Serra de Boumort

S’obre una retxa de llum a l’horitzó – cel de plom – parpella

                                                               que no es vol acabar de cloure

                ni torbar el silenci dens                          de la tarda que mor

Antoni Clapés

 

Els dos dies dels Pirineus de principis del mes de maig em van descobrir Taús i tot el seu entorn. Vaig quedar amb ganes de tornar-hi i poder voltar amb tranquil·litat per aquestes muntanyes. I dit i fet, he dedicat una setmana a descobrir alguns dels seus racons.

Ens hem instal·lats en el petit llogarret de Montanisell, un nucli de quatre cases sota la Serra de Sant Joan, un lloc ben tranquil on a Cal Borda, un petit restaurant també lloguen apartaments.

Des d’allà vam fer diferents rutes amb 4 x 4 que ens van permetre travessar aquests paisatges de Est a Oest, a cavall de tres comarques: Alt Urgell, Pallars Jussà i Pallars Subirà.

És una zona molt deshabitada amb cases disperses, algunes habitades i altres ja abandonades des de fa temps, i també amb petits nuclis de poques cases, una gran  part d’elles ben conservades encara que no estiguin ocupades tot l’any.

Una part important d’aquesta zona està ocupada per la reserva nacional de caça de la Serra de Boumort. Aquests dies d’octubre és la brama del cérvol. Per aquesta raó està tancada una de les pistes on en altres èpoques de l’any està autoritzat circular en 4 x4.

En general les pistes estan en bon estat i en una bona part també es pot circular amb cotxe, però sempre hi ha alguna que altra sorpresa que les converteix en quelcom no tan senzill. Circular per les pistes és lent i cal fer-ho amb temps i sense presses. L’idea és aturar-se on ens vingui bé per gaudir del silenci, la tranquil·litat dels diferents indrets i del paisatge que ens envolta. Per poder-ho fer amb seguretat cal portar un mapa de la zona, ja que les pistes són llargues i per elles pràcticament no hi circula cap ànima, excepte els dies de festa on hem trobat una mica més de gent, però tampoc massa. Tot és un continuo de petites valls boscoses, colls i cims amb parets rocoses imponents algunes blanques i grises i altres de color rogent.

Malgrat la poca pluja que encara tenim, els boscos estan humits i hi ha força bolets. Els torrents i els petits rierols van curulls d’aigua, amb algun petit salt com el de Sallent.

Des de les zones més altes podem albirar muntanyes ben conegudes del país: Pedraforca, Pirineus, Port del Comte, Cadí, ...  

Com a tot Catalunya proliferen les petites esglésies romàniques tant en llocs solitaris, com al costat de quatre cases, on la pregunta que ens fem moltes vegades és ¿què devia ser primer l’església o les cases?. Algunes han estat restaurades recentment i són ben boniques. Just al costat de l’església es conserva el cementeri amb les seves creus, i alguns nínxols més moderns.

Sant Sebastià de Buseu ens va cridar l’atenció. És un poble abandonat a la dècada dels 60 al que van anar a parar de casualitat. Encara es conserven les restes de l’església romànica del poble, encara que derruïda, així com del cementeri on van poder veure una creu d’enterrament relativament recent (2007).

A prop de Montanisell, darrera de la Serra de Sant Joan i de camí cap al pas de Finestres que dona pas a la vall veïna de Cabó, hi ha l’accés fàcil a una cova, la cova d’Ormini que no vam poder explorar en la seva totalitat ja que no havíem agafat el frontal.

Una setmana no ha estat suficient per recórrer tots els racons que ens interessaven i ja estem pensant en que caldrà tornar-hi de nou en una altra època de l’any per fer un segon tomb per la zona.

Ja de tornada cap a casa ens vam aturar a l’estrany cementiri d’Olius, un petit cementeri d’estil modernista. Fer la visita mentre queia un lleuger plugim encara el va envoltar de més misteri i va estar un bon final per aquesta setmana.

