Racons del Catllaràs

Sant Jaume de Frontanyà, Sant Julià de Cerdanyola, Pobla del Lillet, Malanyeu han estat terrenys en els que he disputat curses d'orientació els darrers anys. Cada vegada que en feia una, tornava a casa amb ganes de donar un tomb pel Catllaràs però no acabava de trobar el moment. La rogaining del Catllaràs em va acabar de decidir.

Dormo a l'Hostal de Falgars, un bon lloc per utilitzar-ho com a base d'operacions per descobrir aquesta Serra. Aprofito els diferents mapes que tinc de la zona, així com el coneixement que et dóna fer orientació per voltar per les pistes sense un pla pre-establert deixant-me portar per sensacions.

Per la nit cau un bon xàfec i els camins queden ben enfangats. Això encara ho farà més divertit. És una serra amb forts desnivells, amb racons curiosos i plens d'encants, que de sempre ha estat habitada, amb petits nuclis de població, amb restes de les explotacions mineres de no fa pas tant, esglésies i santuaris, un edifici de Gaudí, fonts i petits rierols curulls d'aigua, amb unes grans vistes des dels punts més elevats, .... Ha estat una bon jornada de descoberta de tota la serra i amb ganes de tornar-hi per poder-la gaudir tot caminant i així poder-me endinsar per corriols i poder assolir alguns dels seus cims més emblemàtics.

L'Esquerda, tota una sorpresa

Darrerament per unes raons o unes altres he estat i passat diferents vegades per Roda de Ter. Des de fa un temps que tenia ganes de fer una visita al poblat ibèric de L'Esquerda però ho havia anat ajornat.

Se'm va presentar una bona oportunitat amb la coincidència en un cap de setmana dels dos dies d'Osona i del 11è cap de setmana ibèric que oferien una visita guiada al poblat juntament amb altres activitats.

Acabada la cursa de L'Esquirol i després d'una breu visita a la Fira del Llibre de Muntanya vaig anar cap a Roda de Ter. 

No és pas el primer poblat ibèric que visito. En els darrers anys ja n'he visitat uns quants de la ruta dels ibers: Calafell, Ca n'Oliver, Ullastret, Puig Castellar, .... Però aquest va ser tota una sorpresa, ja que no es tracta simplement de les restes d'un poblat ibèric, sinó que també es poden visitar les restes d'un poblat medieval. La ubicació del poblat com sempre és un lloc privilegiat, en un turó elevat per sobre d'un meandre del Ter i amb unes vistes esplèndides de tota la Plana de Vic. 

Aquest poblat va ser habitat pels ibers. Va restar abandonat un bon temps ja que no s'han localitzat restes romanes. I de nou es torna a ocupar en l'època visigòtica, una època de la que en general es disposen de poques restes i en època medieval es converteix en un poblat important dins de la comarca d'Osona amb el títol de ciutat. Finalment cap a la fi del segle XIII es va despoblant i coincidint amb alguns incendis s'abandona definitivament. El més possible és que la població es desplaci a la zona que avui en dia ocupa l'actual Roda de Ter. Una visita interessant on aprendre una mica més de la nostra història.

 

Sender de la Vall del Ges PR-C45

"Camins desconeguts porten, sovint a llocs desconeguts, acreixen la geografia mental"

Manuel Baixauli

Fa dos estius vaig recórrer el Sender de Voltregà i el sender d'Orís. Aquest estiu torno a la meva activitat exploradora pels camins i senders d'Osona amb l'objectiu de visitar i conèixer de primera mà llocs guardats en la meva memòria. El primer objectiu serà el Santuari de Bellmunt.

Cerco informació a la xarxa i a la revista Vèrtex, núm 231, a la biblioteca i em decideixo per fer el PR-C45 que em sembla una proposta atractiva. Les descripcions que trobo a la xarxa no són massa precises i en totes les indicacions es parla de que és un sender perdedor ja que no està massa ben senyalitzat. Em faig amb el mapa de l'Alpina de la zona i estableixo el punt de sortida al costat de la zona esportiva de Sant Vicenç de Torelló.
Amb 10 minuts estic sortint del poble i tinc el primer dubte. El corriol que tinc que seguir entre marges no està massa marcat. Després de travessar una riera, segueixo endavant per un típic paisatge d'Osona.

Arribo a Sant Pere de Torelló. Porto 40 minuts. Hi havia estat força vegades en la meva infantessa i no hi havia tornat mai més. Passo per davant de les escoles i també de l'església. Surto per la carretera que mena a Olot. Als pocs metres en el primer revolt agafo una pista a l'esquerra.

