Torre Salvans

Fa poc més d'un mes que vaig llegir primer a la revista Els Vallesos i després en un bloc molt interessant i complert sobre el Parc de Sant Llorenç del Munt que el darrer president de la República Manuel Azaña va viure gairebé un any a Matadepera, en concret a la Torre Salvans. Allà mateix es van celebrar alguns consells de ministres. Azaña va abandonar la Torre Salvans el 21 de gener de 1939, 5 dies abans de l'arribada de les tropes nacionals.

Em va faltar temps per localitzar-la al mapa del Parc de Sant Llorenç del Munt i anar a fer una visita. ¡Quina sorpresa no està ni a 1000 metres de distància de la Torre de l'Àngel i de La Barata!, dos dels llocs que són la base de moltes de les meves sortides pel Parc. Tant de temps voltant per la zona i sense saber res de tot això. La veritat és que ens passa sovint que estem a prop de llocs on han passat esdeveniments històrics i per desconeixement ens passen totalment desapercebuts.

En el mapa veig un accés des de la zona de pic-nic del Torrent de l'Escaiola. Allà deixo el cotxe i agafo un corriol que planer i ben fresat en un quart d'hora em deixa davant de la Torre Salvans. Observo que també hi ha un altre accés que deu pujar directament des de la carretera, a prop de la Barata.
No hi viu ningú, però tampoc fa tant de temps del seu abandó. L'estat de conservació és òptim. A part de la Torre Salvans, hi ha un parell d'edificacions més suposo que pel servei i els vigilants. Em passejo per tots els seus voltants. Localitzo una pista de mini-golf tota rovellada. Puc veure la cuina a través dels vidres d'una de les portes. Res més puc observar del seu interior. Intento localitzar el búnquer on estava una bateria antiàrea, però no sóc capaç de trobar-la. Caldrà tornar un altre dia. Poc abans de marxar passo pel davant d'una porta blindada que deu donar accés al refugi antiàeri que suposa que està a sota la casa.
Em pregunto com és que mentre en altres llocs, com els camins de l'exili, la Batalla de l'Ebre, alguns búnquers i trinxeres que fan referència a la guerra civil es poden trobar els cartells del memorial democràtic i en canvi aquí no hi ha cap referència. De fet tampoc n'hi ha a altres llocs del mateix parc com són dos monuments funeraris que fan referència a dos llocs on el grup conegut com "Pedro y sus chiquillos" va cometre alguns dels seus assassinats.

Passeig romà

Es tracta d'una ruta ben fàcil. És més aviat un passeig que segueix les restes del que havia estat una via romana que era un ramal de la Via Augusta.  Alguns diuen que era la Via Annia que enllaçava Figueres amb el Coll d'Ares, per tornar a enllaçar amb la Via Augusta ja dins de la Gàl·lia, encara que altres fonts no ho semblen tenir tan clar.

L'inici de la ruta està a Sant Pau de Segúries, davant d'una columna informativa al final d'un tram asfaltat. Fa sol, però malgrat estar a ple estiu la temperatura és agradable gràcies a un lleuger vent que refresca. El camí no presenta cap dificultat encara que per moments es va enfilant en direcció al Coll de Capsacosta. És fàcil observar les restes del que havia estat la via romana.

Ben aviat arribo al trencall de la font de l'Arç i poc després al Coll. Tal com indica un cartell aquí dalt es canvia de comarca (del Ripollès a la Garrotxa) i de tipus de vegetació. A partir d'aquí i a mesura que la via va descendint puc contemplar les parts més interessants i més ben conservades.
No em trobaré amb ningú en tot aquest agradable passeig. Antigament devia ser una ruta molt transitada. D'altra manera no hauria tingut sentit aquesta costosa inversió tant de temps com d'esforç.
Molta gent ha d'haver passat per aquest camí, amb les seves preocupacions, dèries, objectius. Aquestes pedres hauran sofert el pas de molts cavalls, carros i persones amunt i avall. Fa dos mil·lennis que estan aquí. M'agrada pensar que trepitjo els mateixos llocs que al llarg de molts anys han trepitjat moltes altres persones. Alguna part de la seva ànima encara deu restar per aquests viaranys. Malgrat que ha estat una via fora de servei ara torna a ser un lloc transitat. Actualment fins i tot s'hi organitza una caminada popular. 
Va baixant amb alguns revolts importants en direcció a la Vall de Bianya. Contemplo les muntanyes i els boscos de La Garrotxa: quin munt d'arbres!

