dilluns, 31 de desembre del 2007

La darrera correguda de l’any

S’acaba l’any i quina millor manera d’acomiadar-lo que fer-ho corrent amb els amics i companys de curses. De nou ha estat a Sabadell. És aquesta una Sant Silvestre ben especial i diferent:  per la llera del Riu Ripoll igual que la cursa del 26 de desembre que surt de les Pistes. Però avui la sortida és a la font de Can Jonqueres i en direcció Sud, per després tornar pel mateix lloc.
És una cursa isocrònica. És la única que conec d’aquest tipus. No té una distància determinada, sinó que el que s’ha de fer és córrer al llarg de 50 minuts. Els kms. estan marcats per tal que cadascú es controli el seu ritme i poder arribar en el temps assenyalat al mateix lloc de sortida. El guanyador és el que aconsegueix fer més distància en aquest temps, però això avui és el menys important.
Abans de la sortida no he parat de saludar a gent. Han augmentat molt els participants des de la segona edició, la primera en la que vaig participar a la d’avui la quarta.
L’objectiu era acompanyar al Pau en el seu intent de fer marca en 10000 metres. Per tan hem sortit molt ràpids. Calia aprofitar que anàvem de baixada per agafar un bon ritme: 4-30 el km. Feia temps que no corria a aquests ritmes. Darrerament, tret d’aquesta darrera setmana entreno poc i quan ho faig és a ritmes lents. Hem passat el km. 5 a 22-30 i hem arribat fins el pont de davant de les Pistes abans de girar amunt.
M’ha agradat molt poder fer aquest 5 km a ritme fort, però ja en tenia prou. De pujada m’he despenjat del grup, i m’he estimat més anar a un ritme més fluix i he regulat en solitari per arribar en el temps estipulat dels 50 minuts.
Només arribar he anat a felicitar al Pau que havia assolit el seu objectiu amb escreix i tots estàvem contents. En aquest esport som així. Tots ens posem contents pels èxits dels companys. Després d’abrigar-nos una mica hem fet petar la xerrada entre cava i coca, fins que a tots ens ha agafat fred i cadascú cap a casa seva a passar les darreres hores del 2007.
Ara ja només queda fer balanç d’aquest any atlètic i marcar-se nous objectius pel 2008.

dilluns, 17 de desembre del 2007

Acabar la temporada d’orientació a Collserola

Ha estat aquesta un any dedicat a les curses d’orientació. Al final hauran estat 16 curses. Aquesta dissabte ha estat la última, una cursa ben especial. Estava emmarcada dins dels actes de la marató de TV3, les 12 hores d’orientació. Era una cursa per equips però que també es podia córrer individualment. Al final no va ser possible fer un equip i la vaig fer individualment.
No hi havia hores de sortida. Es podia córrer des de les 9 del matí fins a les 9 del vespre. Només era qüestió d’inscriure’s i arribar-se a la sortida i a córrer. I així va ser. Feia molt de fred dissabte i als volts del migdia començava el meu C1, gairebé 6000 metres i 20 fites. Vaig sortir sense escalfar i em va costar una mica centrar-me en la cursa. No estava concentrat i això es traduïa en algunes de les primeres fites en passar de llarg i tenir que tornar enrere. La pitjor va ser la 6, en que no vaig identificar correctament una zona de verd intens i vinga donar voltes per un lloc que no era, fins que tornant enrere em vaig orientar bé per trobar la fita. Portava més de 70 minuts per només sis fites. No anava gens bé, em veia fent més de tres hores.
A partir d’aquí em vaig centrar més en el mapa i el terreny i es varen acabar les errades. Sense córrer massa ràpid entre fita i fita, però amb el pas segur les vaig anar trobant sense dificultat. A l’arribar a la 12 allà estava l’Enrique, un company de club, ben acompanyat per cert. Cometem una mica la jugada. Ell feia més estona que s’estava barallant amb les fites. Vaig continuar endavant fins la 20. Vaig acabar amb poc més de dues hores.
Està clar que és important sortir concentrat en el que s’està fent des del primer moment. En les curses d’orientació a diferència dels altres tipus de curses cal tenir el cap posat en el que es fa i no deixar-lo divagar per altres pensaments.

divendres, 7 de desembre del 2007

Pujada al castell de Castelldefels

Feia temps que volia visitar el castell de Castelldefels. Em cridava l’atenció el nom del poble i suposava que hi hauria un castell per visitar. Fa un parell de setmanes em vaig assabentar que hi havia la cursa de la pujada al castell de Castelldefels i que a més era gratuïta. No m’ho vaig pensar dues vegades i cap allà falta gent: podria córrer una estona i veure el castell.
El viatge en tren ha servit per fer una visita d’obres per la famosa zona turística dels esvorancs. Malgrat ser dia festiu estaven treballant, i malgrat els dies que portem sense una gota de pluja està tot enfangat i ple d’aigua. 
A Castelldefels estan en plena festa major d’hivern. És una cursa popular de gairebé 5 kms. pels carrers del poble per acabar pujant al castell i finalitzar sota la porta d’entrada a la seva muralla externa.
La sortida és una mica caòtica i en un carrer força estret pel nombre de participants. Em costa gairebé un km. poder córrer amb comoditat. Vaig a ritme de 4-30. En el segon km. hi ha una bona pujada i el passo en 9. Porto un bon ritme, però no tinc més velocitat a les meves cames, km. 3 en 13-17 i 4 en 17-40. El darrer km. és el de la pujada al castell amb algun tros planer que serveix per descansar i agafar alè. Arribo amb un temps final de 23-03 i posició 200 de 561 i 17 de 58 en la meva categoria.
 
Una cursa massa curta pel meu gust, però un magnífic dia (sol i gens de fred) que em permet gaudir d’un agradable passeig post-cursa pels voltants del castell, ja que aquest no es pot visitar fins a la tarda, dia de portes obertes i de presentació de les obres de restauració del mateix recentment acabades. Llàstima, la visita del seu interior quedarà per una altra vegada.
 

diumenge, 25 de novembre del 2007

De nou al Farell, i ja van 15!

