divendres, 21 de juliol del 2006

A peu per la Terra Alta i pel Matarranya

De Josep Maria Espinàs sempre m’ha agradat la seva capacitat d’observació dels elements més senzills de la vida quotidiana i la facilitat de convertir aquests elements en quelcom interessant pel lector.
Dels llibres que podríem anomenar la col·lecció “A peu per ....” fins ara n’havia llegit tres: “A peu per Castella”, “A peu per Extremadura” i “A peu pel Pallars i la Vall d’Aran”. M’agrada la seva filosofia de viatjar a peu com una manera que ajuda a conèixer millor els llocs i la gent que hi viu, tot fugint del turisme de consum tan habitual en els nostres dies.
El passat mes d’abril vaig visitar alguns pobles de les comarques de la Terra Alta i del Matarranya. Tenia curiositat per llegir el que el Josep Mª Espinàs havia escrit sobre aquests llocs en els seus llibres.
Va passar a peu per la Terra Alta el 1988 i pel Matarranya el 1996. En ambdós tria el mes d’agost una època de molta calor en aquestes comarques. Es nota un canvi important en la organització: per la Terra Alta es perd, fins i tot, de forma angoixant en alguns moments, i té alguns problemes per trobar allotjament, en canvi en el Matarranya estava tot més planificat i aquests problemes no apareixen.
Malgrat el pas dels anys, els llocs i els paisatges no han canviat pas tant, i les seves descripcions encara els fan avui en dia plenament identificables: la Farola de Gandesa on es produeix l’encreuament de les carreteres principals, els Quatre Camins, el bar Grau d’Horta de Sant Joan, Santa Bàrbara, la catedral del vi, la plaça de Vall-de-Roures, els camps d’ametllers i oliveres, el riu. Altres llocs han canviat: el museu Picasso, la via verda i les seves estacions.
Al principi del llibre de la  Terra Alta explica que no fa un viatge per recórrer els espais de la guerra civil, però al llarg del seu recorregut no té més remei que parlar-ne varies vegades. És quelcom de molt present en la zona encara que no és vulgui. Hi ha massa records en pobles i paisatges i en la mateixa gent. És gairebé impossible passejar per aquelles contrades i no pensar que allò fa ser escenari d’una batalla on van morir i patir molta gent. Malgrat el pas dels anys encara es troben i es veuen restes arreu, sobre tot, a Corbera.

divendres, 14 de juliol del 2006

Camprodon

Després d’aquest final de curs tan atrafegat necessitava d’uns dies de desconnexió. Hem escollit Camprodon sense cap pla previ d’activitats excepte cercar uns dies de tranquil·litat. Allà ens esperava Camprodon amb el conegut pont de pedra del segle XII i amb una temperatura agradable. El primer dia després de la pluja, fins i tot, fresqueta. Va ser necessari posar-se els pantalons llargs i màniga llarga.

Han estat uns dies de no fer res, tan sols passejar pels carrers del poble, alguns els hem trepitjat moltes vegades. És un poble petit i no dóna per fer grans passejades. Passar moltes vegades pel mateix lloc permet observar els detalls d’algunes portes, façanes, finestres, rajoles, forjats, ... Per sort encara no estava envaït per la munió de turistes que de ben segur començaran a arribar aviat.
Llanars el poble més proper, una simple passejada de mitja hora ha estat tota una sorpresa. Petit, ordenat, net, tranquil, amb un bar a peu de carretera on prendre una clara tot llegint el diari i contemplant la senzilla església ha estat un petit plaer. Pujar un matí a Sant Antoni ens ha permès contemplar tota la vall i els cims més propers.
Camprodon és un poble ple de fonts, i de petit parcs on es molt agradable seure i llegir una estona: la plaça de Santa Maria, el parc de la Mare de la Font, el Passeig de la Font Nova, la font de Llandrius, la font de Sant Patllari i la Font del Boix. És una llàstima que llocs tan bonics no gaudeixin d’un bon servei de manteniment i neteja, i d’un bon punt d’informació.
L’aigua i la remor del riu és una constant. Per una banda el Ter que acaba de néixer al proper Ull de Ter i, per l’altra banda, el riu Ritot que s’ajunta al riu principal. Ambdós estan plens d’ànecs que si passegen tranquil·lament sent observats carinyosament i amb curiositat per tota la gent. Contemplar-los és una altra manera de passar una estona entretingut.
El majestuós passeig Maristany amb els seus arbres gegants i amb les grans mansions rodejades d’enormes jardins ha estat una altra de les sorpreses. N’hi ha moltes per tot Camprodon. La majoria es mantenen en unes excel·lents condicions, però malauradament d’altres estan en un estat de semi-abandonament. Sobre tot, ens ha cridat l’atenció un edifici d’estil modernista del carrer Freixenet, can Roig, ja amb la teulada derruïda, però amb unes finestres i una decoració exterior magnífica. Sempre que contemplo una casa d’aquest tipus en aquest lamentable estat em volten algunes preguntes pel cap: què ha passat a aquesta família? com és possible que es deixi caure un edifici d’aquestes característiques? qui la va fer construir? ...

