dimecres, 27 de desembre del 2006

Cursa del Riu Ripoll 2006

Un any més participo en aquesta cursa el dia de Sant Esteve. En aquesta edició els diners de la inscripció s’aporten per una causa solidària al Senegal. Com sempre ens trobem una bona colla de coneguts. Aquesta any la corro sense cap objectiu concret. Quina diferència amb la temperatura que feia l’any passat! Ha vingut un company de l’escola i la farem junts sense pressa. Si a mesura que avança la cursa ens trobem bé augmentarem el ritme.
Com sempre, i avui més, ja que hem sortit del darrera, un cop fets els primers metres per la gespa de les Pistes es produeix un gran embut. Passem el primer quilòmetre amb una mica més de 6 minuts.
Anem bé pujant pel costat de la llera del riu a aquest ritme. Passat el km. 3 veiem com baixen els quatre primers en un petit grup. Com corren! Quin estil! Entre ells el mundialista local Miquel Quesada, que al final seria el guanyador. Ens creuem i ens donem ànims amb tot de companys. Donem la volta i decidim augmentar el ritme en progressió aprofitant que ara ja anem en lleugera baixada. Hem pujat entre 6-08 el primer quilòmetre i 5-39 el quart. Aquest any la cursa és una mica més llarga i els quilometres estan ben marcats.
Van caient els quilometres i anem passant a gent 5-32, 5-24. Fins aquí havíem estat parlant mentre corríem, però a partir d’aquí cada cop parlem menys. Continuem progressant 5-15, 4-32 i 4-24 el darrer quilòmetre, per un temps final de 49-18.
 Acabem amb unes magnífiques sensacions i un promig per sota de 5-30 el quilòmetre.
La organització ha millorat aquest any, però encara ha faltat aigua per tots a l’acabar la cursa. M’he quedat sense! També hi ha atletes que s’han quedat sense samarretes a l’acabar. En definitiva progressa adequadament però massa lentament. La manca d’aigua al finalitzar una cursa és una errada imperdonable.

dimarts, 26 de desembre del 2006

Pujada a la Mola

Pels que ens agrada córrer i la muntanya aquesta és una bona manera de celebrar el Nadal, i ja van 24 edicions. Avui ha estat la meva tercera participació. No sempre els compromisos d’aquestes dates permeten anar-hi.
Només arribar i mentre aparcava el cotxe ja m’he trobat al primer amic. En Roque Lucas, company de classe a batxiller. D’això fa molts anys!. Sempre ens retrobem en alguna cursa, sobre tot en els de muntanya. Mentre feia la inscripció i l’escalfament no he parat de trobar amics i coneguts del món del córrer. Som a Nadal i aquesta cursa és com una celebració familiar, a més avui feia un temps excel·lent, sense gens de fred.
Comença la cursa i aviat em tinc que posar a caminar i a bufar de valent. Això s’enfila molt dret i anem un darrera l’altre en fila d’un. De tot en diuen camins! Poc abans d’arribar a Can Pobla planeja una mica i el camí és més ample. Ara es pot córrer i cal aprofitar.
Deixem Can Pobla a l’esquera. Porto 15 minuts de pujada, i ara toca caminar una altra bona estona també en filera i vinga pujar. Passats els 26 minuts des que s’ha donat la sortida sortim al camí dels monjos. Ja queda poc per veure el monestir i es pot córrer de nou.

Aquest tros el conec molt bé, dosifico l’esforç i corro ja fins al cim deixant al darrera a alguns companys de pujada. A dalt ens espera una munió de gent aplaudint.
 
He fet 32-13, millor temps del que pensava.
Un cop al cim em retrobo amb els amics i gaudim de les vistes i de la conversa abans d’agafar el camí de baixada. El fem junts amb el putxi i el xavimiquel fins arribar a la coca i al cava que ens espera a Can Robert, on gaudim del bon temps i de la bona companyia tot esperant el sorteig dels regals.

dimecres, 6 de desembre del 2006

La meva cursa 200

Nº 200: Aquest darrer diumenge amb la cursa de muntanya del Castell de Burriac he arribat segons els meus comptes a les 200 curses, Segurament en les meves anotacions hi manca alguna cursa sobre tot dels meus inicis, allà el 1978 en les curses de les festes majors de barri.
En tot aquest temps he corregut curses de tot tipus i de totes les distàncies.
L’any passat amb poc temps vaig córrer a Burriac dues vegades, primer de nit en la primera edició del Burriac Attac i després la cursa de muntanya en un amenaçador dia de pluja i amb un terreny tot enfangant.
Aquest any les condicions meteorològiques es presentaven completament diferents malgrat la boira baixa que vaig patir en el viatge fins a Argentona. Però al Maresme el dia s’aixecava sense cap núvol. A la sortida feia una bona fresca, però quan el sol va arribar a la plaça ja començàvem a notar la seva escalforeta. Abans de sortir vaig poder xerrar una estona amb l’Esteve i l’Yves a amb qui feia temps que no coincidíem, i també amb el Dennis, un habitual en aquest tipus de curses.
Els 2 primers kms. són un recorregut urbà per Argentona i van bé per completar l’escalfament abans d’encarar les primeres rampes. Tinc bones sensacions en aquesta primera pujada i tret d’un petit embut en unes curtes escales la puc fer tota corrent.
La primera baixada fins a Cabrera és trepidant. Un altre cop una mica d’asfalt i un racó preciós al costat de l’església de Cabrera. Aviat ens trobem davant la infernal pujada al Montcabrer. Són 11 minuts en filera d’un i escoltant la nostra respiració alterada per l’esforç. Ja som dalt i podem contemplar el Maresme i el mar.
Unes curtes baixades ens condueixen fins al segon avituallament del dia abans d’enfilar amunt cap el punt més alt de la cursa, el Turó de Cirers, primer per pista, però poc després per un corriol que es va estrenyent. Tret d’uns metres amb moltes pedres la resta fa de bon córrer, encara que és impossible avançar. S’acaba la pujada. Porto 1-22, per 1-18 l’any passat i estic a la meitat de la cursa. Serà difícil millorar el temps de l’edició anterior. Aquest any és una mica més llarga, ja que la pluja i el mal temps de l’any passat va obligar a canviar el lloc de la sortida i es va escurçar el recorregut.
Ara comença un perllongat descens, primer per pista.
Després per un corriol estret que va fent ziga-zagues i on gaudeixo d’allò més. Travessar la Riera de Clarà marca el final de la baixada. Ens tornem a enfilar per corriols, tret d’alguns trams difícils, aquí també podem continuar corrent. Els quilometres van passant factura i ja començo a tenir ganes de veure el castell i enfilar la darrera baixada, però aquest és fa esperar. Desitjo veure’l després de cada corba o pujada, però no és així.
Al final aquí el tenim, una petita grimpada i ja hi som. 2-22 a dalt del castell per 2-18 l’any passat i ara tal com em diuen al control del castell, “escales avall”. Què malament sona, no ? Baixo el més ràpid possible, primer per pista i després per corriol estret. En plena baixada i abans d’agafar l’asfalt una petita pujada d’aquelles que fa mal. I ara ja pels carrers del poble fins a l’arribada. Aquest darrer quilòmetre se’m fa llarg. Ja tinc ganes d’acabar. Al final han estat 2-44 d’una magnífica cursa amb una organització perfecte.
A l’arribada puc gaudir d’un excel·lent entrepà d’embotit i un molt bon massatge per recuperar les cansades cames. Feia temps que a l’acabar una cursa no em feien un massatge tan complert.
Amb aquesta cursa s’han acabat els tres diumenges seguits corrent competicions. Feia molt de temps que no ho feia això. La meva mitjana és d’una cursa al mes o cada tres setmanes i no acostumo a córrer competicions de forma tan seguida. I també amb aquesta cursa es tanca el IV Circuït Català de Curses de Muntanya. Ara només em resta esperar a què surti la classificació final.