Aquest matí he enfilat de nou cap a Caldes de Montbui per fer la cursa del Farell una altra vegada. És una cursa que m’agrada. Per sort avui no feia el fred de diumenge passat. La temperatura era ideal per córrer. Com que darrerament entreno poc he decidit sortir conservador i córrer els primers kms. d’asfalt acompanyant al Pau, que està preparant la marató de Barcelona amb l’Abel Antón de manager. No tinc cap objectiu de temps previ, simplement sortir a gaudir del córrer un matí de diumenge pels boscos de la muntanya del Farell.  
Foto de David

Tal com tenia previst a l’arribar a la pista de terra que es comença a enfilar amunt he accelerat i he començat a avançar corredors. Tenia bones sensacions. Un cop a dalt comença la part dels tobogans. Porto tres minuts més que l’any passat. M’agrada aquesta part amb petites pujades i baixades, algunes força pronunciades. Tornem a passar per una zona d’asfalt i un cop ens endinsem de nou pels camins de terra passada ja la meitat de la cursa decideixo tornar a accelerar una mica, ja no queda massa de pujada i em trobo fort. Poc abans d’acabar la pujada passo a l’Ovidio, company d’entrenaments del CN Sabadell. Amb els anys que fa que faig la cursa em conec molt bé tot el recorregut i això sempre suposa una avantatge.
S’han acabat les pujades. Ara ja tot és baixada. Continuo deixant atletes enrere. Com m’agrada aquesta baixada! Acabo la cursa amb 1-03-27, gairebé 3 minuts més que l’edició de l’any passat. Aquest temps que he fet de més ha estat pel lent començament de la cursa, ja que he mantingut el retard que portava al finalitzar la primera pujada. He arribat al Parc de Can Rius molt sencer amb ganes de seguir corrent.
Per seguir la tradició tampoc m’ha tocat res al sorteig. Amb tots els anys que porto anant al Farell crec que mai m’ha tocat res. Gairebé sembla impossible!
Una bona dutxa i uns quants estiraments a sobre de la gespa artificial del camp de futbol, tota una novetat, abans de tornar cap a casa, tot pensant que ja comença a ser hora d’entrenar una mica seriosament.

dimecres, 21 de novembre del 2007

Organització d’una cursa

Tot va començar a mitjans del mes de juliol. A la secció d’orientació de la UES som poquets i ens agradaria difondre el nostre esport a la resta d’associats i també a la resta de sabadellencs i sabadelllenques. Aleshores varem decidir organitzar una cursa de promoció en el conegut bosc de Can Deu. El dia 18 de novembre seria la data.
La preparació és llarga. Planificar els circuïts i provar-los, tenir-ho tot a punt per la data marcada. Disposar de prou gent per totes les tasques a desenvolupar. Ningú ho manifesta en veu alta, però en algun moment tots creiem que haurem d’anul·lar la prova per manca d’inscrits. Però finalment arriba el dia.
A les 7 del matí i encara fosc ja estem al bosc descarregant tot el material necessari. Prèviament el divendres a la nit es va anar a recollir tot a la seu de la UES. Quin fred què fa!
Poc abans de les 9 comencen a arribar alguns del inscrits i també alguns que es volen inscriure. S’apropen les 10 del matí, hora de la primera sortida i encara no han arribat els que estan col·locant les fites. Per fi estan aquí. Per molts dels participants és la seva primersa cursa d’orientació. No parem d’explicar com funciona aquest esport i quins són els seus elements essencials (el mapa, la brúixola, ...). Han vingut a córrer una bona colla d’amics de Terrassa, on també estan en el procés d’iniciar un nou club d’orientació. Com nosaltres també són poquets i il·lussionats per aquest esport.
Finalment surt la primera participant. A la taula d’inscripcions encara estem resolen incidències i inscripcions de darrera hora. Arribem a les 75 inscripcions. En molts moments amb 50 ja ens haguessim considerat satisfets.
Ben aviat van arribant els primers que acaben la cursa i ens expliquen la seva experiència. La major part afirma haver-ho passat bé. Alguns s’interessen per la secció i per properes curses. Els que millor s’ho passen són els nens. Només cal veure com corren amb cares d’il·lussió a la cerca d’una fita o simplement per esgarrapar alguns segons al rellotge en el moment de l’arribada.
A les tres hores d’haver sortit el primer corredor, ja queden poquets per arribar. Repassem les llistes, en falten 8. N’arriba un grup de 4. Comencem a desmuntar mentre esperem l’arribada dels darrers. Finalment tot s’ha acabat. Resta acabar de recollir i les gestions post-cursa: penjar classificacions, pagament de l’assegurança, valoracions.
Realment és feixuc organitzar una cursa. Una activitat que tan sols dura un matí de diumenge té hores i hores de feina al darrera. Per sort els diferents participants són benevolents amb nosaltres i malgrat que hi ha coses per millorar només rebem que felicitacions.
Gràcies a tothom per venir i gaudir d’un matí de natura, esport, orientació i fred intens.

dijous, 15 de novembre del 2007

Millorant, però ....

De nou tornava a ser en una cursa d’orientació de la Copa Catalana. Aquest cop era al petit municipi de El Brull, amb unes esplèndides vistes del Pla de la Calma i el Matagalls per una banda, i la vall del Congost, la plana de Vic i els cingles del Bertí a l’altra i amb un magnífic paisatge de tardor amb tota la seva varietat de colors.
Torno a tenir la hora de sortida al voltant de les 11, el que em permet fer un bon escalfament i parlar una estona amb els companys abans de sortir. Avui són 15 fites les que tinc que trobar i 6000 metres de recorregut lineal.
Ja em toca sortir. Ràpidament tinc el mapa orientat i vaig en direcció la primera fita per camins amb l’objectiu d’assegurar-la. De seguida observo que hi ha moments en que els camins no són del tot clars. Un cop passat el primer control, en direcció a la segona travesso una zona de bosc espès que m’alenteix molt fins arribar al costat d’un dipòsit d’aigua, el meu primer objectiu. Oriento el mapa i em dirigeixo cap aquesta segona fita, però em passo de llarg. Trigo una estona a donar-me’n compte i perdo un temps preciós en la seva localització. Camí cap el control 3 se’m fa evident que unes zones grises en el mapa representen les zones del terreny en el que hi ha uns afloraments rocoses, i utilitzo aquesta descoberta per trobar la tercera fita i encaminar-me cap a la 4 en línia recta sense dificultat.
La cinquena és lluny i decideixo seguir els camins per apropar-m’hi. En el moment d’abandonar el camí em passo i tinc que tornar enrere. La 6 és a prop, i a la 7 també hi vaig per camins. Travesso la carretera per l’únic lloc permès per la organització i trobo la 8. Ara venen tres fites en zones de bosc espès (verd fosc en els mapes) i on cal arribar-hi seguint per una banda els camins i per altra banda les línies elèctriques. Seguir aquestes suposa tenir que superar grans desnivells, pel que cal ser curós a l’hora d’escollir l’itinerari i valorar bé els desnivells i les distàncies a recórrer.
Les darreres quatre fites està una zona oberta en les que la lectura correcte del mapa i el terreny i poder córrer en línia recta camp a través és l’element clau. M’agrada i gaudeixo molt d’aquesta part de la cursa. Arribo satisfet amb la sensació d’haver fet una bona cursa. He necessitat 1-25. Miro la classificació dels primers de la meva categoria mentre m’hidrato i comento la cursa amb els companys. Els primers ho han fet amb una hora. Malgrat haver millorat respecte a les darreres curses (Santpedor i Prades) i només ser conscient d’haver perdut 5 ó 6 minuts en la fita 2 encara estic molt lluny dels primers i em queda molt per millorar. He fet 7è de 11, però en terra de ningú, a 14 minuts del 6è i a 17 del 8è.
La temporada està acabant i tinc que començar a pensar com encararé la propera temporada.

dissabte, 3 de novembre del 2007

Via verda: Anglès-Girona

Poc després de les 8 ja estem sortint d’Anglès pel costat de la carretera. No hi ha massa volum de cotxes i el paisatge continua sent agradable.
 
