dilluns, 28 d’agost del 2006

Torna la mitja a Sabadell!

Sabadell torna de nou a organitzar una mitja marató. Ja n’havia tingut en la dècada dels 80 quan poques ciutats en tenien. En la primera Festa Major organitzada pel nou Ajuntament democràtic es va córrer la primera cursa popular de la Festa Major. Era el 1979. Una de les meves primeres curses, 15 quilòmetres i per la tarda, que vaig fer en part caminant.
Poc després van conviure la cursa popular i la mitja marató. No va ser fins el 1984 que no em vaig atrevir a provar la meva primera mitja. El quilòmetre 15 passava per davant de casa i allà em vaig quedar. Ja feia estona que tenia al darrere el cotxe escombra insistint en que pugés. L’any següent vaig poder acabar la meva primera mitja en 1-56. El 1987 es va fer la darrera edició de la mitja de Festa Major. La vaig córrer amb 1-41-46, el meu record personal en aquells moments.
Des d’aleshores i ja pel matí a Sabadell només hi ha hagut cursa popular, amb diversos canvis de circuït i de distància (des de 5 a 9,5 quilometres). De les 27 edicions anteriors n’he corregut 23. Només he faltat a aquesta cita anual el 1980 (estava a la mili), 1981, 1982 i 2001.
A l’abril de 1990 es va fer una altra mitja a la ciutat, deien que amb l’objectiu de donar-li continuïtat, però va ser la darrera fins la que es farà el proper diumenge. Serà la cursa que inaugurarà la temporada.

diumenge, 20 d’agost del 2006

Volteta a La Mola

Aquesta setmana un grup d’amics havia organitzat una nova volteta a La Mola. Ja fa uns tres anys que de tant en tant fem aquesta volta pel Massís de Sant Llorenç del Munt.
A les vuit ens aplegat 10 entusiastes d’això del córrer al km. 7.2 de la carretera que porta de Terrassa a Talamanca, en el lloc conegut com la Torre de l’Àngel. A poc a poc, sense cap pressa, tot escalfant la musculatura per l’esforç que l’esperava hem iniciat la pujada a Sant Llorenç del Munt. Després de passar per Can Robert hem topat amb les primeres rampes dures. A Can Pobla ens reagrupem per després de planejar una mica continuar pujant tots junts pel Camí del Monjos. Tot s’ha de dir que en algun tros no tenim més remei que caminar. En el trajecte ens anem trobant a excursionistes que fan la seva sortida dominical.
Hem fet el cim i la part més dura de l’entrenament ja està. Contemplem la vista, ens fem la foto.

Baixem en direcció a la Cova del Drac. Anem tots junts per evitar que els menys coneixedors de la zona es puguin perdre. Seguim corrent fins els Òbits on malgrat dubtar en alguns moments de si anàvem bé acabem trobant el camí que ens mena a la Font Flavia on podem beure i tornar omplir els bidons ja força buits.
Tornem al que podem anomenar el camí principal que ens portarà fins el Coll d’Eres. Ara és el moment d’agafar un bon ritme tot aprofitant el bon camí i la lleugera baixada.
En el Coll d’Eres decidim ser prudents i renunciem al Montcau per iniciar la baixada primer fins el Coll d’Estenalles i després ja per carretera 8 kms. fins on tenim els cotxes. Aquí ja cadascú depenent de les pròpies forces agafa el ritme que més li convé.
Ja en l’aparcament fem petar la xerrada mentre mengem una mica i bevem molta aigua. Ha estat un bon matí atlètic per la muntanya entre amics: uns 20-21 kms i unes 2 hores 20 minuts corrent.

dijous, 17 d’agost del 2006

Llac Marboré (2595 metres)

10.50 hores del 9 d’agost de 2006.
Silenci, solitud, la remor del vent en un lloc arrecerat amb el llac verd-blau al davant. El cel d’un blau intens sense cap núvol. Les impressionats muntanyes del meu davant amb la Brecha de Tucarroya al mig. 


Un petit descans després de l’esforç per la pujada a aquest indret. Darrera meu allà lluny, l’immens Mont Perdut, amb la seva glacera any rere any més i més petita. No veig a cap personeta que s’hi enfili, però estic segur que el seu cim deu estar ben ple, com tots els dies d’estiu que s’aixeca un dia radiant. Aquest any pràcticament no hi ha neu. És la vegada de les que pujo que n’hi trobo menys. Veig baixar algú del refugi de la Brecha. No hi he estat mai allà decideixo donar la volta al llac i arribar-m’hi. 