dilluns, 27 de novembre del 2006

I van 14!

CURSA Nº 199: Com m’agrada aquesta cursa de muntanya del Farell! És la única cursa del calendari atlètic en la que he participat en totes les edicions. La primera vegada va ser el 1993. De totes les edicions possiblement avui ha estat el dia que la temperatura ha estat més agradable. Recordo alguna any amb pluja i altres anys amb molt de fred. De fet no cal anar molt lluny. L’any passat va fer molt de fred.
A més a més és ben a prop de casa. He arribat molt abans de l’inici de la cursa amb temps per recollir el pitrall, el regal, que com a novetat avui el donaven abans de començar, parlar amb els amics i escalfar amb tranquil·litat. Tot és a punt per començar. Surto de molt endavant.
Els primers dos quilòmetres travessen el poble de Caldes de Montbui de punta a punta per un carrer amb llambordes. Tot sempre en pujada amb algun petit pla i fins i tot alguna mica de baixada per agafar alè.
En sortint del poble encara fem un quilòmetre més d’asfalt per carretera. Porto un bon ritme i em trobo còmode. El km. 3 està al mig del pont que travessa la Riera de Caldes, just abans d’agafar la pista forestal que amb desnivells del 10 % ens endinsa per la muntanya del Farell. És una pujada llarga. Un cop a dalt hi ha una zona de tobogans, ara baixo, ara pujo. El camí és força ample i malgrat algunes pedres està amb bon estat. Com es nota que fa temps que no plou!

Passo la meitat de la cursa amb 31 minuts i enfilo una forta baixada, amb un tram asfaltat. Un tram de pujada encara asfaltat ens porta fins a un camí que planeja fins arribar al darrer quilòmetre i mig de pujada que enfilem una llarga filera d’atletes. Arribo a dalt i ara ja només em resta la baixada final fins a l’arribada. Miro el crono (47-22) i ja gairebé descarto poder baixar de l’hora, el meu objectiu inicial. Així és temps final 1-00-50.
Bon avituallament final, mentre amb els companys comentem les sensacions de la cursa i els propers projectes de cadascú. I finalment, una dutxa i cap a casa.  


dijous, 16 de novembre del 2006

Cursa La Talaia

CURSA Nº 198: Aquest matí feia una temperatura molt agradable per córrer. Anava a fer la meva tercera cursa del Circuït Català de Curses de Muntanya. És la més llarga i la més dura de totes. Havia consultat els temps de l’edició de l’any passat i mentre el primer al Bandoler havia fet 1-44, a Sant Llorenç Savall 1-28, aquí havia fet 1-56. A més el perfil espantava no hi ha ni un tros pla, és una pujada i baixada constant. Semblen unes muntanyes russes. Sembla mentida que es pugui córrer una cursa de muntanya en un poble costaner com és Vilanova i la Geltrú.
Després de l’escalfament sortim a les 9.45 en punt. Els primers 2 kms. són de pujades i baixades suaus. Però al 3er. km. ja ens topem amb la primera pujada dura, pel mig d’un camí ple de pedres. Les pedres seran una constant al llarg de tota la cursa, alternant amb curtes incursions per pistes forestals. Intento córrer i no caminar excepte quan les pujades són massa fortes. Passat el km. 7 i en el primer moment que començo a caminar m’avança el Dennis que com sempre puja molt bé. Una mica més endavant també m’avançarà l’edyvil amb el que faig un parell de kms. junts fins que finalment se’n va.
M’agrada el paisatge amb els típics margallons dels massís del Garraf i amb molts corriols enfonsats a sota d’uns bosquets de pins que ens fan molt bona ombra. Cal anar amb molt de compte ja que estan plens de pedres.
Passo el km 12 amb 1h.34min. Veig alguna possibilitat de baixar de les tres hores, però no ho tinc clar. Aquí comença la pujada al punt més alt de la cursa, evidentment caminant. Mentre bec, puc contemplar tot el paisatge que em rodeja amb el mar al fons.
Un parell de kms. de baixada plens de pedres impossibles i uns quants tobogans després ens porten a una pista forestal que va carejant amb continues baixades i pujades molt dures que impedeixen agafar un ritme regular. Però la vista des d’aquí és impressionat, per una banda, el mar i els pobles costaners i per l’altre la zona interior amb el pantà de Foix ben a prop.
Finalment arribem al cim de La Talaia que dóna nom a la cursa i on s’inicia el descens cap a la arribada. Ja només resten una mica més de 5 kms. Passo el km. 20 amb 2-45, el mateix temps que a la cursa del Bandoler, però encara queden 4 km.
Em trobo fort i mantinc un ritme força bo per ser el final de la cursa tot aprofitant la lleugera baixada (5 min. el km.) però passat el km. 22 em trobo amb una pujada que no s’acaba mai i torno a caminar força estona fins superar aquest obstacle. Ja s’olora l’arribada. Al final han estat 3-15-05, molt lluny de les tres hores. He fet la segona meitat amb 1-41.
Com amb totes aquestes curses de muntanya molt bon tracte en els diferents avituallaments i en les diferents parts del recorregut amb voluntaris per indicar el camí, així com al final amb un bon entrepà i beguda a dojo.

diumenge, 5 de novembre del 2006

La Popa de Castellcir

Fa un parell de mesos en un d’aquest diaris gratuïts que ara proliferen tant vaig veure la foto i la descripció de l’excursió. Em va cridar l’atenció.