En alguns moments ens allunyem de la carretera i anem pel costat del Ter. Seguint els consells dels amos de la Fonda Tarrés abandonem el camí i la carretera per creuar el Ter i entrar al poble de Bonmatí i esmorzar.
El bar està de gom a gom. Tothom està fent un esmorzar de forquilla. Gairebé ens fa vergonya demanar unes torrades amb mantega. Un cop recuperades les forces tornem a reprendre el camí direcció Girona. Prop de Bescanó ens tornem a allunyar de la carretera i el camí travessa de nou en línia recta pel mig de camps de conreu. Tornem a veure camps de blat de moro com el primer dia, però amb menys extensió.
Ja a prop de Salt deixem definitivament la carretera per endinsar-nos a estones just al costat del riu, i d’altres moments no tant a prop, per una zona de grans plataners dels que cau una lleugera i lenta pluja de fulles seques de la tardor.

Aquesta aproximació a Girona que nosaltres temíem, ja que l’arribada a les grans ciutats acostumen a ser per lletjos polígons industrials, és una agradable sorpresa, amb alguns racons veritablement idíl·lics. Ens creuem amb alguns grups d’entrenament i penso en la fortuna que tenen els gironins que poden entrenar per aquests camins a diari.
 
Només la darrera mitja hora de camí és per una zona d’horts més aviat lletja.
Arribem a Girona i ens endinsem pel parc de la Devesa que en plenes festes de Sant Narcís es troba ple de gent. Cercàvem el km. 0 de la ruta del carrilet però entre tanta gent no ens és possible trobar-ho.
Ja és hora de dinar. I així ho fem abans de tornar a casa en tren. Però aquí no s’acaba la nostra aventura. No havíem consultat els horaris i quan arribem a l’estació el tren acaba de marxar. Hem d’esperar una hora. Passada l’hora d’espera, quan ja som a l’andana veiem que el nostre tren s’atura uns 100 metres abans d’arribar a l’estació, just en una corba. Escoltem sirenes i personal de seguretat que s’apropa a peu fins el tren. Triguem a saber el que ha passat. Al cap d’una bona estona ens informen que es tracta d’un suïcidi i que haurem d’esperar fins que el servei es torni a posar en marxa. No saben quan de temps trigarà.
Gairebé hem d’esperar un parell d’hores més abans no podem pujar en un tren que ens portarà fins a Barcelona com en una llauna de sardines. Per fi arribem a casa després d’un llarg viatge, però satisfets d’aquestes tres jornades per la via verda. De segur que repetirem.

divendres, 2 de novembre del 2007

Via verda: Sant Feliu de Pallerols-Anglès

Em desperto i miro el rellotge, gairebé les nou! Què tard! Volíem sortir a les 8! En una revolada ja som al carrer caminant pels carrers de Sant Feliu de Pallerols. De cop i volta recordo que tinc el rellotge a l’hora antiga. Per tant són les 8 i poc. Anem bé de temps. Quin ensurt!
Aviat abandonem el poble. Tot és en un lleuger descens i molt agradable. El camí és ample i està rodejat d’arbres tardorencs. Deixem a la nostra dreta el corriol que ens menaria al Castell d’Hostoles i ens dirigim cap a Les Planes. Veiem el poble davant nostre però el camí s’allunya sense entrar al poble. Dubtem de si arribarem a passar-hi i revisem la guia. Anem bé. El camí fa una corba molt amplia que ens condueix a l’altra banda de Les Planes.
Ens aturem en un bar abans de creuar la carretera i esmorzem. Continuem per entre arbres amb tots els colors de la tardor i travessem diferents ponts fins arribar al que havia estat el Baixador de la Font Picant amb una escalinata que antigament portava a un hotel ja desaparegut. En el seu lloc hi ha una planta embotelladora d’aigua. El camí continua sent encantador fins arribar a Amer.
 
A la sortida del poble i després de deixar el que era l’antic camí del carrilet desaparegut sota l’asfalt d’algun carrer ens topem amb una pujada seguida d’una forta baixada. Travessem la carretera i després el riu Ter abans d’arribar a l’estació del Pasteral. Ara agafem un tros de camí recte per entre camps de conreu. El camí se’ns comença a fer llarg i pesat i sembla que Anglès es més lluny que no havíem previst. Comença a ser tard per trobar un lloc per dinar i en el poble de La Cellera de Ter dubtem de cercar un lloc per dinar i seguir després.
Preguntem a la parada d’autobús on hi ha tres nois asseguts i ens informem que Anglès està allà mateix. Entomem el darrer tram de l’etapa d’avui també recta.
 
Un cop a Anglès aviat trobem la Fonda Tarrés on aconseguim habitació i encara hi som a temps per dinar.
A la tarda donem un tomb pel poble, sobre tot, per la part antiga i admirem algunes de les seves cases, amb façanes i finestres d’altres temps. Però aviat es fa fosc i ja deixa de ser agradable passejar pels carrers i ens refugiem en un bar fins gairebé l’hora de sopar.
Abans de sopar tornem a fer un vol pels carrers deserts i foscos i així agafar una mica de gana i ben aviat anem cap a dormir.

dijous, 1 de novembre del 2007

La Via Verda: Olot-Sant Feliu de Pallerols

Feia temps que ho tenia entre els meus plans: fer la via verda entre Olot i Girona tal com fa temps havia fet el camí de Sant Jaume, sense presses, tot emulant d’alguna manera les caminades dels llibres de l’Espinàs.
El primer intent havia de ser per la passada Setmana Santa, però la previsió de pluja ens va fer desistir. Aleshores volíem anar des d’Olot fins a Sant Feliu de Guíxols.
Finalment hem aprofitat el pont de Tot Sants d’aquest any per fer només des d’Olot a Girona.
Marxem l’1 de novembre en transport públic fins a Olot. Ens posem a caminar al voltant de les 12 del migdia. Massa tard pel nostre gust, però no ha pogut estar d’una altra manera. Els primers kms. del camí a Olot són espectaculars. El paisatge de tardor està magnífic. Aquesta serà una constant al llarg de tot el camí.
Aviat ens trobem caminant en una zona més oberta rodejats a banda i banda del camí d’extensos camps de panís, secs i a punt de la recollida, suposem. Mai els havíem vist així i ens sorprèn. 