Els romans eren uns consumats constructors i uns cartells al llarg de tota la via informen d'algunes curiositats que d'altra manera passarien per alt al vianant:  els murs de contenció, roderes, clavegueram, plataformes de gir pels carros, els pilons guarda-rodes, ...
Arribo fins a Can Sargantana, les runes del que va ser un antic hostal. I aquí posaré punt i final aquesta caminada. Ja porto una mica més d'una hora i decideixo tornar enrere i donar per acabat aquest passeig romà que m'ha permès trepitjar un camí ple d'història i gaudir d'un entorn magnífic rodejat de silenci i solitud.

L'Esquerda, tota una sorpresa

Darrerament per unes raons o unes altres he estat i passat diferents vegades per Roda de Ter. Des de fa un temps que tenia ganes de fer una visita al poblat ibèric de L'Esquerda però ho havia anat ajornat.

Se'm va presentar una bona oportunitat amb la coincidència en un cap de setmana dels dos dies d'Osona i del 11è cap de setmana ibèric que oferien una visita guiada al poblat juntament amb altres activitats.

Acabada la cursa de L'Esquirol i després d'una breu visita a la Fira del Llibre de Muntanya vaig anar cap a Roda de Ter. 

No és pas el primer poblat ibèric que visito. En els darrers anys ja n'he visitat uns quants de la ruta dels ibers: Calafell, Ca n'Oliver, Ullastret, Puig Castellar, .... Però aquest va ser tota una sorpresa, ja que no es tracta simplement de les restes d'un poblat ibèric, sinó que també es poden visitar les restes d'un poblat medieval. La ubicació del poblat com sempre és un lloc privilegiat, en un turó elevat per sobre d'un meandre del Ter i amb unes vistes esplèndides de tota la Plana de Vic. 

Aquest poblat va ser habitat pels ibers. Va restar abandonat un bon temps ja que no s'han localitzat restes romanes. I de nou es torna a ocupar en l'època visigòtica, una època de la que en general es disposen de poques restes i en època medieval es converteix en un poblat important dins de la comarca d'Osona amb el títol de ciutat. Finalment cap a la fi del segle XIII es va despoblant i coincidint amb alguns incendis s'abandona definitivament. El més possible és que la població es desplaci a la zona que avui en dia ocupa l'actual Roda de Ter. Una visita interessant on aprendre una mica més de la nostra història.

 

Les tines de la Vall del Flequer

Des que vaig veure aquesta ruta en un llibre de Patrimoni arquitectònic de la Xarxa de Parcs Naturals de  la Diputació de Barcelona que tenia ganes d'anar a fer aquesta passejada per poder contemplar aquestes curioses construccions del segle XIX.

Fa temps que sóc molt conscient que el paisatge ha canviat molt amb la desaparició de conreus tradicionals i en aquests cas amb la desaparició de les vinyes degut a la fil·loxera.

Barraca de vinya amagada entre la vegetació

Aquest passeig ha estat tota una descoberta. El punt de sortida està en un petit aparcament a la dreta en la carretera que va del Pont de Vilomara a Rocafort, en el desviament cap a Oristrell.

Al mateix aparcament hi ha un plafó indicatiu de la ruta SL-C-52. És una passejada sense cap dificultat.  Només cal seguir les indicacions que anem trobant pel camí i contemplar aquestes construccions que en altres temps eren utilitzades pels pagesos d'aquestes contrades.

Iniciem el camí

Les primeres que trobem són les Tines del Bleda, un simple aperitiu de dues tines.
Molt a prop i després de creuar la riera hi ha les Tines del Tosques. Aquí hi ha en veiem 4.

Tines del Tosques

El camí es va fent estret i es converteix en un corriol de bon caminar primer en pujada i més endavant en baixada pel mig d'un bosc on fa anys tot havien estat vinyes. Podem contemplar a l'altra banda de la riera unes quantes barraques de vinya i les antigues lleixes encara dempeus del que havien estat conreus de vinyes en el moment en que la importació d'aiguardent a Amèrica era un important negoci per tota la contrada del Pla del Bages. Després d'un petit descens ens apropem de nou a la riera i podem contemplar l'impressionant conjunt de les Tines de l'Escudelleta on podem compatibilitzar fins a 12 tines.

