Els balcons del Lluçanès

 

19,3 km. 4 hores 58 minuts 752 metres de desnivell positiu

La revista Vértex núm. 313 del darrer trimestre del 2024 està dedicada a la comarca del Lluçanès. Em va atraure la circular dels balcons del Lluçanès. L’usuari de wikiloc Aventura’t té una ruta molt similar però que la fa en sentit contrari. Les rutes d’Aventura’t estan sempre molt ben explicades i és la que bàsicament vaig acabar seguint.

En el viatge quan arribo a Osona, i com no pot ser d’una altra manera, la boira em rodeja, fins que deixo la plana i m’enfilo cap l’altiplà del Lluçanès. L’excursió comença a Sant Boi de Lluçanès amb una petita volta pel poble. Em va cridar l’atenció aquest mural.

 

A poc de començar em topo amb el roure de la Senyora. Es diu així perquè sembla que la senyora s’asseia a l’ombra d’aquest majestuós roure per llegir o fer labors. També rep altres noms, entre ells el de Roure Bonic. 

 

Deixo el Roure enrere i començo la pujada per pista fins assolir el cim dels Munts, un lloc de molta anomenada en la comarca, així com també a Osona. Recordo que els meus pares en parlaven. Possiblement hi havia estat de petit amb ells, però no ho recordo. És una bona atalaia que ofereix una vista de 360 graus on m’hi entretinc una bona estona identificant tot el que abasta la vista amb l’ajuda dels diferents plafons panoràmiques.

 

Baixo per un corriol una mica revirat però que no presenta cap dificultat fins arribar a una zona de camps i pastures. En aquesta baixada m’he topat amb la molesta eruga del boix que s’enganxa per tot. Travesso una zona més o menys planera per diferents pistes. A estones camino ràpid i a estones, la major part, vaig trotant. Porto un bon ritme. Gaudeixo del bon dia que fa.

M’enfilo fins el PuigCornador (1082 metres), des d’on entre la vegetació puc contemplar el poble d’on he sortit. 

 

A partir d’aquí carenejo per un corriol on cal estar atent a les marques grogues. És un bon camí si no fos per l’emprenyadora eruga del boix. Per una banda sembla que travessis de forma constant entre teranyines, per l’altra banda veig les erugues penjades que acaben per sobre teu: la roba, la motxilla, la pell ... Fa força fàstic i tota l’estona m’estic traient erugues de sobre. Quan per fi surto del corriol, em trec la motxilla i la samarreta i m’espolso les erugues que portava enganxades per tot arreu.

El camí és còmode i m’arribo fins a Sant Salvador de Bellver, un lloc ben conservat i un nou mirador d'on poder contemplar de nou la plana d'Osona, ara ja lliure de boira. Em rep un gat que m’acompanya un tros com si fos el meu guia. Deixo Sant Salvador i torno a entrar en una zona de corriol, però aquest per sort està lliure de l’eruga. Té tendència a baixar i el gaudeixo d’allò més.

Ressegueixo tot un rocam per sota. A baix tinc una riera i per sobre meu, sota les roques hi ha una balma a la que m’enfilo. Es tracta de la Balma se Serinyà on es poden contemplar restes de murs de quan la balma va ser utilitzada. Torno a baixar i de nou segueixo les marques grogues. El corriol es transforma en una pista que ressegueix la riera de la Mina en lleugera pujada. Acaba en la Font de la Mina, on hi ha un roure inclinat/repenjat en una de les dues taules de pedra que hi ha al costat de la font. 

 

Una lleugera pujada em mena fins un coll i a partir d’aquí ja tot serà terreny favorable fins tornar al punt d’inici de l’excursió. Abans de finalitzar em topo amb un altre arbre monumental, el roure de la Mandra. L’excursió s’inicia i s’acaba amb un roure monumental.

 

Ha estat una sortida entretinguda per una zona que no coneixia i on segurament caldrà fer-hi noves incursions per explorar una mica més aquesta comarca.