 

Instants de goig – enigmàtic silenci

Silenci de silencis.

Antoni Clapés 

Una setmana a la Catalunya Nord

Si exceptuo la zona de la Cerdanya i alguna incursió esporàdica al Canigó i a Argelers, la Catalunya Nord és una part dels Països Catalans força inexplorada per mi. He decidit passar-hi una setmana i voltar per allà sense un pla previ establert i d’aquesta manera conèixer-ho una mica.

Perpinyà serà el meu centre d’operacions, i des d’allà exploraré els quatre punts cardinals. A Perpinyà hi ha una forta immigració que es veu tot passejant pels carrers. El consistori actual està en mans de l’extrema dreta i es nota en la proliferació de grans cartells com el de la foto per tot Perpinyà.

Aquests dies he volgut visitar tres tombes de personatges il·lustres i que el franquisme ens havia volgut amagar com moltes altres coses.

A la de Pompeu Fabra hi havia estat encara un infant amb els meus pares l’any 1968 quan per primera vegada s’encenia la flama de la Llengua Catalana i es portava a Montserrat, on també vam anar a rebre-la. En servo alguna foto i una filmació en Super-8, així com un petit record personal. Són d’aquelles coses que fèiem amb els pares i que mai m’explicaven el sentit profund de catalanitat i resistència que s’amagava al darrera.

La d’Antonio Machado, malgrat haver estar un parell de vegades a Cotlliure, no recordo haver-la visitat abans. I a la de Walter Benjamin, ja en territori del Principat, tampoc hi havia estat mai i hi vaig voler anar. Són visites emocionants, ja que fan pensar en els moments amargs que aquests homes excepcionals van haver de viure a conseqüència de les guerres.

En general, el català és força present en les retolacions que hi ha pels carrers i places, i a les diferents visites que fem, però pràcticament no el parla ningú. Ara bé, gairebé ningú s’estranya quan el parlem o quan ens dirigim a ells en català, però moltes vegades no ens entenen i haig d’utilitzar el meu limitat francès.

Visitem diferents pobles, molts d’ells petits. Tots els trobem nets, ordenats i arreglats. M’agraden especialment els seus carrers estrets. Alguns d’ells estan estructurats en forma piramidal amb el castell i/o l’església en la part alta, i tots els carrers ben costeruts. Gairebé a tots, hi trobem un punt d’intercanvi de llibres sempre ben cuidat.

Ens arribem a Salses, el límit Nord dels Països Catalans on hi ha una gran fortalesa defensiva construïda pels reis d’Espanya. De fortaleses en veiem moltes més, totes si fa no fa amb la mateixa estructura.

Ens criden l’atenció les escultures d’Arístides Maillol que veiem a Perpinyà i al Museu de Ceret i acabem visitant la seva casa museu de Banyuls. Em quedo amb ganes d’aprofundir més en la seva obra. Molts del pobles que visitem (Cotlliure, Ceret, Prada, ...) són i han estat refugis i residència d’artistes del que en resta un llegat important. 

La visita a la platja de Argelers on havien estat els refugiats catalans després de la derrota de la guerra civil i el que havia estat el centre d’internament de Rivesaltes són cites obligades en aquest viatge. No puc deixar de pensar com devia ser la vida en aquells llocs, o potser, hauria de dir no-llocs per seguir la terminologia més actual. M’agrada especialment el relat museogràfic de Rivesaltes que a part de repassar la història del camp per on havien passat interns de  procedència diversa (espanyols, jueus, gitanos, harkis, algerians, ...), també fa un repàs del darrers cent anys, del 1915 al 2015, en el que el nombre de desplaçats i refugiats al món no ha parat d’augmentar i, malauradament, segueix augmentant. Passen els anys i la humanitat no hi manera de que aprengui de les lliçons del seu passat.