Travessem de nou la riera i enfilem camí amunt. Un cop arribats aquí ja es pot tornar però si seguim el camí en direcció a Rocafort, arribem en poc temps a les Tines del Ricardo just al costat de la riera de la Vall del Flequer, un conjunt que encara està en ple procés de restauració.

Tines del Ricardo

Veiem un indicador de El Flequer i seguim el camí ara en pujada. Al costat del camí anem trobant tines, aquest cop solitàries, fins a tres, i més endavant hi ha El Flequer, el mas que dóna nom a la Vall i que també té tres tines més al seu costat. Està abandonat com molt dels masos del nostre territori en un procés de deteriorament important si no es fa quelcom per a conservar-lo.

El Flequer

Les indicacions del SL-52 segueixen però ja en tenim prou per avui i tornem cap a l'aparcament on hem deixat el cotxe, després de passar un agradable matí contemplant aquesta vall farcida d'aquestes curioses construccions que ens fa pensar on que devia ser la vida en aquestes terres en altres temps.

Panoràmica de la Vall del Flequer

Fa 5000 anys

La ruta megalítica que hi ha a prop de Roses comença en l'estreta carretera que porta fins a Cala Montjoi. La primera notícia d'aquests dólmens me la va donar el bon amic Luigi a l'escriure un comentari en un post  de fa més d'un parell d'anys sobre el dolmen de la Pedra Gentil a prop de Vallgorguina.

La ruta està tota senyalitzada. A pocs minuts d'on hem deixat el cotxe trobem el primer dolmen, el més gran i espectacular, el de la Creu de la Cobertella.

Seguim caminant i deixem a la nostra dreta la casa cremada. El paisatge i la vegetació m'agrada. És un passeig agradable. És una zona habitada des de fa milers anys. També trobem dos menhirs. 

   

Els camins ressegueixen parets de pedra, ara sense ús però que juntament amb petites construccions també de pedra seca ens mostren que al llarg dels anys han estat llocs habitats i explotats per l'home. Des de fa un temps s'han abandonat aquests conreus, però mirant aquests parets de pedra hom pensa que aquí hi ha un munt d'hores d'esforçada feina dels nostres avantpassats. No havia de resultar fàcil aixecar aquests murs de separació i aquests petits refugis per eines del camp o per ramats, o potser també per viure. N'hi ha moltes i molt properes entre si.

   

Seguim caminant i arribem a la part alta d'una de les urbanitzacions de Roses que van envaint les muntanyes properes a la població tot enfilant-se muntanya amunt i fent malbé el territori amb aquest afany irrefrenable de ser propietari d'una segona residència.

És aquí on finalitza el nostre recorregut amb dos dólmens més: el dolmen del Cap de l'Home i el del Llit de la Generala.

   

De tornada podem veure alguna altra barraca de camp i contemplar el paisatge que ens envolta de nou des de les muntanyes del litoral fins el blau del mar.

Veiem altres camins, però no sabem cap on ens portaran i decidim tornar pel mateix camí. Després descobrirem que és una ruta circular en la que es poden veure més restes prehistòriques. Quedaran per una altra ocasió.

Camins de l'exili 2

Tres llocs significatius dels darrers moments de la Guerra Civil i dels camins de l'exili.

1.- Coll de Belitres: Molt de fred i un fort vent m'impedeix gairebé caminar. Costa pujar el petit desnivell fins els plafons informatius. És desagradable estar allà contemplant les fotos en blanc i negre de la gent esperant traspassar la frontera i llegir les explicacions. Es van forma cues i molt d'ells van tenir que esperar alguns dies en aquell indret abans de traspassar la frontera. Quin mal tràngol!

A l'altra banda puc veure el monòlit que va fer erigir el dictador per commemorar la seva victòria. Quants anys ens la va refregar de manera constant per la cara!

Aquest va ser un dels passos fronterers més utilitzat.

2.- Lluís Companys i altres destacats polítics van utilitzar el Coll de la Manrella on des de fa temps hi ha un monument commemoratiu.

El paisatge d'hivern del mes de febrer és ben bonic amb una mica de neu al cim de les muntanyes. No devia pas ser en aquells dies tan dissortats.

