Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris maratons. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris maratons. Mostrar tots els missatges

dijous, 20 de juny del 2019

Fa 20 anys de la mítica marató de l'Aneto


Diumenge, 20 de juny de 1999
Marató de l'Aneto

Fa 20 anys de la meva participació en la ja mítica marató de l'Aneto, la que pujava i baixava de Benasque al cim de l'Aneto. Només se'n van fer tres edicions. Vaig tenir la sort de poder participar en la que seria la darrera edició. El record d'aquell és inesborrable, una de les curses que per sempre més tindré en la meva memòria. Per commemorar-ho he volgut recuperar la crònica que vaig escriure pels amics de la llista de correu d'atletisme.com, una llista de gent que corríem curses populars i que compartíem les nostres dèries i objectius i que a les curses ens identificàvem amb una gorra vermella que encara utilitzo. D'aquella època encara conservo una bona colla d'amics i coneguts que retrobo en les poques curses d'asfalt o de muntanya que encara faig.

Aquesta va ser la crònica que vaig escriure en aquell moment. 

Jo volia fer l'Aneto des del dia que vaig veure el reportatge a la tele de la primera edició del 97. De fet tenia pensat fer-ho l'any passat, però després de la marató de Barcelona vaig començar a deixar d'entrenar i decididament ho vaig deixar per un altre any.
        
         Havia de ser aquest any. A partir de Setmana Santa vaig augmentar el quilometratge i vaig fer algunes curses de muntanya. Em trobava bé. Els diferents comentaris de la llista, la il·lusió de la Marta, el Juan Antonio, el Josep, el Manel en varen ajudar molt. Definitivament vaig fer la inscripció. Ja quedava poc. El missatge del Carles explicant la seva experiència de l'any passat em va animar molt, i vaig fer els meus càlculs:
        
 En Carles ha fet la Cursa de l'Alba en 2-06, jo l'he fet en 2-18. Segons la meva regla de tres, si en Carles havia fet l'Aneto en 5-08, jo ben bé ho podria fer al voltant de les 6 hores. Com veureu els càlculs estaven absolutament equivocats. Està vist que jo sempre he estat un alumne de Lletres i les matemàtiques no són lo meu. O simplement la regla de tres no es massa útil per pujar l'Aneto.

         Des de finals de maig començo a estar molt cansat de fer quilometres i quilometres. Arriba la última setmana. Farem el viatge amb cotxe junts amb el Josep, així no serà tan avorrit. Ja tinc ganes de començar a córrer a Benasque. Mai havia anat tan lluny per fer una cursa.

         El dissabte a Benasque tot eren corredors o gent de la que es mou al voltant de les curses. L'ambient era especial. A recollir el dorsal, una bosseta i la samarreta (i quina samarreta més "guapa"). Ens donen tres dorsals. I que fem amb tres dorsals ? : un per la bossa, un pel davant i l'altre pel darrera. D'aquesta manera serà impossible perdre's. I amb el Josep  comencen els dubtes, què hem de posar a bossa ? Finalment ens decidim a posar-hi poques coses, tan sols l'imprescindible, el material obligatori de la organització.



         Arriba el primer de l'Alpine Running, la cursa de 25 km., amb gorra vermella (deu ser un "astronauta" dels del Jaume Llibre, però segur que no és un internauta). Però si que comencem a trobar internautes al Joan i l'Anna, la Marta i el José Luis. Aquesta tarda feia molt de vent i les notícies eren que l'endemà faria bo, però que el vent continuaria. Aquest fet ens preocupa.

         Decidim anar a l'hotel. Nosaltres molt espavilats havíem trucat a un hotel de Benasque, però no sabíem que aquest estava dins del municipi de Benasque, però a uns quants quilometres: en los Llanos del Hospital. De camí anem a veure el Control 2 (Pla de Senarta).