Caminar i refugis

 

De sempre m’ha agradat caminar per la muntanya. Des que a l’any 2000 vaig fer el camí de Sant Jaume he fet unes quantes travesses de muntanya d’uns quants dies. Al llegir aquest text m’hi he sentit identificat en part.

“Los caminantes de hoy no son los pastores de ayer. Seguro que están mejor equipados. Sin embargo, al igual que ellos, saben que la marcha supone, en parte, un esfuerzo solitario, sobre todo cuando el terreno se complica y la pendiente aumenta. Todos se miran los pies para no despeñarse por la sima que se abre a la derecha. De todas formas, falta aliento para conversar. Frente al cansancio corporal, los senderos serpenteantes y la aspereza del terreno, uno se siente solo en esos momentos. Nadie camina ni respira en el lugar de otro. Es fundamental dar con un ritmo que no deje sin aliento, una cadencia que fortalezca los músculos en vez de debilitarlo, un paso que acune la mente sin nunca anestesiarla. La sinergia del alma y el cuerpo es determinante.

M’agrada molt caminar sol al meu ritme, en alguns moments forçant la marxa per gaudir de l’esforç, en altres moments alentint el pas per gaudir del paisatge i l’entorn que m’envolta.

“Hay al menos dos formas de llegar a un refugio de montaña. Bien el caminante lo advierte desde abajo y durante todo el camino, bien lo descubre en el último momento tras un sendero sinuosos. En el primer caso, no pierde de vista el objetivo. A medida que avanza, recalcula de forma intuitiva la distancia que le queda y la velocidad que le permitirá acercarse. Camina diciéndose que dejará de caminar. En el segundo caso, la cabaña aparece de golpe. La ocultaba una morrena o un cerro sobre un lago encajado en un valle glacial. Al caminante le sorprende la aparición del refugio”

Aquestes dues maneres d’aproximar-se al refugi o a l’objectiu del final de l’etapa són ben certes i no sé escollir quina és la que m’agrada més. A vegades em plau veure’l de lluny i poder calcular la resta del camí. El que passa amb aquesta visió de lluny del refugi és que aquest sembla a prop, però no acaba d’arribar mai i aleshores el camí es pot arribar a fer molt pesat. A vegades prefereixo que el refugi aparegui en el darrer moment. En aquesta situació quan ja en tens prou de caminar i arriba el cansament desitges que el refugi aparegui darrere de cada corba del camí i aquest es fa pregar.

“En el refugio los caminantes se reúnen. Forman un microcosmos, una sociedad donde la camaradería reina a sus anchas y se intercambian historias. Se conocen poco y, sin embargo, se evocan las ascensiones realizadas ese día. Sentarse a la mesa es una improvisada experiencia democrática. El refugio es uno de esos lugares donde los solitarios se revelan solidarios durante un rato. Al día siguiente, cada uno se va por su lado”

En el refugi es comparteixen moments amb persones que no coneixes de res i que de ben segur no tornaràs a veure mai més. Moltes vegades a la taula hi ha gent de diferents procedències i que parlen diferents idiomes i es cerquen les maneres de poder-se comunicar.

En altres moments de l’estança al refugi hom prefereix estar sol amb les seves reflexions, lectures o simplement planificant l’etapa de l’endemà.

“El refugio es una institución abierta a todo el mundo. Tiene un espíritu democrático. A nadie le interesa el estatus social de unos y otros. Solo importan las historias de ese momento. En un refugio, uno no exhibe lo que es, sino que cuenta lo que ha hecho”

OLIVIER REMAUD

Soledad voluntaria

Gallo Nero; 2022; 209 pàgines

Traducción de Marta Cabanillas

La volta al gegant: darrera jornada

 

16.2 km. 8 hores 28 minuts 714  metres de desnivell positiu

Avui és el darrer dia d’aquest trekking i començo ben d’hora a caminar. De nou em toca superar el tram de les roques antipàtiques. Al final hi hauré passat quatre vegades, dues de baixada i dues de pujada.