Aquí faig la primera errada del matí. Confiat, no miro bé els cartells i agafo un camí encimentat que s'enfila suaument en direcció al Santuari de Bellmunt. Vaig pujant a bon ritme fins arribar a Les Comes. Consulto el mapa. Per aquí també podria arribar al Santuari, però prefereixo tornar enrere i anar pel PR tal com havia planificat. És agradable deixar-se anar en lleugera baixada fins arribar de nou a la cruïlla.
Un cop travessada una petita riera estic en el camí correcte. Corrent i caminant, segueixo les marques per sobre d'uns afloraments rocosos fins a la capella de Sant Roc. Porto 1 hora 30 de camí.

Aviat arribo a El Serrat, una magnífica masia que cal travessar pel mig de les diferents edificacions. Aquí perdo els senyals. El camí no està clar. Vorejo uns camps amb tancats on hi ha una bona colla de vaques i després de donar uns quants tombs topo amb el corriol que s'enfila fent ziga-zagues pel mig d'un ombrívol alzinar on dóna gust anar pujant amb esforç tot superant el desnivell. Progressivament l'alzinar es va convertint en fageda i el corriol s'enfila completament dret en direcció al Santuari. Ara és una forta pujada però breu. Després de planejar una mica ja es veu el Santuari de Bellmunt (1246 metres) ben a prop.

Tan sols resta seguir la carretera fins l'aparcament i pujar pel camí encimentat. Porto 2-35 de camí i ja és hora d'esmorzar tot contemplant les vistes que hi ha a banda (la plana de Vic) i banda (la zona de Vidrà i del Puigsacalm). No he tingut sort. No és un dia massa clar i no he pogut contemplar llocs més llunyans com el Montseny, els Pirineus, Sant Llorenç del Munt i Montserrat. Un altre dia serà.
Deixo el Santuari per continuar el PR. Just a la banda oposada per on he arribat baixen unes escales cap un bucòlic i magnífic corriol rodejat de grans faigs. Em deixo anar i amb 10 minuts ja soc al Coll d'Hi Era de Massa en una cruïlla de camins ben assenyalada aquest cop. Agafo una pista a l'esquerra en lleugera baixada que fa de bon córrer.

Em sento amb harmonia amb la natura travessant aquest bosc acompanyat pel bàtec del meu cor, la remor de les meves gambades i el refilar d'alguns ocells que m'acompanyen al llarg de tota aquesta pista que s'acaba convertint en corriol poc abans d'arribar al Collet de les Gargantes on la pendent de baixada s'accentua i cal anar en compte amb les pedres i en escollir la millor opció ja que les darreres tempestes han malmès el corriol. La tardor ha de ser una bona època de l'any per passejar per aquest lloc.
A mesura que vaig baixant el bosc es va esclarissant i va canviant la seva vegetació. Puc contemplar al davant els turons de la Costa de la Cuspinera. La baixada acaba a Les Valls, les runes d'una casa abandonada.

Porto 3-20 de camí. Poc després de Les Valls arribo a una pista amb senyals indicadores. Agafo cap a l'esquerra però vaig en compte a no equivocar-me de nou, ja que uns metres més endavant haig de deixar la pista per un petit corriol a la dreta que comença a pujar per tal de superar primer el Coll de Maronta i després el Turó dels Tres Batlles (806 metres).
Des d'aquí ja albiro el Castell de Torelló darrera dificultat i també darrer lloc d'interès d'avui. Cal seguir amb atenció el corriol que amb lleugers tobogans em porta fins al peu del que serà el darrer tram de pujada de la jornada. Ja fa estona que he deixat de córrer. Un cop a dalt del turó del Castell tinc que donar tota la volta per trobar l'escala que em permet enfilar-se sobre la roca on està la torre, l'únic vestigi que se'n conserva.

Aquesta atalaia permet resseguir amb la mirada tota la ruta. Ara ja només resta baixar i tornar cap a casa. Ho faig pel dret sense seguir les marques que havia perdut una altra vegada. Finalment després de 4-50 de camí arribo al cotxe.

Arbúcies

Arbúcies sempre ha estat un nom que m'ha atret. És curiós com hi ha noms que ens agrada i altres que no. És difícil conèixer les raons d'aquestes atraccions. És molt possible que sigui la pròpia sonoritat del nom.

Fins ara, només hi havia estat dues vegades. Una primera per participar en una cursa nocturna d'orientació en ple estiu quan encara m'estava iniciant en aquest tipus de curses. M'ho vaig passar molt bé buscant fites amb la poca llum del meu frontal per la riera i per altres indrets del poble.

La segona vegada va ser una tarda de diumenge en la que vaig estar passejant per la riera.