Encara recordo que de jove en el bar on anava habitualment hi trobava habitualment un camioner de l'edat dels meus pares, i veí de casa que més d'un cop em va explicar que el seu pare havia estat el xòfer de Lluís Companys que l'havia portat a França. Explicava moltes històries i mai vaig saber que hi havia de cert.

3.- La Mina Canta o de Negrín. Edifici singular i que passa a la història no per haver estat la darrera mina de talc a tancar en aquest país, sinó per haver guardat el tresor de la República i també quadres del Museu del
Prado. És un lloc tancat, abandonat i ple de misteri. Passejar pels seus voltants et suggereix les històries que en aquells dies ja amb la guerra acabada es devien succeir per aquests indrets. Possiblement estaria bé recuperar l'edifici i convertir-lo en una mena de museu.

Camps de refugiats

Derrotats, després d'una guerra llarga arriben a un lloc estrany i desconegut on no saben el que es trobaran.

A la Catalunya Nord actual gairebé la mateixa sensació cap informació d'aquesta història, excepte l'indicador de la maternitat d'Elna.

Ni a Sant Ciprian, ni a Argelers, trobo cap indicació sobre els camps de refugiats. Són pobles de costa dedicats al turisme, com els nostres pobles costaners. Tots són iguals a l'hivern. Comerços i restaurants tancats i ningú pel carrer, uns pobles deserts que a l'estiu deuen estar plens d'estiuejants amb ganes de sol i platja. Les platges són immenses. Quin fred devien passar en aquestes platges sense cap tipus de condició! Pensant-ho bé, tampoc m'estranya que no vulguin recordar. No és quelcom del que puguin estar massa orgullosos. El tracte que van rebre no va ser massa correcte. Al seu favor cal dir que en aquell temps i sense massa precedents històrics de quelcom de semblant, atendre l'elevat nombre de persones que es van veure obligats a prendre l'opció de fugir cap a França no devia ser gens fàcil.

Dins la immensitat de la platja em venen al cap les imatges i les lectures. El mateix lloc, però ben diferent, només sorra, humitat, fred i els records d'un país acabat d'abandonar després d'una amarga derrota: tancat de filferro, barracons, gana, vigilants senegalesos cruels, desesperança, ... El mar a prop, la silueta del Canigó, tot un símbol, ben lluny i un futur incert. Què dur que havia de ser tot plegat! I això només era el començament d'un exili que en la major part dels casos havia de durar anys. I molts d'ells ni tan sols tindrien l'oportunitat de tornar. Moririen lluny, molt lluny.

Camins de l'exili 1

Fa exactament 71 anys que tota la zona de l'Alt Empordà estava curulla de gent camí de l'exili. La guerra estava a les acaballes. Portaven tot el que podien a sobre. Mal vestits i amb el mal regust de boca del fracàs i la derrota s'encaminaven cap a un futur incert. Hi havia gent de totes les edats i condicions socials, però tothom amb un objectiu: creuar la frontera per fugir del feixisme que els empenyia i perseguia pel darrera. Era al febrer i devia fer un fred ben viu com aquest cap de setmana.

Volia conèixer i passejar per aquests llocs que s'estan recuperat arrel de la campanya de la memòria històrica. Convé recordar i no oblidar el que va passar. És bo conèixer el nostre passat.

Fa uns anys vaig fer el mateix amb els espais de la batalla de l'Ebre. M'agrada visitar els llocs que en el passat han estat testimoni de la història i allà pensar com devien ser aquells fets i que devien sentir els seus protagonistes. En el cas de la nostra història més recent encara amb més raó, ja que aquesta és la història dels meus pares i avis i cada cop queda menys gent viva que la pugui recordar i explicar.

Primer lloc de visita obligada el Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera. Un edifici singular i ben condicionat que fa un bon repàs de tot el procés amb molt de material gràfic que dóna una idea bastant exacte del que va suposar aquest èxode. Coincideixo allà amb un grup nombrós de joves adolescents francesos que també fan la visita amb un silenci i educació exquisit. Em sorprèn que facin una visita organitzada en dissabte, siguin capaços de llegir els textos de l'exposició en català i que els papers en els que estan treballant estiguin en castellà. Qui havia organitzat aquesta visita i per a què ?