Superada aquesta part segueix la pujada amb una mica de tot: corriol fàcil de caminar i roques a superar. Està tot molt ben marcat, amb moltes senyals, però convé estar atent a no perdre-les ja que és fàcil despistar-se.

Arribo a l’Ibon de Crist situat en la vall coneguda com la vall dels Ibons, un conjunt d’ibons i ibonets. M’aturo una bona estona per gaudir del lloc: l’aigua tranquil·la de l’ibon i el circ de grans parets de roca que culminen en el Posets.

Deixo enrere aquest grandiós espectacle i segueixo amunt per assolir el coll de la Plana passant primer per l’ibon del mateix nom. Aquesta ha estat la darrera pujada d’aquests cinc dies. És l’hora d’acomiadar-me del gegant que m’ha acompanyat tots aquests dies. A partir d’aquí ja tot serà baixada, una llarga baixada, d’aquelles que no s’acaben mai.

Ara hi ha molts menys marques i hi ha moments en que tinc dubtes per on seguir. De fet les perdo un parell de vegades i en una ocasió em costen de trobar de nou. Passo per una zona amb uns quants minúsculs ibons sense nom. No resulta una baixada gens fàcil i cal anar en compte. Deixo a la dreta les agulles de Perramó. Més endavant m’esperen dos nous ibons on de nou em quedo encantat una estona contemplant el paisatge. Primer el petit ibon de l’aigüeta de Batisielles i després el més gran ibon Batisielles.

A la llunyania puc contemplar dos gegants més dels que hi ha a la zona, per una banda, el Perdiguero i més lluny el massís de la Maladeta amb l’Aneto. El corriol ja s’endinsa definitivament en el bosc deixant enrere el paisatge rocós que m’ha acompanyat fins aquí. De nou en una tartera torno a perdre les fites i marques que assenyalen el camí i acabo anat bosc a través fins retrobar-lo, poc abans d’arribar a l’ibonet de Bastisielles. El lloc és preciós però està massa ple de gent.

De nou pel bell mig del bosc un corriol va fent ziga-zagues fins anar a trobar la pista per la que vaig pujar el primer dia fins el refugi d’Estós. Malgrat que el camí és fàcil i en franca baixada es fa pesat. Sembla que no es vol acabar mai.

D’aquesta manera acabo aquests dies de trekking pel Pirineus i malgrat l’hora encara puc dinar a Benasque abans d’enfilar el camí cap a casa. En total han estat 5 dies per fer 60 quilòmetres, 4350 metres de desnivell positiu i més de 30 hores de caminar.

La volta al gegant: no puc amb el gegant

 

10.4 km. 7 hores 24 minuts 1153 metres de desnivell positiu

No podia passar-me uns dies per aquestes muntanyes donant la volta al Posets per les seves valls i no pujar al Posets. Avui serà el dia assenyalat.

Primer de tot refaig el camí de les roques antipàtiques per les que vaig baixar ahir. Es fa llarg i no s’acaba mai, però possiblement de pujada és de més bon fer. El dia s’ha aixecat bé. Ben aviat el sol toca les cims de les muntanyes més altes.

Em passo l’encreuament que porta al Posets i rectifico fora de camí per no haver de pujar i tornar a baixar. Ja estic en el corriol que no abandonaré en tota la jornada. Puja fort. Vaig fent xino-xano però sense pausa.

M’endinso en la coneguda com a Canal Fonda. Impressionen les parets dels dos costats i veure on s’acaba. El camí està molt fressat, i només cal concentrar-se en els propis passos i anar guanyant alçada. Em sento bé amb l’esforç que suposa. M’aturo un moment i m’abrigo.