En general els pobles situats a l'ombra del Montseny tenen un atractiu especial, potser a resultes de la màgia que traspua la pròpia muntanya. Arbúcies té un urbanisme particular condicionat per la Riera que travessa el poble i que al mateix temps és el seu màxim atractiu. És un poble tranquil i on el més habitual es escoltar parlar català. La Riera per si sola ja mereix una visita i un bon passeig sense presses per tota la seva ribera per un camí ben assenyalat i cuidat i que ens permet descobrir indrets ombrívols i acollidors, així com restes d'edificacions en altre temps importants. Passejant pels carrers de la ciutat hom es topa amb freqüència amb edificis remarcables per la seva majestuositat i que fan pensar en les riqueses dels seus propietaris. També hi ha una ruta Santiago Russinyol amb plafons explicatius de les estades de l'artista en la vila.

El Museu Etnològic La Gabella és una altra aturada d'obligat compliment. A part de fer un repàs històric a aquests indrets on, com gairebé tots els llocs de Catalunya, s'han trobat restes dels diferents períodes històrics, són remarcables les sales del primer i segon pis on hi ha una mostra molt interessant dels oficis que no fa pas tant de temps que s'han perdut amb l'adveniment de la modernitat.

Però Arbúcies no és tan sols interessant pel seu nucli de població. També cal aprofitar per girar una visita a petites i no tant petites construccions i poblacions properes.
Des d'un turó proper destaca imponent el Castell de Montsoriu. Ha estat molt de temps abandonat, però després d'un llarg procés de restauració que encara continua es pot visitar des de fa poc i realment paga molt la pena fer-ho. Es tracta d'un castell Palau important i amb unes restes prou importants i farcit d'històries i llegendes com s'escau a tot bon castell. Salvant les distàncies em va recordar el castell de Loarre.

Caminant o en vehicle a prop del poble trobem Sant Pere Desplà, petita església romànica del segle X amb molt bon estat de conservació i Santa Maria de Lliors també d'origen romànic, però refeta al segle XVII.

Completem la visita de la zona donant un tomb per alguns dels municipis veïns també prou interessants:

• Sant Feliu de Buixalleu, un municipi de població dispersa. És una curiositat que l'Ajuntament,i un gran poliesportiu i altres serveis municipals estan arran de la carretera nacional i sense cap casa al seu costat. Sempre m'ha cridat l'atenció quan hi passo pel davant. Bàsicament compta amb tres nuclis de població, però també molt petits, el que dóna nom al municipi, Gaserans, el més gran i Grions, origen del nom d'un dels clubs d'orientació més importants de Catalunya.
• Riells dins del municipi de Riells i Viabrea on descobrim la figura de Pere Ribot un exemple de català resistent dins de l'estament eclesiàstic i que va convertir la seva petita parròquia de Sant Martí de Riells en un lloc de refugi i peregrinació per a resistents als franquisme.
• Breda lloc popularitzat per la sèrie de Vent del Pla amb un interessant campanar i església gòtica així com alguna que altra resta d'un antic monestir benedictí. Una curiositat és l'edifici que ocupa la casa de la vila: es tracta de l'església de Santa Maria ocupada per l'Ajuntament arrel de la desamortització.  

Cap de Creus

Fa 5000 anys

La ruta megalítica que hi ha a prop de Roses comença en l'estreta carretera que porta fins a Cala Montjoi. La primera notícia d'aquests dólmens me la va donar el bon amic Luigi a l'escriure un comentari en un post  de fa més d'un parell d'anys sobre el dolmen de la Pedra Gentil a prop de Vallgorguina.

La ruta està tota senyalitzada. A pocs minuts d'on hem deixat el cotxe trobem el primer dolmen, el més gran i espectacular, el de la Creu de la Cobertella.

Seguim caminant i deixem a la nostra dreta la casa cremada. El paisatge i la vegetació m'agrada. És un passeig agradable. És una zona habitada des de fa milers anys. També trobem dos menhirs. 

   

Els camins ressegueixen parets de pedra, ara sense ús però que juntament amb petites construccions també de pedra seca ens mostren que al llarg dels anys han estat llocs habitats i explotats per l'home. Des de fa un temps s'han abandonat aquests conreus, però mirant aquests parets de pedra hom pensa que aquí hi ha un munt d'hores d'esforçada feina dels nostres avantpassats. No havia de resultar fàcil aixecar aquests murs de separació i aquests petits refugis per eines del camp o per ramats, o potser també per viure. N'hi ha moltes i molt properes entre si.

   

Seguim caminant i arribem a la part alta d'una de les urbanitzacions de Roses que van envaint les muntanyes properes a la població tot enfilant-se muntanya amunt i fent malbé el territori amb aquest afany irrefrenable de ser propietari d'una segona residència.

