dijous, 23 de desembre del 2010

Corrent en pista

De nou torno a córrer en pista. És la tercera vegada. Participo en les 24 hores per relleus que organitza corredors.cat com a forma de recolzar als que estan fent les 24 hores en pista.
L'eskamot vallesà ha aconseguit fer un equip i faré dos relleus, un dissabte al migdia i l'altre diumenge al matí. En principi havien d'estar dos relleus d'una hora, però canvis d'últim moment, així com algú que no es va presentar a l'hora pactada han allargat la meva participació més del previst.
Malgrat ser una competició, m'ho prenc com un entrenament. L'objectiu inicial és poder córrer a un ritme proper als 5 minuts el km.
Dissabte al migdia tinc molts problemes per deixar el cotxe i arribo tard a les Pistes. Estan a punt de fer el relleu entre l'Anna i el Mena i, per tant, hauré d'esperar una hora i mitja per posar-me en acció. Aprofito per gaudir de l'ambient.
A les 14.30 em poso a donar voltes. Tracto de portar un ritme regular, però no és fàcil. Em trobo bé i les sensacions a estones són molt bones. No ho sé del cert però el meu ritme deu estar entre 5-15 o 5-20 el km. No està malament. Quan ja veig al meu relleu a punt tracto d'accelerar en les darreres voltes. Encara tinc forces. Finalment passo el xip a l'Yves que segueix endavant amb la seva barretina i el seu esquellot. Han estat 1-28.
L'endemà arribo a les Pistes que encara és fosc. Plovisqueja una mica. El que està fent el relleu és el Xavi i espero que arribi la meva hora, les 8. Ja clareja quan començo a rodar per la pista sota un lleu plugim. No fa fred i no molesta massa.



Diria que porto el mateix ritme que ahir, encara que vaig afluixant. Començo entre 2-10 2-15 per volta però vaig baixant fins fer les voltes a 2-20 2-25. Quan s'apropa l'hora de fer el relleu no aparèixer ningú i em toca continuar corrent fins que es pugui trobar una solució.
Arriben la Teresa i el Pau que són els dos darrers rellevistes de l'eskamot i faran les 2-45 que resten. Agafa el relleu la Teresa. Aquest cop han estat 1-12. No ha estat malament.
Estic una estona com espectador i finalment torno a casa deixant al Pau donant voltes a la pista.
Parlem que el proper any hem d'organitzar dos equips, un de Terrassai un altre de Sabadell. Podria ser divertit.

diumenge, 19 de desembre del 2010

Aprofito el Farell per posar-me a prova

Un any més he seguit la tradició d'anar a córrer la cursa de muntanya del Farell. Com moltes vegades la he utilitzat per conèixer el meu estat de forma actual. De camí cap a Caldes de Montbui penso que tret la cursa dels Mussols es la meva primera cursa de l'any que no és d'orientació.
Gairebé em sento estrany en l'ambient d'aquestes curses multitudinàries i tots els rituals que comporten. Em retrobo amb alguns companys que fa molt de temps que no veig. Entre ells Roque Lucas, un company amb el que vam estudiar junts el Batxiller Superior, jo de lletres, i ell de ciències, però que coincidíem en les classe de matèries comunes. I ens hem anat retrobant en algunes curses. Que jo sàpiga és l'únic que ha participat en totes les edicions de la cursa de la Festa Major de Sabadell. Des de ja fa temps que es dedica a les curses de llarga distància com la UTMB i altres d'aquest estil.
Començo la cursa des del darrera. Ja no estic acostumat a aquest tipus de sortida. Intento agafar un bon ritme pels carrers del poble abans d'afrontar la primera pujada llarga de la cursa. Arribo amb forces a la mateixa i aprofito per avançar algunes posicions. Acabada la pujada miro el crono i tan sols he millorat mig minut el temps de l'any passat. Tenia la sensació d'anar molt millor!
Ara venen els puja i baixa típics d'aquesta cursa. Com sempre perdo a les pujades el que guanyo a les baixades. En el primer tram de baixada aconsegueixo seguir avançant atletes, però quan aquesta ja no és tan pronunciada el meu ritme no és massa bo. Procuro anar el més ràpid possible, però de seguida noto que no tinc velocitat. Acabo amb un temps final de 1-13-42 per 1-13-09 de l'any passat, 626 de 864 arribats i 95 de la meva categoria de 146 arribats.

Farell


Està clar que no estic en una gran forma, però tampoc estic tant malament. Ara és qüestió de planificar un entrenament que em permeti augmentar el ritme de cursa, així com també fer les pujades amb més facilitat, un dels meus punts dèbils darrerament.

dimecres, 8 de desembre del 2010

A la tercera va la vençuda.

Tercera i darrera rogaining de la temporada en el dia electoral. Les previsions són un dia fred, però tampoc serà tant i s'aguantarà prou bé.

