Segueixo corrent al Farell

 31ª Cursa de Muntanya del Farell

12,05 km. 1-16-59 6-23 x km. 289 metres de desnivell positiu

215 de 282 classificats, 4^t. de 12 classificats a M6

De nou al Farell, i ja en van 31 vegades. Aquest any arribo després d’uns entrenaments amb molt bones sensacions que em fan ser optimista. Em marco com objectiu millorar el temps de l’edició anterior.

Abans de sortir trobo al Vicenç, un company més veterà que jo i a qui fa anys que conec. Escalfo una mica i em situo a la línia de sortida. Avui he decidit abandonar les darreres posicions com faig darrerament i sortir des del mig del grup.

Aquest vespre ha estat plovent, i en el viatge cap a Caldes ha plogut una estona. Caldes ens rep amb algunes gotes, però poca cosa. En el moment de la sortida encara està molt ennuvolat, però no plou i la temperatura no és del tot freda.

Ja estic en cursa. Puc córrer al meu ritme des del primer moment. En la zona urbana tinc la sensació que girem un o dos carrers abans del hem fet altres anys. Aquesta impressió es confirmarà al finalitzar la cursa ja que sortirà al voltant de 150/200 metres més curta que altres edicions.

Inicio la pista de terra amb millor temps que l’any passat, fruit d’aquesta retallada de metres, més que del meu ritme de cursa, Com acostuma a passar a la pujada hi ha corredors que caminen, mentre jo mantinc el meu trot, encara que lent. Acabo la pujada amb uns 20 segons de retard respecte a l’any passat.

Després del tram de tobogans ara baixo, ara pujo, ara torno a baixar, ara torno a pujar fins passar per la meta volant que hi ha a la meitat de cursa segueixo amb pitjor temps que l’any passat. Es comencen a esfumar les meves il·lusions de millorar el temps.

Però com que la pèrdua no és excessiva encara faig un intent d’anar ràpid a veure si ho puc recuperar. En la pujada per asfalt veig al Vicenç al meu davant, però encara està lluny.

Deixem l’asfalt i tornem a entrar als camins de terra. Estan una mica enfangats i amb alguns bassals, però no massa. Després del gir que ens fa entrar al corriol més costerut i darrer tram de pujada del recorregut, veig al Vicenç ben a prop. Ell puja caminant i jo trotant. L’avanço i ens animem mútuament.

Al darrer punt on tinc un punt de control de temps passo amb gairebé un minut de retard respecte a l’any passat. Ara ja tot és baixada. És una baixada per pista on gaudeixo molt tractant d’anar el més ràpid possible. Finalment aturo el crono en 1-16-59, 46 segons més lent que l’any passat. No està malament, ja que mantinc la línia dels temps assolits en les darreres edicions entre 1-16 i 1-18. Tot i no haver assolit el meu objectiu inicial, es confirma que encara em mantinc en bona forma i que tinc Farell per anys mentre el cos aguanti.

Abans de marxar comento la cursa amb el Vicenç i amb altres coneguts.

Ja un cop a casa comparo la taula de temps de l’edició passada i d’aquesta i se’m fa evident que on he perdut temps ha estat en els trams de pujada, ja que hi he esmerçat 2-26 minuts més que l’any passat. En canvi, sobre tot, en els darrers quilometres de baixada he anat més ràpid. La conclusió és clara, em caldrà entrenar les pujades. Ja ho veurem si ho faré, ja que no és la primera vegada que em faig aquest propòsit.

10 minuts menys!!!

 

16ª cursa de La Campana

14,7 km. 1-57-21  7-59 x km. 461 metres de desnivell positiu

260 de 303 classificats i 6è de 7 classificats en màster masculí

L’any passat vaig fer el meu debut en aquesta cursa que ja fa una bona colla d’anys que organitza Corredors.cat. Em va agradar i la vaig gaudir, però em vaig quedar amb un mal regust de boca per no poder baixar de les dues hores. Aquest any hi torno coneixent molt millor el recorregut i amb referències de temps que m’han de permetre gestionar millor la cursa. L’any passat vaig fer 2-07-35. Baixar més de 7 minuts no serà tasca fàcil, però estic convençut que és possible.

Arribo amb temps suficient per sortir a la foto de  l’equip pastanaga de corredors.cat. Puc saludar a companys de curses que feia temps que no veia, escalfo una mica i em preparo per la sortida, al so de la campana quan toca les 9 en punt.

Surto des del darrera i aprofito el primer quilòmetre de baixada per anar a bon ritme abans no vingui la primera pujada. Superada aquesta em torno a posar en mode baixada. S’han d’aprofitar aquests moments. Al km. 3 tinc la meva primera referència. Ja he escurçat 1 minut respecte a l’any passat.

Em trobo bé i segueixo marcant un bon ritme el quilòmetre que resta de baixada. Passem el km. 4 i entrem en una riera ja en lleugera pujada i a partir d’aquí la major part del desnivell serà de pujada amb més o menys pendents i amb alguns trams de corriols estrets força planers. En un corriol en pujada amb roques difícil de superar avanço a un discapacitat visual i els seus guies. Em sembla increïble que es puguin moure per aquest terreny tan complicat.

Tot i està atent al terra vaig patir una bona caiguda a prop d'aquí.
Foto de Guineu-I.Roumens

Poc abans d’arribar al km. 6 vaig per terra en un petit corriol. Una arrel que no he vist ha provocat la caiguda. Sort que m’he pogut agafar a un arbre per no rebre pitjors conseqüències. Un parell de noies que anaven al meu darrera m’ajuden a aixecar-me i pregunten pel meu estat. No ha estat res i puc seguir la cursa.

Malgrat l’entrebanc passo el km 7 amb 52-18, quan l’any passat ho havia fet amb 55-40. Gairebé 3 minuts i mig. Segueixo guanyant temps i això em dona forces per seguir endavant a bon ritme. Arribo al km. 9. Al cap tinc present que estic a la pista on hi ha unes bones pujades. Les recordo de l’any passat, però no recordava quantes. Ara ja sé per la propera edició que són tres les pujades. La més forta i llarga, la primera. Les altres dues també són dures, però són més curtes.