         Sopem i anem a dormir. Dormo fatal. Em desperto moltes vegades. Finalment sona el depertador a les 6 i peus a terra, esmorzar i cap a Benasque. No fa gens de fred ni gens de vent.

         Arribem a Benasque, poso les claus del cotxe a la rinyonera que pujaré a l'Aneto (més endavant veure-ho quina importància tenen les claus), i anem cap a la sortida. Trobem a tots els amics, Joan, Anna, José Luis, Marta, Juan Antonio, .... Tots estem una mica nerviosos. Ningú sap el que li espera. Excepte el Juan Antonio que surt més endavant sortim en grup des del darrera amb tranquil·litat. Seguim els consells de l'experimentat Carles. Abans d'arribar al primer embús trobem al Juan Antonio. Correm en grup fins el primer embús. Allà cada un passa per on pot o per on el deixen i em quedo sol. Vaig pujant per la pista a ritme. Molta gent i molts aplaudiments al voltant del C-2. Al qm. 6 ó 7 tornem a trobar un tros estret de forta pujada que es fa en fila i a peu. Acabat aquest tros tornem a la pista, em trobo bé, agafo ritme i començo a avançar.
        
 Arribo al famós C-4 (Puente de Coronas) amb 1 hora 40. Començo a tenir clar que no ho faré en 6 hores. Poso dins la rinyonera el material obligatori, em poso crema protectora factor extrem per un "tubo" (no em vull cremar la pell), i deixo la gorra vermella que he portat posada fins aquí. Trobo al Juan Antonio. M'ho agafo amb tranquil·litat menjo i bec, agafo una ampolla d'aigua per l'últim tram sense avituallament i començo a pujar. Tothom en fila i molt lentament. Quan puc vaig avançant gent. Passo al Juan Antonio, i ens donem ànims. Aquest tros és molt maco, sota els arbres.

         A punt d'arribar al C-5 (Ibon de Coronas), amb gran sorpresa per la meva part algú que em fa una foto, em pregunta, "Tu ets el Ricard Masferrer ?" "Si" "Soc el Jaume Llibre, vinga que vas bé" De lluny sento que crida "ens faràs un e-mail explicant !!!!!!!!!!!!!". Penso, "segur que sí". (aquí tens l'e-mail, Jaume). C-5 nou avituallament. Mentre estic a l'avituallament miro la filera dels que pugen. Porto 2 hores 13 minuts. Per primera vegada penso en el control de les 3 hores al C-6.

         Amunt va. Començo a pujar i faig com en l'anterior tram quan puc vaig avançant gent, encara que cada cop és més difícil pel camí i pel cansament. Trobo al Joan Sibill i partir d'aquí anirem més o menys junts ja fins el final. De cop i volta sentim uns aplaudiments. Penso que deuen ser els del control C-6. Però, què va, era el Quico que ja baixava (sobren tot tipus de comentaris). Els seus perseguidors varen trigar molt a passar, eren el rus i el Cardona que anaven junts. S'acostaven les tres hores i encara no es veia el C-6 (llac de Coronas). Es començaven a sentir comentaris sobre el control de temps entre els que anàvem pujant. Per fi 2-55 i C-6. Havíem arribat, però i el C-7. Ens senyalen on està. Veiem el que ens espera: molta neu i molta pujada Ens diuen que caminat s'arriba en una hora. Per tant és possible fer-ho.

         Arriba la neu i les primeres relliscades. Finalment havia decidit anar sense pals i quan comença la pujada ja no ho tinc tan clar. Tots en fila, a poc a poc, i amb problemes de respiració, segurament degut a l'alçada. És divertit veure com baixen els que ja han fet el cim. També serveix per anar decidint com baixarem, cosa que no sembla gens fàcil. Un francès dels que baixa agafa rampa i té problemes.