Després de poc més d’una hora de camí arribem a Les Presses i cerquem algun lloc per menjar abans de seguir el camí. No és fàcil. Donem alguns tombs pel poble fins trobar un lloc on fan pollastres a l’ast. Després d’una bona estona d’espera fins a cert punt inexplicable, molta gent treballant però de manera poc eficient, assolim el nostre objectiu: un bon entrepà de botifarra i una cervesa que ens mengem asseguts al costat de la que havia estat l’estació del poble. Ara és un punt d’informació de la via verda, però a aquestes hores està tancada.
Seguim, ara pel costat de la carretera. Aquesta part del trajecte és força desagradable.
Un cop travessat Sant Esteve d’en Bas el camí s’enfila i l’entorn millora fins que de nou ens trobem caminant per asfalt, per la que era l’antiga carretera que en lleugera pujada ens condueix fins el Coll d’en Bas.
A partir d’aquí ja tot serà baixada. Primer per la mateixa vella carretera d’abans i poc després agafem de nou el que havia estat el pas del tren. Poc a poc ens allunyem de la carretera i el camí torna a recuperar el seu encant inicial. Passem pel costat de l’ermita romànica de Sant Miquel i també antic baixador i ens hi aturem una estona. L’estat d’abandonament del lloc juntament amb la poca claror del dia ja avançat l’envolten d’un to misteriós. Ens fa pensar en la vida d’aquest lloc en altres temps i quan i per quines raons els seus habitants varen abandonar-ho.

Abans no es fa fosc del tot arribem a Sant Feliu de Pallerols, on cerquem lloc per dormir. No ens acabem d’orientar. Fem sort i un jove des d’un balcó ens veu despitats i ens pregunta què busquem i ens indica el camí per trobar la Fonda Finet. Aviat el nostre dubte de si trobaríem lloc per dormir queda esvaït i ens instal·lem en la part moderna de la fonda.
Fa fred i ens refugiem al bar de la plaça per passar l’estona fins l’hora de sopar. Mentre prenem un té llegim el diari.
Després de sopar i per pair una mica donem un tomb pel poble, malgrat el fred que fa abans d’anar cap a dormir.

diumenge, 28 d’octubre del 2007

En un any tot ha canviat

Aquest matí a Sant Llorenç Savall hi havia molta gent, i també gossos disposats a córrer. Feia una bona fresqueta. L’any passat em presentava a fer aquesta cursa amb un promig de 50 kms. setmanals d’entrenament al llarg del darrer mes. En canvi avui porto una mitjana de 20 kms. setmanals i a més els darrers dies no em trobava massa bé: tos, refredat, febre.
Tenia decidit sortir lent i conservador, i així ha sigut. Aviat he atrapat al Pau i al Xeix i una mica més endavant al Robert i al Xavi70. Vaig una mica més lent que l’any passat però no massa més. A dalt d’un corriol m’esperava el Xavi. Ens aturem una bona estona al primer avituallament i seguim junts fins arribar a la pista que hi ha al km. 6 després d’una forta pujada. Em trobo bé i agafo un bon ritme. Vaig avançant a corredors amb facilitat. En Robert i en Xavi es queden enrere i segueixo sol.
En el km. 11 miro el rellotge i marca el mateix temps que l’any passat, però amb millors sensacions. Conec el recorregut i sé que ja ha acabat la pujada forta. Ara planeja una mica i després comença a tirar avall. Segueixo avançant corredors, tot contemplant l’imponent perfil que va des del Montcau a La Mola. Aquest paisatge ja no ens abandonarà pràcticament fins a la nostra entrada al poble.
Sé que em tinc que reservar pels darrers kms. després de la baixada i així ho faig. L’any passat vaig perdre molt de temps en aquests kms. al tenir que caminar en les petites pujades que hi ha. Avui no ha estat així he aconseguit mantenir un bon ritme fins arribar a la plaça amb 2-12-48, gairebé 5 minuts menys.
Begudes i menjar a dojo m’esperaven i una dutxa amb aigua ben gelada per acabar. Això del córrer és ben estrany amb pitjor entrenament que l’any passat he aconseguit molt millor temps i amb millors sensacions tan al final com al llarg de tota la cursa.

dimarts, 23 d’octubre del 2007

Prades: els detalls són importants

Aquest cap de setmana hi havia Copa Catalana a Prades. Molt lluny per anar i venir el mateix dia. Per tant vaig decidir marxar el dissabte i fer nit al poble, un poble petit de carrerons estrets i amb una plaça amb voltes, casa de la vila, església i plena de bars.
Al matí em vaig aixecar sense presses, amb molt de temps per esmorzar car tenia l’hora de sortida a les 11. Feia fred. Abans de la sortida veig un moment al Manel company de club i també a Jaume Sorolla del blog “Palabras Sencillas” que avui retornava a les curses d’orientació després d’uns anys.
Tot preparat per la sortida. La primera fita me la prenc amb calma i decideixo anar pels camins. Crec que és important assegurat les primeres fites. La segona igual. De la segona a la tercera no veig un camí clar. Finalment trobo un camí que identifico al mapa, però no sé a quina alçada del mateix em trobo. Unes roques em serveixen per orientar-me i trobar la fita. La següent la localitzo ràpidament sense dificultat. La cinquena està a prop i tracto d’anar a rumb, però em costa molt trobar-la i perdo molt de temps. Les opcions d’un bon resultat es comencen a esbair. En les tres següents tot va bé. Passo per la 8ª, meitat de recorregut, amb 52-38. En direcció a la 9 passo per una zona amb molta vegetació que m’obliga anar molt lent, però en cap moment perdo l’orientació. De la 12 a 13 decideixo fer-ho per camins en lloc de travessar els camps. Potser no era la millor opció. Sortint de la 13 faig una errada que em farà perdre temps de nou. Ja afronto les darreres tres fites dins del poble, fàcils i ràpides. Total 18 fites, 5700 metres i un temps de 1-46-32. 10è de la meva categoria d’11 participants.
Acabo amb un bon regust de boca, molt millor que a Santpedor. En tot moment, excepte quan cercava la 5 he sapigut on em trobava i identificava molts detalls del mapa en el terreny. Alguns dubtes i indecisions, així com alguna decisió incorrecte a l’hora d’emprendre un recorregut m’han fet perdre temps. També m’ha faltat mirar el mapa mentre em dirigia a una fita per preparar el que faria a la següent. Són aspectes que tinc que millorar en properes curses.
Al final nova xerrada amb el Manel que ha estat quart en la seva categoria, el seu millor resultat des de que competeix en H-21B. Estava molt content. I també he petat la xerrada de nou amb Jaume Sorolla a qui m’ha agradat molt de conèixer després de llegir al llarg de tan de temps el seu bloc.
Un cop a casa i amb tranquil·litat he analitzat bé el mapa i he comparat els temps de la resta de participants en les diferents fites. He vist que en la cursa se m’escapen alguns detalls que em permetrien anar més directe cap a les fites i aquests són els que em fan perdre més de temps, ja que en les parts més ràpides i directes estic entre els millors.