Superat el que alguns anomenen les tres maries, ja tot és més o menys baixada fins el darrer tram ja al poble. Aprofito la pista, primer i després el corriol corrible per anar el més ràpid possible. Hi ha zones en les que cal anar amb compte. En una d’aquestes torno a avançar al discapacitat visual i els seus guies que tenen que controlar molt com superen aquestes dificultats. En les zones més corribles va molt més de pressa que jo i m’havia avançat. Ho tornarà a fer en la pista que ja ens porta al poble.

Ja fa una estona que tinc clar que assoliré el meu objectiu de baixar de les dues hores i que ho faré amb escreix. Passat el km. 14 comença la pujada fins al final. No em relaxo i segueixo apressant el pas tot el que puc per assolir el millor temps possible. Al final he aturat el crono en 1-57-21, 10 minuts menys que l’any passat. Estic molt content.

Amb aquesta cursa tanco un triplet de curses que ja vaig fer la temporada passada, però aquest any amb millor sensacions i millors temps. No defujo de repetir l’experiència i tornar-les a fer el proper any. Totes tres (Memorial David Rovira a Sant Quirze, Memorial Ramon Oliu a Cantonigrós, i aquesta de la Campana) m’agraden.

 

 

30 anys al Farell són molts anys!

30ª Cursa de Muntanya del Farell

12,2 km. 1-16-13 6-16 x km. 279 metres de desnivell positiu

191 de 268 classificats, 9è de 18 classificats a M6

De nou estic al Farell, i amb aquesta serà la meva participació número 30. Trenta anys participant en una mateixa cursa son una bona colla d’anys. Per celebrar-ho ho faré amb la samarreta i el pantalonet curt més Vintage que he trobat per casa. I també amb la gorra vermella de sempre. Bé de fet, cada cop és menys vermella.

Com que darrerament participo en poques curses amb xip groc, resulta que quan vaig a recollir el pitrall em dono compte de l’oblit. M’ho solucionen amb un moment i ja puc escalfar amb tranquil·litat.

El Farell sempre és una prova de com estic de forma. L’any passat vaig fer el pitjor temps de totes les edicions. Aquest any tinc com objectiu fer-ho una mica millor. Igual que l’any passat gaudim d’una temperatura primaveral.

Com ja comença a ser costum surto de darrera del tot. Tinc a tothom per davant. Puc córrer al meu ritme des del primer moment i pels carrers del poble vaig avançant corredors. Evito sempre que puc córrer per les zones de llambordes anant per les voreres.

Em trobo bé i procuro fer la gambada més ampla possible. Deixo l’asfalt i comença la zona de terra. A la primera llarga pujada hi ha força corredors que caminen, però jo segueixo trotant. Tinc la sensació d’anar molt millor que els darrers anys. Pujo molt més fàcil. Acabo aquesta pujada amb 30-15, un molt millor temps que les dues darreres edicions. Això m’anima i em poso em mode caça al corredor. A la primera baixada en queden unes quants al darrera. Veig a lo lluny al Roque Lucas, amb qui havia parlat abans de començar. Vam estudiar junts el batxiller superior nocturn, i ens trobem en algunes curses. És un corredor d’ultratrails i per ells el Farell és massa curta.

En el pas de mitja cursa (40-15) passo 4 minuts millor que l’any passat i 2 minuts millor que fa dos anys. Ara es tracta de consolidar aquesta millora en el que resta de cursa. Espero que l’haver anat ràpid no em passi factura. Encara porto al Roque al davant. Finalment en el tram asfaltat en lleugera pujada l’avanço.

Però en la següent baixada, m’avança per fer-me una foto i també ens fem una selfie. A partit d’aquí cadascú ja agafa el seu ritme. Només queda la rampa de 300 metres i després ja tot és favorable. Segueixo anant ràpid i avançant algun corredor.

A partir del quilòmetre 9 ja tot és baixada. Passo amb 59-30, per 1-05-30 l’any passat i 1-02-00 fa dos anys. Malgrat que intento baixar el més ràpid possible, noto que no vaig tan lleuger com altres anys. En el cap vaig fent números de quin podrà ser el temps final. Malgrat intentar baixar d’1-16, al final no és possible i aturo el cronòmetre a 1-16-13. Estic super-content. M’haig de remuntar al 2017 per trobar un temps millor (1-15-51).

Com que abans de la pandèmia, el Farell es celebrava a finals de novembre, principis de desembre, el vaig utilitzar moltes vegades com a test abans de començar a preparar la marató de Barcelona. Ara em serveix per veure com començo la temporada. Aquest resultat tan bo em dona ànims per seguir entrenant. Tot i que haig de dir que darrerament soc molt anàrquic en els meus entrenaments. No planifico res. De fet gairebé decideixo que el faig al dia segons com em trobo, i el que més em ve de gust. Donat el resultat no puc dir que vagi malament fer-ho així. 

Per fi ha tocat La Campana!

 15ª Cursa de la Campana 

14.7 km. 2-07-34 8-38 x km. 465 metres de desnivell positiu

278 de 299 classificats  61 de 73 en màster masculí

Per fi correré la cursa de La Campana organitzada per Corredors.cat. Des de la primera edició que sempre n’he tingut ganes, però per un all o una ceba mai no ho havia fet. La 15ª edició serà la del meu debut. La primera vegada que es corre una cursa de muntanya sempre és una sorpresa. No saps massa que t’espera en el recorregut. Conec la zona d’haver-hi fet força excursions, i penso que pot ser una cursa semblant a la del Farell.

La sortida com el nom de la cursa indica s’inicia quan al campanar de Vacarisses toquen les nou. Per tant, els moments previs es fa el silenci total per poder-ho escoltar bé. Acabades les 9 campanades ens posem tots en marxa. Com no pot ser d’una altra manera surto del darrera i amb calma.

La primera part de la cursa és en baixada, primer per asfalt i després per pista forestal. Són uns primers quilòmetres còmodes i en els que es pot portar un bon ritme. Per sort, avui està ennuvolat i no passarem gens de calor.

