dimecres, 20 d’agost del 2014

GRP Andorra final sota la pluja

Avui havia de tancar aquests dies per les muntanyes d'Andorra fent cim i baixant després pels Estanys de Baiau, la collada dels Estanys Forcats i el Pla de l'Estany fins a Arinsal. Però s'han complert les previsions que havia consultat abans de sortir de casa: tres dies de bon temps i pluges a partir del migdia del quart dia. L'única errada és que el mal temps es va avançar.
Com cada dia ben aviat ja estic dempeus i baixo cap al menjador a esmorzar. Miro per les finestres i la boira envolta tot el refugi. Surto a fora a tastar el temps. No fa massa fred, però la visibilitat és molt dolenta. Penso que la sort ja està jugada. Així no paga la pena de fer cim. Total per no poder gaudir de les vistes no té cap sentit. En el meu interior penso que igual encara estaré de sort i mentre esmorzo i acabo de muntar la motxilla, s'aixecarà el dia i podré seguir amb la meva planificació.
Esmorzem junts amb el company de Madrid que avui també acaba els seus dies per muntanya. Té una jornada curta fins Arans. Mentre esmorzem, escoltem com trona i al cap de poc es posa a ploure a bots i barrals.
La decisió està presa: baixaré a Arinsal a agafar l'autobús per retornar a les Bordes d'Envalira, on vaig deixar el cotxe fa quatre dies, i així donar per acabada aquesta mini-volta pel país d'Andorra. Un altre dia serà.
Fem temps per veure si para de ploure. Passades les nou sembla que minva una mica i ens preparem per sortir. Farem el camí junts amb el company que fa el GR11.
És una baixada agradable tot xino-xano pel mateix camí que ahir vaig fer de pujada. No fa fred. Cauen gotes, però no es pot dir que plogui. Cal vigilar el terra moll per no relliscar, sobre tot, en els trams de pedra.
Poc després de les 11 ja som a Arinsal. El company Luis segueix el seu camí. També acaba avui. Jo espero l'autobús per anar a recollir el cotxe i donar per acabada l'aventura d'aquest estiu. Mentrestant torna a ploure fort. Ha estat un encert renunciar a fer cim avui. Tornaré.

dimarts, 19 d’agost del 2014

GRP Andorra III, més que un paradís fiscal

De nou tinc una etapa llarga per endavant. De fet segons la descripció de la guia avui és l'etapa reina amb dues pujades molt i molt llargues, però em trobaré molt millor que ahir al llarg de tot el dia.
A la nit ha plogut. Està tot moll, però el dia s'aixeca bé. Ben d'hora estic esmorzant amb un grup d'excursionistes francesos que també volen sortir aviat. Aquest esmorzar matiner em permet està a la carretera, mai millor dit,  al voltant de dos quarts de vuit. De seguida abandono l'asfalt i entro en un camí herbat que fa goig de trepitjar.
Aquest tram per la part baixa de la vall i en lleugera baixada em permet posar a to la musculatura pel que m'espera més endavant. Al travessar la carretera en lloc de passar a l'altra banda de la vall, tal com indica la guia i els senyals, opto per seguir per la carretera fins el petit poble de Llorts seguint les indicacions del bloc de Mountain's Retos. Crec que m'he estalviat una bona volta.
Ja els mateixos carrers del poble són ben costeruts. Agafo un bon ritme per un sender que fa de bon pujar pel bell mig d'un bosc ben humit per la pluja de la nit passada.
A mitja pujada els primers raigs del sol traspassen els arbres. S'aixeca un bon dia i fa goig seguir caminant amunt i amunt.

Més endavant em topo amb aquest animaló que s'emporta una bona sorpresa davant de la meva presència i fuig corrent. Espero no haver-lo molestat massa amb la meva presència.
Aigua a dojo baixa per tot arreu en aquesta vall d'Angonella. Un cop arribat al refugi guardat i travessat el riu la pujada segueix, però ara ja sense arbres. Aquests han desaparegut del tot, i ara hi ha roques arreu. Deixo a sota el primer dels tres estanys de l'Angonella. Escolto i veig un gos molt neguitós a la seva riba que no para de bordar frenèticament. El cas és que cada cop que borda l'eco de la vall li torna la seva "pròpia veu" i suposo que creu que es tracta d'un altre gos i continua bordant ben desesperat el pobre. Mai ho havia vist. És tota una curiositat.
A mesura que guanyo alçada entre el rocam puc contemplar el segon llac i més amunt fins i tot el tercer, en una típica estampa de les valls pirinenques.