És aquí on finalitza el nostre recorregut amb dos dólmens més: el dolmen del Cap de l'Home i el del Llit de la Generala.

   

De tornada podem veure alguna altra barraca de camp i contemplar el paisatge que ens envolta de nou des de les muntanyes del litoral fins el blau del mar.

Veiem altres camins, però no sabem cap on ens portaran i decidim tornar pel mateix camí. Després descobrirem que és una ruta circular en la que es poden veure més restes prehistòriques. Quedaran per una altra ocasió.

Camins de l'exili 1

Fa exactament 71 anys que tota la zona de l'Alt Empordà estava curulla de gent camí de l'exili. La guerra estava a les acaballes. Portaven tot el que podien a sobre. Mal vestits i amb el mal regust de boca del fracàs i la derrota s'encaminaven cap a un futur incert. Hi havia gent de totes les edats i condicions socials, però tothom amb un objectiu: creuar la frontera per fugir del feixisme que els empenyia i perseguia pel darrera. Era al febrer i devia fer un fred ben viu com aquest cap de setmana.

Volia conèixer i passejar per aquests llocs que s'estan recuperat arrel de la campanya de la memòria històrica. Convé recordar i no oblidar el que va passar. És bo conèixer el nostre passat.

Fa uns anys vaig fer el mateix amb els espais de la batalla de l'Ebre. M'agrada visitar els llocs que en el passat han estat testimoni de la història i allà pensar com devien ser aquells fets i que devien sentir els seus protagonistes. En el cas de la nostra història més recent encara amb més raó, ja que aquesta és la història dels meus pares i avis i cada cop queda menys gent viva que la pugui recordar i explicar.

Primer lloc de visita obligada el Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera. Un edifici singular i ben condicionat que fa un bon repàs de tot el procés amb molt de material gràfic que dóna una idea bastant exacte del que va suposar aquest èxode. Coincideixo allà amb un grup nombrós de joves adolescents francesos que també fan la visita amb un silenci i educació exquisit. Em sorprèn que facin una visita organitzada en dissabte, siguin capaços de llegir els textos de l'exposició en català i que els papers en els que estan treballant estiguin en castellà. Qui havia organitzat aquesta visita i per a què ?

En el Museu esperava trobar una guia o un mapa amb informació acurada de quins llocs de la zona es poden visitar en relació a l'exili, però no és exactament així i per tant a partir de la informació que disposo i del que ens explica la senyora que ven les entrades m'organitzo el meu propi recorregut donant tombs d'un lloc a l'altre.

Sant Benet de Bages

Era dilluns i estava a Manresa. Vaig decidir acostar-me al Monestir de Sant Benet del Bages. Feia molt de temps que el volia visitar i fa poc vaig escoltar que havien fet una important obra de restauració i l’havien obert al públic.

Hi ha un gran aparcament per cotxes i tots els seus voltants han estat adequats per rebre a molts visitants. Aviat vaig veure que la visita seria de pagament. M’arribo fins a la porta d’entrada i m’informen que al serdilluns estar tancat, però que les visites són comentades i en grup. Dono un petit tomb. Han fet un gran treball de restauració i han afegit alguns edificis moderns massa luxosos pel meu gust: hotel, restaurant, botiga, ....

Llegeixo alguns cartells que expliquen una mica la història del Monestir. M’apropo a informació i com a molts llocs darrerament el preu de l’entrada em resulta excessiu. Després diuen que cal posar la cultura a l’abast de tothom. No entenc els preus d’entrada a molts d’aquests llocs. I tampoc la moda de només poder fer visites guiades.

Personalment m’agrada visitar-ho al meu aire, llegint els plafons informatius o la guia, però no seguint a algú amb les seves explicacions i el seu timing. M’està bé pagar, però em sembla un abús els preus prohibitius que cal pagar per poder accedir a aquestes visites. Reconec que la seva conservació i restauració no són barates, però tampoc calen que aquestes siguin de luxe.
Els poders públics o les fundacions de les caixes són les que han de subvencionar aquests llocs i la seva conservació, no els visitants amb les seves entrades. Ara entenc la moda de rebaixar els impostos i no oferir cap servei al ciutadà que ha de pagar per tot.

Em nego a pagar-ho. No em vindrà de visitar un monestir i un claustre romànic més o menys. M’agrada molt veure les seves pedres despullades i respirar la seva tranquil·litat, però no a aquest preu abusiu i menys en una visita de grup rodejat de gent.

Via verda: Anglès-Girona

Poc després de les 8 ja estem sortint d’Anglès pel costat de la carretera. No hi ha massa volum de cotxes i el paisatge continua sent agradable.

