dissabte, 22 de març del 2008

Torre Baró

Torre Baró és una estació de tren a l’entrada de Barcelona i també un barri de la ciutat. Des de petit, en els anys 60 quan anava a Barcelona amb els meus pares en el 600 sempre em cridava l’atenció aquella construcció allà dalt a la muntanya que hi havia a l’entrada de Barcelona. Un castell? unes runes? Què era? De més gran em seguia cridant l’atenció tant quan anava en tren o quan anava en cotxe a Barcelona.
De sempre havia pensat que volia apropar-me a aquella construcció.
Han tingut que passar els anys, però finalment ha arribat el dia.
Algú m’havia explicat que aquella gran mansió l’havia fet construir un Baró, d’aquí el nom de “la Torre del Baró” per la seva filla malalta de tuberculosi i a qui havien aconsellat un canvi d’aires. Però la filla no va poder gaudir de la mansió ja que va morir abans. Aleshores es van aturar les obres i les restes segueixen allà a dalt del turó donant la benvinguda a tothom qui entra a Barcelona per aquell indret. Però aquesta història com molt d’altres no és certa. “El castell” és en realitat un hotel iniciat en la primera dècada del segle XX i mai acabat.
En les onades d’immigració dels 50 i 60 esdevingué un barri d’autoconstrucció. Tot pujant des de l’estació de RENFE en direcció a la torre es pot observar que malgrat les reformes urbanístiques d’alguns carrers la major part dels habitatges són d’aquella època, encara que també n’hi ha de recent construcció.
L’urbanisme tal com correspon als barris nascuts d’aquesta manera és una mica caòtic i alguns carrers tenen rampes d’un desnivell propi de les rampes més dures del Tour. Hi ha poques botigues per no dir cap. No sembla fàcil la vida en aquest barri.
Des de dalt a part del castell hi ha una bona perspectiva de Barcelona: des de la desembocadura del Besòs fins a  Montjuic, els edificis alts que configuren el sky line de la ciutat i les grans vies de comunicació plenes del soroll de vehicles amunt i avall i les cases enfilant-se pels petits turons (Turó de la Rovira, el Carmel, ... ) de la ciutat amb una mica de verd al seu cim.
Simplement un matí diferent amb la visita a un lloc gens especial però al que feia molts anys que volia pujar.

dijous, 20 de març del 2008

Sant Benet de Bages

Era dilluns i estava a Manresa. Vaig decidir acostar-me al Monestir de Sant Benet del Bages. Feia molt de temps que el volia visitar i fa poc vaig escoltar que havien fet una important obra de restauració i l’havien obert al públic.
Hi ha un gran aparcament per cotxes i tots els seus voltants han estat adequats per rebre a molts visitants. Aviat vaig veure que la visita seria de pagament. M’arribo fins a la porta d’entrada i m’informen que al serdilluns estar tancat, però que les visites són comentades i en grup. Dono un petit tomb. Han fet un gran treball de restauració i han afegit alguns edificis moderns massa luxosos pel meu gust: hotel, restaurant, botiga, ....
Llegeixo alguns cartells que expliquen una mica la història del Monestir. M’apropo a informació i com a molts llocs darrerament el preu de l’entrada em resulta excessiu. Després diuen que cal posar la cultura a l’abast de tothom. No entenc els preus d’entrada a molts d’aquests llocs. I tampoc la moda de només poder fer visites guiades.

Personalment m’agrada visitar-ho al meu aire, llegint els plafons informatius o la guia, però no seguint a algú amb les seves explicacions i el seu timing. M’està bé pagar, però em sembla un abús els preus prohibitius que cal pagar per poder accedir a aquestes visites. Reconec que la seva conservació i restauració no són barates, però tampoc calen que aquestes siguin de luxe.
Els poders públics o les fundacions de les caixes són les que han de subvencionar aquests llocs i la seva conservació, no els visitants amb les seves entrades. Ara entenc la moda de rebaixar els impostos i no oferir cap servei al ciutadà que ha de pagar per tot.
Em nego a pagar-ho. No em vindrà de visitar un monestir i un claustre romànic més o menys. M’agrada molt veure les seves pedres despullades i respirar la seva tranquil·litat, però no a aquest preu abusiu i menys en una visita de grup rodejat de gent.

