diumenge, 25 de juny del 2017

Rogaine gairebé perfecte amb final agònic



Dissabte 20 de maig 2017
Rogaine Escanyabocs a La Seu d’Urgell (Copa Catalana 2017)
5-58-04                       126 punts       20 fites
17 de 44 equips classificats, 1r. de Superveterans de 4.
23 km. 14-18 x km. 650 metres de desnivell positiu

Aquesta serà la nostra segonaparticipació en aquesta Rogaine. La temporada passada no hi vam anar per problemes físics. El mapa i la zona ens agrada. La previsió és que farà calor. Sortim des del mateix Parc del Segre. Hi ha una bona suma de punts en la zona plana de les dos ribes del Segre, 18 en la riba Sud i 23 en la riba Nord.
Decidim sortir trotant per la nostra riba, la Sud, i controlar el temps que utilitzem, per poder fer un càlcul del que necessitarem a la tornada per l’altra riba agafant tots els punts sense penalitzar. En la resta de la cursa ens centrarem sobretot en les fites de la zona Est del mapa.
Fem una molt bona sortida. Trotem per la riba del Segre tal com havíem previst. Com es d’esperar ens avancen molts equips que van més ràpids, però nosaltres anem a la nostra: 54, 96 i 58. Fins aquí hem esmerçat 30 minuts. Calculem que per recollir tots els punts de l’altra banda de la riba i arribar sense penalitzar necessitarem ser a la fita 64 amb 45 minuts de marge.
Ara comença la veritable rogaine. Seguim el pla previst. Ens enfilem primer per pista i després camp a través fins la 80 i també gairebé per camí fins la 76. Portem un bon ritme caminant de pressa i anem molt directes a les dues fites següents, 68 i 87. 

Aquí canviem de plans. Havíem previst travessar el verd 2 fins la 95, però ho veiem difícil. Decidim passar per la 69 que en un principi havíem descartar i després anar a la 95. Així ho fem i ens surt bé. Continuem fins la 73 per un corriol que gairebé ens hi porta directe.
Després d’una baixada molt dreta, entrem en una zona per la que vam passar fa dos anys. Recordem que aquí vam tenir dificultats per localitzar una fita. Es tracta d’un corriol força ràpid en baixada. Trotem molt atents tractant d’identificar en cada moment la nostra situació per tal de repetir l’errada. Deixem el corriol i entrem en una petita zona oberta. Ja tenim la 75! 

Hem travessat l’equador de la rogaine. Aquí coincidim amb l’equip d’Aligots que formen la Marta i la Raquel. Farem amb elles les dues fites següent. Seguim el corriol. El deixem en un encreuament i anem a nivell amb l’objectiu de trobar el tàlveg on hi d’haver la 45. En trobem un, però al ser poc pronunciat creiem que ha d’estar més endavant, però resulta que ens hem passat ja tenim a sota unes cases. Tornem enrere. Explorem el petit tàlveg d’abans, primer amunt i després avall i allà tenim la fita. A l’anar a nivell havíem anant massa amunt, i per aquesta raó no havíem localitzat el tàlveg a la primera. Aquesta serà la única errada de les 6 hores.
Passem per la font que hi ha en les cases i seguim endavant. Ara toca pujar fins dalt la carena i anar molt en compte en la baixada per un corriol poc visible. Identifiquem el tallat que cercàvem i a nivell sortim a la clariana on hi ha la 89. Les Aligotes que han vingut fins aquí amb nosaltres segueixen la seva planificació i nosaltres la nostra. Ja entrem en les dues darreres hores de cursa i cal controlar el rellotge en tot moment.
Seguim el pla previst, 79 i 56. En aquesta fita ens trobem als Bandolers. Seguim pendents del rellotge i cauen dues fites més 74 i 47. Les pujades són ara ja molt feixugues i anem més lents del que voldríem. 