         Arribem a la cua que hi ha formada al peu del Coll de Coronas. En un primer moment agraeixes tenir que aturar-te, però al cap d'una estona aquesta aturada es fa molt llarga i avorrida. Fent cua passen de les 4 hores. Aprofito per posar-me el paravents i els guants. Tothom pregunta on s'acaba. Finalment un expert ens senyala la bandera fins la que hem d'arribar. Es pregunta en els que baixen, i cadascú hi diu la seva: que si el queda és més fàcil, que si el que queda és més difícil, en definitiva cadascú explica segons s'hi ha trobat. Deu n'hi do sembla el Nus de la Trinitat en una hora punta i conflictiva. Finalment arribem a coronar el Coll com podem i continuem amb el Joan cap amunt. Aquest tros es fa molt pesat i llarg. Sort que aquí el paisatge és impressionant i de tan en tan ens aturem per gaudir-ne. Fa estona que veiem la bandera, però sembla que no arribarem mai. A pocs metres del cim trobem al Josep Pujadas assegut en una pedra i no gaire convençut de continuar. Fem el cim tots tres junts amb 4 hores 26 minuts. Mirem tot el que es pot veure des d'aquí, bevem l'aigua que em quedava i decidim començar a baixar. No estem massa convençuts de poder arribar dins del control de les vuit hores.
Arribant al Pont de Mahoma. El de gorra blanca, jaqueta taronja i pal, és el Joan Sibill.


         La nostra tècnica baixant no és massa depurada, i algunes vegades anem per terra. Ja tornem a ser a la cua del Coll de Coronas, en Josep s'ha quedat enrera però també arriba. Ja només hi ha cua de baixada. Ja no puja gairebé ningú. Comencem a agafar fred, sobre tot als peus. Mentre esperem, un Guardia civil ens deixa veure vi de la seva bota (vi del Somontano, un bon vi). També mentre esperem pugen sense dorsal dos amics del Joan que ens informen que l'Anna ha decidit baixar, i ens expliquen com ha funcionat el tema dels controls horaris.

         Finalment i amb molt de compte passem el Coll i iniciem la baixada per la neu que resulta ser molt divertida: un únic inconvenient els peus molls i glaçats, i el risc de topar amb alguna pedra. Tenim sort i arribem al C-6, i a veure molta aigua. No hi ha menjar, però sort que trobo un barreta de muesli en el meu magatzem. S'ha acabat la neu, per tant,  fora paravent, ulleres, guants, i amb el Joan decidim continuar. El Josep no havia arribat encara.

         En el tros de pedres del C-6 al C-5 anem amb molt de compte. Tan el Joan com jo rellisquem algunes vegades, però no ens fem mal. Els peus es va assecant. Quant estem al C-5 arriba un amb molts ànims i pregunta si fa molt que ha passat el primer. Continuem cap al C-4, en aquest caminet ja es pot córrer i tot, i sembla que encara en sabem de córrer després de tantes hores de cursa.


         Arribo al C-4, 5 hores 20 minuts. Poca estona després, mentre encara estic bevent i menjant arriba el Joan. Deixem tot el que portem a sobre a la furgoneta que haurà de baixar-ho a Benasque i em torno a posar la gorra vermella, i comencem a trotar. Sembla impossible però som capaços de córrer. Val a dir que mentre baixàvem per les pedres no ho teníem tan clar que a la pista podríem córrer. Decidim arribar junts a Benasque. Parlem, posem la calculadora en marxa, son 13.5 qm., i si anem a set minuts el qm. serà possible arribar dins del control. Passem el punt on falten 12.5 qm. però no sabem a quan a anem perquè no hem pres referències. Quan falten 11.5 qm. veiem que anem a cinc el qm. i anem deixant gent enrera. Si aguantem aquest ritme no hem de tenir cap problema. Falten 10.5 qm. ja som a la cursa de la Vila Olímpica, amb una mica de retard, i amb un paisatge una mica diferent: hem canviat els edificis per el verd dels arbres. Ens atrapa el Josep i després de l'avituallament del C-3 ens deixa perquè va un ritme més viu que el nostre. El Joan m'explica que avui mateix fa 42 anys i ho celebra fent una marató, tal com té que ser. Ara bé també ens preguntem per quantes maratons val aquesta. Mantenim el ritme, excepte a les pujades en les que ja no podem córrer, i optem per caminar. Els últims 2 qm. són eterns. No sé si el fet de no veure el poble, o de fer-ho per un camí diferent que a l'anada i per tant sense cap referència fa que aquests últims minuts siguin molt llargs.