En el Museu esperava trobar una guia o un mapa amb informació acurada de quins llocs de la zona es poden visitar en relació a l'exili, però no és exactament així i per tant a partir de la informació que disposo i del que ens explica la senyora que ven les entrades m'organitzo el meu propi recorregut donant tombs d'un lloc a l'altre.

Espais que recorden el nostre passat

Al voltant de l'interessant exposició dels dos museus de Sabadell (d'Art i d'Història) una esperança desfeta s'han organitzat tot un seguit de conferències i també dos itineraris.

Aquest diumenge ha estat el primer.
Hem visitat tres espais de Sabadell amb relació directa amb la guerra civil. Com a tot arreu a Sabadell, malgrat no patir la violència directa de la guerra, aquesta hi va exercir una gran influència, sobre tot, el temor per primer cop a la història de poder rebre un atac aeri indiscriminat contra la població civil, tal com va succeir en altres pobles i ciutats del nostre territori. De fet des de Sabadell es podien escoltar els atacs aeris que patia Barcelona, així com veure el resplendor de les bombes.

La primera parada va ser el refugi antiaeri de l'aeròdrom de Sabadell. Ja hi havia estat quan van obrir aquest espai a la ciutadania per primera vegada, però aquest cop la visita va ser més pausada. És un refugi-polvorí fet pels militars i amb una funció militar, per tant diferent del que són els refugis civils. Malgrat que Sabadell no va ser víctima d'atacs aeris a la ciutat es van construir forces refugis ja que aquí es fabricaven els avions republicans coneguts com els xatos. D'alguns d'aquests refugis se'n tenen referències, d'altres se sap on estaven i alguns encara es conserven, però aquest és l'únic que es pot visitar.

La segona parada són les naus de la fàbrica on es feien els “xatos”, la coneguda com “la aeronaval”. No era aquesta la seva funció inicial, però van ser aprofitades al llarg de la guerra, i fins i tot, un cop acabada també van ser utilitzades pel règim franquista amb objectius militars. Ho havia llegit i escoltat moltes vegades, però no sabia on estava ubicada i ni molt menys que encara existien i sense massa diferència a com havien estat en aquella època.

Molt a prop de la fàbrica s'ha descobert i explorat un altre refugi antiaeri, però aquest no es pot visitar degut a que es troba inundat. És curiós com molts dels llocs quotidians pels que passem sovint amaguen fets i edificis històrics del tot desconeguts per nosaltres.

I la tercera parada i darrera és al nou Parc de Can Gambús, un nou espai verd de la ciutat que he visitat sovint i on a vegades entreno, i en el que han deixat una petita construcció en runes. Cada cop que la veia em feia la pregunta de què devia ser allò i per quina raó l'havien deixada allà al mig sense cap retol informatiu, mentre altres restes, sobre tot les ibèriques, les havien sepultat, després d'organitzar un parell de visites per mostrar-les.

Doncs el misteri ha quedat resolt es tracta d'una garita de vigilància, on se suposa que hi havia una mena de destacament de 2 o 3 homes, que connectats per ràdio donaven informació dels moviments que observaven i que posteriorment la seva antena havia estat utilitzada per l'antiga Radio Sabadell. De fet, pels vells veïns del barri aquesta vella construcció era coneguda com “la emisora vieja”.

Ha resultat un matí molt interessant i instructiu per tal de conèixer una mica més de la nostra història més immediata i també de l'entorn urbà que ens rodeja.

El dolmen de Pedra Gentil

Sempre havia sentit curiositat. N’havia sentit a parlar moltes vegades, ja de jove. Havia  passat a prop, però mai havia arribat a veure’l. De fet sempre els dòlmens han despertat la meva curiositat, i en realitat n’he vist molt pocs. Algunes vegades els meus intents s’han vist frustrats per diversos motius.

Però aquesta vegada ha estat possible. A la carretera que va de Sant Celoni a Arenys  trobem una pista forestal a mà dreta amb l’indicador de Parc Natural del Montnegre i Corredor que es pot seguir en cotxe fins al peu del dolmen. Després només cal enfilar-se cinc minuts fins a dalt del turó presidit per aquest dolmen força impressionant.