Passo el km. 3 en 22 minuts, però al quilòmetre 4 s’acaba el terreny favorable, i comencen els corriols i les pujades i el ritme ja no és el mateix. Les pujades se’m fan feixugues i em toca caminar en algun curt tram. Passo el km. 6 en 44-30 (24-30 en aquest parcial)

El següent quilòmetre és dels més lents. Passo el km. 7 que suposo que és la meitat de la cursa en 55-40. Encara està al meu abast baixar de les dues hores, objectiu amb el que ja quedaria del tot satisfet. Em trobo lent i amb no massa bones sensacions.

Passo el km. 9 en 1-15 (parcial de 30-30) i el recorregut encara segueix pujant i pujant, però per poca estona. Ben aviat iniciem el descens, però aquest no és tot el ràpid que voldria per recuperar el temps perdut, per dues raons: torno a notar molèsties a l’isquiotibial esquerra quan intento allargada la gambada, i el descens està ple de trampes com petites pujades algunes d’elles fortes i alguns trams de baixada entre roques on cal anar amb compte.

En un corriol planer i estret em trobo a un grup nombrós d’excursionistes aturats que ens aplaudeixen quan passem. Això sempre dona ànims.

Passo el km. 12, encara a mitja baixada en 1-44 (parcial de 29). Poso la calculadora en marxa i si la cursa té 14 km. encara puc baixar de les dues hores. Això m’esperona. Tinc alguns corredors al davant als que avanço. Passo el km. 14 per sota de les dues hores: per tant, mini objectiu assolit. Estic en una de les parts més baixes de tota la cursa i encara resta un bon tram fins a l’arribada que resulta ser tot en pujada. Ja sense objectiu m’ho agafo amb molta calma. Són poc més de 700 metres i 51 metres de desnivell positiu que ja faig amb una lleugera pluja. Temps final 2-07-34 (darrer parcial 23-34), temps molt millorable. Ja tinc repte per a properes edicions, sobre tot, ara que conec bé el recorregut. Serà qüestió de tornar-hi.

Com sempre en les curses organitzades per corredors.cat, serveis i avituallament final immillorables.

El Farell més lent, però hi segueixo present

 29ª. Cursa de Muntanya del Farell

12,2 km. 1-23-01 6-49 x km. 318 metres de desnivell positiu

251 de 279 classificats

Ja ha passat un any i arriba de nou la meva cita anual amb la cursa de muntanya del Farell. Gaudim d’una temperatura primaveral. Possiblement serà l’edició del Farell amb la temperatura més alta. En algunes edicions hi he passat força fred. Recordo un any en el que fins i tot van caure volves de neu.

Tants anys fa que tingui moltes anècdotes i uns quants Farells especials. Aquest ho tornarà a ser. Estic a quatre dies de canviar-me de pis, i no és un canvi del tot normal, ja que aniré a viure al que havia estat el pis dels meus pares, i on jo també hi he viscut en diferents èpoques de la meva vida.

Arribo amb temps i puc fer un bon escalfament. Ja fa unes setmanes que em trobo especialment lent a les pujades. De fet, no he sigut mai massa ràpid pujant. La meva especialitat sempre han estat les baixades boges. Els ritmes d’entrenament també són uns ritmes lents. Amb vistes de tot plegat, la meva previsió és que puc estar al voltant de l’hora i 20 minuts, si tot va bé. Queden molt lluny les edicions en que baixava de l’hora. La darrera vegada va ser el 2005.

Surto l’últim amb tota la tranquil·litat del món, però ja pels carrers del poble deixo algun corredor al darrere. A la zona de llambordes procuro anar per la vorera per evitar-les. El ritme no és pas dolent, encara que tampoc és per tirar coets.

S’acaba l’asfalt i comença la llarga pujada habitual. Són uns 1500 metres de pujada constant. Vaig fent a un ritme lent i avanço a alguns dels corredors que la fan caminant. Encara que en alguns moments penso que igual caminant aniria més ràpid, mentre la pugui fer trotant la meva idea és no caminar.

Com de costum, la zona de tobogans fins arribar a meitat de cursa la trobo divertida: ara baixo, ara pujo. Passo amb 44 minuts, molt per sobre del meu temps de pas de l’any passat. Però encara tinc possibilitats d’acostar-me al meu objectiu.

Quan arribo al punt on comença la baixada la pèrdua de temps és considerable i les possibilitats d’assolir 1-20 s’han esvaït del tot. Per tant, malgrat que baixo de pressa, com a mi m’agrada, no vaig pas tant ràpid com l’any passat. Segueixo avançant a alguns corredors en aquesta llarga baixada. 

El crono va passant inexorablement, per aturar-lo finalment a 1-23-01.

Avui ha estat el meu Farell més lent, però hi segueixo present un any més.

Torna el Farell

28ª. Cursa de Muntanya del Farell

12,3 km. 1-17-51 6-19 x km. 292 metres de desnivell positiu

306 de 364 classificats

Torna la cursa de muntanya del Farell. Han passat més de dos anys de la darrera edició. Quan vaig veure que no la feien en les dates habituals (finals de novembre o primers dies de desembre), vaig pensar que ja no la farien i que em quedaria sense l’única cursa en la que he participat en totes les edicions. Però finalment aquí la tenim 825 dies després. Bé, no del tot exacte, ja que el novembre del 2020, la vaig fer pel meu compte. La vaig anomenar l’edició 27 +1.

Surto el darrer caminant fins trepitjar la catifa de sortida i arranco a trotar. 

Ja estic en cursa i avanço força corredors en el tram urbà. Porto un bon ritme i les sensacions són bones.

S’acaba l’asfalt i encaro la pujada llarga. La conec molt bé. Són 1500 metres de pujada continuada per pista. Poso un trot que em permeti no caminar en cap moment, i així avanço a alguns companys de cursa que caminen en alguns trams d’aquesta pujada.

Acabo la pujada i comencen els tobogans: ara baixo, ara pujo. Segueixo gaudint del recorregut i passo la meitat de cursa amb 42-20, aproximadament un minut més que la darrera edició i em segueixo trobant fort. Aprofito les baixades per accelerar, ja que les pujades se’m fan feixugues. 

