dimecres, 27 de desembre del 2006

Cursa del Riu Ripoll 2006

Un any més participo en aquesta cursa el dia de Sant Esteve. En aquesta edició els diners de la inscripció s’aporten per una causa solidària al Senegal. Com sempre ens trobem una bona colla de coneguts. Aquesta any la corro sense cap objectiu concret. Quina diferència amb la temperatura que feia l’any passat! Ha vingut un company de l’escola i la farem junts sense pressa. Si a mesura que avança la cursa ens trobem bé augmentarem el ritme.
Com sempre, i avui més, ja que hem sortit del darrera, un cop fets els primers metres per la gespa de les Pistes es produeix un gran embut. Passem el primer quilòmetre amb una mica més de 6 minuts.
Anem bé pujant pel costat de la llera del riu a aquest ritme. Passat el km. 3 veiem com baixen els quatre primers en un petit grup. Com corren! Quin estil! Entre ells el mundialista local Miquel Quesada, que al final seria el guanyador. Ens creuem i ens donem ànims amb tot de companys. Donem la volta i decidim augmentar el ritme en progressió aprofitant que ara ja anem en lleugera baixada. Hem pujat entre 6-08 el primer quilòmetre i 5-39 el quart. Aquest any la cursa és una mica més llarga i els quilometres estan ben marcats.
Van caient els quilometres i anem passant a gent 5-32, 5-24. Fins aquí havíem estat parlant mentre corríem, però a partir d’aquí cada cop parlem menys. Continuem progressant 5-15, 4-32 i 4-24 el darrer quilòmetre, per un temps final de 49-18.
 Acabem amb unes magnífiques sensacions i un promig per sota de 5-30 el quilòmetre.
La organització ha millorat aquest any, però encara ha faltat aigua per tots a l’acabar la cursa. M’he quedat sense! També hi ha atletes que s’han quedat sense samarretes a l’acabar. En definitiva progressa adequadament però massa lentament. La manca d’aigua al finalitzar una cursa és una errada imperdonable.

dimarts, 26 de desembre del 2006

Pujada a la Mola

Pels que ens agrada córrer i la muntanya aquesta és una bona manera de celebrar el Nadal, i ja van 24 edicions. Avui ha estat la meva tercera participació. No sempre els compromisos d’aquestes dates permeten anar-hi.
Només arribar i mentre aparcava el cotxe ja m’he trobat al primer amic. En Roque Lucas, company de classe a batxiller. D’això fa molts anys!. Sempre ens retrobem en alguna cursa, sobre tot en els de muntanya. Mentre feia la inscripció i l’escalfament no he parat de trobar amics i coneguts del món del córrer. Som a Nadal i aquesta cursa és com una celebració familiar, a més avui feia un temps excel·lent, sense gens de fred.
Comença la cursa i aviat em tinc que posar a caminar i a bufar de valent. Això s’enfila molt dret i anem un darrera l’altre en fila d’un. De tot en diuen camins! Poc abans d’arribar a Can Pobla planeja una mica i el camí és més ample. Ara es pot córrer i cal aprofitar.
Deixem Can Pobla a l’esquera. Porto 15 minuts de pujada, i ara toca caminar una altra bona estona també en filera i vinga pujar. Passats els 26 minuts des que s’ha donat la sortida sortim al camí dels monjos. Ja queda poc per veure el monestir i es pot córrer de nou.

Aquest tros el conec molt bé, dosifico l’esforç i corro ja fins al cim deixant al darrera a alguns companys de pujada. A dalt ens espera una munió de gent aplaudint.
 
