anteriorment havia estat benedictí.

Un volta pel poble, per comprar i estar estirat a la vora del riu Najerilla abans de sopar. Quan sopem a l’alberg l’hostalera ens diu que ha de sortit un moment si ens demana podem fer càrrec del mateix en la seva absència i així ho fem.
Ja de nit a la plaça de davant de l’alberg assistim a la representació de “La Crónica Najerense”, on els vilatans ofereixen diverses escenes de la seva tradició històrica medieval. És gratuït pels pelegrins. Contra la meva costum des de l’inici del camí, vaig a dormir passades la una, evidentment massa tard per continuar caminant a l’endemà.

dimecres, 19 de juliol del 2000

Los Arcos – Logroño

Avui surto més aviat per així evitar la calor. A les 6.15, gairebé encara és fosc. amb la lluna plena a dalt de cel. Allà lluny veig Sansol el primer objectiu. 


M’hi apropo poc a poc. Es camina bé a aquestes hores descansat i a la fresca.
A les 8 passo per Torres del Rio. En una breu aturada prenc un cafè amb llet. He estat el primer en sortir de l’alberg aquest matí i no porto cap pelegrí al davant. Vaig tot sol.
En principi pensava acabar l’etapa a Viana (km. 18.5), però hi arribo a les 11. Em trobo bé i decideixo seguir fins arribar a Logroño. Aquest tros es fa pesat, sobre tot per la calor. Després de deixar a l’esquerra el Pantà de Las Cañas veig Logroño allà lluny i no arriba mai.Decideixo agafar un ritme viu i acabar com més aviat millor. Una petita baixada em porta fins a l’Ebre al  costat del cementeri. Passat el Pont de Pedra agafo un carrer a la dreta i per la Rua Vieja enfilo directament fins a l’alberg. Són les 13.30 i encara està tancat i amb un cartell on diu que no obren fins a les 15 hores. Avui han estat 26 km. i 7.30 hores de camí.
Menjo un petit entrepà i una gran cervesa tot esperant que obrin. D’entrada Logroño no em causa bona impressió. Estic al casc antic on viu una població molt marginal. A la tarda visitaré el centre, sobre tot, les porxades on Bardem va rodar la pel·lícula “La Calle Mayor”, i ja em semblarà tot més normal i modern.


Un cop a l’alberg toca el de sempre: dutxa, descansar, menjar una mica de fruita assegut en un plaça, cafè i lectura del diari local, comprar per sopar, escriure una mica, planificar l’etapa de demà, sopar i dormir.

dimarts, 18 de juliol del 2000

Lizarra – Los Arcos

Surto d’Estella a les 6.50. Està plovisquejant una mica. No tinc un bon estat d’ànim. Em trobo cansat.
Al cap de poc trobo la font del vi. En bec i aprofito per esmorzar. Passo pel davant del imponent edifici del Monestir d’Irache, aquestes hores encara tancat.
De camí a Arqueta travesso un bosc preciós. A l’esquerra contemplo la muntanya de Montejurra i em venen a la memòria els fets sagnats de la transició política. A Arqueta xerro una estona amb Pablo un home que regala un bastó als pelegrins que li demanen. També ensenya amb lliçons pràctiques com s’ha de caminar aprofitant-se de l’ajuda del bastó.
El camí segueix pujant amb el castell de Monjardín al fons. Ja de baixada arribo a Villamayor de Monjardín, un poble just a sota la muntanya del castell. Hi ha un alberg idíl·lic envoltat d’un paisatge encisador i uns hospitalers holandesos encantadors i molt amables. Prenc un cafè amb llet reconfortant i em regalen un Evangeli segons Sant Joan.
Segueixo. Són uns 12 kms. fins Los Arcos sense cap poble més i rodejats de camps de blat i de vinyes. Puja i baixa, ja comença a fer calor i sol. Aquí tinc la impressió que trobo el camí que sempre havia imaginat: sol, calor, camí bo, ample i polsegós, gent caminant en silenci cadascú al seu pas, camps grocs de blat, silenci i res més.