Un cop superada la darrera pujada, la més forta de totes, encara que curta (només són uns 300 metres), ja tot és pla o baixada per pista. Començo la part final de la cursa, gairebé 3 kms. de forta i continuada baixada i porto 1 hora 2 minuts. Si baixo fort encara em puc acostar al temps de la darrera edició. I dit i fet, em poso a la feina. Avanço al Roque Lucas, un company d’estudis de batxiller amb qui coincideixo en algunes curses. Faig un quilòmetre, gairebé a 5 pelats; tota una proesa per a mi a hores d’ara.

Ja un cop al camp de futbol, esprinto per deixar el crono per sota de 1-18. Finalment 1-17-51, només 24 segons més que la darrera edició i amb molt bones sensacions al llarg de tota el recorregut. Realment molt millor del que esperava.

A l’arribada, mentre recollim la generosa bossa que ens lliura l’organització fem petar la xerrada amb el Vicenç, un altre veterà de les curses, al que conec dels temps de la gorra vermella i de la llista de correu d’atletisme-com, i també amb el Roque que ha arribat poc després de mi. Un nou any, i una nova edició del Farell. Ara a esperar la següent. 

La Llanera està trista

La Llanera Trail

22,3 km. 2-52-00 7-43 x km. 413 mestres desnivell positiu

295è. de 321 classificats i 37è. de 44 classificats en Màsters Masculins

Quan vaig fer la Llanera Trail distància marató el gener del 2018, em vaig fer el propòsit que un altre any faria la mitja marató.

A excepció de curses d’orientació i rogaines, fa gairebé dos anys que no participo en una cursa. La darrera va ser pocs dies abans que ens quedéssim tots tancats a casa. Després de tant de temps l’agafo amb ganes. No tinc massa clar com em trobo de forma, i em marco l’objectiu de baixar de les tres hores i apropar-me tot el que pugui a les 2-45. Per fer-ho, em divideixo la cursa en tres parts de 7 kms. Com ja fa dies el matí s’ha aixecat molt fred. Veig la sortida dels que fan la marató. Saludo a coneguts que em vaig trobant i fem petar la xerrada. Escalfo una mica, més aviat per no passar fred que una altra cosa i em col·loco a darrera de tot esperant el tret de sortida.

 

Surto sense pressa al costat dels escombres. En aquesta primera part d’asfalt intento agafar un bon ritme, i malgrat que em costa, ja començo a atrapar a algun corredor. Tothom ha sortit escopetejat. Aprofito la baixada de la Cobertera, i tota la pista de la riba del Ripoll, per anar força ràpid abans no iniciar la primera pujada. Quan comença, el fet de conèixer-la bé em permet seguir fort. Passo el km. 3 amb 18 minuts pelats, molt més ràpid del que esperava. He començat molt fort. Igual ho pagaré més endavant. Just passar el km. 5 m’avancen els primers de la cursa de 13 kms.  

Ens endinsem en el corriol que circula pel mig del riu Tort i enfilem la primera pujada realment forta. Avanço a un company de la UES que feia temps que tenia al davant i que no m’ha estat fàcil atrapar. Ja som al pla de Togores i de nou es pot córrer. Em sorprenc del bé em trobo i del temps que porto al passar pel km. 7: 47-30.

A partir d’aquí la major part del recorregut és corriol amb continues baixades i pujades. Vaig una bona estona darrera d’un invident amb els seus dos guies amb barra i observo com ho fan. Li  descriuen amb tot de detall com és el terreny pel que corren. En algunes zones on han de creuar petits torrents tenen més dificultats, així com en les zones més revirades dels corriols. Però quan estan en una zona més plana i corrible van molt més de pressa que no pas jo.

En una forta baixada que acaba en un petit torrent s’aturen per deixar-nos passar ja que ells s’han de prendre el seu temps per passar aquest obstacle. Realment em costa molt imaginar les sensacions de l’invident participant d’aquesta activitat.

Vaig una bona estona en fila índia darrera d’un grupet al que no puc avançar fins arribar a una pista més ampla. En tot aquest tram estic anant molt més lent que en la primera part de la cursa.

De cop i volta al mig d’un camp hi ha un helicòpter de emergències sense ningú a dins. M’estranya molt la situació i penso que el tenen allà per si cal actuar. Però una mica més endavant, en una pista, ens trobem amb tot un desplegament de mitjans (mossos, ambulància, bombers, policia local). La persona accidentada està darrera d’unes pantalles. No sabem el que ha passat però sembla greu. 

Entrem en la zona coneguda amb el nom del laberint, una zona especialment divertida al mig del bosc de Togores, amb corriols estrets per entre arbres amb giragonses constants. Passo el km. 14 amb 1-52-30. He fet aquesta segona part amb 1 hora 5 minuts, gairebé 17 minuts més lenta que la primera. 

 A l’avituallament pregunto per l’accidentat i em confirmen que és de la cursa i que el seu estat és greu. M’ho trec del cap i segueixo endavant. Conec bé tot el que resta de cursa i apresso el pas. Tinc forces i em trobo bé. Haig d’aprofitar aquest terreny favorable abans no arribi el temut Mortirolo. Deixo a algun company enrere, però vaig molt sol i no tinc referències per davant.

Intento pujar el Mortirolo trotant, però l’acabo caminant. Ja torno a estar a l’asfalt. Ja és evident que la cursa fa més de 21 km. Passo el 21 amb 2-44, o sigui 52 minuts en aquesta tercera part, i per tant, objectiu inicial assolit. Tota la part d’asfalt segueix sent favorable i estiro la gambada. Arribo satisfet amb el temps i les sensacions. És el moment de gaudir d’un bon avituallament regat amb cervesa.

 

Preocupat pel que li ha passat a l’accidentat pregunto i em confirmen el fatal desenllaç. És un cop fort i inesperat. Penso en el moment en que he passat pel seu costat. És quelcom que ens pot passar a tots. Cap de nosaltres està lliure de patir un accident d’aquest tipus. És inevitable. No és cap consol pensar que ha mort fent el que li agradava. Hi ha manera d’evitar-ho? Cap de nosaltres quan participa en una activitat esportiva i de fet tampoc en la nostra vida diària pensem que això ens pot passar a nosaltres. Ell ja no hi és. Per ell tot ha acabat de cop. Els que passaran un mal tràngol serà la seva família i els seu amics.