Foto Manuel Trujillo

Arribem a Dosrius amb temps per a tots els preparatius, i aviat ja tenim tots els estris i el mapa al davant. Ha arribat el moment de prendre decisions de com enfoquem la cursa. És la nostra cinquena rogaining com a equip
Ambdós sabem que el nostre estat físic no és l'òptim per tant ens ho agafem amb calma.
Com sempre davant del mapa hi ha moltes opcions i optem per sortir en direcció Est agafant tots els punts possibles fins a situar-nos al bell mig del mapa i un cop allà decidir la segona part de la cursa. Així ho fem.

Mapa i recorregut dels germans Angulo


Un cop al triangle observem que la nostra opció és minoritària. No és pas la primera vegada que ens passa. De fet ha estat així en la sortida de les tres rogaingings de la temporada. Anem trotant fins a la 31 i la 43. Aquí ens aturem una mica per tal de treure'ns roba. Hem sortit molt abrigats i comencem a tenir calor. Seguim endavant i en la primera hora de cursa ja tenim 5 fites i 22 punts.



La nostra estratègia inicial és procurar no abandonar els camins. Aventurar-se pel mig del bosc en les roaginings sempre té el seu perill, i no en tenim massa bones experiències anteriors. Continuem endavant sumant fites i punts. A les pujades caminant i als plans i baixades trotant suaument. Després d'una forta baixada ens despistem en una cruïlla i perdem una mica de temps. Portem dues hores de cursa, 8 fites i 43 punts. Estem a la fita 52. Ens aturem i esmorzem amb tranquil·litat. Aprofitem per replantejar la nostra cursa. Abandonem totes les fites que tenim a l'Est del mapa i tractarem d'agafar tots els punts de les fites que tenim a l'Oest.
Ens posem de nou amb marxa. Ha sortit un sol esmorteït. Anem trobant altres orientadors, alguns d'ells companys de club amb els que ens creuem paraules d'ànim. Tots molts concentrats amb els nostres mapes i les nostre brúixoles, però gaudint de la natura i d'aquest esport. A les 3 hores de cursa ja portem 11 fites i sumen 63 punts. Ens marquem con objectiu assolir les 20 fites.
Anem trobant les fites amb facilitati això ens anima i ens fa anar més segurs, però al mateix temps també ens converteix en més agosarats. El nostre atreviment ens fa prendre una opció que ens comportarà la segona petita errada de la cursa, però de la que sabem sortir aviat i tornar al bon camí. A les4 hores ja portem 15 fites i 90 punts.



En aquest punt ja tracem el que serà el nostre itinerari fins el final de la cursa. A partir d'aquí i ja fins al final de la cursa les pujades cada cop es faran més feixugues i el nostre trot en els plans serà molt lent. Queda molt evident que ens cal entrenar més. Arribem al final molt justets de força però amb la sensació d'haver fet una molt bona cursa, possiblement la millor de totes les nostres rogainings fins el moment. Hem trobat 21 fites i sumat 125 punts. Al final he assolit el top-10 en la general de la Copa Catalana de Rogainings d'aquesta temporada.
M'ha agradat el lloc on s'ha fet la cursa i no defujo de tornar-hi aviat. Ara ja és el moment de pensar en la propera temporada i en especial en la Rogaining de l'Espluga Calba.
Crònica d'un company de club

dissabte, 27 de novembre del 2010

TICBCN: segona part

El diumenge s'aixeca un bon dia. Fa fred però brilla el sol i fa de bon córrer. La segona cursa es tracta de la modalitat clàssica a la muntanya de Montjuïc. Hi ha molt ambient a les instal·lacions de Pau Negre, centre de la competició. Escalfo una estona i ja estic a punt per començar: una cursa de 8100 metres amb 28 fites i 260 metres de desnivell. 
Les dues primeres fites no presenten problemes. Vegi una possibilitat interessant per la tercera, però no ho acabo de veure clar i opto per un recorregut conservador, tot ell en pujada. A partir d'aquí són 5 fites dins d'un bosquet al costat del castell.
La situació de la 9 em genera molt dubtes. És a dins o fora del castell ? Sembla que és a dins, però com cal donar tota la volta per entrar-hi, no costa gens assegurar al passar que no està a fora. De lluny ja veig que tal com pensava cal entrar al castell.
En el castell a més de la 9, hi ha dues fites més. Ara toca baixar fins a la 12, ben atent a quin és el possible camí més curt. Faig una mica marrada per unes escales, però la tinc. Segueix la baixada en algun moment forta fins a la 15.
Buscant aquesta em trobo davant d'una barana i sense possibilitat de baixar. Quant estic pensant com puc baixar, apareix un orientador que salta la barana i baixa pel mig d'un jardí i faig el mateix. Estic pràcticament al barri del Poble Sec, i ara toca tornar a pujar, primer pel dret, després per uns camins i final un altre cop pel dret fins una fita, la 16, que està sota del funicular del Port, i més a munt la 17 al bell mig dels jardins de Miramar.
De nou forta pujada per la carretera que porta al castell. Enllaço sense problemes 18, 19, i 20, però quan vull sortir del jardí on em trobo tot és una tanca. No sé veure la sortida ni en el mapa, farcit de detalls de difícil lectura, ni en la realitat i acabo donant una volta considerable en la que perdo força temps i que després a casa veuré que hi havia una opció molt millor.
Passo la fita vista en unes escales del Pau Negre i encaro el darrer tram de cursa pels voltants del Sant Jordi. Intento anar ràpid però noto el cansament acumulat d'avui i també de la esprint d'ahir a la Barceloneta. Un darrer esforç i acabo content de com m'ha anat: 1-49-58. M'ha agradat la cursa i el terreny. He complert el meu objectiu de no doblar el temps del primer.