diumenge, 9 de juliol del 2006

Orientació a Can Deu

Aquesta setmana havia preparat una cursa d’orientació al bosc de Can Deu per uns companys que m’havien demanat d’iniciar-se en aquest tipus de cursa. Es tractava d’un circuït lineal d’uns 1330 metres, amb 10 fites. Per la dificultat d’aconseguir fites reglamentàries el que tenien que cercar tot utilitzant el mapa eren unes lletres marcades en els arbres.
Divendres vaig estar al bosc marcant els arbres i aquest matí a les 8 ja estàvem al pàrquing del bosc. Al final eren sis els intrèpids exploradors disposats a perdre’s pel bosc a la recerca de les lletres taronges perdudes.
Primer de tot tocava una xerrada tècnica i una familiarització tan amb la brúixola, estri indispensable en alguns moments, com amb el mapa i la seva simbologia especial. Pels no acostumats a les curses d’orientació cal dir que els mapes que es fan servir són una mica diferents als que estem acostumats a veure. Evidentment no són un mapa de carreteres, però tampoc són un mapa de la editorial Alpina. Simplement són mapes especials per fer aquest tipus de curses.
En aquestes curses és més important orientar-se que córrer. Cal relacionar en tot moment el que el mapa ens indica amb el terreny que trepitgem, i si en un moment determinat no trobem una fita és millor tornar enrere al darrer punt conegut i des d’allà tornar a començar.
Amb les lliçons ben apreses han començat a sortir de minut en minut. Tots sortien corrent en la bona direcció. Però pel que han explicat després, pensaven que la primera fita que havien de trobar era més lluny i se l’han passat tenint que tornar a enrere.
¿ Què devien pensar les persones que acostumen passejar pel bosc de Can Deu de veure gent corrent amb un mapa a les mans i buscant ves a saber què ?. De fet a algú li han preguntat si volia ajuda per cercar el gos.
Com que esperar sense fer res és una mica avorrit he decidit fer el camí a l’inrevés per trobar els primers que tenien que arribar. Quina ha estat la meva sorpresa! No trobava a ningú! Anava passant fites, 10!, 9!, 8!, 7! seguint els camins més lògics i no trobava ningú!. Finalment a la fita 6 he vist arribar corrents el que havia sortit l’últim!. He tornat caminant de presa tot fent drecera cap el punt d’arribada. Ufff!, per sort estava desert. No havia arribat ningú!
Al cap de poca estona arriba el Pau, el que havia vist a la fita 6. Ha trigat 26minuts i las ha trobat totes. Arriba el Joan però ens diu que li falta la fita 8 i torna enrere per trobar-la. Mentre petem la xerrada va arribant la resta. Ha estat una bona experiència, tots semblem amb ganes de tornar-ho a repetir. Ja estic pensant en organitzar-ne una segona per la tardor.