Arribo al coll. S'ha acabat la primera gran pujada de la jornada: 1100 metres de desnivell.
Fa un aire ben fresquet. M'haig d'abrigar. El cel s'està ennuvolant per moments. Em temo el pitjor. Accelero el pas tot carenejant sense dificultats fins el Clot del Cavall. I ara si que comença la gran baixada: 900 metres de desnivell negatiu.

Primer de tot pel mig d'una zona herbada, on dóna gust deixar-se anar ràpid, però poc després pel mig d'un bosquet de pi negre, on tal com indica la guia, baixa de valent, i cal anar en compte, fins arribar a les Bordes dels Prats Nous.
Les deixo enrere i em topo amb un trencall amb un indicador: Borda de la Coruvilla. Sospito que pot ser una drecera on m'estalviaria distància i desnivell, però segueixo les indicacions de la guia que em mena per un corriol ben fressat que travessa a nivell un bosc, amb alguna marca enganyosa a la que no faig cas en l'encreuament cap el refugi no guardat de les Fonts. Suposo que els que van segellant el passaport del GRP a tots els refugis si que els hi cal arribar-hi, però segueixo endavant pel mateix corriol deixant els desviament a la meva dreta.
Seguint aquest corriol arribo al Pla de l'Estany just a sota del Comapedrosa on faig parada i fonda al costat d'un riuet. Mentre faig un mos, poso el peus en remull i contemplo el majestuós cim andorrà que es mostra una mica vergonyós amagat darrera d'alguns núvols que l'envolten en alguns moments. El perill de pluja ha passat i torna a mostrar-se un bon sol.
Ja descansat i amb noves forces reprenc el camí. Baixo per la pista fins trobar el corriol que em menarà al refugi del Comapedrosa, final de l'etapa d'avui. En aquesta baixada passo ben a prop de la Borda de Coruvilla. De fet es veu des del camí, el que em reafirma que el trencall que havia vist sortint de les Bordes dels Prats Nous era una molt bona opció.
Un cop travessat el Riu de l'Areny i el Riu de Comapedrosa per dos ponts ben ferms, de nou tinc al davant un bona pujada: més de 500 metres de desnivell. M'anima que ja no queda massa per avui.
Agafo un ritme lent però sense aturades per assolir el final de la tercera jornada. Porto un parell de famílies alemanyes al davant que dóna la impressió que estrenin les botes avui. Tots porten el mateix model completament nou. Porten un ritme superior al meu però fan aturades per reagrupar-se i refer-se de l'esforç, i al final els deixo enrere. La pujada és llarga però malgrat el cansament acumulat. l'entorn que m'envolta la fa agradable: els arbres, i el riu que m'acompanya al costat del corriol. És un camí ben fressat. Em creuo amb molts excursionistes que van de baixada.
El refugi es fa esperar. De fet no es veu fins que ja ets ben a sota del mateix.
Arribo i està pràcticament buit. Em canvio de roba, descanso i escric una estona tot prenent una cervesa i uns ganyips.
Mantinc una interessant conversa fins l'hora de sopar. amb un excursionista madrileny que està fent una part del GR11. Al sopar s'afegeix un altre excursionista i seguim parlant de tot lo terrenal i diví, fins que es fa l'hora d'anar a dormir. Quan anem a dormir ja s'ha posat a ploure. La previsió per demà no és gens bona. A veure si tindrem sort.

 

dilluns, 18 d’agost del 2014

GRP Andorra II, més que un paradís fiscal

Ben d'hora ja torno a estar en marxa. La primera part de la jornada és força tècnica i avanço amb lentitud. És un constant pujar i baixar. Des de les parts més altes s'albira la vall a la que em dirigeixo. 

