Rectificar és de savis?

Rogaine Sarrià de Ter, Fundació Els Joncs

17,4 km. 2-59-36 10-21 x km. 339 metres de desnivell, 13èns de 23 classificats en categoria masculina.

Després dels dos mesos d’estiu sense cap tipus de competició em ve de gust participar en aquesta Rogaine popular de 3 hores a Sarrià de Ter en una zona totalment desconeguda per a mi. Formo equip amb el Joan, el ja conegut Som Mas-Sa. He fet comptes i aquesta és la 28ª Rogaine que fem junts de les 60 que ja porto a les meves cames. La primera que vam fer junts va ser a la tardor del 2012, fa 9 anys. Portem un bon munt d’hores junts.

Com de costum ben aviat estem d’acord en la planificació de la cursa, amb un punt entremig (fita 67) on prendre la decisió de ser agosarats o ser conservadors i iniciar la tornada, i una tornada força perfilada, però que dependrà del temps disponible i del nostre estat físic, tot pensant que tenim tres fites de 3 punts en la zona urbana que sumen 9 punts gens menyspreables. 

 

Sortim en direcció Sud, per una zona on acostuma a entrenar el Joan i sense dubtes anem directes a les primeres fites planificades (31, 33 i 60) que resolem amb un quart d’hora. Creuem l’autopista i desestimem una de les fites que havíem planificat al principi, la 51, ja que ens obliga a pujar i després no enllaça bé amb la següent. Serà la primera de les nostres reconsideracions. Seguim a bon pas i les tres fites següents representen una bona collita de punts: 50, 80 i 90. Encara estem al Sud del mapa i ens encaminem en direcció Nord-Oest. Aquí tornem a canviar el que havíem pensat. I ja van dos canvis en menys d’una hora.

4 fites més (64, 75, 66 i 67) i estem a meitat de cursa tal com havíem pensat. Una pujada per sota una línia elèctrica ens castiga molt, però estem decidits a anar a un trio de fites temptadores, malgrat que ens allunyen de l’arribada. Són 25 punts. Fem les dues primeres (82, 81), però deixem la tercera (92), i ens encarem cap a l’arribada. Hem perdut temps per trobar el corriol que ens havia de portar a la 81. Només ens queda una hora i estem molt lluny. 

Tornem a canviar de plans, obligats pel rellotge. Ens toca forçar la màquina si no volem penalitzar. Anem collint punts pel camí de tornada: 73, 44, 54. Ens hem vist obligats a desestimar fites que teníem força a prop. Passem la 43 i tan sols resten 20 minuts.

Arribem a la zona urbana i tenim dubtes de si hi ha prou temps per fitar les tres fites de tres punts. Anem per feina: 32 i ens queden 11 minuts, 35, 8 minuts. Dubtem si anar a la tercera però ens sembla que sí que és possible: 34, queden 2 minuts 20 segons. Toca esprintar fins a l’arribada. Hem arribat a temps, ens han sobrat 24 segons.

A punt de caure en l'arribada ...

... però sortosament no llepo el terra.

 

Encara que sempre ho hem fet, darrerament fem molts canvis d’estratègia respecte a la planificació inicial de cursa. No sabem si això ens és útil o no. Igual ens convindria esmerçar-nos més en l’elaboració de l’estratègia. Tots dos coincidim que en les darreres rogaines, les rogaines post-pandèmia, el nostre cap pensa en l’estat físic i ritmes de cursa de fa un temps, com si no fos conscient que a hores d’ara els nostres ritmes han baixat. Caldrà tenir-ho en compte i anar rectificant en properes rogaines.

 

Semi-Urbana a Girona

Diumenge passat em vaig quedar amb les ganes, després de la suspensió  de la cursa al Turó de Cerdanyola i vaig decidir no esperar a encetar la temporada 2009 i anar aquesta setmana a Girona, una cursa semiurbana organitzada per Aligots.

Com que era una popular em vaig inscriure al C1, 6700 metres, 30 fites i  335 metres de desnivell. Feia molt fred abans de començar la cursa allà dalt al Castell de Montjuïc. Molt bones vistes del Montseny emblanquinat i dels majestuosos Pirineus. El fred va durar poc. Aviat en plena cursa resta oblidat i em concentro en cercar les fites. La primera està en el propi castell i la segona i tercera es troben en plena baixada. La 4 ja és abaix de tot al costat d'una riera. Allà hi ha el Joan d'Aligots fent fotos.

Sé on està la 5 perquè l'he vist al passar però no em vull mullar els peus i opto per donar la volta pujant primer i baixant després. La 6 està a dalt d'un turó després de passar per un corriol i travessant una zona de matolls. Ja la tinc, però no porto la tarja de control. M'ha caigut. Què faig ? Tornar enrere a veure si tinc sort i la trobo. És difícil passar pel mateix lloc que he pujat entre els matolls però ho intento. Torno a ser al camí.
Finalment allà està en una cruïlla de camins. La recullo tot content i un altre cop amunt. Potser hauré perdut uns 5 minuts.