El retorn a casa, és un retorn ben trist. No em puc treure del cap el que ha passat. Ha estat una Llanera Trail molt trista.

Les curses són diferents

La Llanera Trail 6ª edició Covid Edition

25 km. 3-44-50, 9-01 minuts x km. 538 metres de desnivell positiu

102 de 114 arribats i 12 de Màster Masculí de 17 arribats

Fa més d’un any que la nostra vida ha canviat completament. Poc a poc intentem tornar a fer el que fèiem abans encara que sigui amb adaptacions a la nova situació que no sabem quan de temps s’allargarà. Les diferents curses s’adapten com poden als moments que estem vivint. La Llanera Trail s’acostuma a celebrar el mes de gener. Aquest any s’ha traslladat a l’abril. També ha canviat les distàncies: han passat de marató i mitja a 25 i 10 kms. I de la mateixa manera que van fer amb el cros dels esquiadors del mes de novembre, els inscrits tenim dos dies per fer el recorregut. El control de temps es farà amb l’aplicació de mòbil Open Trail Races.

És evident que no és una cursa com les que es feien abans. No hi ha sortida amb tots els corredors a la plaça de l’Ajuntament, ja que cada cadascú ho fa en el moment i hora que li és més convenient, però sí que reuneix molts dels seus elements: recorregut marcat, classificacions, ...

Poc després de les 8 del matí ja soc al punt de sortida. Allà em trobo amb un parell més de participants. El dia està ennuvolat i hi ha una petita amenaça de pluja que espero que no es compleixi. Surto a un bon ritme, però ben aviat soc avançat per corredors que van molt més de pressa. Això serà una constant al llarg de tot el recorregut. Com ja fa temps a les pujades vaig lent i em costen, però gaudeixo de poder córrer pels camins i sobre tot de la descoberta d’alguns corriols que no coneixia. Ben aviat soc conscient que m’allunyo del meu objectiu inicial d’anar a 8 minuts el km., però tampoc em preocupa.  

 

El recorregut ens porta gairebé fins a Castellar del Vallès on girem per retornar al punt d’inici. Aquest gir és gairebé a meitat de cursa. Porto al voltant de dues hores i malgrat que sé que no han acabat les pujades, és clar que a partir d’aquí tot té més aviat tendència a baixar. La zona coneguda popularment com el laberint és molt divertida. Són corriols estrets revirats molt utilitzats per bicicletes pel mig del bosc de Togores i que passen pel davant d’un parell de barraques de pedra seca. 

 

Sortint d’aquests corriols encaro la darrera part de la cursa en baixada cap el riu Ripoll i amb la darrera i famosa pujada del Mortirolo. Ja fa estona que m’he fixat com objectiu baixar de les 3 hores 45, objectiu que assoleixo per ben poc.

L’arribada també és ben diferent, ni arc d’arribada, ni públic ni amics esperant, ni entrepà de botifarra, però també és una arribada de cursa. I ja a casa recupero forces pensant en quina podrà ser la següent oportunitat. Mentrestant seguirem entrenant.

El cavallet antihorari

15, 8 km. 2-39-35 10-13 x km. 838 metres desnivell positiu

Parcials: 1-03-35; 54-24; 40-53 

Havia llegit sobre aquest recorregut al Parc de Sant Llorenç del Munt en forma de cavallet, però no l’havia fet mai. Aquesta és la quarta prova de la lliga virtualEgaramossenaire, una excel·lent iniciativa que m’està obligant a sortir una mica de la meva zona de confort i provar recorreguts nous.

Vaig fer-ho el dijous 10, amb la idea que seria una única vegada, però resulta que vaig perdre el track en el camí de la font Soleia i vaig acabar fent una bona volta turística fins a la Balma de La Pinassa, un bon racó, però pel que no tocava passar-hi . Un cop retrobat el camí correcte ja m’ho vaig agafar amb calma. Si volia aconseguir un temps acceptable no tenia més remei que repetir-ho.

I per tant ja torno a estar a la línia de sortida. Al final he hagut d’esperar fins diumenge, ja que divendres va ser un dia de pluja continua. Quan deixo el cotxe a l’aparcament de la Torre de l’Àngel aquest ja està ple, tot i que és ben d’hora. L’objectiu és al voltant d’una mitja de 10 minuts el quilòmetre per un temps final entre 2-30 i 2-45, però ja veurem com surt, ja que a les zones més tècniques m’he tornat lent.

Un cop superat Can Robert, només començar la pujada forta que mena fins el pla de Can Pobla m’avança un ciclista amb plat petit i pinyó gran i m’ajuda a portar un bon ritme mantenir-lo tota l’estona ben a prop. Em marca un bon ritme en aquest tram. Intento anar el més ràpid possible en la zona més planera abans d’encara la pujada pel camí dels monjos per aquest camí que em té encantat.

 

Em costa trotar quan la pujada és fa més forta. En els darrers revolts hi ha el pessebre de costum. Finalment faig cim amb tres minuts menys que el dijous. Està tot envoltat de núvols que queden per sota.

 

En el primer dia feia un bon sol

Començo a baixar en direcció a la Font del Saüc i ben aviat m’endinso en la boira. Cal anar en compte a les baixades perquè les pedres i el rocam està humit i relliscós. Gaudeixo molt en aquest tram. Avui no faig l’errada del primer dia i segueixo endavant, amb petites pujades i baixades, sortejant arrels, rocs i pedres. Forta i breu pujada fins el Morral del Drac i ja estic al conegut camí que enllaça la Mola amb el Montcau pel que és fàcil córrer. Després de la forta pujada que hi ha a prop del Òbits deixo el camí per entrar al Pla dels Ginebrons, un corriol sinuós entre arbrers i matolls en el que sempre m’ha estat molt plaent tractar de fer-ho ràpid.