dissabte, 13 d’octubre del 2007

Entrenant a Can Deu

Aquest matí a les 9 ens trobem 6 companys de club a l’aparcament del bosc de Can Deu per provar els circuïts que havia preparat el Clemente per la cursa del 18 de novembre. Al mateix temps la trobada ha servit per decidir el lloc on ubicarem els diferents punts de sortida, arribada i avituallaments pel dia de la cursa.
Fer aquests circuïts ha estat un bon entrenament. He fet el C1 amb més de 3 km. i 16 fites. Les fites estaven marcades amb cintes de color verd el que en alguns moments feia més difícil la seva localització.
El bosc de Can Deu és un lloc ben conegut. Fa anys que els sabadellencs l’utilitzem per entrenar i passejar. Per tant avui el meu objectiu personal era provar la utilització de la nova brúixola que tants problemes m’havia donat en la darrera cursa a Santpedor.
I haig de dir que ha estat tot un èxit, per una banda, reconeixia els elements del terreny amb certa facilitat i en algunes fites malgrat que segurament era més senzill anar pels camins he traçat uns recorreguts en línia recta seguint el rumb que marcava la brúixola i en la major part d’ells he encertat, arribant a la fita sense errada. Encara que en algunes fites un cop arribava al lloc on era, es feia difícil de trobar-la ja que les cintes que hi havia posades es confonien amb el terreny.
Un cop acabat el C1, he corregut el C2 en sentit invers per trobar-me amb els companys que encara no havien arribat i després hem anat a veure la localització d’algunes fites que no semblaven massa clares. En aquest darrer passeig ens hem aprofitat dels coneixements del Clemente per tal d’aprendre una mica més de la simbologia dels mapes i de la utilització que hem de fer dels diferents signes per decidir els recorreguts a fer i les línies d’atac a les fites. Ha estat una matinal interessant de la que crec que he aprés molt.

dilluns, 24 de setembre del 2007

Un podi sabadellenc en territori egarenc.

I de nou aquest diumenge torno a provar-me en una cursa d’orientació. Aquest cop és una cursa urbana a la ciutat veïna de Terrassa, territori “enemic” per qualsevol sabadellenc. Els companys de Terrassa fa poc que han muntat el seu club i aquesta és la seva primera cursa. El seu objectiu és promocionar aquest esport a la ciutat. És un mal dia ja que coincideixen amb dues curses que arrosseguen molta gent: una de copa catalana d’orientació a Lles de Cerdanya i la cursa popular de la Festa Major de la Mercè.
Es tracta d’una cursa score on tots sortim al mateix temps i podem escollir l’ordre en el que cercarem les fites. M’he inscrit en el C1, el circuït dels iniciats. Hem de trobar 20 fites. Abans de començar ja veig que no hi ha pràcticament cap orientador expert a la línia de sortida. Si que hi ha atletes egarencs que conec d’alguns entrenaments a Mossèn Homs i d’alguna cursa de muntanya, i que pel que sé corrent molt. Puc tenir opcions de fer un bon resultat. També hi ha l’Enrique del club que ha vingut amb un company que es vol iniciar en les curses d’orientació. Tots dos faran el C2.
Després d’algunes explicacions prèvies donen la sortida. Ràpidament em poso a córrer cap a la primera fita. Hi arribo el primer, un cop he clicat una dona que fa la cursa se’m posa a fer preguntes. No ha fet mai cap cursa i sembla que el seu objectiu és fer-la darrera dels altres preguntant en tot moment cap on ha d’anar, on és, i altres preguntes. Camí de la segona fita decideixo canviar el recorregut per treure-me-la de sobre i anar sol i tranquil. Segurament aquest canvi d’estratègia en fa perdre una mica de temps, però la tranquil·litat s’ho val.
Les fites no presenten dificultats. La brúixola no fa falta. Arribo a la 10 i no la trobo. Té que estar aquí, però no la veig. Està ben amagada entre els arbres. A partir d’aquí decideixo anar més ràpid. En les curses urbanes es pot córrer en tot moment, ja que entre fita i fita dóna temps de pensar en l’itinerari de la següent. Així quan acabes de pinçar la fita ja pots continuar corrent sense aturar-te a pensar, com moltes vegades tinc que fer en aquestes curses al mig de la natura. La gent s’estranya de veure’ns córrer per la ciutat sols, amb un pitrall i un mapa a les mans. Els que estan a prop d’alguna fita també ens miren estranyats. Segur que es pregunten què estan fent aquests ? què és això ?
A prop de la 19 veig un que surt d’allà abans de que hi arribi. El mateix em passa a la 20. Aquest va davant meu, però no el puc pas atrapar. Arribo a meta amb 47-50. Han estat al voltant de 8 kms. El Joaquín, un dels organitzadors, m’informa que he fet segon o tercer. M’espera una bossa amb una samarreta i petits regals i un bon avituallament, tot en un ambient relaxat i de bona organització. Van arribant altres participants.
Al cap de prop confirmo que he estat tercer, però que el que ha arribat abans meu ha estat desqualificat per saltar-se dues fites. Per tant, soc segon! Tindré copa! Pujaré al podi! També arriba l’Enrique que fa quart en el C2. Ha estat una bona cursa pels sabadellencs.
I arriba el moment de pujar al podi. M’ha agradat la sensació. Espero poder-la repetir alguna altra vegada.   

diumenge, 16 de setembre del 2007

Molt per aprendre

Avui era la meva segona cursa de Copa Catalana. He aprofitat per comprar una brúixola com cal. Crec que podrà ser de gran ajuda en alguns moments de la cursa. Fins ara a les curses utilitzava molt més la interpretació del terreny que no pas la orientació amb la brúixola.
Tot a punt per començar. No sé massa per quina raó però ja dels del principi he vist que avui no seria el meu dia. Estava massa preocupat en utilitzar el nou estri i em costava concentrar-me en el terreny. Anava trobant les fites, però poques vegades hi arribava directe. En molts moments he hagut de rectificar l’itinerari que portava per trobar-les. Cap el final m’he animat una mica però no ha estat suficient ni tan sols per maquillar el resultat.
Era un recorregut  de 5.1 km. i 15 fites i he necessitat més de 1-51, mentre que el primer amb 55 minuts n’ha tingut prou. He fet el 16 de 17 participants. Ha estat el pitjor resultat de tota la temporada.
Una conclusió clara no n’hi ha prou amb una bona brúixola, ara tinc que aprendre a fer-la servir. En alguns moments m’he fet veritables embolics tractant d’orientar el mapa i marcar el rumb a seguir. Un cop he acabat he rebut unes lliçons d’orientadors més experts que espero em siguin útils per properes curses.

dilluns, 10 de setembre del 2007

De Sabadell al mar

Hivern del 2006: quan entrenava per la marató de Barcelona d’aquell any trobarem un lloc ideal per fer les tirades llargues dels diumenges: la llera del Ripoll direcció a Barcelona. Gairebé cada diumenge ens arribàvem fins a Montcada i Reixac i tornàvem a Sabadell per fer al voltant de 30 km.
Aleshores ja comentàvem que estaria be arribar un dia fins el mar. Va quedar pendent de fer.
Finalment aquest matí de Festa Major he arribat amb l’autobús fins a la Bassa de Sant Oleguer amb l’objectiu de caminar des de Sabadell fins el mar seguint primer la llera del riu Ripoll i després el riu Besòs.
Des de la Bassa de Sant Oleguer baixo al costat del riu contemplant les obres de la Pista d’Atletisme Coberta. A l’arribar al pont de Sant Perpetua pujo fins a la carretera per tal de passar a l’altra banda del riu.
De nou una pista prou ampla que corre paral·lela a la llera del Ripoll. Segurament aquest és el tros més maco de tota la caminada fins arribar a una zona industrial abans de travessar per sota els primers ponts d’autopista de la jornada. Ja soc al terme municipal de Barberà del Vallès, enrere ha quedat la Romànica.
    