Ens dirigim cap a la 64. Quan estem arribant ens diuen que la fita no hi és. Queden 40 minuts! I havíem previst que en necessitaríem 45! Estem molt cansats. Apareix el fantasma d’una possible penalització per arribar fora de temps.
Passem per la font. Ara ens cal molta concentració ja que la més petita errada ens faria perdre un temps preciós. Fitem la 84 i resten 30 minuts. Anem molt justos. Fita 50 i resten 21 minuts i en la darrera fita (43) i resten 12 minuts. Anem tot el ràpid que podem i ens animem l’un a l’altre. Cadascú al seu cap fa els seus càlculs de la possibilitat d’arribar o no dins el temps. Ja som al pont que travessa el riu. Ara ja estem segurs de no penalitzar, però amb tot no ens en fiem i seguim donant el màxim fins al final. Arribem amb gairebé 2 minuts de marge. Ha estat possible! Estem esgotats per aquest final tan agònic, però a l’hora molt satisfets de la rogaine feta i d’estar capaços d’aguantar el ritme en aquest final. Descansem tombats a la gespa i ens avituallem bé abans d’anar a la dutxa i al sopar post-cursa.
En fem una valoració molt positiva tan del plantejament inicial de la cursa així com de saber aprofitar les possibilitats orientadores que oferia el mapa.
En aquest resum de la cursa per hora es pot veure que ha estat una rogaine molt equilibrada tant en número de fites com punts per cada hora. Poques vegades havíem aconseguit un repartiment tan equilibrat.
Primera hora de cursa
4 fites
27 punts
Segona hora de cursa
3 fites
21 punts
Tercera hora de cursa
3 fites
22 punts
Quarta hora de cursa
3 fites
19 punts
Cinquena hora de cursa
3 fites
19 punts
Sisena hora de cursa
4 fites
21 punts

dissabte, 17 de juny del 2017

Mallorca: de la foto a la foto



Març de 1964. Tenia 6 anys i per Setmana Santa vaig anar amb els pares a Mallorca. Només recordo la visita a les coves del Drac i d’Artà i poca cosa més. No hi havia tornat mai més.
Maig 2017. I al cap dels anys torno a Mallorca. Ara amb 60 anys i repeteixo foto al mateix lloc.


Quin canvi! Es pot jugar al joc de les diferències.
I Mallorca també déu haver canviat molt, però no m’atreveixo a jugar el joc de les diferències ja que com podeu suposar no en guardo massa records d’aquella visita. Els anys 60 eren els temps en els que al turista que tenia la sort de sumar un nombre rodó se’l rebia d’una manera especial, com els Stop van cantar en una cançó.
Excepte visitar l’obra de Miquel Barceló a la catedral de Palma no tenia cap objectiu concret, simplement voltar per la illa.
Encara que no vulguis tens la idea d’illa de sol i platja. D’alguna manera ho és. Aquesta és segurament la motivació de la major part del turisme que si desplaça al llarg de tot l’any, però en realitat les platges són més aviat petites i sense gaire atractiu si les comparo amb les que podem gaudir a casa nostra. Cap problema ja que no era pas aquest el meu objectiu.





Tota la zona de la Serra Tramuntana és espectacular i ben abrupte fins arribar al mar. De fet, va ser la part de l’illa per la que vam voltar més. Hi ha moltes carreteres que permeten donar-hi un bon tomb. Arreu vam trobar una munió de ciclistes: grups i grups de ciclistes. Cal anar molt atents al conduir, ja que les carreteres són estretes. M’estranya que tanta i tanta gent es pugui permetre uns dies de vacances en una època de l’any que no és típic de vacances.




La zona més planera també m’agrada, tota parcel·lada, amb petits murs genera un paisatge agradable per a ser contemplat. Encara hi ha molts camps de conreu. Alguns estan abandonats, però molts d’ells segueix plenament en actiu. Impressionen les oliveres, moltes d’elles de ben segur mil·lenàries. Criden l’atenció la gran quantitat de molins, la major part d’ells en desús. Pel que he llegit eren bàsicament per extreure aigua del subsòl.




Entre els pobles, Alcúdia em sorprèn tant les seves muralles com el nucli antic del poble. Malgrat la proliferació turística molt evident en algunes zones hi ha molts pobles que mantenen la seva estructura urbanística de carrerons estrets i amb una majoria de cases i edificis seguint el patró tradicional, fins i tot, moltes de les noves construccions, moltes d’elles amb unes típiques persianes verdes.