         Falten 500 metres, l'arribada a l'estadi olímpic, ja som dins de l'estadi, ja sentim la música de la meta. Passem el pont i enfilem la recta final. Travessem la meta junts amb el Joan agafats de la mà. Allà estaven esperant l'Anna, la Marta i el José Luis que ens aplaudeixen i ens feliciten. I després veig al Josep i ho celebro amb Gatorade i fruita. FINALMENT SÓC MOLT FELIÇ. : 7 hores 37 minuts, Fer-ho amb 6 hores era un miratge. Felicitats a tots, Carles per baixar de les cinc hores, Joan i Josep, per acabar-la , als que heu arribat al C-6, i als que ens heu animat pel camí i a través dels vostres e-mails.


         Aquesta cursa passarà a formar part del meu àlbum de records especials, com la meva primera marató amb arribada a l'Estadi, o la meva primera Matagalls-Montserrat.

         Pregunto per les bosses. El Josep diu que segons l'organització no arribaran fins a les cinc. Ara em dono compte que dins la bossa s'ha quedat la clau del cotxe. Per tant estem sense clau de cotxe, diners, roba, etc. I hem d'esperar fins a la cinc. Hi ha un consol no som els únics. Estirats a l'acera esperem amb paciència.

         Per fi arriben les bosses, i podem tornar a l'hotel, dutxa, bocata i cap a casa, Finalment arribo a casa a mitjanit, cansat, però molt feliç i content.

diumenge, 28 de gener del 2018

La Llanera al sac


Diumenge 21 de gener
La Llanera trail, 43,2 km. i 1280 metres de desnivell positiu
6-25-05 124 de 124 arribats

Han passat molts anys des del meu debut en una marató: marató de Barcelona de 1987. I ja fa una dècada de la meva darrera marató: la marató de muntanya de Sant Llorenç del Munt del 2008, laprimera edició en que passava pel cim de la Mola.

Després de moltes reunions i molta feina, un grup de la UES a finals del 2014 tenien preparada la primera edició de la Llanera, però la forta ventada del 9 de desembre d’aquell any va tirar per terra tota el que s’havia preparat. La major part de camins i corriols per on s’havia de córrer estaven tallats per la quantitat d’arbres caiguts.

La primera edició es va retardar fins el gener del 2016. Des d’aleshores donava un cop de mà en els avituallaments i tenia al cap que m’agradaria córrer alguna edició. Una marató de muntanya amb sortida des del centre Sabadell, la meva ciutat de tota la vida, era una temptació a la que difícilment podia resistir-me. I a la tercera edició ha estat la vençuda.

M’he preparat amb temps amb dos objectius clars: acabar-la i no patir. Mai m’ha agradat patir a les curses siguin de la distància que siguin. Sóc conscient que hi ha molts corredors que converteixen el patiment en les curses de llarga distància en un dels seus atractius i s’esplaien explicant la seva duresa. Reconec que en alguns moments d’aquestes curses “pateixo”, però sempre és un patiment sota control. On està el secret? El secret és una bona preparació física i mental, mantenir un ritme assequible i afluixar aquest ritme quan cal.

Amb tota aquesta motxilla ja estic a la línia de sortida disposat a gaudir de la quilometrada que tinc pel davant. Poc abans de sortir rebo missatges d’ànims i força del grup d’orientació de la UES. Alguns d’ells estan als controls i als avituallaments. Com no podia ser d’una altra manera surto des del darrera amb tota la calma del món. Hi ha molts km. per davant i no tinc cap pressa. Gairebé només començar xerro una estona amb el Roque, tot un especialista de les ultres. Ens vam conèixer al nocturn de Batxiller Superior dels Franciscans. De tant en tant coincidim en alguna cursa.