dilluns, 14 d’agost del 2006

Peña Oroel

Aquesta era una cursa diferent, era una cursa fora de Catalunya. No acostumo córrer tan lluny, però aquesta vegada he fet coincidir uns dies de vacances al Pirineu Aragonès amb la celebració de la cursa.
És una cursa de muntanya tota ella de pujada excepte el primer quilòmetre. Són 1000 metres de desnivell en poc més de 10 kms. Ja abans d’arribar a Jaca veig la muntanya objectiu. Per on pujarem ?
Arribo a Jaca i compleixo amb els rituals pre-cursa. Com que no hi ha massa competència per posar-se al davant decideixo posar-me en segona línea, just al darrera d’Agustí Roc. Tot un luxe, a veure si se m’encomana alguna cosa. Com que no conec el recorregut l’objectiu és sortir fort per evitar algun possible tap que es pugui produir quan el camí s’estreny.
Sortida,i aviat no para d’avançar-me gent. Un cop fora de la població, els primers quilòmetres són per pista forestal amb pujades suaus, mentre ens apropem a la muntanya. No es corre massa bé per la quantitat de pedres del terra. Les sensacions no són bones. No acabo de trobar el ritme. No parem de pujar. Aviat trobo la posició que em correspon pel meu ritme de cursa. Pràcticament faré la resta de l’ascensió amb aquest grupet de gent. Ara passo jo, ara passes tu.
Després del primer avituallament agafem un petit corriol planer en el que dóna gust córrer. Però lo bo sempre és breu, i aviat em topo amb les primeres rampes que m’obliguen a caminar. De seguida que puc em poso a córrer de nou. A meitat de cursa i anima’t per un grup de gent corro una bona estona fins arribar al camí que amb fortes ziga-zagues pel mig d’un ombrívol bosc de pins ens menarà fins el cim.
És d’agrair que no fa gens de calor. A la pujada anem trobant caminadors que també fan l’ascensió que ens animen amb crits d’Aupa! Aupa! Aquest generosos ànims em fa reprendre la carrera per alguns moments. Fins i tot, un del públic m’arriba a dir que sóc el primer amb barba, una nova categoria de cursa.
Un cop a dalt ja només cal carenejar uns 10 minuts més, amb lleugera pujada fins arribar a la Creu del cim.
Uau!!!! quina vista! El Pla de Jaca i allà més allunyat tota la llista dels grans cims dels Pirineus des de la Collarada fins al Mont Perdut. I també per l’altra vessant de la muntanya totes les planures i ondulacions de l’Aragó.
Estic una bona estona contemplant el paisatge abans de baixar fins el Parador d’Oroel on ens espera un esplèndid avituallament sòlid i posteriorment el lliurament de premis i sorteig de regals. Cal fer una menció especial a aquest sorteig, tant per la qualitat (sabatilles esportives, esquis, motxilles, ...) com per la quantitat. De fet crec que hi havia regal per tothom. Em va tocar una bossa amb mitjons, bossa per portar diners, gorres, .... I tot content amb el regal cap a Jaca a fer un bon dinar.

dijous, 3 d’agost del 2006

Dopatge i esport

Ha esclatat el cas Landis i pocs dies després el del velocista i recordman americà Justin Gatlin i ja tornem a tenir el tema del dopatge en els esportistes en tots els mitjans de comunicació. És un tema que de tant en tant salta a l’actualitat, sobre tot, quan algun esportista de renom és enxampat.
És una qüestió difícil i al mateix temps polèmica.
Tots o gairebé tots els esportistes enganxats es declaren innocents. Però ho són en realitat ?
Fa temps que s’arrossega el problema del dopatge en l’esport d’elit i segurament també en l’esport no tan d’élit. Crec que serà impossible erradicar-lo del tot, i moltes vegades penso que cadascú ha de saber el que vol fer amb la seva salut i que ja s’arreglarà. En realitat segurament molts dels esportistes que mai han estat descoberts no vol dir que no utilitzin substàncies prohibides, sinó que simplement tenen més sort o més habilitat per no donar positiu en els controls. Per altra banda hi ha fets per mi incomprensibles: alguns esportistes han donat positiu per consum de marihuana i han estat suspesos per una temporada. Sempre m’he preguntat en què pot beneficiar la marihuana la pràctica esportiva ?
Hi ha esports en els gairebé mai apareixen positius, i en els que mai es parla de dopping. Serà que hi ha esports més perseguits que altres ? o esports més propensos a utilitzar aquestes substàncies prohibides ?
Quan un esportista guanya una medalla o un gran campionat tots els polítics corren a fer-se la foto al seu costat. Però també ràpidament és abandonat a la seva sort quan surt a la llista negra. No crec que sigui just. Encara que sigui amb l’ajut de certes substàncies, no es pot negar l’esforç de l’esportista.
De fet estem pagant les conseqüències de convertir l’esport en un gran espectacle de masses i en un gran negoci. I qui és capaç de no caure en la temptació de convertir-se en el gran heroi popular guanyador de les grans competicions si té aquesta possibilitat amb una mica d’ajuda extra ?