Aprofito que hi ha a la venda material d'orientació que no sempre és fàcil de trobar i renovo les polaines que bona falta els hi fa i em faig amb una lupa que espero em serveixi per veure millor els detalls del mapa d'aquí a endavant.

dimarts, 23 de novembre del 2010

TICBCN: primera part

Mai havia corregut una cursa d'orientació tan internacional com aquesta. Possiblement hi havia més estrangers que orientadors catalans. De nou m'enfrontava a un sprint. Són curses en les que gaudeixo i molt. M'agrada el nombre elevat de fites, on l'orientació no és el factor més important encara que a vegades una petita errada en l'elecció de ruta et fa perdre un temps molt valuós i també la sensació de tenir que anar ràpid, amb poc temps per pensar i amb la necessitat i la pressió de prendre decisions constantment.
Aquest cop la sortida era al costat de l'hotel Arts i el mapa incloïa el barri de la Barceloneta. El dia estava ennuvolat i estava convençut que no plouria, però m'he equivocat de totes totes.
Sortida ràpida en direcció a la platja on tinc la primera fita i de seguida entro en l'entremat dels carrers de la Barceloneta on cal comptar les cantonades per no ficar-se en el carrer equivocat. Començo a córrer i ja cauen les primeres gotes. No serà res.



Amb les presses no interpreto del tot bé el mapa i em fico en el carrer que no toca i tinc que donar la volta per marcar la 4. La resta és pura velocitat. En alguns llocs em trobo persones que amb bona voluntat m'indiquen on estan les fites, i s'estranyen que no els hi faci cas ja que les que busco no són les que ells m'indiquen.
Amb més de la meitat de la cursa feta surto ja del barri de la Barceloneta. Vaig ràpid i em trobo bé.
M'avança el Lluís Ollora que fa la mateixa categoria que jo i va molt més ràpid. Ara ja plou fort. A prop de la 13 em fico en un pati interior seguint a dos orientadors que portava al davant. Greu error de concentració ja que la meva fita no estava allà. Tinc que sortir del pati per trobar-la i enfilo la part final, 4 fites pels volts de l'Hotel de les Arts, en una zona de dos nivells. Sortint de la 17 no veig que estic al mig d'una mena de llac artificial i em fico a dins de quatre potes. Mai millor dit que he ficat els peus a la galleda i n'he sortit ben remullat. Acabo fort i esprintant amb ganes de més. Crec que no he anat tot el fort que podia anar, reservant una mica per la cursa de l'endemà.

divendres, 5 de novembre del 2010

El Paller de Tot l'Any


Els pallers formen part dels records i imatges de la meva infantesa. Han desaparegut totalment dels nostres paisatges rurals. Per a qui desconeix el que eren els pallers aquest nom pot resultar ben estrany. Al diccionari hi podem trobar aquesta definició: Munt gros de palla, generalment de base rodona, disposada a l'entorn d'un pal vertical que la sosté. De fet en el llenguatge quotidià encara hi podem trobar referències com ser el pal de paller o més difícil que trobar una agulla en un paller.
En les meves exploracions per la Serra de l'Obac feia temps que no m'acostava al Paller de tot l'Any i malgrat el mal temps com que en tenia moltes ganes allà he anat. Mentre m'apropo amb el cotxe a l'Alzina del Sal·lari hi ha estones que plou amb intensitat. Espero una estona en el cotxe i finalment em decideixo.
Aviat soc al Coll de Tres Creus. No pujo ni a la Pola, ni al Castellsapera. No paga la pena està tot molt emboirat. A la cruïlla de camins que hi ha al Coll segueixo a l'esquerra pel GR5, un corriol que passa just per sota del Castellsapera. Ja no plou, però l'aigua que cau dels arbres em va mullant i es continua escoltant una mena de remor de pluja. La boira que envolta el bosc crea un ambient particular i d'alguna manera íntim i encisador.



Surto del bosc, però no puc contemplar res. Tot són núvols arrossegant-se per les muntanyes. Mentre en lleugera baixada m'apropo al meu objectiu es van obrint finestres entres els núvols i puc entreveure l'entorn que m'envolta. Ja tinc ben a prop el Paller de tot l'Any. Vorejo tota la seva base i a la meva esquerra puc contemplar la imponent Roca Salvatge, i les diferents canals que l'envolten en una visió una mica fantasmagòrica.



