dijous, 23 d’abril del 2015

Orientació a la Costa Brava

Ha estat un cap de setmana d'orientació a la Costa Brava. Tot comença el dissabte al migdia a Palamós amb una cursa esprint classificatòria per la final de la tarda. Tenia clar que calia anar el més ràpid possible. M'havia marcat com objectiu 15 minuts i un ritme inferior a 7 minuts el quilometre. Tot va bé fins que baixant a tota màquina per un carrer en direcció a la fita 9, veig una orientadora que tomba en una cantonada. Això em fa dubtar i m'aturo per assegurar que vaig bé. Tant la 9 com la 10 no em van massa bé. Pago aquest dubte. En la resta de la cursa, ja en la zona de la platja i del passeig marítim recupero les sensacions i acabo ràpid. Faig tercer a poc menys d'1 minut del primer. Temps de 15-57 a 6-24 per km. 
Ara toca descansar i menjar una mica per esperar l'esprint de la tarda.
Tancats a la quarantena des de més d'una hora abans, es fa llarga l'espera de la sortida. Sortim en ordre invers a la classificatòria del matí. Darrera meu tindré al Jaume a un minut i al Joan a 2. Serà mala senyal si veig que se m'apropen molt. De nou faig una bona sortida i no tinc dubtes en la primera meitat de la cursa. El primer dubte se'm genera a la fita 8 i la vaig a buscar per la banda equivocada, primers segons perduts.

Aquí ja he perdut el liderat del campionat de Catalunya sprint
A la 9 dono una mica més de volta de la necessària i a la 11 també perdo alguns segons. A la 14 també perdo temps i camí de la penúltima, m'avança el Jaume, i segueixo acumulant petites pèrdues.
No acabo gens satisfet, conscient de que podia fer una millor cursa. Malgrat tot, sóc tercer i pujo al podi del campionat de Catalunya. Temps final 20-32, a més d'un minut del segon, i a 6-54 per km. Més lent que al matí, les cames no estaven tan fresques. Miro els parcials i veig que des de la fita 2 a la 7 anava primer. M'ha pogut la pressió ?

Ha plogut al llarg de la nit. L'endemà diumenge no plou, però s'aixeca el dia amenaçador.

El campionat de Catalunya de llarga distància és a Pals. Mentre em preparo per la cursa i espero el moment de la sortida no para de tronar. Serà difícil que ens escapem de la pluja. Surto amb l'idea que puc fer una cursa al voltant de l'hora.
Tant el triangle com el camí cap a la primera fita estan en pujada. Em noto les cames castigades d'ahir i vaig lent. Em passo de llarg i haig de tornar enrere. Comencen a caure gotes i ben aviat es posa a ploure. És agradable córrer pel mig del bosc cercant fites i sentint com la pluja et mulla la cara. Et fa sentir més a prop de la natura que ens envolta. En el camí que cap a la 4 pujo massa i haig de rectificar. Nova pèrdua de temps.
La 5 està en una cova a dalt d'un turó. La 8 costa una mica de localitzar, amagada dins d'un forat.. A prop de la 9 trobo al Sergi i al Toni. Tots 3 busquem la mateixa i aviat és nostra. La 10 és ràpida ja que està allà mateix. A la 11 perdo una bona estona: la cerco a prop d'un verd dos, però no la trobo em giro i la tinc just al darrera. La he tingut tota l'estona al darrera i segurament a l'arribar a la zona he passat pel costat però no l'he vist. Quina ràbia!
Ja ha parat de ploure. Em trobo fort i en els darreres fites vaig molt ràpid. Tinc el millor parcial en tres d'elles. Arribo content, però pensant en les petites perdues que he anat acumulant: ara una mica aquí, ara una mica allà. Temps final: 1-07-08 per 6 kms. reals.

Ben segur que podia haver fet una hora. Miro els resultats: sóc 4rt. a poc més de 40 segons del Pitu, però sóc 3er. en el campionat de Catalunya ja que el que ha fet 2n. és un francès.
Comentant la cursa amb el Pitu, tots dos estem d'acord que era possible fer la cursa al voltant de l'hora. Està clar que els orientadors som tots de la colla del "si no fos ..."

dijous, 9 d’abril del 2015

Can Deu: on està el meu bosc ?

Han passat ja 4 mesos de la gran ventada del 9 de desembre de 2014 que va malmetre gran part dels boscos del rodal de Sabadell i Terrassa. No havia tornat al bosc de Can Deu des de pocs dies després d'aquella nefasta jornada meteorològica, on un vent mai vist a la nostra zona havia arrasat la major part dels arbres del bosc. Sembla mentida la força destructora que a vegades és capaç de demostrar la natura.
Aprofito els darrers dies de la Setmana Santa per visitar les diferents zones afectades i fer-me una idea personal de com ha quedat tot plegat un cop ja ha passat l'hivern i s'apropa inexorablement l'estiu amb els seus perills. Malgrat les previsions optimistes de que quedarà tot llest abans de la calor de l'estiu el que veig és molta feina per fer. No sóc massa optimista: molts arbres per treure i una part d'ells en llocs amb dificultat d'accés.

El bosc de Can Deu va veure els meus inicis com a corredor. Allà anava els dissabtes al matí amb uns companys a fer el circuït blau. Aquest havia quedat marcat després dels campionats d'Espanya de cross del 1977 que havia guanyat el mític Mariano Haro. Encara restem en peu alguns arbres marcats pel color blau d'aquest circuït de 5000 metres. Recordo que el repte inicial era aconseguir fer corrent, sense caminar, una volta a aquest circuit. No no va ser tasca fàcil i vaig necessitar uns quants dissabtes fins assolir l'objectiu.


Allà també vaig córrer la meva segona cursa al 1978, la primera cursa mig seriosa i de la que guardo també el primer diploma.

Pels camins de Can Deu he fet molts i molts qms. al llarg de tants i tants anys de córrer. És una mena de santuari del córrer per tots els sabadellencs. També hi he fet curses i entrenaments d'orientació la meva darrera dèria. De fet la darrera vegada que he competit en aquest bosc ha estat en una nocturna d'orientació pocs dies abans de la fatídica ventada, a finals de novembre.


I ara tot s'ha acabat. El bosc i els camins mai tornaran a ser el mateix. La feina que resta per retirar tots els arbres caiguts i malmesos és ingent i el bosc mai més el veurem com l'havíem vist fins ara. Aquest ja no és el meu bosc. Ha quedat perdut per l'efecte d'una ventada mai vista. Encara que no ens agradi els nostres ulls s'hauran d'acostumar a aquest nou paisatge després de la ventada.



En el nostre record restaran les imatges del que havia estat i les sensacions dels quilometres recorreguts pels seus camins i corriols, l'esforç, les nostres il·lusions i les nostres dèries.
Ara encara és difícil córrer pels seus camins. Només uns pocs són practicables. En molts d'ells els innumerables arbres caiguts impedeixen l'accés. S'han convertit en una perillosa pista americana. Tard o d'hora tornarem a tenir els camins lliures d'arbres, i tornarem a entrenar a Can Deu. Però ja no serà el bosc acollidor que havia estat fins ara. El "meu bosc" ja no hi és. Contemplar aquest paisatge em deixa corprès, impressiona i en fa venir ganes de plorar. On és el meu bosc ?