Passo pel costat de la zona esportiva de Ripollet. Camino al costat d’un carril bici i a la meva dreta hi ha uns horts, en general molt ben cuidats, el riu amb força aigua, i a l’altra banda del riu veig l’autopista de Barcelona amb el seu continu anar i venir de cotxes i una mica més enllà els pisos de Ripollet.
Arribant a Montcada i Reixac travesso un pont i pels carrers d’aquest poble tan caòtic segueixo ara al costat dret del riu fins que aquest s’ajunta al Besòs que albiro un mica més enllà. Aquesta part del trajecte és la més antipàtica de tot el recorregut. Montcada està al bell mig de carreteres, autopistes i vies de tren que la converteixen en una població molt discontinua.
Travesso un pont per anar a l’altra banda del Besòs i enfilar cap a Barcelona. Ara tinc a la meva esquerra Santa Coloma de Gramanet i al fons puc veure Torre Baró i el Nus de la Trinitat. Aviat estic a la zona més espectacular de tota la caminada, el que s’anomena el Parc Fluvial del Besòs. Arran de riu hi ha una ampla franja de gespa ben cuidada i un carril útil per bicicletes, vianants i runners fent el seu entrenament. I així ja serà fins arribar al mar, objectiu de la sortida d’avui.
  
Al final des de la Bassa de Sant Oleguer fins a contemplar el mar Mediterrani han estat 4 hores i mitja. Un cop allà ens hem arribat fins el fòrum i després de dinar hem retornat a casa amb transport públic. Simplement ha estat un matí diferent.

diumenge, 9 de setembre del 2007

Molt millor

Després de tot un any de no córrer cap competició en asfalt avui tornava a la mitja de la meva ciutat. Tenia fresc en el record l’edició de l’any passat en que ho vaig passar malament i vaig acabar amb molt males sensacions. No estava disposat a que es repetís la mala experiència. Pràcticament no he escalfat. De fet quan han donat el tret de sortida baixava amb tranquil·litat cap la línia de sortida. Ha passat minut i mig abans de trepitjat la catifa. Calia anar en compte en els primers quilometres de baixada.
Al km. 3 m’he trobat amb el Josep i hem fet més de 10 km. junts tot petant la xerrada, a estones en anglès per fer pràctiques. Ell havia fet ahir els 10 km. de Matadepera.
M’havia plantejat la cursa en tres parts. Passàvem aquests primers km. entre 5-40 i 5-22. A partir del km. 7 i ja superades les pujades de la primera volta hem accelerat una mica per posar-nos entre 5-20 i 5-10. La primera volta l’hem passat en 57 minuts, un minut més que l’any passat,  però molt més fresc.
A la baixada de la segona volta anàvem a poc més de 5 (entre 5-02 i 5-09). El Josep es trobava bé i ha marxat endavant. He fet la pujada a un ritme de 5-30 per tornar a recuperar el ritme per sota de 5-10 en els darrers quatre km. i entrar a l’arribada amb bon ritme i molt bones sensacions.

La segona volta l’he fet en menys de 55, per un final de 1-51-46 i 541 de 762 arribats.

diumenge, 2 de setembre del 2007

Memorial David Rovira

Ahir a la tarda vaig viure una cursa ben especial a prop de casa. Després de gairebé un any sense córrer cap cursa d’asfalt, corria a Sant Quirze del Vallès, 5 km. en record de David Rovira, un noi de 12 anys que va morir en un accident el passat mes de maig. El seu pare és corredor i també pertany a corredos.cat. Ens varem aplegar una bona colla de correcats i més companys relacionats amb el món del córrer.
Primer van fer dues curses pels més joves i després amb una mica de retard es va donar la sortida. Vaig sortir de força enrere i em va costar agafar el ritme dins d’aquella munió de gent en uns carrers que eren força estrets, però passats els primers centenars de metres ja podia córrer al meu aire. El pas del primer km. marcava 4-28, més ràpid del que esperava. El segon km. que picava una mica avall el vaig passar amb 4-23. La cursa estava plena de tobogans i de giragonses pels carrers de Sant Quirze. El 3r. km. era el que pujava més i això es va notar amb els 4-49. Ja només en falten 2, el 4rt. en 4-36 i ara cal aguantar el darrer km. que finalment em surt en uns magnífics 4.20. Acabo satisfet amb els meus 22-36 finals i 120 de 257 arribats.
Recollir una bona bossa de regals, tot tenint en compte que la cursa és gratuïta, amb samarreta inclosa, petar la xerrada amb els companys que hi ha per allà i tornar trotant fins a casa tal com havia vingut. El proper diumenge tornaré a l’asfalt una altra vegada amb la mitja marató de Sabadell. A veure si tinc sort i tinc millors sensacions que l’any passat!

divendres, 24 d’agost del 2007

Return

Tornava cap a casa en dissabte, però ja des del dijous es respiraven aires de final. I quan s’inicia aquesta sensació el que tinc ganes és d’estar ja a casa, sobre tot, en el moment en que s’inicia el llarg viatge de retorn. Des del moment que deixo la casa de Broadstairs, fins el moment que tornaré a trepitjar casa meva passaran 12 hores en diferents mitjans de transport. D’alguna manera m’agradaria estalviar-me tot aquest impasse que no m’agrada gens i que se’m fa massa llarg.
Hi ha moltes més mesures de seguretat a l’aeroport de London (Stansted) que a l’aeroport de Girona on tot és molt més relaxat. També sé que després d’aquestes dues setmanes, hauré de passar un parell de dies per tornar-me a readaptar a la situació de casa, encara que continuant gaudint de les vacances.
Amb aquest post dono per acabat el meu relat de l’estància de dues setmanes a Anglaterra. 
Estic intentat junt amb les companyes catalanes de curs deixar una mena de recopilació d’aquesta experiència, així com possibles activitats útils per l’escola en la meva pàgina web.