 

En alguns moments ens allunyem de la carretera i anem pel costat del Ter. Seguint els consells dels amos de la Fonda Tarrés abandonem el camí i la carretera per creuar el Ter i entrar al poble de Bonmatí i esmorzar.

El bar està de gom a gom. Tothom està fent un esmorzar de forquilla. Gairebé ens fa vergonya demanar unes torrades amb mantega. Un cop recuperades les forces tornem a reprendre el camí direcció Girona. Prop de Bescanó ens tornem a allunyar de la carretera i el camí travessa de nou en línia recta pel mig de camps de conreu. Tornem a veure camps de blat de moro com el primer dia, però amb menys extensió.

Ja a prop de Salt deixem definitivament la carretera per endinsar-nos a estones just al costat del riu, i d’altres moments no tant a prop, per una zona de grans plataners dels que cau una lleugera i lenta pluja de fulles seques de la tardor.

Aquesta aproximació a Girona que nosaltres temíem, ja que l’arribada a les grans ciutats acostumen a ser per lletjos polígons industrials, és una agradable sorpresa, amb alguns racons veritablement idíl·lics. Ens creuem amb alguns grups d’entrenament i penso en la fortuna que tenen els gironins que poden entrenar per aquests camins a diari.

 

Només la darrera mitja hora de camí és per una zona d’horts més aviat lletja.

Arribem a Girona i ens endinsem pel parc de la Devesa que en plenes festes de Sant Narcís es troba ple de gent. Cercàvem el km. 0 de la ruta del carrilet però entre tanta gent no ens és possible trobar-ho.

Ja és hora de dinar. I així ho fem abans de tornar a casa en tren. Però aquí no s’acaba la nostra aventura. No havíem consultat els horaris i quan arribem a l’estació el tren acaba de marxar. Hem d’esperar una hora. Passada l’hora d’espera, quan ja som a l’andana veiem que el nostre tren s’atura uns 100 metres abans d’arribar a l’estació, just en una corba. Escoltem sirenes i personal de seguretat que s’apropa a peu fins el tren. Triguem a saber el que ha passat. Al cap d’una bona estona ens informen que es tracta d’un suïcidi i que haurem d’esperar fins que el servei es torni a posar en marxa. No saben quan de temps trigarà.

Gairebé hem d’esperar un parell d’hores més abans no podem pujar en un tren que ens portarà fins a Barcelona com en una llauna de sardines. Per fi arribem a casa després d’un llarg viatge, però satisfets d’aquestes tres jornades per la via verda. De segur que repetirem.

Via verda: Sant Feliu de Pallerols-Anglès

Em desperto i miro el rellotge, gairebé les nou! Què tard! Volíem sortir a les 8! En una revolada ja som al carrer caminant pels carrers de Sant Feliu de Pallerols. De cop i volta recordo que tinc el rellotge a l’hora antiga. Per tant són les 8 i poc. Anem bé de temps. Quin ensurt!

Aviat abandonem el poble. Tot és en un lleuger descens i molt agradable. El camí és ample i està rodejat d’arbres tardorencs. Deixem a la nostra dreta el corriol que ens menaria al Castell d’Hostoles i ens dirigim cap a Les Planes. Veiem el poble davant nostre però el camí s’allunya sense entrar al poble. Dubtem de si arribarem a passar-hi i revisem la guia. Anem bé. El camí fa una corba molt amplia que ens condueix a l’altra banda de Les Planes.

Ens aturem en un bar abans de creuar la carretera i esmorzem. Continuem per entre arbres amb tots els colors de la tardor i travessem diferents ponts fins arribar al que havia estat el Baixador de la Font Picant amb una escalinata que antigament portava a un hotel ja desaparegut. En el seu lloc hi ha una planta embotelladora d’aigua. El camí continua sent encantador fins arribar a Amer.

 

A la sortida del poble i després de deixar el que era l’antic camí del carrilet desaparegut sota l’asfalt d’algun carrer ens topem amb una pujada seguida d’una forta baixada. Travessem la carretera i després el riu Ter abans d’arribar a l’estació del Pasteral. Ara agafem un tros de camí recte per entre camps de conreu. El camí se’ns comença a fer llarg i pesat i sembla que Anglès es més lluny que no havíem previst. Comença a ser tard per trobar un lloc per dinar i en el poble de La Cellera de Ter dubtem de cercar un lloc per dinar i seguir després.

Preguntem a la parada d’autobús on hi ha tres nois asseguts i ens informem que Anglès està allà mateix. Entomem el darrer tram de l’etapa d’avui també recta.

 

Un cop a Anglès aviat trobem la Fonda Tarrés on aconseguim habitació i encara hi som a temps per dinar.

