divendres, 25 de setembre de 2020

Esglésies del Serrablo, una ruta de dos dies.

Havíem d’anar a Jaca per la primavera, però tot va quedar trastocat pel confinament. Vam deixar passar els mesos d’estiu i hem acabat anant a l’inici de la tardor, quan el contagi del virus ja torna a amenaçar.

Com ja és habitual no teníem un pla preestablert del que faríem. Quan arribàvem a Jaca veiem diferents indicadors de les “Iglesias del Serrablo” que ens van cridar l’atenció.

A Internet trobem informació que ens resulta interessant i seguim les seves indicacions. I sort en tenim, ja que tret de les indicacions genèriques a la carretera principal no hi ha més senyals per arribar a cap de les esglésies, excepte quan ja s’està molt a prop. Per localitzar alguna de les esglésies la cerca va ser força laboriosa i entretinguda. Pot sembla bufar i fer ampolles, però vam esmerçar dos dies per veure-les gairebé totes.


Comencem per l’església de més al Nord, la ermita de San Bartolomé de Gavin. Ja la primera no ens va ser fàcil de trobar. Arribem al poble de Gavin però no està allà. Mirem amb cura les indicacions i ens queda clar que no està al poble sinó que cal continuar per la carretera que puja al port de Cotefablo fins a trobar el desviament que hi porta. Està tota sola sense cap altra construcció al seu voltant i davant d’un prat que fa que ressalti. 

Malgrat localitzar com podem arribar a les restes del Monestir de Pelay obviem arribar-hi ja que no està fa massa bon temps i es pot posar a ploure en qualsevol moment.

Ens dirigim a la següent. A Orós Bajo trobem l’església de Santa Eulàlia al final d’un caminet. Com gairebé en moltes de les que veurem hi ha cementeri al seu costat i amb una tomba just davant de la porta d’entrada que gairebé impedeix entrar sense pràcticament passar per sobre de la mateixa. Molt a prop d’Orós Bajo hi ha Olvan amb la preciosa imatge de la seva església de Sant Martín amb uns núvols ben amenaçadors al fons.


A la tarda volem anar a Susín. No surt a cap mapa dels que disposem, però el Google Maps ens indica el camí per una pista forestal en mal estat. No resulta gens senzill, però al final aconseguim arribar-hi i podem afirmar que ha pagat la pena. És tracta d’un poble abandonat però ben cuidat. Potser és l’hora del dia que ja es comença acabar, la grisor dels núvols, les vistes de la vall del riu Gállego. Més que un poble, és un antic nucli habitat. Segons explica la wikipèdia tan sols són tres cases. Per iniciativa d’una descendent d’una de les cases, que ara està enterrada al cementiri del poble, s’ha creat un grup que ha procedit a la reconstrucció del poble i els seus camins, vorejats per parets de pedra seca. Hi passegem una bona estona, ens aturem, fem fotos, ... Ens envolta el silenci i el misteri del lloc. La cerca de Susín i la seva visita ens ha ocupat tota la tarda, però ha estat ben emprada. Després consultant la xarxa veiem que en aquesta mateixa zona anomenada del Sobrepuerto hi ha altres nuclis petits de població (Basarán, Otal, ..) que també estan abandonats i que potser seria interessant de visitar, encara que no ho farem.





L’endemà també s’aixeca ennuvolat i amb amenaça de pluja, però nosaltres seguim la nostra exploració d’aquest seguit d’esglésies que ha captat el nostre interès.

Comencem el matí amb la solitària i curiosa església sense campanar de San Juan de Busa. Ben a prop just als costat de la carretera trobem Sant Pedro de Larrede, amb un campanar ben bonic i amb el cementeri just a peu de carretera. Seguim fins a Satué. Al final del gairebé únic carrer del poble podem contemplar San Andrés de Satué amb una perspectiva ben bonica. Allà se’ns posa a ploure. La següent església la tenim a Latas, a prop de Sabiñanigo. Passem pel davant de l’església de San Martín però no ens aturem ja que s’acaba de posar a ploure amb ganes. 



Quan arriben a Isún de Basa ja no plou. Hi trobem un safareig ben conservat, just al davant de la església del poble. Però aquesta està molt deteriorada i no s’avé a l’estil de totes les que hem vist fins ara, i a més a més, no hi ha cap cartell explicatiu. Creiem que no és pas aquesta la que busquem. 



De nou el Google Maps ens indica que no la tenim lluny, però que ens cal seguir una mica més enllà per arribar a Santa Maria d’Isún de Basa una mica apartada del poble, però alguna casa al seu voltant.


Per tancar el matí ens dirigim a San Juan de Orús, una mica allunyada de les que hem vist fins ara i situada al bell mig de la vall del riu Basa.