Arribo a Los Arcos. Un llarg carrer major amb portals d’altres èpoques ens mena cap a un alberg modern i polit davant d’una plaça amb un petit estany, portat per uns hostalers estrangers molt amables.
Han estat 21 km. i 6.30 hores de camí.
M’instal·lo, em dutxo i faig la bugada abans d’anar a dinar un “menú del peregrino” a un restaurant proper. Un cop he dinat faig un cafè en un bar abertzale on puc fullejar el diari Gara, escoltar heavy metal i veure el Tour.
Un cop descansat toca voltar una mica pel poble. Torno a passar pel carrer Major i contemplo amb més calma les cases amb façanes més interessants. En un petit forn de pa com els d'abans ens comprem el berenar i xerrem amb un nen de 5 anys que feia dibuixos del Templo de Zeus. 
Visito l’església, massa barroca pel meu gust. L’exterior i el Claustre gòtic m’agraden més.

Compro una mica per sopar, descanso a la gespa en front de l’alberg, preparo l’etapa del dia següent i finalment a sopar i a dormir.

dilluns, 17 de juliol del 2000

Puente La Reina – Lizarra

Encara és fosc, i hi ha moviment a l’alberg. Alguns amb lots i amb força soroll preparen les motxilles per sortir ben d’hora. Em torno a dormir i no començo a caminar fins a les 6.40. Passo pel carrer Major de Puente La Reina i travesso el riu Arga pel pont romànic del segle XI acomiadant-me d’aquest poble per iniciar la quarta etapa del camí. Fa fresqueta.
Al cap d’una hora passo per Mañeru. Puc contemplar la magnífica Plaça dels Fueros amb l’Ajuntament, una petita escola i un dels moments màgics del camí: grans grups d’orenetes amb vols circulars baixos per la plaça i el cel tot prenent el seu esmorzar.
Només sortir de Mañeru veig Ciuraqui allà lluny dalt d’un turó amb carrers empedrats i amb fortes pujades. Els pobles de l’etapa d’avui són magnífics, però em resulta molt difícil trobar-hi un bar o una tenda oberta on comprar alguna cosa. On deu comprar el que necessita la gent d’aquests pobles ? A la sortida d’aquest poble enfilo una forta baixada que em mena cap a una antiga calçada romana amb un pont mig derruït. Una bona part del camí segueix aquesta calçada romana. S’acaba fent desagradable caminar per ella degut al seu empedrat no massa còmode pels peus. 
A Villatuerta, ja a prop de Lizarra visito l’església de la Asunción de la Nuestra Señora on em segellen la credencial. Avui la motxilla es fa ja molt pesada, i malgrat que Lizarra no està lluny aquest tros del camí es fa molt llarg. Només creuar el riu Egea per un pont entro al poble i trobo l’alberg. Ja tenia ganes d’arribar.
Un cop instal·lat m’espavilo per anar comprar abans no tanquin les tendes i poder dinar. La dutxa, rentar la roba, i una mica de migdiada quedarà per després.
Lizarra està en festes. Una volta ens sorprèn per la quantitat d’esglésies, monestirs i monuments. És un lloc encantador i molt important en l’Edat Mitjana.
L’ambient entre els pelegrins em resulta curiós. Hi ha més estrangers que espanyols i sembla haver-hi molta gent que ho fa per motius religiosos.
Abans de sopar prenc la determinació d’alleugerir el pes de la motxilla. Crec que porto coses que són prescindibles, i pot ser útil per aquesta aventura que només acaba de començar portar menys pes a l’esquena. Només ha faltat la volta de la tarda per tal que avui em trobi francament cansat. A veure com m’aixeco demà ?

diumenge, 16 de juliol del 2000

Cizur Menor-Puente La Reina/Gares

Torno al camí a les 6.30 després de prendre un cafè amb llet i unes ametlles per agafar força abans d’abandonar l’alberg.
El primer objectiu d’avui és l’Alto del Perdón (735 m.), la primera pujada seria del camí. Tot pujant em sorprèn una música màquina potent que sembla venir d’unes construccions antigues (església i caserio) aïllades al mig de camps de blat i gira-sols. Si més no, em resulta insòlit.
A les 9 arribo a dalt de l’Alto del Perdón, on hi ha per una banda una bon nombre de molins de vent d’un parc eòlic i també un monument als pelegrins.