La baixada per la canal del Cargol ja és el darrer tram tècnic abans d’arribar a la pista. Aprofito zones en que el terreny és més fàcil per deixar-me anar. I ja un cop a la pista accelero el ritme. Les darreres pujades encara que amb poc desnivell em fan anar molt lent. Faig el darrers quilòmetres per sota de 6 per acabar amb un temps molt més que acceptable. Acabo satisfet, i també convençut que si ho provés un altre dia encara podria rascar un parell o tres de minuts al meu temps.

Està resultant divertida aquesta lliga virtual. La propera serà l’etapa reina amb els cincs cims del Parc.

 PD: Unes molèsties als isquiotibials no em van permetre seguir participant en aquesta lliga virtual tan divertida i entretinguda. Una veritable llàstima.

Powered by Wikiloc

Farell: 27 + 1

12,4 km. 1-24-14 6-47 x km. 328 metres de desnivell

Ni la pandèmia, ni el confinament podran evitar que compleixi amb una de les meves tradicions: la cursa de muntanya del Farell. Tot començava, a finals del 1992, l’any olímpic. I des d’aleshores, sense proposar-m’ho en un principi, he corregut totes les edicions d’aquesta cursa. Va ser al complir la desena edició en que la organització ens va distingir als quatre corredors que les havíem corregut totes amb una placa que vaig decidir no fallar en cap de les edicions mentre el cos aguantés. I de moment aquest aguanta prou bé.

Com que a hores d’ara aquesta és una de les poques coses que podem fer, em dirigeixo a Caldes de Montbui per complir amb la tradició. Aprofito que fa bon temps per anar-hi el mateix dia que fa un any exacte de la darrera edició.

És tot ben diferent. No cal recollir pitrall. No hi ha guarda-roba. No hi ha gent. Estic ben sol i puc començar a l’hora que vulgui, encara que no ho puc fer des de dins del camp de futbol. No escalfo gens i és el campanar el que em dona el tret de sortida. Sonen les campanades de les onze. Surto del costat de la zona esportiva, travesso el pont i evitant en el que puc les llambordes entro al casc antic del poble.

El fet de no ser en format cursa, m’aturo a fer fotos dels llocs més emblemàtics per on passa el recorregut. El primer és la famosa font del Lleó. No sabia que els dimarts és dia de mercat a Caldes i haig de passar per entremig d’algunes de les parades. 

L’obligació de córrer per la vorera fa que m’estalviï les empipadores llambordes del carrer principal de Caldes enfilant ja cap a la sortida del poble. Per no perdre les bones costums la meva fotògrafa particular em fa una foto a la cantonada habitual.

Se’m fa estrany passar pels mateixos llocs que al llarg dels anys ho feia rodejat d’altres corredors i avui fer-ho tot sol. Deixo la carretera i comença la pujada més llarga, gairebé un quilòmetre i mig. Puc escoltar algun ocell com piula al meu pas. La darrera part de la pujada se’m fa feixuga, però mantinc el trot encara que sigui lent, i entro en la zona de pujar i baixar. El terreny està impecable. Han passat amb màquines i està aplanat i sense pedres. Recordo molt bé que en les primeres edicions era tot més “rústic” i feréstec. Per acabar-ho d’arreglar avui no hi havia bassals, ni fang i tampoc pols. Estava ideal.

Mitja cursa, on acostuma haver un avituallament i on en algunes edicions hi havia premi especial pel primer que hi passava. Avui, sense cap dubte, el premi ha estat per mi. No ho puc evitar i miro el crono: 44-45. No tinc ni idea de com vaig, ja que no havia mirat cap referència abans de sortir de casa. 

Com sempre gaudeixo al màxim de la baixada de després de la meta volant, abans d’endinsar-me en els corriols de la segona part de la cursa. Una mica més i em passo de llarg de la darrera pujada forta. No ho entenc massa però l’he trobat més curta i més suau que en altres edicions. Superada la pujada toca planejar una estona per arribar als darrers quilòmetres en baixada.

Escolto els sorolls dels treballs forestals que s’estan realitzant en el bosc. A les vores de la pista hi ha tot de troncs esperant el transport que els ha de baixar. I ara ràpid, ràpid fins arribar al poble, al costat de la zona esportiva on havia començat.

No hi ha arc d’arribada, ni speaker, ni dutxes, ni avituallament, ni comentaris amb els companys. Tot és ben diferent al que acostuma a ser una cursa normal, però malgrat tot, he complert amb la meva tradició particular, la meva 27 + 1 cursa de muntanya del Farell.

El temps molt pitjor que el de la darrera edició, però això avui és el de menys. El fet d’anar sol també m’ha permès tenir una visió diferent del lloc i pensar que igual torno algun altre dia a fer algun tomb pel rodal de Caldes de Montbui, on he descobert moltes pistes i molts corriols que sembla que pot ser interessant d’explorar algun dia. A aquest pas, no acabaré mai la feina.

Powered by Wikiloc

Nocturna a la Serra de les Pedritxes

11,9 km. 1-46-26 Pujada fins el turó de les Pedritxes 56-25 i baixada 49-36, 8-37 min. x km. 515 metres de desnivell. 36 de 42 participants en la versió nocturna.

La segona proposta de cursa de la lliga virtual és una cursa nocturna per la Serra de les Pedritxes. M’agrada el lloc. M’hi he passejat moltes vegades, però sempre de dia. Com que aquesta vegada tinc més temps i a més la “cursa” és nocturna penso fer un reconeixement previ del terreny.

La primera part fins dalt del turó de les Pedritxes és més aviat pujada amb alguna baixada tècnica, i la segona part és més aviat en descens en general molt corrible i amb tan sols un parell de trams tècnics. El principi i el final del recorregut és la part més desconeguda, ja que quan vaig a la Serra de les Pedritxes acostumo a deixar el cotxe a Can Roure.

El primer dia m’haig d’aturar en alguns llocs per assegurar per on em cal passar. Les vistes des de la Serra són espectaculars per a totes les bandes. He necessitat 1-57.

Per assegurar-ho hi torno un segon dia amb l’idea d’anar més ràpid, no aturar-me a fer fotos i memoritzar del tot el recorregut. I així ho faig. Vaig per feina amb una millora significativa del meu temps 1-49 i amb una idea molt clara de com és el recorregut.