És un lloc peculiar amb el Montseny al fons. Em produeix unes sensacions especials. S’ha de reconèixer que el lloc escollit on plantar aquest monument segurament no ho va ser a l’atzar. Malgrat haver llegit algunes explicacions sobre aquestes construccions quan les veig sempre se’m plantegen interrogants. ¿Per quines raons uns homes amb necessitats molt bàsiques per sobreviure realitzaven aquest esforç que suposava moure i alçar aquestes pedres tan pesants ?

Els búnquers de Martinet

Ja tenia la reserva per passar uns primers dies de vacances i descans a la Cerdanya quan vaig llegir la notícia que a Martinet inauguraven un recorregut per una línea de búnquers.

Són uns quants búnquers rehabilitats per visitar que es varen construir entre el 1944 i 1949. Formaven part de la línea P, una línea de defensa que Franco va ordenar construir al llarg de tot els Pirineus, per defensar-se del possible atac dels aliats. Se n’havien de construir 10.000 dividits per zones. Els que hem visitat formen part de la zona 52 i havia de defensar la possible entrada d’un exèrcit per La Cerdanya. Van ser construïts en terrenys privats sense demanar cap tipus de permís i en una època en que a Espanya es passava fam i misèria, bàsicament per asturians i fins a principis dels anys 60 encara els cuidaven i conservaven. Després es van abandonar.

Però quan al 1992 algunes persones es van interessar per ells, l’exèrcit primer va dir que no existien i després que eren secret militar. Van passar molts anys per tal de poder aconseguir el permís per poder-los rehabilitar i ensenyar-los.

La visita comença amb un audiovisual molt didàctic per posar-nos en situació i després es fa un recorregut guiat per alguns dels búnquers. Varem tenir la sort de ser acompanyats a més de la guia per la persona que havia dirigit tota la rehabilitació tan dels búnquers com del disseny dels camins. Això ens va permetre conèixer molts més detalls de tot el procès.

 

Un cop vistos la diferent tipologia de búnquers i visitats tant per dins com per fora es pot acabar de completar el recorregut arribant fins a la roca de la mel, el búnquer més impressionant de tots, completament excavat a la roca.

 

La visita val molt la pena. Permet apropar-se a una part de la nostra història recent que desconeixia del tot fins que vaig llegir la notícia i que no podem oblidar.

Scala Dei

Ha arribat el dia de la tornada. Aprofitem el viatge de retorn per fer una visita a la cartoixa de Scala Dei. 

Hi vaig estar fa molts anys tot aprofitant un diumenge que varem anar al poble d’Ascó a una manifestació anti-nuclear, quan la central nuclear encara estava d’obres. La història d’Ascó ja la coneixeu tots.

Aleshores Scala Dei estava del tot abandonat i dins de les runes estava ple d’horts que segurament aprofitaven els antics horts dels cartoixans. L’entrada amb els dos arcs i la portalada que encara es manté en peu amb les parets de la serra del Montsant al fons em continua impressionat. És un lloc immillorable per gaudir d’un espai de reflexió i per trobar-se més a prop de Déu si es creu en Ell. Les ordres religioses n’han sabut sempre de triar els llocs idonis. Res més apropiat que el nom de Scala Dei.

L’estat de conservació del que resta en peu és molt millor que fa anys, i juntament amb l’audiovisual, les explicacions del fulletó i una maqueta ens permet fer-nos una idea aproximada de com devia ser el lloc en el seu moment i el tipus de vida que portaven els decidien fer-se cartoixans.

Amb aquesta visita donem per acabats aquests dies de vacances pel Matarranya i la Terra Alta, dues comarques amb un paisatge sec i dur, però atractiu i ple de contrastos; amb pocs kilòmetres de diferència, el paisatge que t’envolta canvia totalment.

Miravet

Visitem Miravet.

Feia molt de temps que volia atansar-me a aquest poble i veure el seu castell. Les fotos que havia vist el feien atractiu i no m’ha defraudat: un senyor castell, una fortalesa imponent i amb unes bones vistes sobre l’Ebre i rodalies. I a més a més havia estat un castell dels Templers; això sempre fa pujar nota.

I el poble, un lloc tranquil i singular, amb les cases construïdes entre les roques de la muntanya i la riba del riu. Un bar amb taules i cadires a la plaça davant de l’Ebre convida a seure i fer el vermut tot llegint una estona i prenent el sol. No aconseguim abandonar del tot el tema de guerra. Aquí a Miravet també van bombardejar els avions de la Legión Cóndor i encara hi ha alguna casa derruïda. També d’aquí és una de les imatges més famoses de la Batalla: els soldats republicans creuant l’Ebre en la retirada amb el castell al fons.