Acaba la Canal Fonda. A la meva esquerra tinc la dent de Llardana i al davant la cresta d’Espadas. La pujada segueix. Vinga amunt i més amunt. No sé massa on vaig ja que el cim no es veu, però el camí a seguir és molt evident i no presenta dubtes ni dificultats tret de la forta pujada constant.

Comencen les fortes ventades. No m’agrada gens. Finalment arribo al punt en que ja veig el meu objectiu, però també el camí que hi porta. És un camí esposat amb estimbats a banda i banda. És prou ample, però no em refio amb aquest vent que fa. M’aturo un moment i penso què fer. No em veig capaç d’arriscar-me i decideixo baixar. Contemplo les espectaculars vistes abans de tirar avall. Em sap greu, però em sembla que és el més prudent. Després sabré que altres persones que han pujat aquell dia han fet el cim sense problemes.

Ja tinc la feina feta i ara es tracta de baixar xino-xano i gaudir de la resta de la jornada. Contemplant el paisatge a voltes sembla un paisatge lunar. Què ens porta als humans a assolir els cims de les muntanyes? Suposo que cadascú té les seves respostes. En el meu cas, des de petit anava a muntanya amb els pares. Gaudíem de llocs diversos. Ben poques vegades per no dir gairebé mai pujàvem cims. I, ja a les aleshores, me’ls mirava i pensava que m’agradaria enfilar-me allà dalt. Ja més gran vaig començar a anar a muntanya pel meu compte, gairebé sempre sol i de tant en tant, em poso el repte d’assolir el cim. No acostuma a ser el meu objectiu prioritari, però m’agrada. D’alguna manera és posar-me a prova físicament. M’agrada la sensació d’esforç i gaudeixo d’aquest esforç continuant pujant i pujant. Diria que no és una obsessió però m’agrada i en gaudeixo.

Ja força avall i feta la part de baixada més dreta m’aturo a fer un mos al costat del torrent de la Llardaneta. Segueixo i entro de nou a la zona de roques, el que he batejat com el tram de les roques antipàtiques. Comencen a caure gotes. Accelero el pas, i arribo just al refugi sense mullar-me. Al cap de cinc minuts de la meva arribada al refugi cau un bon xàfec. He tallat ben just.

La volta al gegant: pujades i baixades ben dretes

 12 km. 6 hores 39 minuts 1226 metres de desnivell positiu

Avui surto una mica més tard (7:30). S’ha passat la nit plovent, però el dia s’ha aixecat d’allò més bé. Només sortir del refugi veig al meu davant el coll de la Forqueta (2864 metres) cap on em dirigeixo.

Baixo tranquil·lament en direcció al riu Zinqueta d’Añes Cruzes que travesso per un pont i m’endinso en un bosc de pi negre espectacular. Els primers kms. són força planers amb un lleuger ascens que permet anar a bon pas, però ben aviat es comença a enfilar, a estones molt dret, alternades per zones on la pujada és més suau. El caminoi fa ziga-zagues per entremig del bosc. Els seus vorals estan farcits de bolets. Son tota una temptació!

Quan s’acaba el bosc entro en una mena de circ rocós i ben aviat després de deixar a l’esquerra el corriol que mena a l’ibón d’es Millars, entro en una mena de canal molt oberta on la pujada ara sí és ben i ben dreta. No hi ha més remei que agafar-s’ho amb molta calma. Vaig avançant a poc a poc però sense aturar-me en cap moment.

La pujada s’acaba en una mena de segon circ rocós més menut i el coll on em dirigeixo ja està ben a prop. De nou estic pujant de valent fins assolir-ho per fi.

A l’altra banda pugen els núvols que s’arrosseguen pels cims. M’agafo un breu descans abans d’iniciar el descens. El primer tram com era d’esperar és ben dret i cal anar amb compte, però després es suavitza. Contemplo el primer ibón de tota la travessa, l’ibón de Llardaneta. Després de rodejar-lo segueixo el meu descens seguint el Torrent de Llardaneta per on l’aigua baixa amb força.