A l'arribar a un bosquet de pi negre es baixa per la via directa, en un terreny molt mullat i a estones ple d'aigua que fa que tingui que anar amb molt de compte. M'entrarà aigua a dins les sabatilles i acabo amb els peus ben xops. Això ho pagaré més endavant.
Acabada la baixada travesso el Riu del Manegó per una palanca i em preparo per afrontar la jornada sota el sol. Fins aquí encara havia caminat a l'ombra.
Ben aviat estic pujant en direcció al Refugi lliure de la Cabana Sorda.

És una pujada agradable que permet contemplar amb calma tot el que m'envolta, les muntanyes, les flors, els prats alpins. Encara ara no sé per quina raó vaig perdent temps sobre la previsió temporal que figura a la guia del GRP. Ahir no va ser així, però avui serà una constant en tots els trams d'aquesta llarga jornada.
El refugi de la Cabana Sorda està situat en un lloc idíl·lic, al costat de l'estany del mateix nom. Aprofito per aturar-me un moment i gaudir del silenci i la immensitat.

"Roques amunt, al cim de l'espadat, el solitari parla amb el profund" (Joan Vinyoli)

Tot seguit m'enfilo per una forta pendent que permet guanyar alçada ràpidament i contemplar el refugi i l'estany gairebé a vista d'ocell.


Sense deixar la pujada aquesta es suavitza. A sota queden ara les basses de les Salamandres. Aviat toca pujar fort una altra vegada. Ara per superar un coll i travessar així cap a la propera vall. Començo a entendre el per què del nom de "les valls d'Andorra". Només estic al segon dia i ja he perdut el compte de les valls que he visitat.
De nou baixada fins al Refugi de Coms de Jan a la Vall de Ransol. Passo a tocar del refugi i ben aviat ja estic un altre cop enfilant-me, ara en direcció al Coll dels Meners. Aquesta és la darrera pujada d'avui en que no he parat d'anar amunt i avall. Tan sols resten 500 de desnivell. Al fons ja puc contemplar el meu objectiu parcial.

"Al fons de tot es dreça una muntanya prometedora" (Joan Vinyoli)



M'aturo a fer un mos per agafar forces abans de seguir. Després d'una pujada forta per passar sota de l'Estany Mort em trobo amb un tram força planer i, fins i tot, amb una baixada que no m'esperava. Observo tant en el mapa com en el terreny que hi ha un camí més planer i que sembla més curt. Tant seguir les marques, m'he oblidat de mirar el mapa i no he vist que aquesta opció era millor.
Mentre camino puc contemplar alguns estanys, però ja fa estona que només tinc ganes d'arribar a dalt del coll i enfilar la baixada. Per moments el cel es tapa i amenaça pluja, però finalment es tornen a trencar el núvols. El darrer tram és costerut i es fa feixuc, fins i tot, una mica agonístic. Per fi travesso el coll de Meners.


Entro en el Parc Natural de Sorteny, una zona protegida. Ara ja tot baixada, m'animo i vaig força ràpid. Fa estona que tinc molèsties als peus, conseqüència directa de la remullada de l'inici de la jornada. M'aturo i faig un repàs dels desperfectes abans de continuar.
Tinc ganes d'acabar, però sóc conscient de que encara em resta una molt bona estona de camí. Sort que el el paisatge que em rodeja fa el cansament més lleuger.


Després de la forta baixada del Pas de la Serrera, travesso el riu de la Cebollera i ja no abandono la seva riba fins al Refugi de Sorteny on m'aturo una estona. Mentre menjo un entrepà converso animadament amb la guarda. Es un refugi completament nou, inaugurat aquest desembre i amb unes magnífiques instal·lacions. Potser un bon campament base per futures caminades.