A la tarda donem un tomb pel poble, sobre tot, per la part antiga i admirem algunes de les seves cases, amb façanes i finestres d’altres temps. Però aviat es fa fosc i ja deixa de ser agradable passejar pels carrers i ens refugiem en un bar fins gairebé l’hora de sopar.

Abans de sopar tornem a fer un vol pels carrers deserts i foscos i així agafar una mica de gana i ben aviat anem cap a dormir.

Scala Dei

Ha arribat el dia de la tornada. Aprofitem el viatge de retorn per fer una visita a la cartoixa de Scala Dei. 

Hi vaig estar fa molts anys tot aprofitant un diumenge que varem anar al poble d’Ascó a una manifestació anti-nuclear, quan la central nuclear encara estava d’obres. La història d’Ascó ja la coneixeu tots.

Aleshores Scala Dei estava del tot abandonat i dins de les runes estava ple d’horts que segurament aprofitaven els antics horts dels cartoixans. L’entrada amb els dos arcs i la portalada que encara es manté en peu amb les parets de la serra del Montsant al fons em continua impressionat. És un lloc immillorable per gaudir d’un espai de reflexió i per trobar-se més a prop de Déu si es creu en Ell. Les ordres religioses n’han sabut sempre de triar els llocs idonis. Res més apropiat que el nom de Scala Dei.

L’estat de conservació del que resta en peu és molt millor que fa anys, i juntament amb l’audiovisual, les explicacions del fulletó i una maqueta ens permet fer-nos una idea aproximada de com devia ser el lloc en el seu moment i el tipus de vida que portaven els decidien fer-se cartoixans.

Amb aquesta visita donem per acabats aquests dies de vacances pel Matarranya i la Terra Alta, dues comarques amb un paisatge sec i dur, però atractiu i ple de contrastos; amb pocs kilòmetres de diferència, el paisatge que t’envolta canvia totalment.

Horta de Sant Joan

El matí el passem a Horta de Sant Joan, on hi ha un Centre Picasso que ens sorprèn molt agradablement. Pensàvem que seria el típic centre que vol aprofitar l’atractiu turístic que representa el nom de Picasso, però no és així. Està ubicat en l’antic Hospital del poble, un edifici de per si ja singular i explica de forma molt didàctica les dues estades de l’artista al poble els anys 1899 i 1909: com era el poble en aquell temps, els oficis, el que va pintar i la influència que van tenir aquestes estades en la seva obra pictòrica, i algunes anècdotes de l’artista en aquells dies. Tot plegat molt amè i molt interessant. Sortint del Centre Picasso hem fet un tomb pel poble per esperar l’hora de dinar, a l’anomenada Fonda Millares. Hem passat per alguns dels llocs relacionats d’alguna manera amb les estades de Picasso al poble. Hem acabat el tomb en un mirador des del que podíem contemplar la magnífica vista del convent de Sant Salvador amb la muntanya de Santa Bàrbara al darrera.

Per la tarda tornem a Beseit per caminar una mica fins el naixement del riu Matarranya, per la zona que anomenen El Parrisal. S’arriba en cotxe fins l’àrea recreativa de la Mina Maruja. A partir d’allà m’endinso en el congost del riu per uns passos artificials per sobre l’aigua. A mesura que avanço en el congost aquest es va fent més estret i les parets que m’envolten són més altes, i amb unes agulles molt boniques. És un lloc encisador i ple de silenci amb l’únic sorollet de la remor del riu. Arribo sense massa problemes a un lloc on no és possible continuar sense mullar-se i desfaig el camí fins tornar al cotxe. Encara resta temps fins l’hora de sopar i decidim anar a Vall-de-roures i cercar un bon lloc per poder passar una estona llegint fins acabar la jornada.

Miravet

Visitem Miravet.

Feia molt de temps que volia atansar-me a aquest poble i veure el seu castell. Les fotos que havia vist el feien atractiu i no m’ha defraudat: un senyor castell, una fortalesa imponent i amb unes bones vistes sobre l’Ebre i rodalies. I a més a més havia estat un castell dels Templers; això sempre fa pujar nota.

I el poble, un lloc tranquil i singular, amb les cases construïdes entre les roques de la muntanya i la riba del riu. Un bar amb taules i cadires a la plaça davant de l’Ebre convida a seure i fer el vermut tot llegint una estona i prenent el sol. No aconseguim abandonar del tot el tema de guerra. Aquí a Miravet també van bombardejar els avions de la Legión Cóndor i encara hi ha alguna casa derruïda. També d’aquí és una de les imatges més famoses de la Batalla: els soldats republicans creuant l’Ebre en la retirada amb el castell al fons.

