World Rogaining Championships 2022 Paprsek – Czech Republic
71.2 km. 23-52-01
20-05 x km. 2698 metres de desnivell positiu
1460 punts, 27 fites
9è ultraveterans de 11 equips
Ja tinc un nou mundial de Rogaine al sac. Vaig participar en el mundial de
La Molina del 2019 pensant que era la meva oportunitat per participar en un
mundial. Creia que mai més ho tornaria a fer, però al cap de tres anys hi he
tornat.
La sorpresa es va produir un parell de mesos abans de la competició. A més
a més participaríem formant part de la selecció catalana de Rogaine. Tot un
honor en el que no pensàvem en absolut. La competició és a l’estació d’esquí de
Paprsek, a la Regió de Moravia de la República Txeca. Hi ha un miler d’inscrits
formant part de 300 equips d’una trentena de països, 12 d’ells catalans.
Per diversos motius la preparació no ha estat tal com m’hauria agradat,
però el moment de la veritat ja ha arribat. Ja som a Txèquia i ja tenim el mapa
al davant. En una primera ullada veiem que les fites no estan massa ben
repartides. A la zona més Oest del mapa sembla haver-hi moltes més fites i molt
més juntes, però ens queda molt lluny, i ja ni ens ho plantegem. Tenim la idea
de fer una primera part curta i tornar al Centre de Competició per menjar i
seguir. Però quan comencem a planificar la segona part veiem que ens cal
escollir entre venir a dinar o venir a sopar i a dormir una estona. Està clar,
invertim l’ordre del que havíem pensat inicialment. Farem una primera part
llarga (zona Sud) que acabarà en pujada al Centre de Competició i una segona
part més curta (Est) en funció del temps que ens resti i del nostre estat de
forma. No ens ha estat gens fàcil planificar l’estratègia.
A les 12 en punt ens posem en marxa. Tenim 24 hores per endavant. Aprofitem
que comencem en baixada per deixar-nos anar i trotar una mica. La primera fita
(46) la tenim dalt d’un turó. Per tant aviat ens toca pujar. Des d’aquesta anem
a nivell en lleugera pujada a través d’un magnífic bosc totalment passable fins
assolir la segona fita (85). Hem esmerçat una hora per dues fites.
La següent (86) la tenim força lluny, més de 3 kms. en línia recta. Fem una
part important per camins, però també travessem algunes zones obertes. La
pincem quan ja portem dues hores de rogaine. Fem un petit canvi d’estratègia
amb l’objectiu d’estalviar-nos desnivell: 56 i 35 Entre les dues fites donen un
bon ensurt a un cérvol que devia estar ben tranquil a dins del bosc i que surt
esperitat quan el travessem.
Sense cap dificultat assolim la nostra primera fita de 10 punts en una zona
de tallats (106). En el moment de pinçar comencen a caure gotes i sortint de la
fita ens posem les capelines ja que es posa a ploure seriosament. Però no durarà
ni cinc minuts.
Per la carretera en direcció a la 107 ens avança l’Aurelio amb el seu
company (seran subcampions del món de veterans i desens de la general) que van
trotant tranquil·lament. Com que fa una mica de baixada nosaltres també trotem
una mica, encara que molt més lents que ells. Abans d’arribar a la fita guardem
les capelines que ens feien nosa.
Amb algun petit dubte, però ja tenim la 107. Segueixen els trons i la
negror del cel. Dona la impressió que ens caurà una bona tempesta a sobre. Preguntem
a l’avituallament de la fita 48 si plourà i no ens saben contestar. Està clar
que en alguna zona del mapa està caient una bona tempesta. Més endavant ens
confirmaran els companys que els va caure una bona pedregada a sobre.
