diumenge, 27 de gener de 2019

Tres voltes al Parc de Catalunya


Cros de Sant Sebastià al Parc de Catalunya
5,2 km. 29-19  5-42 x km. 52 metres de desnivell 17è classificat de 20 participants.

El Cros de Sant Sebastià és tota una tradició a Sabadell. 58 edicions són molts edicions. Al llarg de molts anys es va celebrar al bosc de Can Deu, però ara ja fa molt de temps que es corre al Parc de Catalunya. Repassant les meves anotacions hi vaig participar de manera continuada des del 2002 al 2006.

Poder córrer pel parc de Catalunya en un circuït tancat i sense gossos que molestin m’agrada. Després d’un bon escalfament em col·loco a la línia de sortida. No som massa participants. Corro la categoria Open que ha de donar tres voltes al circuït B per completar un total de 5,400 metres. Em marco com objectiu baixar dels 30 minuts.

La sortida és molt ràpida com acostuma a ser-ho en aquest tipus de curses. Faig els primers metres en un grupet, però després d’una forta baixada quan s’inicia una pujada constant no puc aguantar el seu ritme i ben aviat em quedo sol. Tinc al meu davant una noia a la que tracto de seguir a una certa distància. Porto un ritme alt per mi, però no asfixiant. Tanco la primera volta amb 9-26. La noia cada cop és més lluny. Si mantinc aquest temps en els dues voltes que resten tinc el sub 30 a l’abast, però no em puc confiar. M’avança un corredor amb gos. Intento seguir la seva estela, però també es va allunyant a poc a poc. Passo la segona volta amb 19-30. No em puc despistar si vull assolir el meu objectiu. Està clar que he perdut pistonada. Quan només falta mitja volta per concloure la cursa accelero el ritme per assolir un temps final de 29-19 a un ritme de 5-42 per quilometre.

Marxo cap a casa satisfet amb el temps i amb les bones sensacions al llarg de tot el cros.

diumenge, 13 de gener de 2019

Podi per començar el 2019


Rogaine de Casserres. Copa Catalana 2019
5-48-46 113 punts
26,7 km. 542 metres de desnivell positiu 2n. en categoria de superveterans

La temporada 2019 comença ben aviat. Aquesta serà la temporada del Mundial de Rogaine que es celebra a finalsde juliol a La Molina. Avui faig equip amb el Felip, l’introductor de lesrogaines a Catalunya ja fa una dècada.

Tal com s’esperava fa un dia fred. A l’hora de començar la competició estem sota zero. Es fa difícil decidir que posar-se, per anar el suficientment abriga’t, però tampoc massa. En unapart d’aquest mapa ja havia corregut fa un parell d’anys també en un dia moltfred com avui.

Un cop passat el control de material i amb el mapa a les mans cal decidir quina ruta farem. Ens agrada més la zona Sud, però primer farem un bucle en direcció Nord on hi ha molts punts. Farem tota la cursa caminant ràpid.

La sortida és molt estreta, però tampoc ens preocupa. Tal com pensàvem a la primera fita (34), encara dins el poble, ens cal fer una bona cua per pinçar. Ja sortint del poble, els corriols i tots els camps estan ben blancs i en algunes zones ben glaçats. Cal vigilar per no patir una relliscada. En la segona fita (44) donem una mica de volta, la clàssica errada dels inicis de cursa. Seguim la planificació i abans de complir la primera hora de cursa ja hem pinçat dues fites més, 65 i 84. Aquesta està dalt d’un turó sobre una petita presa.

La següent la 76 està en una balma. Malgrat ser una zona bàsicament de camps de conreu està solcat per rieres i amb formacions rocoses que fan atractiu el paisatge.

Pincem la nostra primera fita de 9 punts, la 92 i abandonem el bucle que hem fet en direcció Nord.

Ens dirigim cap a la zona Sud del mapa, començant per la 46, i la 56. La 77 està situada a la Balma del Cafè de les Set Portes, un lloc ben curiós.


Camí cap la 53 m’adono que no porto brúixola. Tornem enrere a buscar-la. Està a prop de la 77 on em deu haver caigut al fer les fotos. Hem perdut al voltant d’un quart d’hora. Seguim segons la nostra planificació. Fitem la 53 quan portem 3 hores justes de cursa. Caminem ràpid i trobem totes les fites a la primera sense cap pèrdua de temps. La 87 està en l’Alzina Grossa un magnífic exemplar i la 80 en el Roc de la Mel.


Valorant com anem de temps abandonem la idea d’arribar-nos a la 60 i 81 i anem directes a la 64, també dalt d’un turó. Camí de la 90 collim els punts de la 40 situada en una font.
Per pujar fins a la 90, les roques de la Madrona, ho fem pel corriol més evident, evitant el risc d’una alternativa que no veiem del tot clara sobre el mapa.


Passem per la 66 i ja comencem a plantejar l’estratègia de final de cursa. Valorem si anar o no a la 35, però no volem arriscar i optem per fer només 3 fites més, 45, 74 i 32, i arribar tranquil·lament a meta. Ens han sobrat més d’11 minuts.