Ens arribem a Pinell de Brai, per visitar el celler que la propaganda turística anomena com “La Catedral del Vi”. És un celler, com molts d’altres, d’arquitectura modernista en aquest cas obra de Cèsar Martinell. 

En l’actualitat només s’utilitza una part de la nau i bàsicament per l’elaboració d’oli. Malgrat el nom, de vi se’n fa molt poc. Aquí tampoc ens abandona el tema de la guerra, en un lateral del celler hi ha clares empremtes de la metralla de la guerra i en el tomb que fem pel poble també trobem cases destruïdes pels bombardeigs.

De fet en aquesta zona es molt difícil deixar el tema de la Guerra de banda. Al matí de camí a Miravet ens hem aturat un moment al Coll del Moro, el lloc de la famosa foto del dictador amb els prismàtics dirigint la Batalla de l’Ebre.

Per acabar el dia ens endinsem als Ports per una carretera que ens mena a l’àrea recreativa de la Franqueta. Aquest trajecte ens permet observar de més prop les Roques del Benet i el Cap de Gos. 

Donem un petit tomb fins el Mas del Quinquet i tornem cap a Vall-de-roures a sopar i després cap a l’Hostal a dormir.

Belchite

Comencem la jornada al bell mig de la Serra de Pàndols, a la cota 705, un lloc on es van lliurar durs combats i on trobem el monument erigit en memòria de la lleva de 1941, coneguda popularment com la lleva del biberó. Fa un dia de fort vent que ens fa pensar com devien ser aquells dies de guerra quan feia mal temps. Des d’aquest punt elevat podem veure una bona part dels llocs on es combatre al llarg d’aquells 115 dies.

El vídeo i el plànol de la zona que veiem en la nostra visita al Centre d’Estudis Batalla de l’Ebre (C.E.B.E.) de Gandesa ens ajuda a comprendre millor alguns aspectes d’aquella batalla. En les diferents sales podem contemplar material, fotos i informació diversa dels dos bàndols. Tampoc no entenem com aquest Centre no està integrat dins la Ruta de la Pau que es promou des del Centre d’Interpretació 115 dies de Corbera d’Ebre. Sembla que d’alguna manera no hi ha voluntat de posar-se d’acord i tots volen posar-se medalles.

Encara que està lluny, tenim decidit arribar-nos fins a Belchite, un altre dels pobles que s’ha conservat tal com va quedar després de la guerra incivil. Abans de posar-nos en ruta visitem una altra zona de trinxeres.

Belchite és diferent a Corbera. D’entrada el poble nou va ser construït per presoners de guerra. Totes les cases són iguals. D’alguna manera que no sabria explicar, recorden una caserna militar i per acabar-ho d’adobar als carrers encara resten noms com “Calle del 18 de Julio” i “Calle Calvo Sotelo”. Em sembla insultant que després de més de 30 anys de la mort del dictador i al costat d’un poble destruït per la guerra que ell va provocar, encara subsisteixen aquests noms al carrers.

Les cases i carrers derruïts de Belchite donen una sensació d’abandonament que no ens va donar Corbera. Dos esglésies molt grans, la torre del rellotge i convent ens fan pensar que aquest era un poble més gran, més ric i amb un cert interès arquitectònic que segurament no tenia Corbera. Però hi ha una diferència considerable a Corbera són els propis habitants del poble els que decideixen reconstruir les cases en un altre lloc, aquí no els van deixar reconstruir-lo i el van mantenir com a record i forma d’escarment.

Belchite ens deixa un mal gust de boca i el viatge de retorn a Beseit encara és llarg. Amb aquesta visita volem donar per tancat el capítol Guerra Civil per aquestes vacances.

Corbera d'Ebre

Primer de tot anem al Centre d’interpretació 115 dies on recollim informació dels diferents espais de la Batalla de l’Ebre que podem visitar i com podem accedir-hi. La ruta s’anomena la Ruta de la Pau.

El poble vell de Corbera d’Ebre ens aclapara amb la seva destrucció i ruïna. Les cases esfondrades on hi havia hagut vida abans de la batalla i des de fa tan de temps amb només quatre parets en peus. Molt impressionat l’edifici de l’església. La façana es veu força sencera, però a l’interior només hi resten las parets i els arcs. No hi ha sostre. Gairebé tot l’espai està ocupat per les tres lletres que formen la paraula P A U i tot de cartells amb negre dels llocs actualment en conflicte. Impressiona molt.

En el passeig pels carrers buits i trobem l’abecedari de la llibertat. És el resultat d'un treball col·lectiu d’una colla d’artistes plàstics. Cadascú d’ells va fer una obra sobre una lletra de l’abecedari. Posteriorment altres artistes van fer un escrit sobre cada una d’aquestes lletres. Algun dels textos ens agraden i ens colpeixen molt.