dimecres, 5 de juliol del 2006

Bastiments

L’any 2002 vaig córrer la primera edició de la Cursa de Bastiments. Va ser una de les curses més dures que he fet mai, però el lloc i els paisatges valien la pena. Després el recorregut es va canviar una mica, però jo no vaig repetir l’experiència. Ara ja fa dues temporades que el Club Muntanyenc de Mollet l’ha deixat d’organitzar.
Aquest diumenge a les 7 del matí 4 amics (Christian, Xavi, Dennis i jo mateix) ens trobàvem a la plaça del bonic poble de Queralbs (1236 metres) per repetir l’experiència. Tots, menys un, coneixíem el recorregut. En principi teníem que ser més, però després d’esperar un quart d’hora tot comentant la jugada decidim no esperar més.
Arranquem amb tranquil·litat carretera avall fins el revolt de la Farga on agafem el camí que comença a pujar seguint el curs del Freser en direcció a Coma de Vaca. Aviat trobem les primeres rampes que ens obliguen a caminar. Trotem i caminen a estones fins que passem el pont que ens canvia de riba del Freser. Portem 50 minuts des que hem començat i ens reagrupem per primera vegada.
Enfilem les ziga-zagues del camí que ens mena fins a Coma de Vaca (1995 m.) on davant nostre s’obre la verda Coma del Freser amb el majestuós i magnífic Bastiments al fons. Portem 1 hora 44 minuts de camí. Dóna gust trotar per la catifa verda d’aquests prats de la vall, fins emprendre les primeres rampes que ens porten fins el Coll de la Marrana (2515 m.). De tan en tan ens aturem per reagrupar-nos i comentar com ens trobem.
És un no parar de pujar fins assolir el cim de Bastiments (2881 m.). Han estat uns 15 km., aproximadament 1200 metres de desnivell i 3 hores 40 minuts. Fem la foto i mengem una mica. Contemplem el paisatge, el recorregut que hem fet i el que ens resta per fer. Estem aproximadament a la meitat del nostre camí d’avui. Ara toca baixar fins a trobar el GR-11. Tirem pel dret, pel mig d’un pedregar sense cap camí i on cal anar amb molt de compte per no prendre mal.
Un cop acabada la baixada infernal ens hem de treure les desenes de pedretes que portem a les sabatilles i aprofitem per beure i recuperar forces a les Fonts del Freser abans de tornar a pujar cap el Coll de Tirapits, una pujada més suau que la de Bastiments.
Un cop al Coll (2791 m.) seguim el GR-11 carenejant fins el coll de Noucreus. Des d’aquesta carena contemplem els bonics llacs francesos del circ de Carançà, i també altres cims que ens rodegen.
Des del coll de Noucreus, amb una mica més de 6 hores de camí, ja tot és baixada, el primer tram fins a Núria. Em sento els quàdriceps molt carregats i malgrat que aquesta és una baixada en la que pot ser còmode llançar-se a córrer, haig de ser prudent i em limito a trotar amb tranquil·litat.
La major part del recorregut l’hem fet amb dos grups, el Christian i el Dennis que estan més forts i van més ràpids al davant i el Xavi i jo que anàvem més xino-xano. A Núria ens tornem a reaprupar davant la font, bevem, agafem aigua i comencem el darrer tros del nostre recorregut, la baixada fins a Queralbs, mentre cauen unes gotes que posem les pedres del camí molt relliscoses. Per sort, aviat deixa de ploure i podem seguir el camí sense por a relliscades. A prop de Queralbs topem amb una sorpresa: unes escales noves inacabables fruït de les actuals obres del funicular. El nostre pensament només està en acabar el més aviat possible.
Arribem de nou a la plaça de Queralbs després de 8 hores 15 minuts de camí. En Christian i el Dennis ens estan esperant davant d’unes enormes gerres de clara. No ens fem pregar massa i també demanem la nostra ració de beguda isotònica. Hem fet uns 33 qm. i hem gastat unes 8000 kilocalories que anem a recuperar al poble de Ventolà, no sense abans prendre un bany reconfortant en les fredes aigües de les Gorges del Freser.