A partir d’aquí ja tot és baixada. M’aturo a Uterga a prendre un cafè amb llet i unes pastes en una casa particular on ofereixen aquest servei al pelegrí a un preu una mica abusiu. Es van aturant pelegrins i tinc una animada conversa amb Pablo, “El Estudiante de Salamanca”, un pare i fill que són de Paris i un senyor que ve des de Lourdes amb bicicleta.
Poc després deixo a l’esquerra un camí que porta fins a Eunate, en el camí aragonès i segueixo el camí francès fins a Obanos.


Després d’entrar per una portalada admiro l’església i la plaça on semblen haver celebrat alguna mena de festa medieval la nit anterior i avui estaven desmuntat tota la infraestructura.
Per fi, Puente La Reina on s’ajunten el camí francès i l’aragonès. Avui han estat 19 km. i 5.30 hores de camí.
Només entrar a la població trobo l’alberg i m’instal·lo, prenc una dutxa, compro menjar, dino, una bona passejada pel poble i cafè.
Passo gairebé tota la tarda descansant al costat del riu Arga contemplant la meravella del Puente La Reina.


Finalment després de sopar, surto a prendre un Pacharan abans d’anar a dormir. Quan torno a l’alberg hi ha una bona colla de pelegrins sopant i fent gresca. Sembla que no estan cansats i no tenen son.

dissabte, 15 de juliol del 2000

Larrasoaña-Cizur Menor

Una gran part de la nit, a la plaça que hi ha davant de l’alberg han estat celebrant el final de les festes de Sant Fermí. Això m’ha impedit poder dormir bé, i al matí no escolto el despertador.
Surto a les 7.30, i està plovent amb intensitat. Renuncio a seguir el camí que està ple de fang i vaig per la carretera direcció a Pamplona. Avui no para de ploure en cap moment. Igual que ahir torna a ser difícil trobar un lloc per fer un mos. Al final esmorzo en un bar a peu de carretera. Són les 10 passades i tinc gana. Menjo un entrepà de xistorra boníssim.
Al poc de sortir del bar escoltem un crit: "Peregrino, peregrino !" Ens girem i ens criden a nosaltres. Ens havíem deixat el bastó. Al principi no els fèiem cas, perquè encara no tenim assumit això de ser "peregrinos".
Continuo caminant per la carretera sota la pluja. Passo Huarte i posteriorment Villava. Comença a ploure més fort i decideixo que ja en tinc prou de mullar-me, i agafo un autobús que em porti fins a Pamplona.
Per sort, quan baixo de l’autobús ja no plou i, fins i tot, fa una mica de sol. Compro menjar i al passar per la Universitat de Navarra em segellen de nou la credencial.
Finalment arribo a Cizur Menor, el meu objectiu d’avui, al voltant del migdia. Aquí hi ha dos albergs. M’instal·lo en el primer que veig, un alberg administrat per l’Ordre de Sant Joan de Malta, davant d’una església del segle XII. Han estat 19 km. i 6 hores, encara que no totes, de caminar.
Dutxa, dinar a l’alberg i una volta pel poble, abans de prendre un cafè, llegir el diari i mirar el Tour en el Asador El Tremendo.
A l’interior de l’església del segle XII hi ha estendards medievals que la fan molt atractiva. També hi ha una petita exposició informativa sobre la Ordre de Malta. És un lloc molt maco i on una part també s’utilitza d’allotjament per quan s’omple l’alberg.

És el primer moment del Camí en el que disposo de temps. Ja fa sol i passo la tarda en una bonica plaça del poble fent estiraments, llegint una estona i descansant fins que toca sopar i anar a dormir.

divendres, 14 de juliol del 2000

Roncesvalles-Larrasoaña

Va, ja és hora de posar-se en camí de veritat. És força fosc, mig adormit encara, faig la motxilla, i quan em disposo a sortir de l’alberg veig que està plovisquejant. Quin començament! Primer dia de camí i plovent! La capelina posada, i endavant, el camí ja ha començat!. Fa fresqueta.