Segueixo la baixada primer per una pista i després per un caminoi al costat del riu de Sorteny i amb menys d'una hora arribo al Serrat.
Ha estat una jornada llarga i tinc ganes de descansar, però no serà tan fàcil. A l'hotel Niunit em diuen que no hi ha lloc. No m'ho acabo de creure. Haig de tornar enrere. Sabia que l'hotel Brigué era car. Provo en el Pradet que ocupa el mateix edifici que l'antic Tristania que és l'hotel del que parlen les guies com a final d'aquesta jornada. Allà trobo lloc, però no sense esperar una bona estona.
Per fi estic a la habitació i em puc donar un merescut bany abans de baixar a sopar i anar a dormir ben aviat que demà m'espera també una llarga etapa.

diumenge, 17 d’agost del 2014

GRP Andorra I, més que un paradís fiscal

Ja fa uns quants estius que dedico uns dies del mes d'agost per anar caminar per les muntanyes: 
M'agrada passar uns dies rodejat de natura sense res més a fer que trescar per camins i corriols, aturar-me a contemplar el paisatge i els animalons, i arribar al refugi i fer petar la xerrada amb gent que té les mateixes aficions.
S'acostava l'estiu i no tenia res decidit, però en el viatge a Bellestar per participar en la cursa d'orientació un company de club, el Bernat, em va parlar del GRP Andorra, i uns dies més tard em va deixar un llibre sobre el mateix. La decisió estava presa.
La primera referència que tenia d'aquest GRP era un Vèrtex especial dedicat a Andorra el 2002. Però ha canviat molt des d'aleshores. Ara ja és una ruta circular i hi ha la possibilitat d'un allotjament més civilitzat al final d'algunes etapes.
El període de documentació prèvia és important i per això Internet és un tresor, sobre tot, els blogs dels excursionistes que han fet la ruta. Em va resultar especialment útil la lectura del blog  Mountain Retos. No m'agradava la part del GRP en que calia dormir en refugis lliures dos dies seguits. Finalment faria 4 jornades: 3 etapes del GRP i una darrera jornada per pujar al Comapedrosa i donar per acabada l'aventura d'aquest estiu tot baixant fins a Arinsal.
Seguint el mateix esquema que van emprar els del blog citat, començo a les Bordes d'Envalira amb la etapa més curta del GRP. 
A la sortida em topo amb un entrebanc del tot inesperat. Un enorme ramat de vaques està creuant la carretera i pugen pel mateix camí que haig d'agafar. Amb aquesta moguda estan molt esverades i opto per ser prudent i esperar que es calmin, abans de sortejar-les arran del Riu Massat evitant en tot el possible passar per entremig del bestiar.
Aquest és el corriol per on havia de passar!
Un cop les deixo enrere, ja recupero el corriol que amb forta pujada em fa guanyar alçada amb rapidesa abans d'entrar en un bosquet de pins negres molt agradable.
Les vaques i la vall ja queden ben lluny
Entrant al bosquet
Camino al costat del riu. El xiuxiueig de la seva aigua que s'escola avall m'acompanya en aquesta pujada. S'acaba el bosc i el corriol s'allunya del riu pujant pel mig d'un prat alpí immens. Malgrat que en alguns moments resulta una mica perdedor, no és un problema perquè està molt clar que cal pujar fins a dalt de la carena. Amb una 1 hora 40 he superat un desnivell de més de 500 metres.

Pujada finalitzada
Ara toca planejar per la carena, tot recuperant l'alè, després d'aquest esforç inicial. Puc contemplar muntanyes per totes les bandes mentre passo el Pas Dret i arribo al Pas de les Vaques. Des d'aquí ja puc veure el primer dels llacs dels que podré gaudir al llarg d'aquest dies, l'Estany del Siscaró.
Estany del Siscaró
Baixo fins a l'estany on hi ha petits grups de persones, i a la seva vora m'aturo un moment per recuperar forces. Tinc dubtes de quin camí seguir: les marques indiquen una direcció i en canvi segons el mapa de l'Alpina el GRP baixa pel costat del desaigüe del propi llac. Com que des de dalt de l'estany puc veure la Pleta del Siscaró on hi ha el refugi lliure del mateix lloc, segueixo el que indica el mapa. El camí està poc fresat, però de tant en tant trobo antigues marques del GRP mig esborrades. Ja a prop de la Pleta torno a trobar les marques noves de GR. Se'm fa molt evident que s'ha canviat aquesta part del recorregut, per una variant que de ben segur que no deu baixar tant pel dret com l'opció que he agafat.
Vorejo la pleta per la dreta, deixant a l'esquerra el refugi lliure. Passada una palanca tal com indica la guia cal seguir endavant per un corriol que s'enfila de valent per una zona herbada i que en alguns moments és poc evident.