Aquest matí hi he anat. Castellcir és un petit municipi de la comarca del Moianès. L’excursió fins el castell és un passeig agradable de poc més d’un hora, la major part del mateix per pista forestal també apte per cotxes. He deixat el cotxe just davant del punt d’informació (obert els dissabtes i festius de 10 a 14 hores). Allà mateix s’agafa la pista que amb una forta davallada ens porta aviat per entre un bosc de pins fins al costat del riu, o potser seria millor dir-ne riera. Gairebé acabada la baixada cal agafar el camí de l’esquerra que ja planejant passa pel costat d’una casa de pagès abandonada. Deixem un camí a la dreta i en el següent trencall agafem el de la dreta.
Ja fa estona que al fons podem veure el castell. Als pocs minuts d’agafar aquest camí i pel mig d’una zona de roca podem veure unes fites que ens marquen el camí que hem d’agafar per pujar a dalt el castell. En 20 minuts més de pujada per un corriol no massa difícil ja som davant la porta del castell.
És un lloc ben curiós i ben estrany, i on encara hi ha restes importants del que havia de ser la construcció d’aquest castell. També es poden contemplar unes bones vistes, malgrat que el dia d’avui no acompanyava precisament. Però he pogut veure Montserrat i el Montcau. Segur que amb un millor dia encara es poden contemplar altres indrets.

dimecres, 25 d’octubre del 2006

Mitja de Muntanya de Sant Llorenç Savall

Com sempre que toca cursa un diumenge tot comença de matinada. Sort que he pogut dormir una hora més. Aquella hora que em van robar el dia de la marató de Barcelona. Ara ja estem en paus.
Només arribar a Sant Llorenç Savall ja respiro ambient de curses de muntanya pels quatre cantons. Organitzar 4 curses gairebé simultànies i fer-ho bé no és tasca fàcil i crec que aquí ho aconsegueixen. Ara feia temps que no hi anava i m’ha agradat molt retrobar-me amb aquest paisatge tot corrent.
Al recollir el pitral trobo molts amics i coneguts. Ja en l'escalfament puc contemplar tot el massís de Sant Llorenç del Munt. Està esplèndid.
Només sortir i malgrat que tracto d'anar despresa, no para de passar-me gent. Arribem als primers corriols amb pujada forta i tinc que caminar però per sort no cal aturar-se. Com sempre en aquestes curses es forma una llarga filera d'atletes. Aquests primers quilometres els passen per un bosc ben ombrívol. Tinc la sensació de portar un bon ritme de cursa. Al voltant de la mitja hora de cursa passem per Sant Jaume de Vallverd.
De cop i volta s'acaben els corriols i agafem una pista que planeja. Tracto de mantenir el ritme però no m’és fàcil. Un cop s'acaba la pista ja desapareixen els arbres definitivament. Entrem en la zona que es va cremar fa tres estius. A estones ens continuem enfilant per corriols que passen pel mig d'aquestes muntanyes ara pelades. Es pot veure en tot moment als que portes al davant. En alguns moments és difícil córrer, però m’agrada l’esforç en solitari per aquest terreny difícil.
El km. 11, meitat e cursa, el passo amb 1-17. Em continuen avançant corredors. De fet en major o menor mesura serà així al llarg de tota la cursa.
Al km. 14, un cop s’acaba pràcticament la pujada faig 4 quilometres a un bon ritme. Però en el 18 s'acaba la baixada i la pista forestal i entrem en la part final de la cursa i com en gairebé tot aquests tipus de cursa, els darrers quilometres més aviat de baixada però amb tobogans importants es fan sempre molt llargs i feixucs. Sembla que el poble no arribarà mai.
De cop i volta escolto un crit: "Ricard". Em giro és el Denis que ve acompanyat. M'atrapen i momentàniament em deixen enrere, però accelero i em poso al seu costat. Vull arribar amb ells.
Ja hi som. Li desitjo sort al Denis que continua endavant amb la seva marató. I enfilo la recta d'arribada, per fer 2-17-10, molt millor temps que a la Cursa del Bandoler. Estic satisfet.
Ja només resta recollir el regal, avituallar-se bé, tot petant la xerrada amb els companys..
Ja porto dues curses del IV Circuït Català de Curses de Muntanya. La propera serà La Talaia de Vilanova i la Geltrú.

diumenge, 24 de setembre del 2006

Cursa del Bandoler

Aquest matí he anat a córrer la Cursa del Bandoler a Taradell. És la tercera cursa del Circuït Català de Curses de Muntanya d’enguany. El cel estava grisós i no es podia gaudir de la visió del rodal. Mentre escalfava m’he trobat a dos amics també estudiants a la UOC i amb els que comparteixo afició, el Dennis i El Toni. Hem escalfat junts.
A les 9.30 sortien les noies a cop de trabuc dels bandolers i 15 minuts després ho fèiem els nois.
Procuro sortir ràpid per evitar les cues que en algunes curses de muntanya es produeixen en el seu inici quan els camins s’estrenyen. Aviat comprovo que no era necessari ja que puc córrer al meu ritme sense problemes. Malgrat les pluges dels darrers dies, en els primers kms. no trobem massa fang. M’avancen tant el Dennis com el Toni. Passo els primers 4 kms. amb 24 minuts. Està tot molt emboirat i no es veu gairebé res del paisatge que ens envolta, però intueixo que ha de ser molt maco. Em sembla que vaig molt ràpid per ser una cursa de muntanya. Però tothom corre molt. Aproximadament al km. 5 hi ha una cua per esperar baixar per un lloc on han posat una corda per facilitar la baixada. Estic uns 4 minuts aturat fins que no arriba al meu torn.
Comença una baixada salvatge per un estret corriol, en alguns trossos fins i tot perillosa. Com m’agrada gaudir d’aquestes baixades!
L’hora de cursa m’agafa passant pel km. 8. Ja podem començar a gaudir del paisatge. És molt difícil agafar un ritme regular. És una cursa de constants canvis de desnivell, ara petites pujades, després curtes baixades. Gairebé tot són corriols pel mig del bosc. Encara em trobo fort.
Ara ja hi ha algunes zones amb tolls d’aigua que no es poden evitar i tota mullar-se de valent, així com enfangar-se. En alguns moments em fa témer que puc deixar-hi alguna sabatilla.
A partir del km. 12 ja no hi ha tant fang, però la cursa no deixa pràcticament de pujar. Aquí el meu ritme ja és més fluix. En alguns dels corriols es poden veure bolets. Fins i tot, em sembla haver vist un rovelló. Ara ja vaig moltes estones completament sol. Passo el km 16 amb 2 hores 5 minuts. Però a partir d’aquí s’inicia una pujada molt dura i llarga que faig caminant. Hi ha llocs que em recorden la cursa d’Alpens. Ja tinc ganes d’acabar.
Al voltant del km. 19 i ja camí del castell de Taradell passem per unes balmes on amagats ens esperen els bandolers per donar-nos un ensurt amb els seus trabucs.