dimecres, 22 d’agost del 2007

English people

  • Els adolescents i joves anglesos vesteixen igual que els adolescents i joves catalans. La moda juvenil és internacional. Externament quan passejava pels carrers del poble, l’arquitectura era ben diferent, però l’aparença del jovent era la mateixa i les seves conductes tampoc eren massa diferents.
  • Contràriament al que passa a casa nostra es veien pocs gossos pel carrer, i això que les cases angleses amb els seus jardins són més adients per tenir animals a casa que molts dels nostres pisos minúsculs. I a més els pocs gossos que es veien no acostumaven a bordar al vianant (només una vegada en dues setmanes) i gairebé sempre els amos els porten lligats. A cap parc, ni a cap vorera em vaig trobar amb la desagradable sorpresa tant freqüent pels nostres carrers de les cagarades de gos. Em van explicar que per tenir un gos els anglesos paguen un impost. I a més les multes per no recollir les cagarades eren considerables.
  • Sobta veure que alguns dies després de sopar no trobes pràcticament ningú pels carrers i altres dies, normalment el dimecres (hi ha castell de focs artificials cada dimecres d’estiu al poble de Broadstairs), divendres i dissabte no es pot passar pels carrers propers a la badia on es concentren la majoria dels pubs. Aquests dies em recorden les concentracions turístiques de Lloret i altres pobles: els pubs plens, en alguns d’ells és impossible entrar, gent amunt i avall amb un gran got de plàstic ple de cervesa a la mà, els carrers plens de gom a gom i la gent parlant i bevent molt i molt. Malgrat que la majoria són joves hi ha una barreja d’edats. En molts pubs hi ha música en viu. La gent no s’asseu, estan drets fent petar la xerrada en petits grupets, molts d’ells al carrer. Acostumo a tornar d’hora a casa, ja en tinc prou. Desconec com pot evolucionar o degenerar el seu comportament a mesura que la nit avança i tampoc ser fins a quina hora pot durar aquest ambient. Sembla que es barregen dos tipus d’objectius: simplement fer petar la xerrada i grups que cerquen la farra. Em crida l’atenció lo empolainades que van les noies i no tan noies amb minifaldilles molt exagerades. 
     
  • Parlant amb els anglesos, malgrat que a alguns no els hi fa pas massa gràcia, veuen possible que si els escocesos ho volen tard o d’hora esdevindran un país lliure i que si és així ho hauran d’acceptar encara que no els agradi.

dimarts, 21 d’agost del 2007

Tourism

Com no, a més de la vessant d’aprenentatge de l’idioma, aquest viatge també ha tingut la seva vessant turística, amb les visites a London, Canterbury i Dover castle.
  • Tenia tot un dia per passejar per London i vaig voler donar una volta més aviat sentimental, passejar pels llocs on havia passat més temps al llarg dels tres mesos que havia viscut allà en edat adolescent. Va ser un recorregut circular per Charing Cross i les seves llibreries, Leicester Square, Bristish Museum (la sala del Partenon, bàsicament), Oxford Street, amb visita a la que havia estat la meva escola d’aleshores, Regent Street, Carnaby Street, Soho (a la recerca de The Marquee, que suposo que ja no existeix i on havia anat moltes vegades), Picadilly Circus i Stl James Park. I també algun dels llocs turístics: 10 Dowing Street, Wetsminster, Houses of Parliament i Tate Modern Gallery. Va quedar pendent una visita a Chelsea i els seu pubs, una de les zones que més sovint visitava i que m’hagués agradat tornar a trepitjar, però no hi havia temps per tot.
   
  • Canterbury és un lloc petit i encantador i malgrat ser molt turístic no hi havia massa gent. Carrers sense cotxes, placetes amb músics tocant i un tomb amb barca pels canals. Varem tenir la fortuna de poder assistir a un servei religiós pel ritus anglicà, presidit pel Dean a la catedral de Canterbury amb òrgan i cor. Malgrat no ser ni creient ni practicant de tant en tant m’agrada gaudir d’algun d’aquests espectacles.
   
  • Anglaterra està plena de castells, tots ells en bastant bona conservació. El de Dover és una mole impressionant amb restes des de l’època romana, passant per l’edat mitjana en la part principal del castell i arribant als túnels i galeries que construïts en època medieval i que van jugar un paper principal en la segona guerra mundial.
 

diumenge, 19 d’agost del 2007

Nocturna a Gironella

Quan ja estava inscrit vaig comprovar que el cotxe no funcionava. Vaig tenir sort que també hi anava l’Enric, un company de club i varem anar junts amb el seu cotxe.
Aquesta vegada vaig deixar a banda els experiments en el C1 i em vaig inscriure en el C2. També haig de dir que ho feia per veure si tenia alguna possibilitat de fer podi i endur-me així cap a casa la magnífica cistella amb embotits que hi havia pels tres primers.
La cursa és score, 22 fites i 7200 metres. Triga una mica a començar ja que hi ha molts inscrits de darrera hora que no han arribat massa puntuals. Ja és l’hora i ja tenim el mapa. Sembla que tots o gairebé tots hem triat començar per la mateixa fita, la 6. Però malgrat que som una bona colla els que la cerquem es resisteix a ser trobada. Està dalt d’un turó que de nit i amb els minses llums dels nostres frontals no es fàcil de pujar-hi. Bé han estat més de 15 minuts per trobar la primera, no anem pas massa bé. Anem per la segona.
De cop i volta em trobo baixant per unes escales que no soc capaç de trobar en el mapa, però en canvi localitzo la fita sense massa problemes. Escales avall de nou arribo a una zona urbana. Les fites urbanes són fàcils i ràpides de trobar. Pels carrers es pot córrer bé. Em trobo fort. Però aviat toca tornar a sortir dels carrers i buscar les fites pel rodal. El frontal fa poca llum. M’equivoco de camí i tinc que tornar a enrere.
Tenim una fita a l’altra banda del riu i l’hem de travessar per un pas marcat al mapa, per unes pedres que no impedeixen que em mulli els peus, tant a l’anar com al tornar. Una més en aquesta zona i torno a la zona urbana per deixar enllestides totes les fites d’aquest cantó del riu. Travesso per un pont i vaig marcant les fites de Nord a Sud. Torno a passar per unes escales que no veig al mapa. A casa em miraré bé el mapa! (amb tranquil·litat i bona llum les escales són al mapa).
Ja per dins del poble hi ha una fita dins d’un edifici al cap de munt d’unes llargues escales de cargol.
      