En tot aquest tram convé estar atent a les marques que em menaran en la bona direcció. Un cop feta la pujada, el GRP flanqueja la muntanya per no perdre alçada. És una part amb molta roca i que en sec no presenta problema, però que amb el terra humit i relliscós caldrà anar amb molt de compte, ja que tenim un bon precipici als nostres peus. Alguns passamans ben instal·lats són de bona utilitat per sortejar els possibles perills i donar més seguretat.
El que podríem qualificar de drecera, ja que ens estalvia pujar per tornar a baixar, acaba enllaçant amb el camí que des del Pont de la Baladesa mena al refugi de Juclar (2310 metres). El que resta per avui ho podem qualificar d'un petit passeig fins el refugi, passant primer per un mirador de la Vall d'Incles, amb un petit monument que suposo que homenatja a 5 excursionistes accidentats en aquest indret.

El refugi està al costat del primer estany de Juclar que ofereix un aspecte una mica desolador, mig buit com està per haver iniciat un procés d'obres en la part de la pressa que no s'havia tocat des del 1936 any de la seva construcció.


En el refugi, malgrat que hi arriba gent que s'hi apropa en una excursió d'un dia, és un lloc força solitari. Un cop instal·lat dono un tomb fins el segon estany i puc gaudir d'una tarda contemplativa al costat d'una petita bassa on puc remullar-me els peus, mentre escric i llegeixo una estona tot esperant el sopar.


I com sempre sopar ben d'hora per anar a descansar aviat i esperar l'endemà.   

diumenge, 10 d’agost del 2014

L’entrenament de l’atleta popular

Els entrenaments de l’atleta popular a vegades s’apropen massa als de l’atleta professional i s’acaba de perdre l’objectiu bàsic del córrer: córrer per córrer simplement per gaudir o com escriu un amic en el seu blog: run for fun


Correcaminos
LASTRA, T.: "La columna de andrópilis"
Arthax. Madrid, 1991.

Entre todas las manifestaciones del correr, ninguna será más placentera y gratificante que el entrenamiento compartido con amigos corredores, en plena naturaleza. Entrenamientos exentos de competitividad, relajados y a ritmos soportables, acompañados sólo por el rumor de las pisadas y las conversaciones.
Valoremos esto y sigamos jugando así, porque sin darnos cuenta hemos ido cayendo en manos del peor enemigo que podíamos imaginar: comenzamos a correr crispados; intoxicados por la competencia o en servidumbre de metas o marcas irrealizables, esclavos de planes de entrenamiento cercanos a los trabajos forzados. Los entrenamientos alegres y armoniosos, agradablemente agotadores, comienzan a tornarse en un palenque de cruentas refriegas, en una exposición personal de marcas y jerarquías, con el único fin de proclamarles a nuestros compañeros que estamos en en escalafón superior; e inmersos en esa guerra fría y solapada, el encanto del juego compartido se va transformando irremediablemente en estúpidos enconos, que se alejan cada vez más de los verdaderos motivos que nos acercaron al juego del correr.
Retornemos a este juego, porque es conmovedora, cuando no ridícula, la actitud de muchos corredores de los que se ha dado en llamar recreacionales o populares, que está más próxima del profesional del atletismo, que de sus propias y reales condiciones.
No seamos ingenuos: no vamos a ser olímpicos, ni profesionales. Creo que el mercado se ha inundado de planes que restan espontaneidad y libertad al corredor y que, sobrellevados con los deberes profesionales, familiares y demás avatares diarios, sólo nos llevarán a tensiones, agotamientos y cansancios.
No es que no sea partidario de las competiciones, sino que las mismas deben ser para nosotros una meta secundaria, siempre en función de la principal que es el mantenimiento de la forma, que debe ser el primer mandamiento del corredor. Acabar una carrera habiendo conseguido una buena marca o clasificación es bueno para nuestra vanidad, pero si tenemos que pagar por ello con dolores, bajas formas o postraciones cercanas a la enfermedad, el triunfo deja de tener cualquier valor.