Al Castell hi ha el darrer avituallament. M’aturo i menjo una barreta, una mica de fruita i bec dos gots d’Isostar abans de tornar a córrer. Porto 2.40. Passo el km. 20 amb 2.45, i m’esforço per baixar de les tres hores. Finalment no serà possible per ben poc i faig 3-01-08.
A l’arribada em trobo al Denis i al Luigi que ens ha vingut a veure. Recullo la bossa amb un polar sense mànigues i tinc beguda (aigua, coca-cola, fanta) i menjar (pa amb tomàquet, embotit per triar, formatge, galetes, ...) a dojo. Un cop he recuperat les forces, em trec el fang amb una bona dutxa amb aigua calenta i cap a casa a pensar en quina serà la propera, possiblement la mitja de Sant Llorenç de Savall.

dilluns, 11 de setembre del 2006

Puig de Comanegra

Diumenge al matí vaig agafar el cotxe: objectiu pujar el Puig de Comanegra (1557 m.) el cim més alt de La Garrotxa. L’itinerari escollit per fer el cim l’havia llegit feia uns dies a la xarxa.
Només agafar la pista forestal que m’havia de dur fins el lloc d’inici de la caminada matinal, vaig començar a descobrir les vistes del paisatge que em rodejaria al llarg de tot el matí: les muntanyes i les verdes valls de la Garrotxa i el Ripollès. És una pista forestal que s’agafa poc després de Rocabruna i que es va enfilant amunt a poc a poc. No puc gaudir massa de l’entorn ja que tinc que està atent a les pedres i sotracs del camí. Un grup de vaques també enfila camí amunt. A mig camí cal obrir una porta de ferro per poder continuar.
Finalment arribo al costat de la Bassa de Monars totalment seca sense una gota d’aigua, on aparco el cotxe. Ara sí amb tranquil·litat puc admirar el paisatge, i els verds prats de la zona, i el bestiar pasturant lliurament. El Puig de Comanegra es veu ben a prop. Agafo el camí marcat amb pintura verda i taronja. Vaig per un camí evident i sense dificultat que comença a planejar, però ara ja fa una estona que no trobo marques. Segueixo endavant fins que el camí es perd. Al fons veig el Puig de les Bruixes. En lloc de tornar enrere per cercar les marques segueixo endavant. Cada cop és més evident que m’he equivocat.
Com que tinc clar en la direcció que es troba el cim vaig cercant la millor manera d’anar pujant, però en alguns moments es converteix en una ascensió no massa agradable i de pendent considerable. Sort que no fa calor i la temperatura, ajudada d’un airet fresquet, és força agradable. Al cap d’una bona estona retrobo les marques. Tinc que salvar unes roques i arribo al tram final ja en la vessant francesa amb la creu al fons. Ja soc dalt.


Des  d’aquí puc contemplar tots els grans cims del Pirineus de la zona: Taga, Balandrau, i d’altres com el Costabona i el Canigó. Quin contrast entre les dues vessants de la muntanya! Un prat verd, pelat amb petites falgueres al cantó català i una fageda al cantó francès. I ara ja només resta baixar seguint les marques, i descobrir a on ha estat l’errada. En un moment soc al cotxe, i de retorn cap a casa.
Avui he aprés que és molt millor tornar a enrere i buscar les marques que no seguir el camí quan no s’està molt segur d’on vas.

dissabte, 9 de setembre del 2006

Uns tant, i altres tan poc

Les notícies del món de l’esport sempre són exagerades, poc ponderades i excessives. Acostumen a estar massa carregades de passions nacionalistes i irracionals. El darrer exemple l’hem tingut amb el campionat mundial de Basquet i la selecció nacional. Aprofitant l’avinentesa i inflats d’esperit nacional els hi han concedit el Premi Príncep Astúries de l’Esport.
Aquest mateix cap de setmana a Andorra s’han celebrat els Sky Games 2006. Són els Campionats del Món d’Esports d’Alçada i en els mitjans de comunicació no he pogut ni llegir i escoltar-ne cap notícia al respecte. Suposo que demà en el programa Temps d'Aventura de TV3 se’n farà esment.
Des de que aquests tipus d’esports s’ha popularitzat i en concret les curses de muntanya Catalunya té selecció pròpia sense cap problema. Però no només això els corredors de muntanya catalans fa anys que assoleixen molt bons resultats. De fet pertanyen a l’elit d’aquest esport. Tenim campions del món com Quico Soler i Agustí Roc, aquest darrer per dues vegades i encara amb opcions de poder repetir el campionat aquesta temporada.


En concret en aquests Sky Games 2006 la selecció catalana ha estat la gran triomfadora. Els seus esportistes han aconseguit 5 medalles d'or, 3 de plata i 3 de bronze, a més de proclamar-se campiona del món per equips.
A què espera TV3, la nostra a divulgar-ho per televisió ? A què esperen les nostres autoritats a rebre aquests esportistes ?

diumenge, 3 de setembre del 2006

La pitjor mitja marató

Tornava la mitja marató a Sabadell, la meva ciutat, i em feia il·lusió córrer-la. Pensava estar al voltant de 1-45, el que suposa anar a un promig de 5 minuts el quilòmetre.
Havíem decidit sortir un grupet nombrós i anar a aquest ritme i a mesura que avancés la cursa ja cadascú posaria el ritme que la seva forma li deixés. La cursa consistia en dues voltes a un circuit de 10.5 qm. El tret de sortida és a les 10 i la calor i la humitat apreten de valent. No són les millors condicions per una bona cursa.
La cursa comença de baixada i al mig del grup d’atletes clavem el primer quilòmetre tal com havíem previst a 5, però com es baixada els següents tres anem una mica més ràpid. El qm. 5 ja és en lleugera pujada i noto que avui no serà el meu dia no puc seguir el ritme dels meus companys que es van allunyant, malgrat que intento seguir-los de lluny. No és possible i vaig alentint el ritme a poc a poc, passant a fer el quilòmetre per sobre de 5. La primera volta la passo amb 56 minuts, i penso que els que fan la cursa popular (una sola volta) són molt afortunats.

Tinc moltes ganes de deixar-ho estar, però segueixo. Torno a estar a la zona de baixada i tracto d’agafar el ritme d’alguns atletes i companys que em passen, però no m’és possible. Com a molt aconsegueixo seguir-los de 300 a 400 metres, però no hi ha manera d’agafar un bon ritme de cursa. I torno a enfilar la llarga pujada del circuit i els minuts van caient. Ara ja el meu ritme està per sobre de 6, un ritme una mica lamentable. La remullada en el pas per davant dels bombers va d’allò més bé. Però ara, ja només es tracta d’aguantar i arribar el més dignament possible sense cap tipus de pretensió. En alguns moments em passa pel cap posar-me a caminar, però resisteixo a la temptació i continuo corrent.
I així fins arribar als darrers metres. Finalment 2-00-33, més de 1-04 a la segona volta i el pitjor temps en una mitja de les 51 que he corregut des de fa 21 anys. cursa. La meva primera mitja també va ser a Sabadell el 1985 i vaig fer 1-56-00, va ser la segona pitjor.
De fet els comentaris generals entre tots els companys és que no ha anat gens bé: la calor, la humitat, la poca preparació en el principi de la temporada, en el meu cas, fins i tot, penso que divendres vaig donar sang. Però en realitat tot són justificacions per una mala cursa, segurament el que cal és entrenar més.

dilluns, 28 d’agost del 2006

Torna la mitja a Sabadell!