Finalment arriba el dia de la nocturna. Em preparo per sortir a córrer en un horari que no és gens habitual per a mi. Tot just s’acaba de fer de nit i abans de posar-me en mode “cursa” puc contemplar la lluna creixent i Venus brillant. 

Aprofito els dos primers quilometres força planers per anar el més ràpid possible. Córrer de nit és especial. Com diu Enric Casasses:

Era fosca la nit i ...,

feia respecte.

Estranyíssimes personalitats

ocupaven les branques.

Diferents animals invisibles

s’enviaven senyals...

el camí es feia incert.

Acaba la zona planera i també més urbana i entro en el primer corriol de pujada ja pel mig del bosc. És una pujada sostinguda amb molta pedra desfeta on hi ha moments que fa de mal trotar i camino en part. La llum del frontal focalitza el camí a seguir.

Un petit tram de descans abans d’una baixada i de nou amunt, però ara per un corriol molt més dret. S’accelera la respiració i començo a esbufegar. Malgrat caminar a trams vaig més ràpid que el darrer dia d’entrenament. Malgrat anar amb màniga curta i que fa fresca, ja suo de valent. Mentre carenejo puc entreveure les llums de la urbanització i dels camps de hoquei herba just sota els meus peus. A partir d’aquí és un puja i baixa amb algun tram planer perfecte per córrer amb alegria. Només hi ha llum al meu davant, la resta són ombres fugisseres. Faig cim amb poc menys de tres minuts guanyats  al temps del dia d’entrenament.

Ara ja gairebé tot és baixada, un primer corriol en que es pot córrer molt bé i després un curt tram tècnic on cal anar en compte i ja soc a la pista. Tinc la impressió d’anar més lent que quan passava per aquí de dia. Em creuo amb alguns ciclistes en direcció contrària. De la pista passo al corriol on haig d’avançar un grup de caminadors. De nou en pista accelero. Em segueixo trobant ara ciclistes, ara corredors, però tots en direcció contrària. Deixo la pista per baixar per un corriol tècnic poc visible i que em genera alguns moments de dubte. Travesso una riera i una petita pujada em mena de nou a una pista. Entro en la darrera part i poso tot el meu esforç per anar ràpid, eixamplo la gambada tot el que puc. Travesso un camp davant del Parc Audiovisual,  gaudeixo d’una mica d’asfalt i entro dins d’una riera. La pujada per sortir d’aquesta riera se’m fa molt i molt feixuga. Veig unes ombres en uns matolls i me’n porto un bon ensurt. Pensava que eren porcs senglars però és la meva pròpia ombra produïda pel reflex del frontal.

...Les ombres semblaven fantasmes

i les fantasmes ombres.

La nit es feia fosca i feia

molt de respecte.

Estranyíssimes branques

ocupaven la personalitat.

Diferents senyals invisibles

m’enviaven a l’animal.

Que baixés la lluna i la llum,

que no hi hagués camí....

Entro en la darrera part, tota plana i en lleugera baixada pel mig dels camps i rodejant la zona esportiva on he començat. Gaudeixo plenament d’aquest darrer quilòmetre a tota velocitat. S’ha acabat: 1-46-26. Estic molt satisfet de com m’ha anat tot plegat. Cap a casa, dutxa, sopar i dormir.

He assolit el meu objectiu. Aquesta vegada no he estat l’últim. He fet una molt bona pujada i he perdut una mica de temps en la baixada. Som un grupet d’uns 10 corredors amb poques diferències de temps. El proper repte de la lliga virtual serà el km. i mig vertical.

 

 

Una crono-Mola

1-39-13 6.4 km. desnivell 506 Pujada 55-33, baixada 42.20

L’amic Pep em va descobrir la lliga virtual Egaramossenaire. I com que a hores d’ara amb tantes restriccions tampoc hi ha massa coses a fer, vaig decidir participar. Pot ser divertit.

La primera prova era un puja-baixa a La Mola. Un bon començament. No he tingut temps per anar a revisar el recorregut i ja només em queda avui dijous per fer-ho, ja que amb el confinament perimetral dels caps de setmana no em resta un altre dia dins del termini establert per la lliga. No és la primera vegada que faig un puja-baixa a aquest cim tan emblemàtic pels vallesans, però la ruta és una mica diferent a les meves habituals.

Aparco on gairebé sempre, la Torre de l’Àngel, i ja estic en acció. Ben aviat haig d’agafar un corriol per a mi desconegut. Sempre anava fins a Can Robert per la pista. Fins aquí puc córrer força bé, però a la pujada directa pel corriol de les tombes de Can Robert de córrer ja ben poc. Tracto d’anar de pressa i poca cosa més.

Travesso la pista de Can Pobla i amunt va. La respiració s’accelera. Passades les escales que recordo bé de les pujades a La Mola per Nadal em pita el mòbil indicant que em surto del recorregut. Ho reviso i m’indica que és directe per la canal que tinc al davant. No sé si realment he pujat alguna vegada per aquí, encara que és possible que sí que ho hagi fet.

Un cop al Bolet planeja un moment, però vaig tan cansat que no tinc ni esma de trotar. I de nou canal amunt per on puc, primer pel mig d’un rocam i després per una zona ombrívola que ja té més aspecte de corriol i que ja surt a la plana cimera de La Mola. Havia pujat algunes vegades per la canal del costat, però crec que per aquesta no ho havia fet.

Ja només resta arribar fins a la taula d’orientació, punt obligat de pas i fer-se la foto. Una més per la col·lecció de fotos del cim de La Mola.

I ara toca baixar. Hi ha molts trams en els que tampoc puc córrer, ja que haig de vigilar on poso el peus. No seria prudent embalar-se massa, amb el perill d’estampar-me contra un arbre. En les zones que m’ho permeten vaig tot el ràpid que puc. En tota la baixada ja tinc clar per on haig de passar, i a partir de Can Robert aprofito el desnivell favorable per anar el més ràpid possible.

M’ho he passat molt bé. M’he divertit que és del que es tractava, però he estat el darrer de la classificació. Ja tinc un objectiu per la propera prova de la ruta virtual: no ser l’últim. 