A l’entrada del Poble Vell viu un artista en la única casa que va quedar dempeus després de la guerra i en la que vivia el seu pare. Podríem considerar a aquest artista com l’ànima d’aquest poble que manté viu el que va ser l’horror d’aquella guerra incivil. Un bon exemple és la lletra T d’aquest abecedari. Com que el nom de l’obra era l’abecedari de la llibertat havia de ser la T de Tendresa, però després de visitar el poble vell es va convertir en la T de Terror.

Ens explica que inicialment el Centre d’interpretació 115 dies, tenia que estar ubicat en el poble vell, però que finalment s’han gastat els milions per fer un edifici nou allunyat d’aquí, el veritable epicentre d’aquesta ruta. Poder mantenir aquest poble en runes en peu no és senzill i costa molt aconseguir alguna subvenció. Molt s’acaba fent gràcies a les donacions d’artistes amics seus que han participat desinteressadament en el projecte de l’abecedari i d’altres, i també de la gent que el visita.

És realment lamentable que en el que hauria de ser un intent de recuperar la memòria històrica no sigui possible aconseguir una unitat d’acció. Sembla que encara després de tants anys hi ha interessos en mantenir amagada una part d’aquesta història tan lamentable.

El nostre recorregut continua en el Memorial de Sant Bartomeu de les Camposines un punt clau de comunicacions i lloc on va haver-hi durs combats. S’ha construït un monument per retre homenatge a tos els homes que van lluitar i morir en la batalla. Podem veure fotos i biografies de participants dels dos bàndols. Ens sobta molt la biografia d’un soldat que va participar en els dos bàndols de la guerra.

També visitem alguns refugis, trinxeres i pous de tirador que es varen fer servir al llarg d’aquesta Batalla. Per ser el primer dia ja en tenim prou. Demà continuarem.

Vall-de-roures

Emprenem camí en direcció a les terres del Matarranya. Malgrat haver fet una intensa cerca per Internet no hem aconseguit una reserva en ferm, però creiem que un cop allà no tindrem problemes per l’allotjament d’aquests dies.

Tenim dos objectius: recórrer alguns dels escenaris on va tenir lloc la Batalla de l’Ebre i tornar a un poble on vaig passar alguns estius de la meva infantesa, Vall-de-roures, i al que no havia tornat mai més.

Tres o quatre estius de principis dels 60, passava amb els meus pares uns dies a Vall-de-roures. Recordo que aleshores el viatge era molt llarg i pesat. L’arribada a Vall-de-roures era una baixada de terra que portava al pont de ferro, prop del que hi havia la fonda on ens allotjaven.

Arribem al migdia, i tret que la baixada ara està asfaltada, allà estava el pont de ferro igual que fa més de 40 anys. I prop del pont localitzo l’edifici que fa anys era un fonda. Actualment la planta baixa és una discoteca.

Un cop hem dinat, i mentre esperem que obrin la Oficina de Turisme, donem un tomb pel poble: “la volta als ponts”. Aquesta era la passejada típica dels meus estius al poble. A part del pont de ferro, també hi ha un pont de pedra i “la volta als ponts” era el que fèiem cada vespre després de sopar i abans d’anar a dormir. En aquest passeig que ampliem amb la pujada al castell i a l’església s’activen altres records de les meves estades al poble: els safareigs públics, el cinema, el camí per anar a banyar-nos al riu, la plaça, ... Com canvien les perspectives amb el pas dels anys. Trobo que la plaça del poble és petita, quan en el meu record la feia molt més gran.

En aquest tomb no escoltem a ningú parlar castellà. Estem a la franja i ja sabem que parlen català, però ens sobte que el català sigui tan majoritari: els nens parlen en català entre ells mentre juguen al carrer i les colles d’adolescents asseguts als bars també. De fet al llarg d’aquests dies a tots els llocs per on passarem podrem parlar català sense cap problema. No recordo si als anys 60 també era així.

Quan demanen informació sobre allotjament ens diuen que per aquests dies està tot ple, però aviat ens aconsegueixen un lloc a un Hostal de Beseit, un poble a sis km. de Vall-de-roures. Ens estranya que estigui tan ple com ens diuen. De fet després comprovarem que no és així. No entenc perquè actuen així. Estic segur que hi havia allotjament per aquests dies al mateix Vall-de-roures.

Ens instal·lem en l’hostal i donem un passeig per Beseit, un poble petit, però ben bonic tot esperant l’hora de sopar. Abans de dormir fem plans per l’endemà. Iniciarem la nostra ruta pels escenaris de la Batalla de l’Ebre a Corbera d’Ebre.