Vaig ràpid cap la 7 i la 8, ara de baixada. Torna tocar pujar, aquest cop per escales fins dalt de tot de les muralles. Corro pel camí de ronda per arribar a la 10 a dalt de tot d'una de les torres de defensa. Tinc que baixar de la muralla i cal encertar el millor lloc per fer-ho. Pels carrerons de Girona trobo la 11.

Cal sortir de la Girona emmurallada i enfilar-se primer per unes escales i després per uns carrerons a una zona de matolls plena de tallats per trobar la 12, 13 i 14. La 12 i la 13 em costen una mica.
Ja sóc a la meitat de la cursa. Miro el rellotge i porto 1-10. Faré les dues hores que havia previst abans de sortir.

Camí cap a la 17 torno als carrers de la ciutat, primer per fora de la muralla i desprès dins. La 18 és a l'altra banda del riu. Camí de la 19 em toca travessar el pont metàl·lic. La gent mudada de diumenge que passeja ens mira estranyats de veure'ns córrer amb un mapa a les mans. Estic en ple Call Jueu de nou pujades i escales. Haig de passar pel mig d'una gentada que està entrant a la catedral. La 69 està a la barana de les escales de la catedral.

Arribant a la 22 m'avança en Josep Selga que va més ràpid. El portaré al davant fins arribar a la 26. De la 23 a la 24 hi ha un fort desnivell. Cal tornar a pujar al castell de Montjuïc.
Les darreres fites són pel seu voltant i també en el seu interior. Al final han estat 2-00-18 i 39 de 47 participants. El primer ho ha fet en 1-09. Estic satisfet de com m'ha anat. He trobat les fites i he pogut córrer a bon ritme malgrat els continus desnivells

Ara tinc dues setmanes d'entrenament abans d'afrontar la primera cursa de Copa Catalana, i al mateix temps Campionat de Cataluna d'Ultrallarga.

Via verda: Anglès-Girona

Poc després de les 8 ja estem sortint d’Anglès pel costat de la carretera. No hi ha massa volum de cotxes i el paisatge continua sent agradable.

 

En alguns moments ens allunyem de la carretera i anem pel costat del Ter. Seguint els consells dels amos de la Fonda Tarrés abandonem el camí i la carretera per creuar el Ter i entrar al poble de Bonmatí i esmorzar.

El bar està de gom a gom. Tothom està fent un esmorzar de forquilla. Gairebé ens fa vergonya demanar unes torrades amb mantega. Un cop recuperades les forces tornem a reprendre el camí direcció Girona. Prop de Bescanó ens tornem a allunyar de la carretera i el camí travessa de nou en línia recta pel mig de camps de conreu. Tornem a veure camps de blat de moro com el primer dia, però amb menys extensió.

Ja a prop de Salt deixem definitivament la carretera per endinsar-nos a estones just al costat del riu, i d’altres moments no tant a prop, per una zona de grans plataners dels que cau una lleugera i lenta pluja de fulles seques de la tardor.

Aquesta aproximació a Girona que nosaltres temíem, ja que l’arribada a les grans ciutats acostumen a ser per lletjos polígons industrials, és una agradable sorpresa, amb alguns racons veritablement idíl·lics. Ens creuem amb alguns grups d’entrenament i penso en la fortuna que tenen els gironins que poden entrenar per aquests camins a diari.

 

Només la darrera mitja hora de camí és per una zona d’horts més aviat lletja.

Arribem a Girona i ens endinsem pel parc de la Devesa que en plenes festes de Sant Narcís es troba ple de gent. Cercàvem el km. 0 de la ruta del carrilet però entre tanta gent no ens és possible trobar-ho.

Ja és hora de dinar. I així ho fem abans de tornar a casa en tren. Però aquí no s’acaba la nostra aventura. No havíem consultat els horaris i quan arribem a l’estació el tren acaba de marxar. Hem d’esperar una hora. Passada l’hora d’espera, quan ja som a l’andana veiem que el nostre tren s’atura uns 100 metres abans d’arribar a l’estació, just en una corba. Escoltem sirenes i personal de seguretat que s’apropa a peu fins el tren. Triguem a saber el que ha passat. Al cap d’una bona estona ens informen que es tracta d’un suïcidi i que haurem d’esperar fins que el servei es torni a posar en marxa. No saben quan de temps trigarà.

Gairebé hem d’esperar un parell d’hores més abans no podem pujar en un tren que ens portarà fins a Barcelona com en una llauna de sardines. Per fi arribem a casa després d’un llarg viatge, però satisfets d’aquestes tres jornades per la via verda. De segur que repetirem.