Deixem per la tarda el conjunt d’esglésies que hi ha més al Sud. Aquestes són una mica diferents de les que hem vist fins ara, però també formen un conjunt prou interessant. Són més properes al romànic que coneixem i sense influències mossàrabs.  Comencem per San Martin d’Arto, dalt del turó que domina aquest petit poblet. Ben a prop hem vist les runes de les esglésies de los Santos Quirico y Julieta del segle XVIII i que no formen part de la ruta del Serrablo. No massa lluny, i també dalt del petit turó on hi ha el poblet d’Orna de Gállego trobem San Miguel de Orna. 


Ens desplacem fins a la zona coneguda per la Guarguera, per arribar-nos fins la petita església de San Martín de Ordovés, també dalt d’un turó.


Per un petit laberint de carreteres i pistes anem fins a Lasieso on podem contemplar San Pedro de Lasieso, recentment restaurada i que havia format part d’un monestir. Es nota en la seva monumentalitat, segurament és l’església més gran de tot el conjunt. 

Ja que estem a prop intentem arribar al castell de Lerés, però no el localitzem. Posteriorment, mirant algunes fotos, és molt possible que passéssim pel costat, però com que no té forma de castell no fessin cas. En canvi trobem el petit poble “deshabitat” de Layés, lloc on llegim que encara si fa una romeria anual. 


Va arribant el fred i també la fosca i encara ens resten dues esglésies per visitar: San Miguel de Latre i San Salvador de Javierrelatre. A aquest poble ja arribem gairebé de nit i ja no ens hi aturem.


Han estat un parell de jornades prou interessants que ens ha permès fer ruta amb el cotxe per aquesta part del Nord d’Aragó i contemplar un bon grapat d’esglésies i poblets. Es tota una curiositat la quantitat d’esglésies que al llarg de l’Edat Mitjana van poblar totes les valls pirinenques, unes ben a prop d’altres. En tenim exemples ben coneguts, a la Vall de Boí, Vall d’Aran, les valls d’Andorra. Aquesta ruta de les esglésies del Serrablo n’és un exemple més de com de poblada devia estar tota la zona pirinenca en els primer segles del segon mil·lenni.

diumenge, 6 de setembre de 2020

Cursa de Festa Major en solitari


Aquest any 2020 no hi ha Festa Major de Sabadell. Ja fa anys que dels diferents actes de la Festa  només participo a la cursa. Enrere han quedat els anys que anava a diferents concerts, i a altres actes de carrer.

Des de la primera Festa Major dels ajuntament democràtics recentment estrenats, el setembre del 1979 s’han organitzat 41 edicions de la cursa de la Festa Major amb diferents recorreguts i distàncies. Hi he participat en 32 edicions.

Ja fa uns dies que vaig decidir que no faltaria a la cita i que correria la meva particular cursa de Festa Major en solitari el mateix dia que hauria tocat fer-la. Baixo corrent des de casa fins el punt de sortida de la cursa dels darrers anys, davant de l’església de Sant Oleguer.
Tot és molt diferent. Estic sol. No hi ha pràcticament ningú, excepte algú que passeja el gos. El fet de sortir en solitari em permet fer un primer quilòmetre al meu ritme sense l’entrebanc que suposa anar sortejant corredors més lents en els inicis de la cursa. La primera part de la cursa és una lleugera baixada per l’avinguda de Barberà fins a la Creu on un gir de pràcticament 180 graus em situa a la carretera de Barcelona. Passo pel davant de la que va ser la meva escola des dels 3 als 16 anys i en la que vaig treballar-hi com a mestre 5 cursos.

Encaro el tram més feixuc de la cursa. Temia que podria haver més trànsit però pràcticament no hi ha cotxes i puc córrer per l’asfalt i pujant a la vorera quan s’apropa algun cotxe. Mantinc un bon ritme de pujada fins arribar al revolt Miquel Moreno. Em sembla escoltar un “vinga crack!” que m’anima i em fa augmentar el ritme. Passo pels estrets carrers del centre, gairebé buits de vianants a aquestes hores.
Corba Miquel
Acabat el carrer de Gràcia i després del tram per la Ronda Zamenoff encaro la baixada per l’eix central en direcció a l’arribada. Aprofito tot aquest tram favorable per accelerar. Tinc entre cella i cella fer al voltant de 40 minuts i ho veig possible. A la zona centre hi ha més animació amb algunes persones esmorzant a les terrasses i llegint el diari. Ja en el carrer Brutau m’exprimeixo una mica més per acabar amb uns 40-10 que em deixen d’allò més satisfet.
Ara amb la feina feta i havent complert la tradició pujo trotant fins a casa. La covid-19 no ha impedit que corri la meva cursa de Festa Major en solitari. Estem vivint uns moments ben estranys i sembla que en tenim encara per uns quants mesos. De fet, ja fa mig any de la meva darrera cursa amb pitrall. Sort que els humans tenim imaginació i ens reinventem.