Ens arribem a Pinell de Brai, per visitar el celler que la propaganda turística anomena com “La Catedral del Vi”. És un celler, com molts d’altres, d’arquitectura modernista en aquest cas obra de Cèsar Martinell. 

En l’actualitat només s’utilitza una part de la nau i bàsicament per l’elaboració d’oli. Malgrat el nom, de vi se’n fa molt poc. Aquí tampoc ens abandona el tema de la guerra, en un lateral del celler hi ha clares empremtes de la metralla de la guerra i en el tomb que fem pel poble també trobem cases destruïdes pels bombardeigs.

De fet en aquesta zona es molt difícil deixar el tema de la Guerra de banda. Al matí de camí a Miravet ens hem aturat un moment al Coll del Moro, el lloc de la famosa foto del dictador amb els prismàtics dirigint la Batalla de l’Ebre.

Per acabar el dia ens endinsem als Ports per una carretera que ens mena a l’àrea recreativa de la Franqueta. Aquest trajecte ens permet observar de més prop les Roques del Benet i el Cap de Gos. 

Donem un petit tomb fins el Mas del Quinquet i tornem cap a Vall-de-roures a sopar i després cap a l’Hostal a dormir.

Belchite

Comencem la jornada al bell mig de la Serra de Pàndols, a la cota 705, un lloc on es van lliurar durs combats i on trobem el monument erigit en memòria de la lleva de 1941, coneguda popularment com la lleva del biberó. Fa un dia de fort vent que ens fa pensar com devien ser aquells dies de guerra quan feia mal temps. Des d’aquest punt elevat podem veure una bona part dels llocs on es combatre al llarg d’aquells 115 dies.

El vídeo i el plànol de la zona que veiem en la nostra visita al Centre d’Estudis Batalla de l’Ebre (C.E.B.E.) de Gandesa ens ajuda a comprendre millor alguns aspectes d’aquella batalla. En les diferents sales podem contemplar material, fotos i informació diversa dels dos bàndols. Tampoc no entenem com aquest Centre no està integrat dins la Ruta de la Pau que es promou des del Centre d’Interpretació 115 dies de Corbera d’Ebre. Sembla que d’alguna manera no hi ha voluntat de posar-se d’acord i tots volen posar-se medalles.

Encara que està lluny, tenim decidit arribar-nos fins a Belchite, un altre dels pobles que s’ha conservat tal com va quedar després de la guerra incivil. Abans de posar-nos en ruta visitem una altra zona de trinxeres.

Belchite és diferent a Corbera. D’entrada el poble nou va ser construït per presoners de guerra. Totes les cases són iguals. D’alguna manera que no sabria explicar, recorden una caserna militar i per acabar-ho d’adobar als carrers encara resten noms com “Calle del 18 de Julio” i “Calle Calvo Sotelo”. Em sembla insultant que després de més de 30 anys de la mort del dictador i al costat d’un poble destruït per la guerra que ell va provocar, encara subsisteixen aquests noms al carrers.

Les cases i carrers derruïts de Belchite donen una sensació d’abandonament que no ens va donar Corbera. Dos esglésies molt grans, la torre del rellotge i convent ens fan pensar que aquest era un poble més gran, més ric i amb un cert interès arquitectònic que segurament no tenia Corbera. Però hi ha una diferència considerable a Corbera són els propis habitants del poble els que decideixen reconstruir les cases en un altre lloc, aquí no els van deixar reconstruir-lo i el van mantenir com a record i forma d’escarment.

Belchite ens deixa un mal gust de boca i el viatge de retorn a Beseit encara és llarg. Amb aquesta visita volem donar per tancat el capítol Guerra Civil per aquestes vacances.

Corbera d'Ebre

Primer de tot anem al Centre d’interpretació 115 dies on recollim informació dels diferents espais de la Batalla de l’Ebre que podem visitar i com podem accedir-hi. La ruta s’anomena la Ruta de la Pau.