Acabem satisfets de com ens ha anat. El fet de ser un terreny força planer ens ha permès portar un bon ritme i fer molts quilòmetres. La segona posició de superveterans era la que esperàvem donades les inscripcions en la categoria. Els primers absoluts han fet la bestiesa de 55 kms.
Mentre esperem el repartiment de premis, gaudim de les mongetes amb botifarra de l’avituallament final conversant amb el Joquim i el Marcel companys de les primers rogaines.

dimecres, 9 de gener de 2019

Primers cims del 2019


Santa Magdalena de Puisac – Taga – Puig Estela – Pedra dels Tres Bisbats
19,1 km. 5 hores 10 minuts 1167 metres de desnivell

Què millor que començar l’any pujant alguns cims!

I dit i fet. Entre el trànsit, la boira, i que els Pirineus sempre estan lluny no em poso a caminar fins gairebé les 10 del matí. La temperatura és ben fresqueta: dos sota zero. He deixat el cotxe a Santa Magdalena de Puisac.

Vaig guanyant alçada per la pista, encara en la zona obaga. Troto per fer-me passar el fred. La pista s’acaba en una zona on hi ha uns abeuradors i es converteix en un corriol que ben aviat i ja amb l’escalfor del sol es comença a enfilar pel dret. Un ramat d'isards s'allunya esporuguit. S’acaba el trotar, però tracto de mantenir un bon ritme. Per primer cop avui al meu darrera albiro el majestuós Puigmal, que em vigilarà tot el dia ben atent des de la seva alçada.
Arribat als prats alpins perdo el camí, però com que ja fa una estona que he vist la creu del cim del Taga no em preocupa gens. Enfilo pel dret sense problemes, tret de la forta pendent que em fa bufar de valent.

Ja no tinc fred, el cor s’accelera. Tinc la vista fixa en un parell de petits avets que em serveixen de referència però que no acaben d’arribar mai. Uns pocs metres més i faig cim en poc més d’una hora i vint.



Malgrat el fort vent em prenc el meu temps de relax. Faig un mos i contemplo les grans vistes.  Malgrat ser dia feines no para d’arribar gent. Pràcticament s’albiren totes les muntanyes del nostre petit país. Se’n podria fer una llista ben llarga. Les planes estan sota les boires d’aquests dies d’inici d’any, però els cims s’aixequen altius per tot arreu.


Toca continuar. Gaudeixo de la ràpida baixada fins la portella d’Ogassa i un cop aquí emprenc la ruta de la carena. A estones bufa fort el vent de Nord i molesta força. Sempre que el terreny ho permet tracto d’avançar per la vessant Sud i així estic més resguardat. El camí no té cap pèrdua i les vistes a banda i banda són en tot moment immillorables. Després del Taga, el Puig de la Coma d’Olla és el primer cim remarcable.

Segueixo per la carena. Em trobo amb algunes parelles d’excursionistes que fan la ruta a la inversa. A la banda Nord hi ha un bosquet amb clapes de neu. La carena s'estreta però es pot seguir sense problemes. Per sort a estones el vent afluixa.

Amb poc menys de 3 hores de camí ja soc al segon cim important d’avui el Puig Estela. Diria que al fons puc veure fins i tot la Mediterrània. No em canso de badar per tots els costats.


Passada la zona més rocosa d’avui agafo velocitat de creuer de nou per prat alpí, i amb el camí ben fressat al costat d’una tanca i amb una forta baixada final fins el Coll de Pal. Al Coll hi ha tres forats artificials que són ben estranys en aquestes alçades.
Tinc a prop la Pedra dels Tres Bisbats. Tota una curiositat de nom! Anar-hi suposa pujar de nou, però no puc resistir la temptació, i cap allà vaig. La pujada és molt dreta, però després suavitza. Quina decepció! Esperava alguna cosa més que una simple pedra de terme on s’ajunten els municipis de Pardines, Vilallonga de Ter i Ogassa, pertanyents als bisbats de La Seu, Girona i Vic respectivament.
M’aturo un moment per gaudir per darrer cop de les vistes d’avui i avall que fa baixada.


Ara ja tot és baixada fins el cotxe. Desfaig el camí fins el Coll de Pal i des d’allà primer flanquejo per sobre del torrent i després baixo a cercar el corriol que s’acabarà convertint en pista i que ja no deixaré fins acabar l’excursió.
Planeja i malgrat que ja em noto les cames intento mantenir un bon ritme. Recordo alguns dels racons pels que a l’octubre del 2016 van cercar fites en la primera rogaine de la Serra Cavallera. Passo pel costat d’una zona d’aigua completament glaçada i també per davant d’una construcció abans d’iniciar ja el tram final fins a Santa Magdalena de Puisac.



Ha estat una bona excursió. Ja només resta dinar a Pardines i cap a casa pensant en quina serà la següent.