dimecres, 19 de març del 2008

La Sèquia

El passat mes de setembre mentre escalfava per la cursa d’orientació de Santpedor vaig descobrir un canal d’aigua amb un camí que el seguia. El lloc em va agradar.
Després i gràcies al Sant Google vaig saber que allò era la sèquia que al llarg de 26 km. porta aigua des de Balsareny a Manresa, una construcció del segle XIV amb una curiosa història amb certs aires de llegenda. El passat 2 de març van fer la 24a. transèquia, una marxa que ressegueix tot aquest camí. En un principi havia pensat anar-hi, però el fet que fos molt multitudinària (més de 6000 participants) em va tirar enrere ja
que preferia fer-ho en solitari i amb la tranquil·litat de poder contemplar tot el paisatge.
I així ha estat, després d’estudiar les possibilitats de transport públic que em podien permetre fer-ho sense suport extern allà estic caminant des del Parc de l’Agulla en direcció a Balsareny. És un recorregut pla i maco, sempre al costat del canal d’aigua. D’alguna manera em recorda a la via verda. El lloc és tranquil allunyat del brogit al que estem acostumats.
La primera part no para de donar voltes pel Pla del Bages al Nord de Manresa rodejat de camps i petits horts. Un cop travessada la carretera de Santpedor el polígon de Santa Anna i ja a prop d’on vaig descobrir el mes de setembre trobo el lloc més encisador de tot el recorregut, amb grans alzines i roures als dos costats i amb el centenari Roure Gros.
Abans d’arribar a Sallent es passa pel costat de les Mines de Potassa, tot un canvi de paisatge, entre les vies del tren i la muntanya de les restes de potassa, un paisatge de lo més Mad Max. Porto poc més de 20 km. ja en tinc prou. Ha estat un bon passeig. Dino a Sallent i agafo el bus que em portarà de tornada a Manresa.

dimarts, 11 de març del 2008

Em deixava una fita!

Tornava a Canovelles on la temporada passada vaig guanyar en el C2. Avui participava en el C1, un circuït més llarg i amb més competència. Eren 7.100 metres, amb 22 fites i 260 metres de desnivell. Era la tercera cursa del circuït Oros de la temporada i malgrat un contratemps ha estat la millor de totes les curses.
Ha estat una cursa amb molt bones sensacions. En tot moment sabia on em trobava i anava ràpid de fita a fita sense problemes per trobar-les. Però a la fita 16, no sé que m’ha passat, segurament falta de concentració. Ja veia el final a prop. He sortit corrents, però en direcció a la 18. Sort que a prop d’aquesta m’he adonat de la meva errada i he tornat enrere a trobar la 17, la fita que em deixava. A més, no hi havia manera de trobar-la. Estava a prop d’una riera i vinga riera amunt i avall. Per fi!
I ara a córrer a tot drap, 18 i 19 que estava ben lluny, però el camí era fàcil. A partir d’aquí s’enllaçaven una molt a prop d’altre fins a la 22. Aviat s’ha constituït un tren. Érem 4 un darrera l’altra ràpid, ràpid pel mig del bosc fins arribar al final després d’una forta baixada, travessar la riera i una forta pujada: 1-23-48 i més de 17 minuts per la 17.

A la primera cursa del circuït Oros, al gener al Pla dels Capellans (4.420 metres i 28 fites) vaig arribar a 43 minuts del primer. A la segona, al febrer al Parc Forestal (5.870 metres  i 20 fites) vaig arribar a 68 minuts del primer. I avui la tercera, la més llarga, només he perdut a 27 minuts respecte al  primer.

diumenge, 2 de març del 2008

Dia M

La Marató és sempre una cursa especial. No sé el que té, que qui la prova una vegada s’enganxa i repeteix. Suposa un esforç important tan la seva preparació com el mateix dia de la cursa.
La meva darrera marató va ser l’edició del 2006. Actualment amb dos o tres hores de cursa ja en tinc prou i per fer una marató en necessito prop de quatre i se’m fa massa llarga i començo a pensar qui m’ha manat a mi ficar-me allà. Però el matí del dia M, no puc evitar rememorar  les sensacions de la cursa i en quin km. probablement em trobaria.
 
Un cop aconsegueixes acabar-la t’omples de satisfacció per assolit el repte i el dia després malgrat l’esgotament i les tiretes et trobes com en núvol. Avui després de llegir les cròniques de tots els coneguts que varen córrer ahir els 42 km. estic pensant que el proper any és possible que torni una altra vegada a ser a la línia de sortida.