Segueixo endavant pel GR-5. Al cap de poc a la meva esquerra surt un petit corriol ben marcat que em mena fins a la font del Lladre on segons la llegenda s'amagava el bandoler Capablanca després dels seus
freqüents assalts en el Camí Ral
. Torno al camí principal i segueixo endavant fins trobar-me de cop i volta davant d'una magnífica visió del Castell dels Bocs en primer terme i Montserrat al fons.



Arribo a la cruïlla del Coll de Correu, deixo el camí que seguia i que em menaria al Pont de Vilomara passant primer per l'Hostal del Daví, antic hostal del camí ral de Barcelona a Manresa, i agafo a la meva dreta un corriol una mica amagat que en 5 minuts em porta fins al fons del Torrent de la Cansalada.
Un cop allà enfilo a l'esquerra un corriol estret i poc visible en mig de la vegetació i que en paral·lel al torrent va pujant lleugera però continuadament. Vaig trotant en solitud pel bell mig d'aquesta vegetació que em rodeja. La meva respiració compassada al meu pas, el sorollet de l'aigua, la humitat del terra, el cant d'alguns ocells, alguns bolets, la flaire del bosc, omplen de sensacions els meus sentits i el meu esperit.
De sobte al mig del camí em trobo un altre caminant avançant fatigosament i contemplant el seu voltant amb mirada encuriosida. Serà l'únic ésser viu que m'acompanyarà en un tros del camí en aquesta matinal excursionista.



Travesso el Torrent, ple de grans basses en altre època de l'any glaçades, i ja a l'altra banda ara si que la pujada per una estona es fa ferma.
Al l'esquerra deixo l'avenc de La Pola i arribo a un gran roquissar amb el Quarto de Reixa al fons cap on em dirigeixo no fins abans entrar en un bosc d'alzines ben humit que em porta fins el camí de la Font de la Pola. Tornen a caure gotes una estona, però aviat desapareix el cel gris i torna a brillar el sol.



Tinc temps i decideixo anar a cercar l'Hospital de Sang. Pujo fins el Coll de Tanca i baixo per l'altre cantó del coll tot fent giragonses per un petit corriol que aviat planeja de nou pel mig de la vegetació i ben a prop d'unes parets de roca. Dubto de portar el bon camí quan ensopego amb la Cova del Racó Gran, que pel que es pot llegir sembla que va estar habitada des del 1960 al 1980. Està en molt bon estat, amb una cisterna propera on recollir aigua i un lloc on poder cuinar.



Segueixo pel corriol fins sortir a un camí ample. Tinc al davant un roquissar on m'enfilo seguint unes fites. Volto per la zona seguin diferents camins i diferents fites sense resultat. Hauré estat ben a prop tal com a casa puc certificar consultant per Internet, però no he trobat l'Hospital de Sang que sembla estar ben amagat i que no es vol deixar veure.
És fa tard i decideixo tornar pel mateix camí fin el Coll de Tanca, la Font de la Pola. Vaig trotant amb facilitat i amb rapidesa per un camí que ho permet. Passo per davant de la Porquerisa i de nou soc al Coll de Tres Creus per baixar directament cap a l'Alzina del Sal·lari. Queda pendent per un altre dia la cerca de l'Hospital de Sang que espero no trigar a trobar.

diumenge, 31 d’octubre del 2010

Creu de Barberà

Vaig viure tota la meva infantesa en el barri de la Creu de Barberà i malgrat canviar de domicili a l'adolescència vaig continuar mantenint un estret lligam amb el barri per un llarg període de temps ja que d'allà eren totes les meves amistats, la meva escola i també els llocs de trobada d'aquell temps. De fet cada cop que sortia de casa tornava al meu antic barri ja que allà tenia els meus referents.

Creu de Barberà

Entrada al barri, on abans hi havia una benzinera

Encara guardo un cert lligam sentimental amb aquells carrers que fa uns diumenges vaig tornar a visitar en una mena de recorregut sentimental pels llocs on havia viscut algun temps de la meva vida, i els carrers i places en els que havia jugat, uns carrers plens de fang quan plovia, ja que no van ser asfaltats fins l'arribada del primer Ajuntament democràtic. L'únic carrer que no era de terra, era la carretera de Barcelona on vaig viure des del 4 als 15 anys entre els dos cinemes ja desapareguts: Rio de Oro i Avenida, aquest després anomenat Studio 7 Encara tinc a la memòria quan van treure els plàtans que vorejaven la carretera i van posar les llambordes, i les tardes de cinema (dimarts i dijous) de cada estiu. Alguns bars i comerços del carrer encara resisteixen el pas del temps: La Palma, el bar Moderno no massa modernitzat, la
Farmàcia, aquesta ara si que és moderna, l'antic Cargol on compràvem el petroli per l'estufa, l'estanc, ...
De les meves vivendes al barri només una queda dempeus, les altres dues ja no hi són, una simplement s'ha modernitzat i l'altre ha estat substituïda no fa massa per un modern bloc de pisos i l'obertura d'un nou carrer. 