He fet 32-13, millor temps del que pensava.
Un cop al cim em retrobo amb els amics i gaudim de les vistes i de la conversa abans d’agafar el camí de baixada. El fem junts amb el putxi i el xavimiquel fins arribar a la coca i al cava que ens espera a Can Robert, on gaudim del bon temps i de la bona companyia tot esperant el sorteig dels regals.

dimecres, 6 de desembre del 2006

La meva cursa 200

Nº 200: Aquest darrer diumenge amb la cursa de muntanya del Castell de Burriac he arribat segons els meus comptes a les 200 curses, Segurament en les meves anotacions hi manca alguna cursa sobre tot dels meus inicis, allà el 1978 en les curses de les festes majors de barri.
En tot aquest temps he corregut curses de tot tipus i de totes les distàncies.
L’any passat amb poc temps vaig córrer a Burriac dues vegades, primer de nit en la primera edició del Burriac Attac i després la cursa de muntanya en un amenaçador dia de pluja i amb un terreny tot enfangant.
Aquest any les condicions meteorològiques es presentaven completament diferents malgrat la boira baixa que vaig patir en el viatge fins a Argentona. Però al Maresme el dia s’aixecava sense cap núvol. A la sortida feia una bona fresca, però quan el sol va arribar a la plaça ja començàvem a notar la seva escalforeta. Abans de sortir vaig poder xerrar una estona amb l’Esteve i l’Yves a amb qui feia temps que no coincidíem, i també amb el Dennis, un habitual en aquest tipus de curses.
Els 2 primers kms. són un recorregut urbà per Argentona i van bé per completar l’escalfament abans d’encarar les primeres rampes. Tinc bones sensacions en aquesta primera pujada i tret d’un petit embut en unes curtes escales la puc fer tota corrent.
La primera baixada fins a Cabrera és trepidant. Un altre cop una mica d’asfalt i un racó preciós al costat de l’església de Cabrera. Aviat ens trobem davant la infernal pujada al Montcabrer. Són 11 minuts en filera d’un i escoltant la nostra respiració alterada per l’esforç. Ja som dalt i podem contemplar el Maresme i el mar.
Unes curtes baixades ens condueixen fins al segon avituallament del dia abans d’enfilar amunt cap el punt més alt de la cursa, el Turó de Cirers, primer per pista, però poc després per un corriol que es va estrenyent. Tret d’uns metres amb moltes pedres la resta fa de bon córrer, encara que és impossible avançar. S’acaba la pujada. Porto 1-22, per 1-18 l’any passat i estic a la meitat de la cursa. Serà difícil millorar el temps de l’edició anterior. Aquest any és una mica més llarga, ja que la pluja i el mal temps de l’any passat va obligar a canviar el lloc de la sortida i es va escurçar el recorregut.
Ara comença un perllongat descens, primer per pista.
Després per un corriol estret que va fent ziga-zagues i on gaudeixo d’allò més. Travessar la Riera de Clarà marca el final de la baixada. Ens tornem a enfilar per corriols, tret d’alguns trams difícils, aquí també podem continuar corrent. Els quilometres van passant factura i ja començo a tenir ganes de veure el castell i enfilar la darrera baixada, però aquest és fa esperar. Desitjo veure’l després de cada corba o pujada, però no és així.
Al final aquí el tenim, una petita grimpada i ja hi som. 2-22 a dalt del castell per 2-18 l’any passat i ara tal com em diuen al control del castell, “escales avall”. Què malament sona, no ? Baixo el més ràpid possible, primer per pista i després per corriol estret. En plena baixada i abans d’agafar l’asfalt una petita pujada d’aquelles que fa mal. I ara ja pels carrers del poble fins a l’arribada. Aquest darrer quilòmetre se’m fa llarg. Ja tinc ganes d’acabar. Al final han estat 2-44 d’una magnífica cursa amb una organització perfecte.
A l’arribada puc gaudir d’un excel·lent entrepà d’embotit i un molt bon massatge per recuperar les cansades cames. Feia temps que a l’acabar una cursa no em feien un massatge tan complert.
Amb aquesta cursa s’han acabat els tres diumenges seguits corrent competicions. Feia molt de temps que no ho feia això. La meva mitjana és d’una cursa al mes o cada tres setmanes i no acostumo a córrer competicions de forma tan seguida. I també amb aquesta cursa es tanca el IV Circuït Català de Curses de Muntanya. Ara només em resta esperar a què surti la classificació final.