Sabadell torna de nou a organitzar una mitja marató. Ja n’havia tingut en la dècada dels 80 quan poques ciutats en tenien. En la primera Festa Major organitzada pel nou Ajuntament democràtic es va córrer la primera cursa popular de la Festa Major. Era el 1979. Una de les meves primeres curses, 15 quilòmetres i per la tarda, que vaig fer en part caminant.
Poc després van conviure la cursa popular i la mitja marató. No va ser fins el 1984 que no em vaig atrevir a provar la meva primera mitja. El quilòmetre 15 passava per davant de casa i allà em vaig quedar. Ja feia estona que tenia al darrere el cotxe escombra insistint en que pugés. L’any següent vaig poder acabar la meva primera mitja en 1-56. El 1987 es va fer la darrera edició de la mitja de Festa Major. La vaig córrer amb 1-41-46, el meu record personal en aquells moments.
Des d’aleshores i ja pel matí a Sabadell només hi ha hagut cursa popular, amb diversos canvis de circuït i de distància (des de 5 a 9,5 quilometres). De les 27 edicions anteriors n’he corregut 23. Només he faltat a aquesta cita anual el 1980 (estava a la mili), 1981, 1982 i 2001.
A l’abril de 1990 es va fer una altra mitja a la ciutat, deien que amb l’objectiu de donar-li continuïtat, però va ser la darrera fins la que es farà el proper diumenge. Serà la cursa que inaugurarà la temporada.

diumenge, 20 d’agost del 2006

Volteta a La Mola

Aquesta setmana un grup d’amics havia organitzat una nova volteta a La Mola. Ja fa uns tres anys que de tant en tant fem aquesta volta pel Massís de Sant Llorenç del Munt.
A les vuit ens aplegat 10 entusiastes d’això del córrer al km. 7.2 de la carretera que porta de Terrassa a Talamanca, en el lloc conegut com la Torre de l’Àngel. A poc a poc, sense cap pressa, tot escalfant la musculatura per l’esforç que l’esperava hem iniciat la pujada a Sant Llorenç del Munt. Després de passar per Can Robert hem topat amb les primeres rampes dures. A Can Pobla ens reagrupem per després de planejar una mica continuar pujant tots junts pel Camí del Monjos. Tot s’ha de dir que en algun tros no tenim més remei que caminar. En el trajecte ens anem trobant a excursionistes que fan la seva sortida dominical.
Hem fet el cim i la part més dura de l’entrenament ja està. Contemplem la vista, ens fem la foto.

Baixem en direcció a la Cova del Drac. Anem tots junts per evitar que els menys coneixedors de la zona es puguin perdre. Seguim corrent fins els Òbits on malgrat dubtar en alguns moments de si anàvem bé acabem trobant el camí que ens mena a la Font Flavia on podem beure i tornar omplir els bidons ja força buits.
Tornem al que podem anomenar el camí principal que ens portarà fins el Coll d’Eres. Ara és el moment d’agafar un bon ritme tot aprofitant el bon camí i la lleugera baixada.
En el Coll d’Eres decidim ser prudents i renunciem al Montcau per iniciar la baixada primer fins el Coll d’Estenalles i després ja per carretera 8 kms. fins on tenim els cotxes. Aquí ja cadascú depenent de les pròpies forces agafa el ritme que més li convé.
Ja en l’aparcament fem petar la xerrada mentre mengem una mica i bevem molta aigua. Ha estat un bon matí atlètic per la muntanya entre amics: uns 20-21 kms i unes 2 hores 20 minuts corrent.

dijous, 17 d’agost del 2006

Llac Marboré (2595 metres)

10.50 hores del 9 d’agost de 2006.
Silenci, solitud, la remor del vent en un lloc arrecerat amb el llac verd-blau al davant. El cel d’un blau intens sense cap núvol. Les impressionats muntanyes del meu davant amb la Brecha de Tucarroya al mig. 


Un petit descans després de l’esforç per la pujada a aquest indret. Darrera meu allà lluny, l’immens Mont Perdut, amb la seva glacera any rere any més i més petita. No veig a cap personeta que s’hi enfili, però estic segur que el seu cim deu estar ben ple, com tots els dies d’estiu que s’aixeca un dia radiant. Aquest any pràcticament no hi ha neu. És la vegada de les que pujo que n’hi trobo menys. Veig baixar algú del refugi de la Brecha. No hi he estat mai allà decideixo donar la volta al llac i arribar-m’hi. 

dilluns, 14 d’agost del 2006

Peña Oroel

Aquesta era una cursa diferent, era una cursa fora de Catalunya. No acostumo córrer tan lluny, però aquesta vegada he fet coincidir uns dies de vacances al Pirineu Aragonès amb la celebració de la cursa.
És una cursa de muntanya tota ella de pujada excepte el primer quilòmetre. Són 1000 metres de desnivell en poc més de 10 kms. Ja abans d’arribar a Jaca veig la muntanya objectiu. Per on pujarem ?
Arribo a Jaca i compleixo amb els rituals pre-cursa. Com que no hi ha massa competència per posar-se al davant decideixo posar-me en segona línea, just al darrera d’Agustí Roc. Tot un luxe, a veure si se m’encomana alguna cosa. Com que no conec el recorregut l’objectiu és sortir fort per evitar algun possible tap que es pugui produir quan el camí s’estreny.
Sortida,i aviat no para d’avançar-me gent. Un cop fora de la població, els primers quilòmetres són per pista forestal amb pujades suaus, mentre ens apropem a la muntanya. No es corre massa bé per la quantitat de pedres del terra. Les sensacions no són bones. No acabo de trobar el ritme. No parem de pujar. Aviat trobo la posició que em correspon pel meu ritme de cursa. Pràcticament faré la resta de l’ascensió amb aquest grupet de gent. Ara passo jo, ara passes tu.
Després del primer avituallament agafem un petit corriol planer en el que dóna gust córrer. Però lo bo sempre és breu, i aviat em topo amb les primeres rampes que m’obliguen a caminar. De seguida que puc em poso a córrer de nou. A meitat de cursa i anima’t per un grup de gent corro una bona estona fins arribar al camí que amb fortes ziga-zagues pel mig d’un ombrívol bosc de pins ens menarà fins el cim.
És d’agrair que no fa gens de calor. A la pujada anem trobant caminadors que també fan l’ascensió que ens animen amb crits d’Aupa! Aupa! Aquest generosos ànims em fa reprendre la carrera per alguns moments. Fins i tot, un del públic m’arriba a dir que sóc el primer amb barba, una nova categoria de cursa.
Un cop a dalt ja només cal carenejar uns 10 minuts més, amb lleugera pujada fins arribar a la Creu del cim.
Uau!!!! quina vista! El Pla de Jaca i allà més allunyat tota la llista dels grans cims dels Pirineus des de la Collarada fins al Mont Perdut. I també per l’altra vessant de la muntanya totes les planures i ondulacions de l’Aragó.
Estic una bona estona contemplant el paisatge abans de baixar fins el Parador d’Oroel on ens espera un esplèndid avituallament sòlid i posteriorment el lliurament de premis i sorteig de regals. Cal fer una menció especial a aquest sorteig, tant per la qualitat (sabatilles esportives, esquis, motxilles, ...) com per la quantitat. De fet crec que hi havia regal per tothom. Em va tocar una bossa amb mitjons, bossa per portar diners, gorres, .... I tot content amb el regal cap a Jaca a fer un bon dinar.