 

“... el camí és com la parla,

allà on n’acaba un

també en comença un altre,

si més que els destins

aprenc a estimar el paisatge”

Cesk Freixas

 

 

Els núvols pugen i baixen i el meu caminar pel corriol crea uns moments fantasmagòrics pel mig de la boira.

Creuo el torrent per un pont i entro en una zona de roques que fan de molt mal caminar. Aquest tram final de la jornada d’avui es fa molt pesat. Cal estar atent en tot moment on es posen els peus. Resulta molt lent i el refugi no apareix fins que pràcticament ja ets a sobre.

La tarda al refugi és llarga, tranquil·la i relaxada, mentre cau una boira pixanera que no deixa veure res.

Vistes des del refugi

Vistes des del refugi

I després...

La volta al gegant: fugint de la pluja

 

11,7 km. 5 hores 19 minuts 742 metres de desnivell positiu

Em poso en marxa a les 7, just quan clareja. La previsió per avui no és massa bona. En algun moment o altre la pluja farà acte de presència. És qüestió de no entretenir-se massa pel camí.

La primera part es força planera, però ben aviat comença a pujar, però el camí és de bon fer i puc caminar a bon ritme. Al fons albiro el meu primer objectiu de la jornada, el coll de Chistau.

El camí puja per la vall d’Estós. La llera del riu que baixa porta aigua de forma intermitent. Hi ha trams en els que està ben sec a conseqüència de les poques pluges d’aquest estiu en aquesta vall. El recorregut tret del desnivell no presenta cap tipus de dificultat. Està molt fressat i només cal seguir les marques del GR-11. Comencen a caure gotes, però no va a més i s’acaben aturant.

La vall està rodejada de cims molt alts pels que s’arrosseguen els núvols que m’impedeixen contemplar-los. A mesura que m’apropo al coll la pujada es fa més feixuga però en la seva part final suavitza.

A l’altra banda sembla que està més clar. S’obren algunes clarianes però resulten un miratge de molt curta durada. Gairebé no tinc temps de res i quan mirava de fer-me una autofoto de nou comencen a caure gotes.

No m’entretinc al coll (2577 metres) i començo la baixada per la vall de Chistau. Em començo a creuar amb excursionistes que fan el trajecte a l’inrevés. Tant les roques com l’herbei estan molt relliscosos. Un parell de cops acabo amb el cul a terra i prenc més precaucions per tal d’evitar-ho.

Finalment es decideix a ploure en serio i m’aturo per protegir-me. La baixada és forta i cal anar en compte. Quan arribo a la Pleta d’Añes Cruzes ja no plou gens i m’aturo una estona per assecar tot el que s’ha mullat abans de tornar-ho a posar a la motxilla. És un lloc on conflueixen tres barrancs que porten molta aigua i que acaben formant el Riu Zinqueta d’Añes Cruzes. D’aquesta pleta surt un caminoi que permet ascendir a un dels gegants de la zona, el Bachimala.

Ja sense pluja segueixo endavant. A partir d’aquí el corriol segueix baixant, però ja no ho fa de forma tan forta. A la meva esquerra i al fons de la vall tinc el riu. A l’altra banda del riu observo els diferents barrancs i valls que venen del Posets que tímid no es deixa veure.

Baixo xino-xano fins arribar a les bordes de Viadós. Criden l’atenció el nombre de bordes que hi ha, al menys una desena. Antigament aquí s’havia cultivat blat i les famílies hi vivien tot l’estiu, però ja només és zona de pastura bàsicament d’ovelles. Però també hi ha força vaques.

Quan arribo al refugi m’haig d’esperar una estona ja que els guardes estan dinant. Al meu davant puc contemplar, ara sí, l’impressionant Posets. Un cop instal·lat i quan encara estic dinant cau una forta tempesta. De fet es passarà tota la tarda entre ruixats i tempestes, en alguns moments amb pedra inclosa.