Corrent com un F-1

dimarts, 5 d’agost del 2014

Uns dies a la Vall d'Aran

Al llarg de la meva infantesa la Vall d'Aran sempre va ser una mena de territori mític. Recordo converses a casa amb anècdotes del meu pare que als anys 40 hi va passar 2 o 3 anys fent el servei militar (per cert, el lloc que aleshores havia ocupat la caserna militar, actualment és una esplanada utilitzada com a pàrquing)  i els noms d'algunes de les seves muntanyes.
He visitat la Vall algunes vegades, primer amb els meus pares quan era petit i després ja de gran, però no en sóc pas un gran coneixedor. Aquests dies hi he tornat gairebé una setmana per descansar, desconnectar, canviar les rutines i donar un tomb per alguns dels seus indrets.
Comparat amb altres comarques de Catalunya, m'ha sorprès veure poques senyeres i estelades, així com molta retolació en castellà. És clar que és un territori diferent, aïllat geogràficament i segurament més proper a França.
Hi havia obres per totes les carreteres de la Vall. Dóna la impressió que aprofiten l'estiu per arreglar-les pensant en l'hivern, o potser el motiu era un altre: feia tot just un any del desbordament del riu Garona o ho feien pel Tour que pocs dies després havia de passar per algun d'aquests llocs ? Totes les obres les feia una mateixa empresa amb molts treballadors emigrants que conserven un costum molt arrelat: un o dos treballant i la resta (tres o quatre) mirant com treballen. Amb tots els casos de corrupció que ens rodegen que ho faci una sola empresa fa que pensar.
Era a finals de la primera quinzena de juliol i es veia ben poc turisme. Sorprèn veure tot Baquèira-Beret tancat a clau i forrellat; i mai millor dit, ja que molts dels accessos estan tancats i barrats amb barreres que no deixaven passar sense autorització. Són aquella mena d'urbanitzacions modernes de les que parla Bauman al seus llibres protegides per tots els costats? Malaguanyades cases i apartaments buits que només són utilitzats per un breu període de temps.
Ja m'agrada no trobar massa gent ja que permet gaudir millor del paisatge i el decorat que envolta la vall que és simplement espectacular. Miris on miris tot és aigua, verd, roques i neu als cims. Voltar per les pistes forestals i aturar-se en qualsevol indret és tot un plaer: la vall de l'Artiga de Lin i els increïbles i durant molt de temps misteriosos Uelhs de Joèn, la vall de Toran on diuen que l'ós està fent de les seves, Montgarri una de les vistes més típiques de la vall, el coll de Baretja i la vista del proper massís de la Maladeta que sembla que el tenim a tocar: "Magnifique" va exclamar una parella francesa que vam trobar.

Uelhs de Joèn
Genciana
Vall de Toran: arbres i més arbres
Montgarri al fons
Montgarri, imatge de postal
"Magnifique"
També resulta una curiositat passejar per algun dels seus pobles i llegir després el que Josep Mª. Espinàs va escriure el 1956 en el primer llibre de la sèrie A peu, en aquest cas a peu pel Pallars i la Vall d'Aran. Com ha canviat! Però encara hi ha fets que es poden repetir malgrat tots els canvis com aquesta anècdota que explica que li va passar a l'arribada a Aubert: "Dos gossos surten a rebre'm. No són gossos estúpidament cridaners, sinó intel·ligentment curiosos. Miren i ensumen el caminant, li donen voltes i al capdavall s'allunyen carrer enllà sense lladrar" Subscrit aquesta diferenciació entre gossos estúpidament cridaners i intel·ligentment curiosos.
Els darrers pobles de Catalunya s'alcen per sobre de la vall com dos sentinelles que vigilen a qui entra i surt Bausen a l'esquerra amb la bonica història de la tomba de la Teresa prop del poble a sota del Coret i Canejan a la dreta.

La tomba de la Teresa a Bausen
Canejan
Han estat uns dies ben aprofitats, però amb regust a poc. De ben segur que caldrà tornar a la Vall