Creu de Barberà    Creu de Barberà   Creu de Barberà
1957-1961           1961 - 1972      1979 - 1980

Malgrat tots els canvis que el pas del temps ha produït amb la desaparició d'alguns llocs que només resten vius a la memòria, tot passejant, encara es poden trobar llocs que no han canviat gens ni mica, com fileres de cases que encara conserven intacta l'estructura original de les seves façanes.

Creu de Barberà

El carrer bisbe Irurita i la plaça de la Victòria on hi havia el quiosc on cada setmana comprava el Cavall Fort i a l'estiu el Mundo Deportivo per poder llegir amb fruïció les gestes d'Eddy Mercx i Luis Ocaña en el Tour i on també vaig començar a comprar Disco Express per llegir les cròniques del concerts dels pocs grans grups que tocaven en el nostre país, han canviat el nom ja fa temps però malgrat tot encara és conserva en els tendals d'un forn de pa, un nom que fa molt mal als ulls.

Creu de Barberà
Carrer Salvat Papasseit antic Carrer Obispo Irurita

Em resulta agradable tornar a trepitjar els carrers de la meva infantesa, observar els canvis que el pas de temps ha produït, i deixar envair la memòria per records dels espais i racons on havia passat hores i hores, refer el camí que cada dia feia sol o amb les amics des de casa a l'escola i viceversa, les places on havia jugat, el monument dels veïns al doctor Lopera, tot un referent al barri, els futbolins ja desapareguts on anava quan feia campana de l'escola i on també havia passat algunes avorrides tardes de diumenge, els llocs de trobada juvenil on deixaven passar les hores xerrant o sense saber massa què fer, ....

diumenge, 24 d’octubre del 2010

La Cadira del Bisbe

Amb aquest curiós nom de La Cadira del Bisbe, el club Oros organitza una cursa popular d'orientació a Premià de Dalt amb sortida al costat de les restes d'un poblat ibèric. Aquest fet crida la meva atenció i decideixo anar-hi.
Com sempre en el Maresme ens espera un terreny amb fort desnivell i moltes roques. Són llocs que m'agraden i en els que em trobo còmode. Tinc la intenció de posar-me a prova ara que de nou ja entreno amb regularitat i que les sensacions són bones.
Sortim amb pujada, com no podia ser d'altra manera, i en les primeres fites em costa fer-me amb l'escala i em passo de llarg tenim que tornar enrere en més d'una ocasió. Apartir de la 6, sembla que vaig agafant millor les proporcions d'una escala 1:5000 i afino molt més en l'orientació. En tot moment, malgrat no ser un mapa massa precís em sento ben situat i reconec els diferents elements del terreny i vaig localitzant les fites amb més o menys encert.
Físicament em trobo bé, però és un terreny en el que excepte en algun petit tram de camí ample gairebé és impossible córrer. Molts arbres caiguts, multitud de branques seques pel terra i una vegetació baixa molt crescuda impedeix poder avançar amb rapidesa fent que la cursa sigui moltes vegades lenta, ja que cal estar molt atent al terra per no caure.
Volia fer menys de 2 hores i així ha estat per poc: 1-58-31 per 3500 metres, 24 fites i 250 metres de desnivell.
Acabo prou satisfet i encara més quan miro la classificació i veig que el primer ha fet 56 minuts, però el primer de la meva categoria (H35) ha fet 1-11-41. He complert el meu objectiu d'aquesta temporada de no doblar el temps del guanyador.

dijous, 14 d’octubre del 2010

Darreres curses d'orientació

Des que han acabat les vacances he tornat a les curses d'orientació amb l'objectiu de tornar a agafar la forma a poc a poc.
Primer de tot va ser el campionat de Catalunya a Capolat en el primer cap de setmana de setembre. El dissabte la cursa de mitja distància no em va anar gens bé. La major part de les fites les vaig trobar sense dificultat, però en tres vaig tenir problemes de concentració i vaig perdre molt de temps. Analitzant-ho després de la cursa crec que el problema és quan em trobo amb altres corredors al meu voltant que els segueixo amb massa facilitat i això em desvia del meu plan inicial. Aleshores perdo les meves referències al mapa i em costa situar-me de nou.
En canvi el diumenge en la cursa de llarga distància em vaig trobar molt més còmode, i malgrat que els forts desnivells em costaven era capaç de fer unes bones eleccions de ruta per assolir les fites. Aquesta segona jornada vaig acabar satisfet. De fet en la llarga (7700 metres, 15 fites i 395 de desnivell) vaig estar 2 minuts més que en la de mitja distància (4200 metres, 18 fites i 205 de desnivell). Amb això està tot dit.

dilluns, 30 d’agost del 2010

Barri de Sant Oleguer

Als anys 50 no paraven d'arribar immigrants de la resta d'Espanya a Sabadell. Hi havia molts problemes d'allotjament. Alguns es van instal·lar en coves en diferents indrets dels marges del Riu Ripoll. Dins de l'esforç que es fa per recuperar la memòria història s'han recuperat i es poden visitar les coves de Sant Oleguer, una de les zones on van viure més persones. En els plafons informatius es parla de que en alguns moments van superar les 400 persones. Avui en dia sembla increïble que en aquell lloc i en aquelles condicions pogués viure tanta gent.