Torno a anar ràpid pels carrers, però em queden dues fites més fora de la zona urbana i el frontal cada cop fa menys lluny. Tinc sort que la primera d’aquestes la faig amb dos orientadors més que porten bona llum. Però al sortir d’aquesta fita els perdo. Agafo un camí però no n’estic segur, tinc dubtes. Torno enrere i provo un altre camí. Al final veig clar que el primer camí era el bo. Ja només en queden dues fites i la darrera. Tracto d’anar recta cap a la primera, però no és possible. M’ho semblava, però al veure que hi havia un altre que feia el mateix que jo ho he provat. Toca de nou rectificar la ruta, però ara ja amb pas segur per marcar les darreres fites i enfilar el camí cap el patí de l’IES on s’acaba la cursa. Han estat prop de dues hores de curses (1-50-55). Desè de 22 classificats i 14 targes incomplertes. M’he quedat a només 9 minuts de la cistella d’embotits.
Però igual tenia sort en el sorteig. Tampoc va ser així, però a l’Enric li va correspondre una bossa amb alguns regalets prou interessants.
Les nocturnes són curses ben diferents hi ha que pots estar a prop de la fita i no veure-la, sinó l’enfoques directament amb el frontal. D’alguna manera s’ha d’afinar molt més la cerca de la fita. Segur que amb un bon frontal es pot millorar tant per trobar la fita, com per poder córrer amb més seguretat.

divendres, 17 d’agost del 2007

Running in Broadstairs

En les dues setmanes d’estada a Broadstairs volia sortit a córrer per mantenir la forma. Al final ho vaig fer la meitat dels matins.
Vaig aprofitar per conèixer la zona. Els primers dies baixava per High Street fins al mar i un cop allà anava fins a Ramsgate, el poble veí. L’anada era per la part de dalt dels penya-segats per un magnífic passeig amb molta gespa amb unes magnífiques cases, algunes es poden qualificar de veritables mansions i tot travessant pel mig del Dumpton Park. Una part de la tornada la feia per la part de baix i ben arran de la platja, i un dia arran del mar, depenent de l’estat de la marea. Aquest és el recorregut que més em va agradar i que més vegades vaig repetir.
L’altre opció de córrer al costat del mar era fer-ho en direcció a Margate. Aquest poble estava més lluny i en el meu entrenament només arribava fins el far, que segons diuen és el darrer far que va estar en funcionament a les illes britàniques. Però en aquest circuït no es podia anar tota l’estona contemplant el mar, ja que els jardins d’algunes cases arriben fins el penya-segat i aleshores cal endinsar-se cap els carrers interiors i no es pot seguir la línia de la costa. És més el far no està tocant a la costa, sinó que està una mica endins.
                              
Però el més sorprenent encara estava per arribar. Tot mirant el mapa vaig veure un “public footpath”, un camí a peu, que semblava força llarg i s’allunyava del poble i cap allà vaig anar. Quina va ser la meva sorpresa al veure que aquest footpath s’endinsava dins d’un cementeri. Mai havia corregut en l’interior d’un cementeri, a més com vaig poder comprovat després era un cementeri ben antic amb tombes del segle XVIII. Era el cementeri de Sant Peter's. Va ser tota una sensació.
         
Un cop deixat el cementeri el camí sortia a camp obert i corria paral·lel a la via del tren i a la carretera fins el poble veí de Margate.
Tots tres circuïts són altament recomanables per córrer una mica menys d’una horeta, per entorns diferents als habituals.

dimecres, 15 d’agost del 2007

Routines

Què aviat es creen les rutines! Només he necessitat tres dies.
Al matí surto a córrer. No em costa massa aixecar-me sense el despertador, ja que a les 5 ja comença a clarejar. Esmorzo amb la companya que viu a la mateixa casa (és d’Armènia i és molt interessant conèixer de primera mà la realitat d’aquest país) i cap a l’escola. Al migdia tenim una hora i mitja per dinar. Es pot dinar a la mateixa escola, però també permet sortir a menjar al poble. Molts dies em compro alguna cosa i dino assegut en un banc al passeig que hi ha davant de la platja. És agradable. I a la tarda dues hores més a l’escola.
Abans d’anar a sopar amb la família, tinc temps de connectar-me a internet ja sigui a la biblioteca de Broadstairs o al Learning Center de la pròpia escola i rebre notícies i enviar alguns correus a casa. I passades les 6 cap a sopar que aquí els horaris i costums de menjar són ben diferents. Però, dit sigui de passada, no em desagraden.
Un cop sopat resta molt de temps per endavant. Dóna per anar a les activitats que cada dia organitza la pròpia escola o simplement sortir a donar un tomb o a prendre “one half of bitter” amb el grup que hem format tots els catalans.
Som 6 catalans, aquí, bé 1 català i 5 catalanes. Ja se sap el gènere femení domina la professió dels mestres. De fet dels més de 30 mestres que hem vingut a millorar el nostre anglès només dos som homes, l’altre és japonès. De seguida hem format un grup els catalans i a moltes de les activitats fora de l’horari d’escola anem junts. De fet, després d’estar tot el dia parlant en anglès i tractant d’entendre el anglès el cervell necessita moments de descans. Estar tot el dia parlant i escoltant un altre idioma acaba cansant i s’agraeixen aquestes estones de poder tornar a parlar i escoltar català. Encara que en alguns moments també venen amb nosaltres altres mestres i aleshores parlem una mica de tot.
I després de les hores extraescolars toca anar a dormir per iniciar de nou la rutina a l’endemà. Som unes criatures molt rutinàries.

dimarts, 14 d’agost del 2007

First impressions

Ja torno a estar a casa, després de dues setmanes per terres angleses i ara és el moment de compartir algunes impressions d’aquests dies.
He estat a Broadstairs, un poble petit de costa típicament anglès amb poca immigració i destinació de turisme britànic interior. La meva primera imatge només baixar del tren va ser una gavina picotejant amb violència una bossa de plàstic transparent d’una paperera a l’estació. És sorprenent la gran quantitat de gavines que hi ha pel poble. Mai havia vist tantes gavines juntes. Els seus crits constants m’han acompanyat en tot moment.
 
Només arribar comprovo que el meu anglès està molt rovellat. Em costa expressar-me amb fluïdesa i tinc dificultats per entendre el que em diuen. Ja suposava que seria així i espero que amb els dies vagi millorant.
Broadstairs forma part del Kent Council dins de l’illa de Tanet. Fa molts anys el lloc on em trobo era una illa separada per un canal, però aquest pràcticament ha desaparegut i ara l’illa ja només queda per la història. En aquesta zona gairebé tothom viu en les típiques cases angleses amb el seu jardí.
       
De fet en tota l’àrea només hi ha dos blocs de pisos tal com els coneixem nosaltres que es poden veure des de molt lluny com un fenomen estrany. Tampoc s’albira cap grua en l’horitzó.
En el meu primer vespre allà, faig un passeig pels carrers solitaris del poble. Pràcticament no trobo a ningú, excepte petits grupets d’adolescents. Hi ha moltes vivendes amb el cartell de “On Sale” (en venta), i en la “High Street” (Carrer Major) moltes immobiliàries.
       
La platja està en el seu moment de marea baixa. Hi ha algun supermercat obert, però la resta de botigues i comerços ja estan tancats des de fa estona. Als pubs tampoc hi ha ningú.