Serra de Boumort

S’obre una retxa de llum a l’horitzó – cel de plom – parpella

                                                               que no es vol acabar de cloure

                ni torbar el silenci dens                          de la tarda que mor

Antoni Clapés

 

Els dos dies dels Pirineus de principis del mes de maig em van descobrir Taús i tot el seu entorn. Vaig quedar amb ganes de tornar-hi i poder voltar amb tranquil·litat per aquestes muntanyes. I dit i fet, he dedicat una setmana a descobrir alguns dels seus racons.

Ens hem instal·lats en el petit llogarret de Montanisell, un nucli de quatre cases sota la Serra de Sant Joan, un lloc ben tranquil on a Cal Borda, un petit restaurant també lloguen apartaments.

Des d’allà vam fer diferents rutes amb 4 x 4 que ens van permetre travessar aquests paisatges de Est a Oest, a cavall de tres comarques: Alt Urgell, Pallars Jussà i Pallars Subirà.

És una zona molt deshabitada amb cases disperses, algunes habitades i altres ja abandonades des de fa temps, i també amb petits nuclis de poques cases, una gran  part d’elles ben conservades encara que no estiguin ocupades tot l’any.

Una part important d’aquesta zona està ocupada per la reserva nacional de caça de la Serra de Boumort. Aquests dies d’octubre és la brama del cérvol. Per aquesta raó està tancada una de les pistes on en altres èpoques de l’any està autoritzat circular en 4 x4.

En general les pistes estan en bon estat i en una bona part també es pot circular amb cotxe, però sempre hi ha alguna que altra sorpresa que les converteix en quelcom no tan senzill. Circular per les pistes és lent i cal fer-ho amb temps i sense presses. L’idea és aturar-se on ens vingui bé per gaudir del silenci, la tranquil·litat dels diferents indrets i del paisatge que ens envolta. Per poder-ho fer amb seguretat cal portar un mapa de la zona, ja que les pistes són llargues i per elles pràcticament no hi circula cap ànima, excepte els dies de festa on hem trobat una mica més de gent, però tampoc massa. Tot és un continuo de petites valls boscoses, colls i cims amb parets rocoses imponents algunes blanques i grises i altres de color rogent.

Malgrat la poca pluja que encara tenim, els boscos estan humits i hi ha força bolets. Els torrents i els petits rierols van curulls d’aigua, amb algun petit salt com el de Sallent.

Des de les zones més altes podem albirar muntanyes ben conegudes del país: Pedraforca, Pirineus, Port del Comte, Cadí, ...  

Com a tot Catalunya proliferen les petites esglésies romàniques tant en llocs solitaris, com al costat de quatre cases, on la pregunta que ens fem moltes vegades és ¿què devia ser primer l’església o les cases?. Algunes han estat restaurades recentment i són ben boniques. Just al costat de l’església es conserva el cementeri amb les seves creus, i alguns nínxols més moderns.

Sant Sebastià de Buseu ens va cridar l’atenció. És un poble abandonat a la dècada dels 60 al que van anar a parar de casualitat. Encara es conserven les restes de l’església romànica del poble, encara que derruïda, així com del cementeri on van poder veure una creu d’enterrament relativament recent (2007).

A prop de Montanisell, darrera de la Serra de Sant Joan i de camí cap al pas de Finestres que dona pas a la vall veïna de Cabó, hi ha l’accés fàcil a una cova, la cova d’Ormini que no vam poder explorar en la seva totalitat ja que no havíem agafat el frontal.

Una setmana no ha estat suficient per recórrer tots els racons que ens interessaven i ja estem pensant en que caldrà tornar-hi de nou en una altra època de l’any per fer un segon tomb per la zona.

Ja de tornada cap a casa ens vam aturar a l’estrany cementiri d’Olius, un petit cementeri d’estil modernista. Fer la visita mentre queia un lleuger plugim encara el va envoltar de més misteri i va estar un bon final per aquesta setmana.

 

Instants de goig – enigmàtic silenci

Silenci de silencis.

Antoni Clapés 

Una setmana a la Catalunya Nord

Si exceptuo la zona de la Cerdanya i alguna incursió esporàdica al Canigó i a Argelers, la Catalunya Nord és una part dels Països Catalans força inexplorada per mi. He decidit passar-hi una setmana i voltar per allà sense un pla previ establert i d’aquesta manera conèixer-ho una mica.

Perpinyà serà el meu centre d’operacions, i des d’allà exploraré els quatre punts cardinals. A Perpinyà hi ha una forta immigració que es veu tot passejant pels carrers. El consistori actual està en mans de l’extrema dreta i es nota en la proliferació de grans cartells com el de la foto per tot Perpinyà.