coves de Sant Oleguer



Actualment aquella zona està plena d'instal·lacions esportives (pistes d'Atletisme Josep Molins) i recreatives (la Bassa de Sant Oleguer) i s'estan ultimant les obres de la Pista Coberta d'Atletisme, en el lloc que sempre s'havia anomenat camp del cartrons. Recordo haver-hi anat alguna tarda d'estiu de petit, d'aquelles que anàvem a llocs llunyans a jugar.
Aquell barranc amb la seva font, era un lloc on es podien córrer intrèpides aventures. Allà hi havia un camp gran de terra amb porteries de hoquei sobre herba. Tot plegat una mica insòlit, però no hi anàvem pas a jugar a pilota, simplement exploràvem el barranc.

Pista coberta d'atletisme


Just a sobre de les barraques hi ha les cases del Garcia construïdes per l'industrial Josep Garcia-Planas Cladellas, propietari de la fàbrica Artextil per solucionar els problemes d'habitatge dels seus treballadors. Hi va construir més de 400 cases, que ara en diríem unifamiliars amb el seu jardí. També va fer l'església i les escoles que va donar als salesians i salesianes per tal que les regentessin. Al mig de les cases també va construir un poliesportiu amb piscina, i pistes de tennis i handbol i hoquei. En aquesta pista ara tancada i reivindicada pels veïns hi vaig jugar la meva darrera temporada de juvenil amb l'equip d'handbol de l'Artilene.



Davant mateix de l'església de Sant Oleguer i al costat dels Salesians es va construir als anys 60 el primer pavelló esportiu de la ciutat quan la famosa frase de “Sabadell ciudad piloto del deporte español”. En aquesta mateixa zona des de fa molt de temps també hi ha les Piscines Municipals que abans de detectar els problemes d'aluminosi regentava el Club Natació Sabadell i completen una de les zones de la ciutat més farcida d'instal·lacions esportives.

dijous, 26 d’agost del 2010

Carros de Foc o la ruta dels 41 llacs: tercera part

Comencem la darrera etapa de la nostra travessa a les 7.30 vorejant per un camí planer primer l'Estany de Colomina i després l'estany de Mar.


Una forta però curta pujada per unes escales, a través del Pas de l'Ós ens mena a l'Estany de Saburó que també voregem per a continuació enfilar-nos a la collada del mateix nom (2667 metres). Pensàvem que des d'aquí fins al Refugi J. M. Blanc seria fàcil, però no ha estat ben bé així. Després de de baixar fins l'Estany del Cap de Port i vorejar-lo continuem baixant fins el trencall al que haurem de tornar.


A partir d'aquí el camí se'ns fa llarg sembla que el refugi no arriba mai i hi ha algun tros amb uns desnivells molt pronunciats que ens fa anar més lents del que voldríem segurament pel cansament acumulat en els dies anteriors.
Finalment arribem al J. M. Blanc (2318 metres) amb moltes ganes després de 3 hores 20 minuts de camí. La situació, com gairebé la de tots els refugis d'aquesta travessa és immillorable en aquest cas concret rodejat de l'aigua dels llacs del voltant per tots els costats excepte un. Ens aturem una bona estona, descansem fem recompte del nostre estat físic i mengem abans de reprendre la marxa.


Ara toca desfer el camí que ja havíem fet. Curiosament ara, malgrat ser pujada se'ns fa més curt i menys pesat que abans. A partir d'aquí es va enfilant a poc a poc, sense massa desnivell pel que és la darrera pujada de la travessa i arribar al Coll de Monestero (2715 metres). A partir d'aquí ja és tot baixada, però de nou es farà molt llarga.
No l'esperàvem pas així. Un primer tram molt vertical amb molta pedra solta i molt relliscosa on cal anar amb molt de compte. Els bastons són útils per tercera vegada.


Després un tram inacabable de blocs de pedra on cal estar molt atents a les fites que marquen el recorregut. Ja comencem a estar una mica farts d'aquests blocs. I per acabar un altre tram molt vertical que ja ens porta fins al fons de la vall. Ja només resta seguir el riu en còmoda baixada. Anem molt cansats, però saber que el final és a prop ens anima. Deixem a la nostra dreta el darrer llac d'aquests 4 dies, el que fa 41, l'estany de Monestero.


Un cop al refugi ens explicaran que els que fan el Carros de Foc en menys de 24 hores no fan aquest tram, sinó que baixen per la pista que porta del J.M. Blanch a Espot, per empalmar amb un camí absolutament pla que mena sense cap tipus de dificultat fins Mallafré.
Després de 4 hores i 20 minuts de camí arribem a Mallafré, el mateix refugi en el que va començar la nostra aventura satisfets d'haver aconseguir superar el nostre repte.