dijous, 3 d’agost del 2006

Dopatge i esport

Ha esclatat el cas Landis i pocs dies després el del velocista i recordman americà Justin Gatlin i ja tornem a tenir el tema del dopatge en els esportistes en tots els mitjans de comunicació. És un tema que de tant en tant salta a l’actualitat, sobre tot, quan algun esportista de renom és enxampat.
És una qüestió difícil i al mateix temps polèmica.
Tots o gairebé tots els esportistes enganxats es declaren innocents. Però ho són en realitat ?
Fa temps que s’arrossega el problema del dopatge en l’esport d’elit i segurament també en l’esport no tan d’élit. Crec que serà impossible erradicar-lo del tot, i moltes vegades penso que cadascú ha de saber el que vol fer amb la seva salut i que ja s’arreglarà. En realitat segurament molts dels esportistes que mai han estat descoberts no vol dir que no utilitzin substàncies prohibides, sinó que simplement tenen més sort o més habilitat per no donar positiu en els controls. Per altra banda hi ha fets per mi incomprensibles: alguns esportistes han donat positiu per consum de marihuana i han estat suspesos per una temporada. Sempre m’he preguntat en què pot beneficiar la marihuana la pràctica esportiva ?
Hi ha esports en els gairebé mai apareixen positius, i en els que mai es parla de dopping. Serà que hi ha esports més perseguits que altres ? o esports més propensos a utilitzar aquestes substàncies prohibides ?
Quan un esportista guanya una medalla o un gran campionat tots els polítics corren a fer-se la foto al seu costat. Però també ràpidament és abandonat a la seva sort quan surt a la llista negra. No crec que sigui just. Encara que sigui amb l’ajut de certes substàncies, no es pot negar l’esforç de l’esportista.
De fet estem pagant les conseqüències de convertir l’esport en un gran espectacle de masses i en un gran negoci. I qui és capaç de no caure en la temptació de convertir-se en el gran heroi popular guanyador de les grans competicions si té aquesta possibilitat amb una mica d’ajuda extra ?

dimecres, 2 d’agost del 2006

Amb nocturnitat i traïdoria

Passades les set de la tarda menjava un mica de pa amb tomàquet i embotit i fruita, una mena de berenar-sopar. A les 20.15 m’esperaven dos companys més per anar a Arbúcies a participar en la II cursa nocturna d’orientació de la Festa Major.
Ja a l’autopista se’ns fa evident que cap dels tres coneixia el camí exacte per arribar a Arbúcies. El mapa està al maleter. Sortim a Mollet per aturar el cotxe i mirar el mapa. I un cop orientats no hi manera de trobar l’entrada a l’autopista direcció de Girona. Donem voltes per un polígon industrial sense cap indicador, i els pocs que trobem només porten direcció a Barcelona. Per fi tornem a ser en el bon camí. Ja és bona aquesta! Anem a una cursa d’orientació nocturna i ens perdem a ple dia! Què no passarà en plena cursa!
Ja a Arbúcies recollim el full de control. M'he inscrit al circuït llarg. Els meus companys faran el circuït curt, ja que és la seva primera cursa d’aquesta característiques, tret d’una petita introducció que varem fer fa poc al bosc de Can Deu.
Avui es tracta d’una cursa en modalitat score. Tots ens posem davant d’un mapa que hi ha al terra cap per avall i sortirem al mateix temps. No hi ha cap ordre pre-fixat per trobar les fites. Són 26 fites! Mai he fet 26 fites en una cursa d'orientació. El meu màxim ha estat 21! Però era de dia! Quan en tinguem 11 hem de tornar al punt de sortida, passar el control i continuar.
Comencem. Quan miro el mapa puc llegir que la distància més curta possible per fer totes les fites són 10,7 km. Aquest és un altre cop baix! La distància més llarga que mai havia fet en una cursa d’orientació era 6.6 km.! Començo a pensar que serà complicat fer tot el recorregut en un temps mínimament raonable.
Decideixo començar per les fites de l’esquerra del mapa. La primera és fàcil, malgrat que està situada al final d’un túnel molt estret, només pot passar-hi una persona, i a les fosques fa una mena de por. Arribo al lloc on hi té que haver la segona, però tinc que tornar enrere, ja que m’he passat. Corrent carrer amunt cap a la tercera, veig dos frontals que surten d’una cantonada. Al final d’aquest carrer hi ha una fita. No l’havia vist al mapa! Vaig cap allà i la marco. Quan arribo al parc on hi ha quarta hi ha molta gent i és fàcil trobar-la. Allà coincideixo amb un dels companys tot engrescat.
Per arribar a la cinquena passo corrent per davant d’un restaurant on hi ha gent sopant a fora. La sisena està al mig d’un parc completament a les fosques. La setena també al mig del parc però a l’altra banda d’un rierol la passo de llarg, malgrat passar exactament pel seu costat. Soc un altre cop en un carrer i a córrer. De tant córrer torno a passar una fita de llarg. M’aturo en un lloc que hi ha molta llum per decidir quines tres fites cercaré per passar el control de les 11. Un cop decidit, de nou estic a la foscor del parc, però ara és fàcil, primer aquesta, després una dalt d’unes escales i una altra en una plaça on un nen em diu el lloc exacte on es troba. I corrent cap al poliesportiu on hem sortit. Porto 1 hora i 15 minuts de cursa i em falten 15 fites!
És evident que no les trobaré totes si vull acabar en un temps raonable. Mentre bec aigua estableixo quines fites aniré a buscar. Ara hi ha molta distància entre fita i fita, i començo a notar el cansament. N’he trobat cinc més i ja porto dues hores. Decideixo anar a l’arribada i donar-ho per acabat. De camí intento trobar dues fites més, però em despisto i ho deixo estar.
Han estat més de 2 hores corrent per Arbúcies, una bona suada en aquestes nits d’estiu de calor. Un dels companys ja està allà, les ha trobat totes i està molt content. Esperem que arribi l’altre company bevent aigua i menjant síndria.
El primer en fer el circuït llarg ho ha fet en 1 hora 19 minuts. Ohhhh!. 10,7 km. de nit buscant fites amb un mapa a la mà i a aquesta velocitat! L’endemà miro els resultats i de 48 participants en el circuït llarg només 19 l’han pogut completar.
Arriba l’altre company que també està molt satisfet de com li ha anat. Ara toca tornar a casa. Aquest cop sí, sense equivocar-nos de camí! Ja se sap de nit ens orientem millor!