Aquests dies he volgut visitar tres tombes de personatges il·lustres i que el franquisme ens havia volgut amagar com moltes altres coses.

A la de Pompeu Fabra hi havia estat encara un infant amb els meus pares l’any 1968 quan per primera vegada s’encenia la flama de la Llengua Catalana i es portava a Montserrat, on també vam anar a rebre-la. En servo alguna foto i una filmació en Super-8, així com un petit record personal. Són d’aquelles coses que fèiem amb els pares i que mai m’explicaven el sentit profund de catalanitat i resistència que s’amagava al darrera.

La d’Antonio Machado, malgrat haver estar un parell de vegades a Cotlliure, no recordo haver-la visitat abans. I a la de Walter Benjamin, ja en territori del Principat, tampoc hi havia estat mai i hi vaig voler anar. Són visites emocionants, ja que fan pensar en els moments amargs que aquests homes excepcionals van haver de viure a conseqüència de les guerres.

En general, el català és força present en les retolacions que hi ha pels carrers i places, i a les diferents visites que fem, però pràcticament no el parla ningú. Ara bé, gairebé ningú s’estranya quan el parlem o quan ens dirigim a ells en català, però moltes vegades no ens entenen i haig d’utilitzar el meu limitat francès.

Visitem diferents pobles, molts d’ells petits. Tots els trobem nets, ordenats i arreglats. M’agraden especialment els seus carrers estrets. Alguns d’ells estan estructurats en forma piramidal amb el castell i/o l’església en la part alta, i tots els carrers ben costeruts. Gairebé a tots, hi trobem un punt d’intercanvi de llibres sempre ben cuidat.

Ens arribem a Salses, el límit Nord dels Països Catalans on hi ha una gran fortalesa defensiva construïda pels reis d’Espanya. De fortaleses en veiem moltes més, totes si fa no fa amb la mateixa estructura.

Ens criden l’atenció les escultures d’Arístides Maillol que veiem a Perpinyà i al Museu de Ceret i acabem visitant la seva casa museu de Banyuls. Em quedo amb ganes d’aprofundir més en la seva obra. Molts del pobles que visitem (Cotlliure, Ceret, Prada, ...) són i han estat refugis i residència d’artistes del que en resta un llegat important. 

La visita a la platja de Argelers on havien estat els refugiats catalans després de la derrota de la guerra civil i el que havia estat el centre d’internament de Rivesaltes són cites obligades en aquest viatge. No puc deixar de pensar com devia ser la vida en aquells llocs, o potser, hauria de dir no-llocs per seguir la terminologia més actual. M’agrada especialment el relat museogràfic de Rivesaltes que a part de repassar la història del camp per on havien passat interns de  procedència diversa (espanyols, jueus, gitanos, harkis, algerians, ...), també fa un repàs del darrers cent anys, del 1915 al 2015, en el que el nombre de desplaçats i refugiats al món no ha parat d’augmentar i, malauradament, segueix augmentant. Passen els anys i la humanitat no hi manera de que aprengui de les lliçons del seu passat.

Em criden l’atenció dues visites escolars de les que en som testimoni directe, una a Sant Miquel de Cuixà i l’altre a Argelers. Són alumnes de secundari que estan molt atents a les explicacions en català i en francès dels seus professors, gairebé diria que amb un silenci sepulcral. La seva actitud és molt diferent que la que observo en visites del mateix estil a prop de casa.

Al carrers bàsicament només hi ha tres tipus de contenidors: gris (brossa), groc (envasos, plàstic i també el paper) i algun de verd en alguns punts pel vidre. M’estranya  la poca presència de contenidors verds, la barreja en un sol contenidor de paper i envasos i l’absència de recollida selectiva de matèria orgànica.

A les afores de Perpinyà i també dels pobles més petits hi ha uns aparcaments que s’anuncien com zones per deixar el cotxe i compartir trajecte. Menys el diumenge sempre hi ha cotxes aparcats. M’ha semblat una bona iniciativa dels poders públics, del que en podríem prendre exemple.

De ben segur, que m’han quedat llocs per visitar, però amb aquest pocs dies m’he pogut fer una millor idea de com és aquesta part dels Països Catalans que tenim tan a prop i que moltes vegades no tenim massa en compte. 

País Basc

Al País Basc només hi havia estat de petit amb els pares, i ja fa una bona colla d’anys en una estància a Donostia, i una visita al Guggenheim, l’any de la seva inauguració. Tenia ganes d’anar-hi, i voltar per allà uns dies, com així ha estat. Ens vam instal·lar a Murgia, un llogaret a pocs quilòmetres de Gasteiz. I des d’allà ens desplaçàvem als llocs del nostre interès.