El poble vell de Corbera d’Ebre ens aclapara amb la seva destrucció i ruïna. Les cases esfondrades on hi havia hagut vida abans de la batalla i des de fa tan de temps amb només quatre parets en peus. Molt impressionat l’edifici de l’església. La façana es veu força sencera, però a l’interior només hi resten las parets i els arcs. No hi ha sostre. Gairebé tot l’espai està ocupat per les tres lletres que formen la paraula P A U i tot de cartells amb negre dels llocs actualment en conflicte. Impressiona molt.

En el passeig pels carrers buits i trobem l’abecedari de la llibertat. És el resultat d'un treball col·lectiu d’una colla d’artistes plàstics. Cadascú d’ells va fer una obra sobre una lletra de l’abecedari. Posteriorment altres artistes van fer un escrit sobre cada una d’aquestes lletres. Algun dels textos ens agraden i ens colpeixen molt.

A l’entrada del Poble Vell viu un artista en la única casa que va quedar dempeus després de la guerra i en la que vivia el seu pare. Podríem considerar a aquest artista com l’ànima d’aquest poble que manté viu el que va ser l’horror d’aquella guerra incivil. Un bon exemple és la lletra T d’aquest abecedari. Com que el nom de l’obra era l’abecedari de la llibertat havia de ser la T de Tendresa, però després de visitar el poble vell es va convertir en la T de Terror.

Ens explica que inicialment el Centre d’interpretació 115 dies, tenia que estar ubicat en el poble vell, però que finalment s’han gastat els milions per fer un edifici nou allunyat d’aquí, el veritable epicentre d’aquesta ruta. Poder mantenir aquest poble en runes en peu no és senzill i costa molt aconseguir alguna subvenció. Molt s’acaba fent gràcies a les donacions d’artistes amics seus que han participat desinteressadament en el projecte de l’abecedari i d’altres, i també de la gent que el visita.

És realment lamentable que en el que hauria de ser un intent de recuperar la memòria històrica no sigui possible aconseguir una unitat d’acció. Sembla que encara després de tants anys hi ha interessos en mantenir amagada una part d’aquesta història tan lamentable.

El nostre recorregut continua en el Memorial de Sant Bartomeu de les Camposines un punt clau de comunicacions i lloc on va haver-hi durs combats. S’ha construït un monument per retre homenatge a tos els homes que van lluitar i morir en la batalla. Podem veure fotos i biografies de participants dels dos bàndols. Ens sobta molt la biografia d’un soldat que va participar en els dos bàndols de la guerra.

També visitem alguns refugis, trinxeres i pous de tirador que es varen fer servir al llarg d’aquesta Batalla. Per ser el primer dia ja en tenim prou. Demà continuarem.

Excavacions Arqueològiques

En aquest matí gris he anat a la Jornada de Portes Obertes al Jaciment Arqueològic de Can Gambús 3. No és la primera vegada que assisteixo a una jornada d’aquestes característiques, on algun dels components de l’equip d’arqueòlegs que està excavant el jaciment explica l’estat actual de les troballes i la forma en la que fan la seva feina. Per més interès aquest jaciment es ben a prop de casa. És curiós i saber alguna cosa dels que varen viure en el mateix lloc que nosaltres en el passat.

Des d’un temps a aquesta banda, quan es fan obres en algun punt d’interès es deixa un temps per tal que els arqueòlegs puguin fer el seu treball d’investigació. I en aquests darrers anys s’han fet troballes interessants per conèixer millor com vivien els nostres avantpassats.

En la visita d’avui hem pogut contemplar restes d’èpoques històriques ben diferents: des del neolític (ara fa 6000 anys) fins a l’alt imperi romà (segle II dC), passant pel bronze inicial i final, el primer ferro i l’ibèric final.

El fet de que les excavacions encara no estiguin del tot acabades (tenen permís fins a finals de març) fa que encara algunes de les estructures que han trobat no sàpiguen exactament que podien haver estat.

El que més hem vist han estat sitges de tot tipus i de totes les èpoques. Però el més espectacular era una galeria subterrània de transport d’aigües netes d’època romana. N’han excavat unes 40 metres, però és molt més llarga. Sempre sorprèn veure el que eren capaços de fer els homes d’altres temps que nosaltres amb la nostra moderna tecnologia crèiem que eren uns ignorants, però que en realitat tenien ja una capacitat tecnològica prou important.