Aquest inici és especial, una mica fantasmagòric i màgic a la vegada: la pluja, una mica de boira, i el camí entremig dels arbres.

Plou a estones, per sort amb no massa intensitat. Ja fa estona que camino i encara no he menjat res, però no hi manera de trobar res obert. Per fi, al passar per Espinal (km. 6.5) em desvio del camí i trobo una tenda-bar al peu de la carretera en la que puc esmorzar i aprofitar per fer la primera aturada del dia. Mentre esmorzo, a la televisió fan el darrer encierro de les festes de Sant Fermí. Ahir mateix estava caminant per aquells carrers que ara veig a la petita pantalla!
La baixada que ens mena fins a Viscarret està molt enfangada i cal anar en compte. En una tenda d’aquest poble em posen el primer segell a la meva credencial. Ja l’he estrenat!
Ja porto força hores caminant i torno a tenir gana. Una aturada per menjar una barreta energètica i continuar amb més força.
Malgrat que ja passa del migdia, davant el Pont de la Ràbia de Zubiri (aquí hi ha un alberg) decideixo seguir endavant i arribar fins a Larrasoaña per acabar aquesta primera etapa. Aquest darrer tram d’uns 4 km. que segueix al costat del riu Arga es fa molt i molt pesat. Finalment en el propi carrer Major de Larrasoaña trobo l’alberg. Han estat 27 km. i 9 hores des de la sortida de Roncesvalles. No està malament per ser el primer dia.
Hi ha força gent i m’ofereixen lloc en un matalàs al terra. Deixo les meves coses i cerco un lloc per dinar. Al final del poble trobo una tenda-bar-restaurant on puc dinar i comprar alguna cosa per sopar.
Són les cinc de la tarda. Aprofito una estona que no plou per fer un passeig pel poble. Sopar d’hora i a dormir.

dijous, 13 de juliol del 2000

Inici

Ha arribat el gran dia. La nit anterior ja ho havia deixat tot preparat. Sona el despertador. Només tinc que vestir-me i cap a l’estació. El tren de Sabadell surt a les 6.23. Mentre espero el tren de Pamplona esmorzo una miqueta a l’estació de Sants. A les 7.30 puntual surt el tren. Tots els plans de tants dies estan a punt de materialitzar-se.
L’arribada a Pamplona és al migdia. A l’estació segueixo a la gent. Tothom agafa el mateix autobús que ens portarà al centre. Es nota que és una ciutat en plena festa. Es veu molta gent vestida d’un blanc perfecte amb el tradicional mocador vermell.
Confirmo els horaris de l’autocar fins a Roncesvalles. No surt fins a les 18.00 hores. Deixo la motxilla a la consigna i dino una mica. Tinc temps per donar una bona volta per Pamplona. Faig el recorregut dels “encierros”. Encara que sigui sense els braus, em fa il·lusió veure els llocs que tantes vegades he vist a la tele. Déu n’hi do com puja la cuesta de Santo Domingo!. I pensar que aquests 800 metres els fan en uns dos minuts!. Corren molt aquests braus!
Ja és hora de tornar a l’estació d’autobusos. Allà ja trobo altres persones que també faran el camí, un d’ells Pablo, “El Estudiante de Salamanca”. I finalment arribada a Roncesvalles a les 19.00 hores.