Ara que ja conec bé el recorregut no defujo de repetir la pujada a veure quan soc capaç de millorar. Crec que sense despistes ni aturades a fer fotos, ni al cim puc baixar uns quants minuts.

Gaudint del Rodal

IX Cursa del Rodal de Sabadell

Diumenge, 8 de març de 2020

1-10-55 a 6-10 x km. 166 metres de desnivell positiu 131 de 162 participants

Es nota que ja fa uns quants anys que he canviat les curses d’asfalt i de muntanya per les curses d’orientació. Aquesta cursa de la meva ciutat ja porta 9 edicions i encara no havia trobat el moment de participar-hi. M’he inscrit a darrera hora i allà estaré.

Sortida i arribada acostumen a ser davant de la Pista Coberta, però aquest any per unes esllavissades en els grans talussos del riu Ripoll ho han canviat i sortim de davant del Vapor Buxó. També ha canviat la distància: dels poc més de 15 km. als poc més d’11.

Fa un bon dia i una temperatura ideal per córrer. Mentre escalfo em retrobo amb companys de curses d’asfalt que feia temps que no veia. Comentem la jugada i ens posem una mica al dia abans de l’inici de la cursa.

Em poso al darrera per sortir al meu ritme i sense pressions de cap tipus. De fet, haig de confessar que això no és del tot cert. Sempre que em poso un pitrall m’acabo posant un objectiu. En aquest cas serà apropar-me a un ritme mig de 6 minuts per km. i un temps final aproximadament de 1-10.

Conec tota la zona però no sé exactament quin serà el recorregut que farem. Anem pujant pel camí que hi ha al costat de la llera del Ripoll en molt lleuger ascens. Faig un parell de quilometres per sota de 6, però ja no puc seguir aquest ritme en el tercer. Porto un grup de corredors al meu davant que no vull perdre de vista, però que inexorablement es va allunyant. Tanco els tres primers quilòmetres amb 18-24.

En el quart quilòmetre abandonem la llera del riu i ens enfilem per una pista. Puc córrer en tot moment, o millor dit, puc trotar. Al meu costat hi ha corredors que opten a fer trams de pujada caminant. No es pot dir que el meu ritme corrent sigui molt més ràpid d’alguns que aquests que estan caminant, però em resisteixo “a posar el peu terra” i a caminar. És una cursa, oi? Doncs haig de córrer. Amb tot, 7-56 per aquest quilòmetre en franca pujada.

Ja un cop a la zona alta el recorregut torna a planejar en direcció a Togores. Aquí ja anem d’un en un. Ha desaparegut del tot el grupet que portava al davant. Intento atrapar als que tinc al davant, però no puc. Ara bé, tampoc m’avança ningú. Recupero el ritme de l’inici. El meu temps de pas pel quilòmetre 6 és de 38-41, 20-17 per aquests segons tres quilòmetres.

Després d’una baixada, seguida d’una pujada hem abandonat el sector de Togores i comencem a transitar per la Serra de Sant Iscle en direcció a La Salut. Deixem la Serra i baixem fins el riu Tort. Apresso el ritme en aquesta baixada per afrontar la darrera pujada fins la Torre del Canonge. He aconseguit avançar a alguns corredors. Passo el quilòmetre 9 amb 57-11, 18-50 en aquest parcial de tres quilòmetres.

Encaro el darrer tram de la cursa, ara ja tot en baixada. Em trobo bé, vaig ràpid i amb molt bones sensacions. Gaudeixo molt d’aquesta baixada fins el riu i també del darrer quilòmetre pel costat de la llera del Ripoll. Segueixo avançant a algun corredor i no soc avançat per ningú.

Acabo la cursa ben satisfet i amb els objectius assolits. Està clar que encara gaudeixo d’aquest tipus de curses malgrat que no em prodigui massa en elles. No tinc ni idea de quina serà la propera.

Un Farell sense xip!!!

Cursa de Muntanya del Farell a Caldes de Montbui, 27ª d’edició

12,4 km. 1-17-27 a 6-16 el km. 289 m. de desnivell positiu

280 de 327 classificat (86%)

Tota cursa comença amb el ritual de preparar la bossa amb tot el necessari. Moltes vegades tinc la sensació de deixar-me quelcom, però avui no ha estat així.

Un cop a Caldes el ritual segueix: recollir el pitrall i els generosos obsequis, canviar-se, anar al WC per acabar de buidar, escalfar, i posar-se darrera de tot per sortir.

L’any passat vaig anar molt tranquil en tot el tram d’asfalt. Aquest any canvio de tàctica i  arranco més ràpid.

Ja en la pista de terra, en els darrers metres de la pujada llarga alenteixo el pas, però sense deixar de córrer en cap moment. Un cop dalt comença la part divertida amb baixades i pujades a moments suaus i per moments més fortes.

Passo per la meta volant a meitat de cursa amb 41-15, una mica millor que l’any passat.

En el tram asfaltat de baixada que ve a continuació, observo el xip groc que porta una noia al meu davant. Em miro les meves sabatilles! No el porto!. Pensant que el recorregut podria estar enfangat per les pluges del passat divendres he agafat les sabatilles de muntanya i el xip s’ha quedat a casa posat en les d’asfalt. I de fang ben poc n’hem trobat!

Encaro amb forces la pujada més dura del recorregut. Són poc més de 300 metres per un corriol que posa a tothom en el seu lloc. Ja pràcticament només resta baixada i alguna petita pujada sense massa importància.

De la mateixa manera que hi ha una llarga pujada, ara hi ha una llarga baixada. Aprofito per fer alguns avançaments i arribo a meta ben satisfet, una mica més d’un minut més ràpid que l’any passat. No està gens malament.

Comento amb els organitzadors el meu mal cap per haver-me oblidat el xip casa, i els demano que tinguin en compte que he fet la cursa. No voldria perdre la condició de ser l’únic corredor que ha corregut totes les edicions.

A casa repasso les meves anotacions. La d’avui ha estat la meva cursa de muntanya nº 100, 27 d’elles, més d’una quarta part al Farell.