Fent un resum han estat 29 hores 50 minuts repartides en 4 dies de la següent manera:
Primer dia: Mallafré – Amitges – Saboredo – Colomers: 5.55 hores
Segon dia: Colomers – Restanca – Ventosa: 6.00 hores
Tercer dia: Ventosa – Llong – Colomina: 10.15 hores
Quart dia: Colomina – Blanc – Mallafré: 7.40 hores

dimecres, 25 d’agost del 2010

Carros de Foc o la ruta dels 41 llacs: segona part

Avui ens espera l'etapa més llarga i amb més desnivell. Tenim una dura jornada pel davant. Ho sabem i iniciem el camí ben d'hora. Sortim del refugi a les 7.15 quan tot just despunta el dia. Hem esmorzat i hem preparat les motxilles sota l'atenta llum de la lluna.


Malgrat l'hora la temperatura és agradable i aviat ens posem amb màniga curta. La primera hora planegem pel fons de la vall i anem pujant a poc a poc.Malgrat estar alerta estem ben a punt d'errar el camí i anar cap el Port de Colomers, però rectifiquem a temps.


A partit d'aquí la pujada es fa feixuga en alguns moments entre grans blocs de pedra tenim molts dubtes del camí a seguir, ja que veiem fites per tot arreu. Cal anar en compte en el pas per alguns d'aquests blocs de pedra. Optem per pujar pel cantó dret, però resulta que aquesta no és la millor opció i hem de rectificar. Formem un bon grup ja que amb nosaltres venen un parell d'amics de Cuenca amb els que ens anant trobant tots aquests dies i també una parella d'anglesos. El darrer tram del Coll de Contraix és molt vertical i cal vigilar molt on es posa el peu per a no relliscar.
A les 2.50 hores de camí coronem el punt més alt d'aquesta travessa (2748 metres). Ha estat un encert fer-ho a aquesta hora, ja qua així hem pogut fer tota la pujada a l'ombra sense passar calor.


La baixada també és molt vertical. Aquí els bastons em seran molt útils per guanyar seguretat. De nou una zona de grans blocs de pedra fins l'estany. Allà ens aturem, fem un mos i ens refresquem els peus abans de
continuar.
Anem amb molt de compte per trobar el camí de baixada, però aviat trobem un corriol fressat, primer planer, però que després no pararà de baixar i baixar fins ben a prop de l'Estany Llong. A voltes la baixada és molt directe, a voltes és molt més suau. De moment tots quatre estem d'acord que aquesta Vall del Contraix és possiblement la més bonica de totes per les hem passat, amb un riuet amb unes aigües d'uns colors increïbles que recorda molt la proximitat de les famoses Aigües Tortes. A mesura que anem baixant alçada el paisatge va canviant, abandonem el pedregar i entrem en un petit bosc.


Arribem al Refugi de l'Estany Llong (1987 metres) després de 6 hores de camí i ens cruspim la resta de les nostre provisions pel dia. Fem càlculs i dubtem que puguem arribar a Colomina a temps pel sopar i demanem que els avisin. Aviat ja tornem a estar en marxa.
De nou una pujada, però aquesta és tot un luxe, ja que és suau primer tot travessant un bosc i després amb una vista aèria espectacular de tota la zona d'Aigües Tortes i fins l'estany Llebreta. Al bell mig de la Vall del Dellui deixem a la nostra dreta uns petits llacs abans d'enfilar amb lentitud una pujada més forta fins el Coll de Dellui. Les nostre forces ja comencen a flaquejar i hi pugem lentament. Coronem i ens topem davant de la desagradable visió d'una creu que ens dóna molt mal flaire.


El primer tram de baixada és dret i relliscós i torno a fer servir els bastons. Al fons tenim els tres gran llacs artificials que haurem de vorejar abans d'acabar la nostra tercera etapa.


És bàsicament una part de camí més aviat plana, però topem amb algun puja i baixa que a aquestes alçades ens fa força mal. Però sense massa problemes i després d'un bon tros de camí pel que havien estat les vies dels trens que s'havien utilitzat per les obres hidràuliques de la zona, arribem amb moltes ganes al Refugi de Colomina (2415 metres) molt abans del que havíem previst. Son les 18.15, 4.15 des de l'anterior refugi i un total de 10.15 hores efectives de camí per avui.
Abans de sopar ens hidratem convenient amb unes cerveses i contemplem la panoràmica que es pot veure des de davant del refugi, mentre esperem el sopar.
Estem cansats però també molt satisfets ja tan sols ens resta una jornada. Al refugi hi ha un excursionista francès nudista que ens resulta tot una curiositat. I parlant amb els companys de taula a l'hora de sopar, resulta que el noi que tinc al davant havia estat alumne de la primera escola en la que vaig treballar i molt probablement algun dels seus germans grans havia estat alumne meu.
Un cop sopats, anem ben aviat a dormir.