Com he fet altres vegades he aprofitat aquesta estada per llegir el llibre que sobre el País Basc va escriure Josep M. Espinàs dins de la seva sèrie de viatges a peu. Encara que hi he trobat descripcions molt encertades, he de dir que en aquest cas el llibre m’ha resultat menys interessant que en altres ocasions.

“El paisatge del país ... un seguit de llargues ondulacions, d’aspecte antic i amansit, amb l’ocasional contrapunt d’una teulada vermella. Al lluny, els grans boscos amb el verd apagat, encara adormit”

I com canta Raimon

“Tots els colors del verd
Sota un cel de plom
Que el sol vol trencar
Tots els colors del verd”

L’arquitectura dels pobles i ciutats és ben diferent a d’altres indrets. Són llocs molt nets, polits i endreçats. El paisatge malgrat la poca pluja d’aquest any manté el verd, sempre tacat de baserris, cases molt grans i, sorprenentment per a nosaltres, la major part d’elles habitades.

En els innumerables prats, “les vaques ens miren passar, immòbils i aquesta immobilitat dels grans animals sembla que fa més evident el silenci”

Tret del primer dia que ens va ploure, a la resta vam poder gaudir, d’una temperatura gairebé estiuenca, malgrat ja estar al mes d’octubre.

“I l'aigua és sempre vida
Entre muntanyes i valls
I l'aigua és sempre vida
Sota la grisor del cel”

 

Gernika emociona, l’arbre de Gernika i les Juntes Generals conserven una tradició que ve de la llunyania dels temps com ens va explicar molt amablement el funcionari que estava a l’entrada. La visita al museu de la Pau en un moment en que tornem a tenir guerres a prop, en la que moren molts civils que són bàrbarament bombardejats planteja l’eterna pregunta del per què de les guerres. Passen els anys i la humanitat no aprèn dels seus errors, i ens seguim matant els uns als altres sense cap mena de sentit.

Passejar per les muntanyes i els parcs bascos és una delícia. Aprofitem el seu relleu suau per fer petites excursions sense massa desnivell. La calma i el silenci en aquests racons és absoluta. Els minuts passen amb lentitud i monotonia. “Ens hem aturat un moment a observar aquesta extensió de terra ...” Aturar-te i observar sense pressa és la base dels viatges. Passegem pel Parc Natural de Gorbeia, seguint el riu Baias. I allà trobem fagedes, tranquil·litat, silenci, mores i uns quants rovellons, i també,  una estona de conversa amb una parella basca.

Un dels nostres objectius d’aquests dies era contemplar les obres de Chillida, sobre tot, el seu museu Chillida-Leku, un petit oasi verd al mig del brogit de carreteres i naus industrials a Renteria. Un bon lloc per passejar per entremig de les seves grans obres. No puc dir el que tenen, però m’atrauen des de sempre. Són pedres i estructures de ferro enormes, però amb una sensibilitat especial que em generen una mena de veneració que no sé explicar. I repetim visita a Donostia per gaudir del gran espectacle que sempre és contemplar el Peine de los Vientos. “Terrible i indiferent immobilitat geològica davant la mirada humana. Inevitable fugacitat de la mirada humana davant de qualsevol cosa”

El país basc és una comunitat rica, amb un nivell de vida alt que es nota en els preus dels seus comerços. També travessem grans zones industrials lletges i sense cap atractiu paisatgístic, però també necessàries per l’economia del país i les butxaques de la gent.

“Els bascos han estimat i han viscut la llibertat de la mar, per la qual podien anar molt més enllà del seu petit país, dels clots de les valls, dels horitzons de les serralades”. El país basc i els bascos viuen entre les seves muntanyes i el seu mar. Dediquem una jornada a resseguir part de la costa, on el verd i el blau estan a tocar. En molts indrets els seus boscos arriben fins al mar. Les seves platges són menudes i  el seu mar és immens molt diferent al nostra mediterrani.

Com afirma Espinàs caminar per dos llocs diferents, dos paisatges “és haver caminat per dos mons. O per moltes vides”. I segueix reflexionat sobre la vida i el pas del temps. “Com han passat els anys, quin camí més estrany, el del temps, que es fa sense adonar-se’n, un camí que no es troba en cap mapa, però que sempre et porta on t’ha de portar”. I per concloure amb “el camí no és recomençable. Perquè el camí és el pas del temps”

 

 

JOSEP M. ESPINÀS

A peu pel País Basc. Bizkaia

La Campana, 2000, 196 pàgines

 

“Tots els colors del verd
Gora gora, diuen fort
La gent, la terra i el mar
Allà al País Basc”