divendres, 21 de juliol del 2006

A peu per la Terra Alta i pel Matarranya

De Josep Maria Espinàs sempre m’ha agradat la seva capacitat d’observació dels elements més senzills de la vida quotidiana i la facilitat de convertir aquests elements en quelcom interessant pel lector.
Dels llibres que podríem anomenar la col·lecció “A peu per ....” fins ara n’havia llegit tres: “A peu per Castella”, “A peu per Extremadura” i “A peu pel Pallars i la Vall d’Aran”. M’agrada la seva filosofia de viatjar a peu com una manera que ajuda a conèixer millor els llocs i la gent que hi viu, tot fugint del turisme de consum tan habitual en els nostres dies.
El passat mes d’abril vaig visitar alguns pobles de les comarques de la Terra Alta i del Matarranya. Tenia curiositat per llegir el que el Josep Mª Espinàs havia escrit sobre aquests llocs en els seus llibres.
Va passar a peu per la Terra Alta el 1988 i pel Matarranya el 1996. En ambdós tria el mes d’agost una època de molta calor en aquestes comarques. Es nota un canvi important en la organització: per la Terra Alta es perd, fins i tot, de forma angoixant en alguns moments, i té alguns problemes per trobar allotjament, en canvi en el Matarranya estava tot més planificat i aquests problemes no apareixen.
Malgrat el pas dels anys, els llocs i els paisatges no han canviat pas tant, i les seves descripcions encara els fan avui en dia plenament identificables: la Farola de Gandesa on es produeix l’encreuament de les carreteres principals, els Quatre Camins, el bar Grau d’Horta de Sant Joan, Santa Bàrbara, la catedral del vi, la plaça de Vall-de-Roures, els camps d’ametllers i oliveres, el riu. Altres llocs han canviat: el museu Picasso, la via verda i les seves estacions.
Al principi del llibre de la  Terra Alta explica que no fa un viatge per recórrer els espais de la guerra civil, però al llarg del seu recorregut no té més remei que parlar-ne varies vegades. És quelcom de molt present en la zona encara que no és vulgui. Hi ha massa records en pobles i paisatges i en la mateixa gent. És gairebé impossible passejar per aquelles contrades i no pensar que allò fa ser escenari d’una batalla on van morir i patir molta gent. Malgrat el pas dels anys encara es troben i es veuen restes arreu, sobre tot, a Corbera.

divendres, 14 de juliol del 2006

Camprodon

Després d’aquest final de curs tan atrafegat necessitava d’uns dies de desconnexió. Hem escollit Camprodon sense cap pla previ d’activitats excepte cercar uns dies de tranquil·litat. Allà ens esperava Camprodon amb el conegut pont de pedra del segle XII i amb una temperatura agradable. El primer dia després de la pluja, fins i tot, fresqueta. Va ser necessari posar-se els pantalons llargs i màniga llarga.

Han estat uns dies de no fer res, tan sols passejar pels carrers del poble, alguns els hem trepitjat moltes vegades. És un poble petit i no dóna per fer grans passejades. Passar moltes vegades pel mateix lloc permet observar els detalls d’algunes portes, façanes, finestres, rajoles, forjats, ... Per sort encara no estava envaït per la munió de turistes que de ben segur començaran a arribar aviat.
Llanars el poble més proper, una simple passejada de mitja hora ha estat tota una sorpresa. Petit, ordenat, net, tranquil, amb un bar a peu de carretera on prendre una clara tot llegint el diari i contemplant la senzilla església ha estat un petit plaer. Pujar un matí a Sant Antoni ens ha permès contemplar tota la vall i els cims més propers.
Camprodon és un poble ple de fonts, i de petit parcs on es molt agradable seure i llegir una estona: la plaça de Santa Maria, el parc de la Mare de la Font, el Passeig de la Font Nova, la font de Llandrius, la font de Sant Patllari i la Font del Boix. És una llàstima que llocs tan bonics no gaudeixin d’un bon servei de manteniment i neteja, i d’un bon punt d’informació.
L’aigua i la remor del riu és una constant. Per una banda el Ter que acaba de néixer al proper Ull de Ter i, per l’altra banda, el riu Ritot que s’ajunta al riu principal. Ambdós estan plens d’ànecs que si passegen tranquil·lament sent observats carinyosament i amb curiositat per tota la gent. Contemplar-los és una altra manera de passar una estona entretingut.
El majestuós passeig Maristany amb els seus arbres gegants i amb les grans mansions rodejades d’enormes jardins ha estat una altra de les sorpreses. N’hi ha moltes per tot Camprodon. La majoria es mantenen en unes excel·lents condicions, però malauradament d’altres estan en un estat de semi-abandonament. Sobre tot, ens ha cridat l’atenció un edifici d’estil modernista del carrer Freixenet, can Roig, ja amb la teulada derruïda, però amb unes finestres i una decoració exterior magnífica. Sempre que contemplo una casa d’aquest tipus en aquest lamentable estat em volten algunes preguntes pel cap: què ha passat a aquesta família? com és possible que es deixi caure un edifici d’aquestes característiques? qui la va fer construir? ...