dimarts, 24 d’agost del 2010

Carros de Foc o la ruta dels 41 llacs: primera part

Feia molt de temps que tenia ganes de fer aquesta travessa pel Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i gaudir i conèixer tots aquests paisatges. Uns bons amics van fer la proposta i vaig decidir fer-ho amb ells a finals del mes d'agost i en 4 dies.
Arribem al refugi Ernest Mallafré (1893 m.) a mitja tarda, un refugi petit i molt ple d'excursionistes. Aquesta serà una constant en tots els refugis al llarg d'aquests quatre dies.
L'endemà iniciem el nostre camí a ¾ de vuit per un corriol al costat de l'Estany de Sant Maurici. No tenim preses i pel camí anirem fent fotos i ens aturarem quan calgui. Aquest corriol després de passar per la cascada de Ratera desemboca en la pista que puja fins al refugi d'Amitges (2367 m.), on arribem al cap d'una hora i mitja. Es un refugi gran i emplaçat en un lloc amb unes vistes imponents. Ens agrada i tots quatre estem d'acord que caldrà tornar-hi.
Ens sorprèn haver anat tan ràpid. Fem una breu aturada i continuem. Passem per entremig dels estanys
dels Bards i de la Munyidera i enfilem una forta i breu pujada.




Planegem una estona per una zona de moltes pedres de no massa bon caminar i tornem a enfilar suaument a amunt fins assolir el Port de Ratera d'Espot (2543 m.). Deixem a la nostra esquerra el camí que
puja al Pic de Ratera i també el GR-11 que porta al Refugi de Colomers i en un corriol a la dreta comencem a baixar cap a Saboredo per una zona plena de petits estanys i que fa goig poder contemplar sense presa. 



Després de 2.05 de camí des d'Amitges, fem una aturada al Refugi de Saboredo (2311 m.) per fer un mos i una cervesa i tornem a emprendre el camí. Primer planegem i després de fer un flanqueig per la part baixa del Tuc Gran de Sendrosa ens espera una forta pujada fins passar el Coll del mateix nom i a continuació baixem de valent. El darrer tram fins al Refugi de Colomers (2138 m.) es fa una mica pesat i ja tenim ganes d'arribar. De Saboredo a Colomers hem estat 2.20 per totalitzar 5.55 en la nostra primera etapa del Carros
de Foc
. Tenim tota la tarda per descansar i relaxar-nos fins l'endemà.



El Refugi de Colomers és un refugi molt nou i confortable en un entorn immillorable. A la nit podem gaudir d'una lluna esplèndida. De fet aquesta lluna es repetirà totes les nits en els diferents refugis.



L'horari del refugi fa que sortim una mica més tard. Son les 8 quan comencem a caminar, al costat d'un rierol, primer en suau pujada però aviat el desnivell que hem de superar és més accentuat fins coronar el primer port del dia, el port de Caldes (2568 m.) amb un vent ben fred que ens obliga a abrigar-nos per poder contemplar l'espectacularitat de la Serra de Tumeneia en l'horitzó.


El camí de baixada passa per entremig de dos estanys per tornar a fer una breu pujada de nou que ens permet travessar el Coll de Crestada (2475 m.). Deixem a la nostra dreta el camí que s'enfila al Montardo i a la dreta el que porta al Refugi de Ventosa i Clavell per baixar fins a la Restanca. La baixada és forta i cal anar en compte. Veiem al fons l'Estanh deth Cap deth Port per entremig de la boira i ens hi apropem a poc a poc entre blocs de pedra, mentre que la boira va pujant tot arrossegant-se per la muntanya.



Passem pel costat de l'estany en un breu tros planer i de nou una forta baixada fins arribar al Refugi de la Restanca (2010 m.). Degut a la boira pràcticament no el veiem fins que hi estem ben a prop. Han estat 3.40 des de la sortida d'aquest matí.
Segellem, fem un mos i una cervesa i al sortir del refugi podem contemplar plenament el paisatge, ja que s'ha esvaït la boira. Ara toca refer el camí fins el coll de la Crestada. Anem fent a poc a poc sense aturant-se, cadascú al seu ritme. Pràcticament ens costa el mateix temps fer la pujada que la baixada.
Ja només resta una bona passejada fins al Ventosa i Clavell, ja que pràcticament tot és baixada amb alguna suau pujada intercalada però que es fa bé tot xino-xano. Fem parada i fonda al costat de l'Estany de Monges on ens acabem totes les nostres provisions i ens remullem una mica, uns més que altres, en les seves fredes aigües.
Arribem al Ventosa i Calvell (2215m.) en 2.50 hores efectives de caminar des de Restanca, totalitzant 6.30 hores en aquesta segona jornada. Complint amb el ritual que ja serà habitual en cada refugi: cervesa, dutxa, sopar, preparar la jornada del dia següent, parlar amb altres excursionistes.
Fa bon temps, però la temperatura no és tan agradable com la d'ahir i també hi ha més núvols. Fa un vent fresquet i una mica molest que no ens impedeix donar un tomb pels voltants del refugi i contemplar belles panoràmiques abans no es faci fosc.