Un cop aquí es precipiten els esdeveniments d’aquest primer dia. Fins ara tot ha succeït a un ritme lent, però a partir d’ara tot anirà molt de pressa.
Al baixar de l’autobús només cal seguir a la gent. En una petita recepció ens donen la credencial de pelegrí que anirem segellant al llarg del camí, ens mostren l’allotjament i ens diuen l’horari de la missa del pelegrí i del sopar del pelegrí en un restaurant proper.
Deixo la motxilla a la llitera que em correspon i malgrat no ser creient vaig a la missa del pelegrí. Oficien 5 capellans, un és el que ens ha rebut, tots vestits iguals de verd i blanc. És un ofici prou digne, amb benedicció especial pels pelegrins que inicien el camí inclosa. Hi ha molta gent, i a alguns se’ls veu molt avesats a seguir aquests tipus de celebracions.
Ara jo només queda el temps just per sopar i anar a dormir. A la taula del costat hi ha dues italianes, semblen mare i filla, que aniré trobant en els primeres etapes del camí.
Quan surto del restaurant ja és fosc i lamento no disposar de més temps per donar un tomb per aquest lloc amb tanta història. Potser caldrà tornar-hi un altre dia amb més temps. És tard i cal descansar.
Abans de dormir decideixo que porto massa coses a la motxilla. Una samarreta és quedarà per sempre a Roncesvalles.

dimarts, 11 de juliol del 2000

Preparatius

La decisió de fer el camí de Sant Jaume la vaig prendre fa un any i aleshores va començar la preparació. Era un bon repte i no es podia deixar a la improvisació del darrer moment.
Estava en forma ja que aquell mateix any havia corregut la marató de l’Aneto. Però una cosa és córrer una cursa un dia i la preparació que això suposa i l’altra es caminar un dia darrera l’altre més de sis hores amb una motxilla a l’esquena. Per tant, l’estiu anterior vaig voler fer la prova recorrent una part del GR-5, el que va de Sitges a Canet passant per tota la Serralada Pre-Litoral.
Al llarg de l’any vaig participar en algunes caminades organitzades per Centre Excursionistes i per la Setmana Santa vaig trescar pel Montseny. Tot això mentre m’informava bé del recorregut amb algunes guies i també feia una planificació inicial de les etapes.
El pla era sortir aviat de l’alberg i caminar de 6 a 7 hores fins el migdia. El nombre de dies que necessitaria no em preocupava massa, ja que les vacances de mestre em permetien poder esmerçar més de 30 dies. També vaig decidir començar a meitat de Juliol per no coincidir amb el San Fermin a Pamplona.
L’altre preocupació era que calia portar la motxilla. Era tot un mes de caminar! Vaig fer una curosa llista del que podria necessitar i amb els dies la vaig anar reduint al que vaig creure que seria imprescindible. Roba i muda de recanvi, alguna peça d’abric i per la pluja i els estris de neteja i poca cosa més. Estava clar que calia estalviar pes.
Tot a punt, ja només falta agafar el tren fins a Pamplona i esperar el dia per començar l’aventura.

dilluns, 3 de juliol del 2000

Motius

D'aquí uns dies començaré el camí de Sant Jaume. Els motius de fer-ho cal cercar-ho molts anys enrere. Ja en els anys universitaris era un projecte que apareixia relativament sovint en les converses amb alguns amics. En aquell moment eren simples paraules. No hi havia cap motiu clar, potser era simple curiositat. Semblava que podia ser divertit i interessant.
Més endavant aquest somni de joventut es va anar alimentant amb la visió d’algunes pel·lícules com la Via Làctea de Buñuel o la lectura d’alguns llibres com “Habidis y Gargoris” de F. Sánchez Dragó.
A principis dels 90, Ferran Lloret de la Unió Excursionista de Sabadell va fer el camí, el va explicar en un llibre “El camí de Sant Jaume” i va crear una Associació d’Amics del Camí amb l’objectiu de marcar l’antic camí català. Es va revifar el meu interès pel tema, però obligacions socials i familiars convertien en impossible el projecte. En aquells moments la meva idea era fer-ho des de Sabadell per Montserrat seguint el camí català.
Finalment, ajudat també per la meva afició a l’excursionisme i a les carreres de fons i per la publicitat dels darrers jacobeos vaig prendre la decisió de fer el camí.
Quins poden ser els veritables motius és molt difícil d’esbrinar. Per una banda, un repte personal, Per altra, caminar pel mateix camí que segles darrere segles han recorregut persones de diferent condició social i amb objectius segurament també diferents. Potser també conèixer en la realitat algunes de les coses que havia llegit en els llibres. Realment com en moltes de les nostres accions, els motius segurament es mantenen ocults en algun amagat racó del meu cervell.