Em criden l’atenció dues visites escolars de les que en som testimoni directe, una a Sant Miquel de Cuixà i l’altre a Argelers. Són alumnes de secundari que estan molt atents a les explicacions en català i en francès dels seus professors, gairebé diria que amb un silenci sepulcral. La seva actitud és molt diferent que la que observo en visites del mateix estil a prop de casa.

Al carrers bàsicament només hi ha tres tipus de contenidors: gris (brossa), groc (envasos, plàstic i també el paper) i algun de verd en alguns punts pel vidre. M’estranya  la poca presència de contenidors verds, la barreja en un sol contenidor de paper i envasos i l’absència de recollida selectiva de matèria orgànica.

A les afores de Perpinyà i també dels pobles més petits hi ha uns aparcaments que s’anuncien com zones per deixar el cotxe i compartir trajecte. Menys el diumenge sempre hi ha cotxes aparcats. M’ha semblat una bona iniciativa dels poders públics, del que en podríem prendre exemple.

De ben segur, que m’han quedat llocs per visitar, però amb aquest pocs dies m’he pogut fer una millor idea de com és aquesta part dels Països Catalans que tenim tan a prop i que moltes vegades no tenim massa en compte. 

Montserrat, un cop més

No és la primera vegada que passo uns dies a Montserrat. S'apropa el final de curs i necessitava d'uns dies de descans. M'anirà bé passar el cap de setmana a una de les muntanyes sagrades del nostre país sense cap objectiu preestablert i amb tot el temps per endavant.
Temps per assistir a vespres. Malgrat no tenir cap sentiment religiós em sento atret per veure aquestes cerimònies, els monjos, els seus cants, el lloc, els assistents, ..... Tot un ritual que fa anys i anys que es repeteix dia rere dia. D'alguna manera és un gran misteri que resisteixi el pas del temps.
La muntanya quan es fa fosc no es veu igual. Aquells pedrots que ens rodegen per tot arreu. La gran plaça del monestir totalment buida. El silenci de l'esplanada.
La gran vista panoràmica de llocs ben coneguts amb els seus caminets, poblets, cases, com si d'un gran mapa a tamany natural es tractés.
I de nou pujar les escales per enfilar-se a la muntanya i donar un bon passeig per alguns dels racons. Descobreixo nous corriols. Visito de nou algunes de les ermites que malgrat les innumerables vegades que hi he estat, segueixen tenint el seu encant. Les roques amb les seves formes capritxoses i els seus noms curiosos: l'Elefant, la Mòmia, la Prenyada, el Cigronet,el pas de Trencabarrals, ...

Ermita de La Trinitat

Pla dels Ocells

Cigronet

Pas de Trencabarrals

Santa Anna

L'ermita de Sant Antoni torna a estar habitada. Faig una bona xerrada sobre l'estat de la muntanya i la pressió de visitants que pateix tot esperant que s'aixequi la boira per poder contemplar el Cavall Bernat de ben a prop. Però finalment no és possible.

Cavall Bernat quan ja havia marxat la boira.

Tot un personatge: un pintor de la muntanya que puja amb els seus estris per pintar-la es dirigeix als Plecs del Llibre

Gent, molta gent al llarg de tot el dia en l'esplanada del Monestir amb molts grups de turistes estrangers. Malgrat tot, és un lloc tranquil sense massa soroll. Potser ho fa que no hi arriben els cotxes.
Els ciris que els devots segueixen encenent i que es converteixen en tot un espectacle.
La gent al bell mig de l'atri fent-se fotos per la posterioritat. I alguns que ho fan descalços amb una mena de cerimònia i d'oferiment o potser cercant sentir els poders tel·lúrics del lloc. No ho havia vist mai. Tota una novetat de la que m'agradaria esbrinar els motius.
Un passeig de tarda, gairebé solitari, pels Degotalls.

Un matí de lectura assegut en un banc.

En definitiva un bon cap de setmana per encarar amb forces els pocs dies que resten per acabar aquest curs.