La zona per la que transcórrer la cursa es ben conegut, però aviat ens fan passar per corriols que no coneixia. Aquesta serà una constant al llarg d’una gran part del recorregut. Hi ha molta pista, com no pot ser d’una altra manera, en la zona on correm, però també corriols que sorprenen i que a estones la fan més divertida i li donen un atractiu extra.

En els primers km. encara vaig en companyia. Abans d’arribar al segon avituallament ja em passen els primers corredors de la mitja que han sortit 20 minuts després, entre ells, el David, company de treball de l’escola i que va en una molt bona posició.

Passat el segon avituallament ja quedo sol i així serà pràcticament al llarg de tota la cursa. Gaudeixo de la famosa solitud del corredor de fons. Sento la meva respiració compassada mentre avanço al meu ritme, quilòmetre rere quilòmetre: ara planer, ara baixada, ara pujada. Per moments, el vent es fa molest. Sort que hi ha molts trams on correm arrecerats i es suporta millor. A la rotonda i a l’avituallament de Castellar rebo els ànims i l’escalf de coneguts. En sortint de Castellar toca afrontar la primera pujada llarga del recorregut, la que mena gairebé fins a Can Cadafalch.
M’ho agafo amb calma i camino, però poc després el corriol ja amb menys desnivell es fa més corrible. Passo el quart avituallament i mitja marató amb 2-53, una mica més lent del que eren les meves previsions pre-cursa, però encara amb força gas a les cames.

Després d’una baixada no massa ràpida, de nou camino en la llarga pujada fins al Puig de la Creu. La part més dura de la cursa ja està feta. En principi ja tot és baixada. Però sóc conscient que la tornada fins a Sabadell es pot fer molt i molt llarga. La primera part de la baixada del Puig és força tècnica fins i tot amb algun tram amb cordes. Un cop a baix, el camí que porta fins l’avituallament de Castellar se’n fa llarg. Sembla que no arriba mai. Em trobo lent. Els quilometres ja pesen a les cames.

Surto animat de Castellar i tracto d’agafar un bon ritme en els trams de pista, sobre tot, quan aquestes tendeixen a baixar. Ja m’agradaria anar més ràpid però no puc. Sort que no hi ha massa pujades. Encara que no siguin costerudes, si són una mica llargues haig de caminar. Procuro evitar-ho, però no hi puc fer més. A poc a poc, però vaig deixant els km. i els avituallaments enrere i Sabadell és cada cop més a prop.

El corriol que ens baixa fins al riu és molt dret. Vaig amb compte ja que les meves cames no estan per massa alegries. Un cop a la vora del riu agafo un ritme lent però constant. Ja tinc ganes d’arribar. Sé que em queda poc, però ara ja en començo a tenir ben prou. Són els quilòmetres en que el treball de cap i l’experiència en llargues distàncies són més importants. Segueixo rebent missatges de suport a través del whatsapp.

Arribo al Pont de la Salut, on està situat el darrer avituallament. Ja només resten 3 km.! Afronto el “Mortirolo” caminant. Un cop dalt ja tot asfalt fins a l’arribada. Objectiu assolit: la meva quinzena marató acabada amb 6 hores 25 minuts. Ja està, ja he fet la Llanera. Molt possiblement aquesta serà la meva darrera marató. Encara que ja sabem que això no es pot assegurar mai del tot.

He estat l’últim dels arribats. Curiosament he ocupat la posició 124, el mateix número que portava al pitrall. Sabia que la segona part de la cursa seria lenta, però ha estat més lenta del que esperava. Malgrat que la tornada se m’ha fet llarg he acomplert l’objectiu de no patir i he acabat molt sencer físicament.
Acabat aquest repte, hauré de pensar en quin serà el proper.