dissabte, 17 de juny de 2017

Mallorca: de la foto a la foto



Març de 1964. Tenia 6 anys i per Setmana Santa vaig anar amb els pares a Mallorca. Només recordo la visita a les coves del Drac i d’Artà i poca cosa més. No hi havia tornat mai més.
Maig 2017. I al cap dels anys torno a Mallorca. Ara amb 60 anys i repeteixo foto al mateix lloc.


Quin canvi! Es pot jugar al joc de les diferències.
I Mallorca també déu haver canviat molt, però no m’atreveixo a jugar el joc de les diferències ja que com podeu suposar no en guardo massa records d’aquella visita. Els anys 60 eren els temps en els que al turista que tenia la sort de sumar un nombre rodó se’l rebia d’una manera especial, com els Stop van cantar en una cançó.
Excepte visitar l’obra de Miquel Barceló a la catedral de Palma no tenia cap objectiu concret, simplement voltar per la illa.
Encara que no vulguis tens la idea d’illa de sol i platja. D’alguna manera ho és. Aquesta és segurament la motivació de la major part del turisme que si desplaça al llarg de tot l’any, però en realitat les platges són més aviat petites i sense gaire atractiu si les comparo amb les que podem gaudir a casa nostra. Cap problema ja que no era pas aquest el meu objectiu.





Tota la zona de la Serra Tramuntana és espectacular i ben abrupte fins arribar al mar. De fet, va ser la part de l’illa per la que vam voltar més. Hi ha moltes carreteres que permeten donar-hi un bon tomb. Arreu vam trobar una munió de ciclistes: grups i grups de ciclistes. Cal anar molt atents al conduir, ja que les carreteres són estretes. M’estranya que tanta i tanta gent es pugui permetre uns dies de vacances en una època de l’any que no és típic de vacances.




La zona més planera també m’agrada, tota parcel·lada, amb petits murs genera un paisatge agradable per a ser contemplat. Encara hi ha molts camps de conreu. Alguns estan abandonats, però molts d’ells segueix plenament en actiu. Impressionen les oliveres, moltes d’elles de ben segur mil·lenàries. Criden l’atenció la gran quantitat de molins, la major part d’ells en desús. Pel que he llegit eren bàsicament per extreure aigua del subsòl.




Entre els pobles, Alcúdia em sorprèn tant les seves muralles com el nucli antic del poble. Malgrat la proliferació turística molt evident en algunes zones hi ha molts pobles que mantenen la seva estructura urbanística de carrerons estrets i amb una majoria de cases i edificis seguint el patró tradicional, fins i tot, moltes de les noves construccions, moltes d’elles amb unes típiques persianes verdes.






dilluns, 5 de juny de 2017

Dia 1 de l'any 0



Jubilat. Feia temps que ho esperava i anava comptant els dies que em faltaven per aquesta data. És com tornar a començar, com estar a l’any 0.
He volgut iniciar aquesta nova vida amb tota una declaració de principis. M’he aixecat ben d’hora i cap la Mola falta gent. He volgut veure com naixia el dia 1 d’aquest any 0. Contemplar sense res a fer com sortia el sol pel darrera del Montseny i poder estar al cim de la Mola completament sol, fet gairebé insòlit!
Aquesta és l’alba d’una nova vida per mi que comença avui mateix.






A part del moment del naixement, al llarg de la vida hi ha uns quants anys 0, on tot comença de nou i en el que es fa un gir de 360 graus, en el que l’abans i el després són ben diferents: el casament, la separació, tenir fills, un canvi de feina, un canvi de casa, una malaltia greu, la mort d’algú proper, ....

És molt probable que aquest és el meu darrer any 0. Deixo enrere tota una vida de treball dedicada a l’ensenyament i ara se m’obren pel davant tot d’horitzons nous. Tenir tot el temps disponible per fer el que vulgui sense impediments de cap tipus. Estic disposat a acceptar el repte, i a no avorrir-me gens ni mica.

M'encanta aquest moment en que el nou dia s'aixeca i les boires s'arrosseguen mandroses per les valls sense ganes d'abandonar el lloc on reposen i ser vençudes pel sol que les va escalfant.

Quan arriba el segon ésser humà al cim, abandono el lloc i em deixo portar sense cap objectiu concret. Baixo fins la font del Saüc i segueixo per la carena del mateix nom fins la Cova de les Ànimes. 



No tinc pressa, gaudeixo del moment i del lloc. Contemplo el paisatge amb els mateixos ulls de sempre, o potser avui són diferents. Retorno pel camí de la Senyora amb l’altiva Castellassa de Can Torres al davant. M’aturo i deixo passar el temps. 




I finalment retorno cap el cotxe per un dels camins que em té enamorat des de fa molt de temps i posteriorment pel canal de les Bruixes.

Ha estat una matí ben aprofitat i que dóna inici a aquesta nova vida que espero poder emplenar de petits plaers i projectes.