dimecres, 2 d’agost del 2006

Amb nocturnitat i traïdoria

Passades les set de la tarda menjava un mica de pa amb tomàquet i embotit i fruita, una mena de berenar-sopar. A les 20.15 m’esperaven dos companys més per anar a Arbúcies a participar en la II cursa nocturna d’orientació de la Festa Major.
Ja a l’autopista se’ns fa evident que cap dels tres coneixia el camí exacte per arribar a Arbúcies. El mapa està al maleter. Sortim a Mollet per aturar el cotxe i mirar el mapa. I un cop orientats no hi manera de trobar l’entrada a l’autopista direcció de Girona. Donem voltes per un polígon industrial sense cap indicador, i els pocs que trobem només porten direcció a Barcelona. Per fi tornem a ser en el bon camí. Ja és bona aquesta! Anem a una cursa d’orientació nocturna i ens perdem a ple dia! Què no passarà en plena cursa!
Ja a Arbúcies recollim el full de control. M'he inscrit al circuït llarg. Els meus companys faran el circuït curt, ja que és la seva primera cursa d’aquesta característiques, tret d’una petita introducció que varem fer fa poc al bosc de Can Deu.
Avui es tracta d’una cursa en modalitat score. Tots ens posem davant d’un mapa que hi ha al terra cap per avall i sortirem al mateix temps. No hi ha cap ordre pre-fixat per trobar les fites. Són 26 fites! Mai he fet 26 fites en una cursa d'orientació. El meu màxim ha estat 21! Però era de dia! Quan en tinguem 11 hem de tornar al punt de sortida, passar el control i continuar.
Comencem. Quan miro el mapa puc llegir que la distància més curta possible per fer totes les fites són 10,7 km. Aquest és un altre cop baix! La distància més llarga que mai havia fet en una cursa d’orientació era 6.6 km.! Començo a pensar que serà complicat fer tot el recorregut en un temps mínimament raonable.
Decideixo començar per les fites de l’esquerra del mapa. La primera és fàcil, malgrat que està situada al final d’un túnel molt estret, només pot passar-hi una persona, i a les fosques fa una mena de por. Arribo al lloc on hi té que haver la segona, però tinc que tornar enrere, ja que m’he passat. Corrent carrer amunt cap a la tercera, veig dos frontals que surten d’una cantonada. Al final d’aquest carrer hi ha una fita. No l’havia vist al mapa! Vaig cap allà i la marco. Quan arribo al parc on hi ha quarta hi ha molta gent i és fàcil trobar-la. Allà coincideixo amb un dels companys tot engrescat.
Per arribar a la cinquena passo corrent per davant d’un restaurant on hi ha gent sopant a fora. La sisena està al mig d’un parc completament a les fosques. La setena també al mig del parc però a l’altra banda d’un rierol la passo de llarg, malgrat passar exactament pel seu costat. Soc un altre cop en un carrer i a córrer. De tant córrer torno a passar una fita de llarg. M’aturo en un lloc que hi ha molta llum per decidir quines tres fites cercaré per passar el control de les 11. Un cop decidit, de nou estic a la foscor del parc, però ara és fàcil, primer aquesta, després una dalt d’unes escales i una altra en una plaça on un nen em diu el lloc exacte on es troba. I corrent cap al poliesportiu on hem sortit. Porto 1 hora i 15 minuts de cursa i em falten 15 fites!
És evident que no les trobaré totes si vull acabar en un temps raonable. Mentre bec aigua estableixo quines fites aniré a buscar. Ara hi ha molta distància entre fita i fita, i començo a notar el cansament. N’he trobat cinc més i ja porto dues hores. Decideixo anar a l’arribada i donar-ho per acabat. De camí intento trobar dues fites més, però em despisto i ho deixo estar.
Han estat més de 2 hores corrent per Arbúcies, una bona suada en aquestes nits d’estiu de calor. Un dels companys ja està allà, les ha trobat totes i està molt content. Esperem que arribi l’altre company bevent aigua i menjant síndria.
El primer en fer el circuït llarg ho ha fet en 1 hora 19 minuts. Ohhhh!. 10,7 km. de nit buscant fites amb un mapa a la mà i a aquesta velocitat! L’endemà miro els resultats i de 48 participants en el circuït llarg només 19 l’han pogut completar.
Arriba l’altre company que també està molt satisfet de com li ha anat. Ara toca tornar a casa. Aquest cop sí, sense equivocar-nos de camí! Ja se sap de nit ens orientem millor!