diumenge, 9 de juliol del 2006

Orientació a Can Deu

Aquesta setmana havia preparat una cursa d’orientació al bosc de Can Deu per uns companys que m’havien demanat d’iniciar-se en aquest tipus de cursa. Es tractava d’un circuït lineal d’uns 1330 metres, amb 10 fites. Per la dificultat d’aconseguir fites reglamentàries el que tenien que cercar tot utilitzant el mapa eren unes lletres marcades en els arbres.
Divendres vaig estar al bosc marcant els arbres i aquest matí a les 8 ja estàvem al pàrquing del bosc. Al final eren sis els intrèpids exploradors disposats a perdre’s pel bosc a la recerca de les lletres taronges perdudes.
Primer de tot tocava una xerrada tècnica i una familiarització tan amb la brúixola, estri indispensable en alguns moments, com amb el mapa i la seva simbologia especial. Pels no acostumats a les curses d’orientació cal dir que els mapes que es fan servir són una mica diferents als que estem acostumats a veure. Evidentment no són un mapa de carreteres, però tampoc són un mapa de la editorial Alpina. Simplement són mapes especials per fer aquest tipus de curses.
En aquestes curses és més important orientar-se que córrer. Cal relacionar en tot moment el que el mapa ens indica amb el terreny que trepitgem, i si en un moment determinat no trobem una fita és millor tornar enrere al darrer punt conegut i des d’allà tornar a començar.
Amb les lliçons ben apreses han començat a sortir de minut en minut. Tots sortien corrent en la bona direcció. Però pel que han explicat després, pensaven que la primera fita que havien de trobar era més lluny i se l’han passat tenint que tornar a enrere.
¿ Què devien pensar les persones que acostumen passejar pel bosc de Can Deu de veure gent corrent amb un mapa a les mans i buscant ves a saber què ?. De fet a algú li han preguntat si volia ajuda per cercar el gos.
Com que esperar sense fer res és una mica avorrit he decidit fer el camí a l’inrevés per trobar els primers que tenien que arribar. Quina ha estat la meva sorpresa! No trobava a ningú! Anava passant fites, 10!, 9!, 8!, 7! seguint els camins més lògics i no trobava ningú!. Finalment a la fita 6 he vist arribar corrents el que havia sortit l’últim!. He tornat caminant de presa tot fent drecera cap el punt d’arribada. Ufff!, per sort estava desert. No havia arribat ningú!
Al cap de poca estona arriba el Pau, el que havia vist a la fita 6. Ha trigat 26minuts i las ha trobat totes. Arriba el Joan però ens diu que li falta la fita 8 i torna enrere per trobar-la. Mentre petem la xerrada va arribant la resta. Ha estat una bona experiència, tots semblem amb ganes de tornar-ho a repetir. Ja estic pensant en organitzar-ne una segona per la tardor.



dimecres, 5 de juliol del 2006

Bastiments

L’any 2002 vaig córrer la primera edició de la Cursa de Bastiments. Va ser una de les curses més dures que he fet mai, però el lloc i els paisatges valien la pena. Després el recorregut es va canviar una mica, però jo no vaig repetir l’experiència. Ara ja fa dues temporades que el Club Muntanyenc de Mollet l’ha deixat d’organitzar.
Aquest diumenge a les 7 del matí 4 amics (Christian, Xavi, Dennis i jo mateix) ens trobàvem a la plaça del bonic poble de Queralbs (1236 metres) per repetir l’experiència. Tots, menys un, coneixíem el recorregut. En principi teníem que ser més, però després d’esperar un quart d’hora tot comentant la jugada decidim no esperar més.
Arranquem amb tranquil·litat carretera avall fins el revolt de la Farga on agafem el camí que comença a pujar seguint el curs del Freser en direcció a Coma de Vaca. Aviat trobem les primeres rampes que ens obliguen a caminar. Trotem i caminen a estones fins que passem el pont que ens canvia de riba del Freser. Portem 50 minuts des que hem començat i ens reagrupem per primera vegada.
Enfilem les ziga-zagues del camí que ens mena fins a Coma de Vaca (1995 m.) on davant nostre s’obre la verda Coma del Freser amb el majestuós i magnífic Bastiments al fons. Portem 1 hora 44 minuts de camí. Dóna gust trotar per la catifa verda d’aquests prats de la vall, fins emprendre les primeres rampes que ens porten fins el Coll de la Marrana (2515 m.). De tan en tan ens aturem per reagrupar-nos i comentar com ens trobem.
És un no parar de pujar fins assolir el cim de Bastiments (2881 m.). Han estat uns 15 km., aproximadament 1200 metres de desnivell i 3 hores 40 minuts. Fem la foto i mengem una mica. Contemplem el paisatge, el recorregut que hem fet i el que ens resta per fer. Estem aproximadament a la meitat del nostre camí d’avui. Ara toca baixar fins a trobar el GR-11. Tirem pel dret, pel mig d’un pedregar sense cap camí i on cal anar amb molt de compte per no prendre mal.
Un cop acabada la baixada infernal ens hem de treure les desenes de pedretes que portem a les sabatilles i aprofitem per beure i recuperar forces a les Fonts del Freser abans de tornar a pujar cap el Coll de Tirapits, una pujada més suau que la de Bastiments.
Un cop al Coll (2791 m.) seguim el GR-11 carenejant fins el coll de Noucreus. Des d’aquesta carena contemplem els bonics llacs francesos del circ de Carançà, i també altres cims que ens rodegen.
Des del coll de Noucreus, amb una mica més de 6 hores de camí, ja tot és baixada, el primer tram fins a Núria. Em sento els quàdriceps molt carregats i malgrat que aquesta és una baixada en la que pot ser còmode llançar-se a córrer, haig de ser prudent i em limito a trotar amb tranquil·litat.
La major part del recorregut l’hem fet amb dos grups, el Christian i el Dennis que estan més forts i van més ràpids al davant i el Xavi i jo que anàvem més xino-xano. A Núria ens tornem a reaprupar davant la font, bevem, agafem aigua i comencem el darrer tros del nostre recorregut, la baixada fins a Queralbs, mentre cauen unes gotes que posem les pedres del camí molt relliscoses. Per sort, aviat deixa de ploure i podem seguir el camí sense por a relliscades. A prop de Queralbs topem amb una sorpresa: unes escales noves inacabables fruït de les actuals obres del funicular. El nostre pensament només està en acabar el més aviat possible.
Arribem de nou a la plaça de Queralbs després de 8 hores 15 minuts de camí. En Christian i el Dennis ens estan esperant davant d’unes enormes gerres de clara. No ens fem pregar massa i també demanem la nostra ració de beguda isotònica. Hem fet uns 33 qm. i hem gastat unes 8000 kilocalories que anem a recuperar al poble de Ventolà, no sense abans prendre un bany reconfortant en les fredes aigües de les Gorges del Freser.

diumenge, 25 de juny del 2006

Tornar a entrenar

A mitjans del mes de maig i després de la cursa de Vallhonesta i la Pujada a la Salut, tot coincidint amb l’inici de la recta final del curs, la feina del tribunal d’oposicions i el viatge fi de curs per entremig van passar tres setmanes en les que pràcticament no vaig sortir a córrer excepte algun dia aïllat.
Ara ja torno a portar tres setmanes en les que corro d’una manera més regular, 4 dies per setmana, entre 30 i 40 quilometres setmanals, alguns dies a un ritme una mica exigent per tal d’anar retrobant sensacions. He decidit tornar a entrenar regularment i donar el descans que acostumo a fer per vacances com ja fet i començar a entrenar una mica sistemàticament tot pensant en la mitja de Sabadell del 3 de setembre. Ara falten 10 setmanes.
Em fa il·lusió poder córrer de nou una mitja al meu poble. Va ser precisament en aquesta cursa amb la que em vaig iniciar en el món del córrer allà per la dècada dels 80, primer amb la cursa popular. Finalment em vaig atrevir amb la mitja. Aleshores només entrenava els mesos de vacances d’estiu i la resta de l’any no feia res. De cop i volta van deixar d’organitzar aquesta mitja i poc després m’aficionava definitivament a les curses amb la primera marató al 1987.