Estem gaudint de la cursa tant del bosc com del terreny obert que ens
permet anar camp a través tal com ens agrada. Amb la 47, 27 i 57, arribem al
que hem calculat que era la meitat d’aquest primer recorregut nostre. Portem 6
hores 19 minuts, 11 fites i 23 kms. La segona part serà en pujada i una bona
part de nit que afegit al cansament acumulat serà més lent. Calculem arribar al
Centre de competició passada la una de la nit.
Ens conjurem en fer tres fites més encara de dia. La 26 la tenim sense més
problemes. La 105 està a baix d’un tallat de 15 metres. Estem a dalt del
tallat, però no la veiem. Busquem la manera de baixar i resseguim el tallat per
sota fins trobar-la. No volem tornar enrere i sortim en direcció Oest per un
bosc molt difícil de passar, gairebé impassable. El Joan va al davant, però costa
trobar punts per passar. A més a més quan ja veiem la carretera no trobem la
manera de travessar la riera que tenim al davant. Hem de buscar un pont. Ha
costat però ja som a la carretera.
Després de la 87 ja ens hem de posar els frontals. Ja de fosc ens costa
trobar el corriol. Un cop hi som ens creuem amb dos equips catalans, el del
Santiago i el dels Serrallonga. Els advertim dels problemes per travessar el
bosc de la 105.
La 37 és la primera fita que fem amb la llum dels frontals. Està en un
búnquer. No és el primer que trobem. De fet una mica més enllà passem per
davant de la mare de tots els búnquers, un búnquer enorme que suposem estava
destinat als comandaments. Ens havien explicat que aquests búnquers van ser construïts
per evitar la invasió dels alemanys i que no van servir mai per res.
Per anar a la 36 preferim donar la volta pel poble que anar-hi pel dret. És llarg
i feixuc, però molt més còmode, excepte quan hem d’entrar al petit bosc on es
troba la fita. És un bosc totalment impassable en el que és molt difícil
moure’s. Quan estem a punt de desistir i deixar-la trobem el tallat. Baixem i
ja la tenim. Però sortir del bosc serà tan feixuc com entrar. Hem esmerçat més
d’una hora entre la 37 i la 36.
La propera està lluny. L’aproximació és per la carretera però sempre en
lleugera pujada. Cal encertar el moment de deixar la carretera per enfilar-se a
buscar-la. No l’hem encertat del tot, però rectifiquem a temps i la trobem. La
pujada a aquesta fita m’ha costat especialment. Baixem fins la carretera per
una traça que sembla que és el camí que han utilitzat molts equips abans que
nosaltres.
De nou a la carretera, i de nou cal encertar el moment d’abandonar-la per
trobar la següent, la 53. Hem de trobar un corriol que surt a per l’esquerra de
la carretera i que fa una corba. Ens sembla que ens hem passat i tornem enrere
a veure si és que no l’hem vist. Ja el tenim! Puja de valent. Em costa molt aquesta
pujada. Semblava que no havia de pujar tant, però la forma corbada del corriol
és la que esperàvem. De sobte el corriol s’acaba abans de temps. No potser!
Havia d’arribar fins un petit torrent. No sabem massa on som, però seguim en la
que creiem que és la bona direcció. A mesura que pugem tenim clar que no estem
on volíem però no trobem la manera de rectificar. Aquest corriol que hem agafat
no estava dibuixat al mapa i això ens ha despistat.
A mesura que anem pujant em costa més i més. Vaig literalment “mort”. Li
dic al Joan que no puc pensar i que em poso em mode de seguir darrera d’ell. En
alguns moments m’ha d’esperar. Sortim a una zona oberta, la zona oberta que
estava per sobre la 53, però no sabem massa ben bé en quin punt estem. Ens topem
amb una casa que no sabem veure en el mapa. Arribem a pensar que no estava
dibuixada! Finalment arribem a un encreuament de camins on s’acaba la pujada
pel terreny obert. El Joan identifica on estem. Ara el camí planeja. El Joan em
diu que em prengui un gel. Ho faig sense massa fe. Assolim la 75 i refem
l’estratègia. Ja passen de les 12 i estem molt lluny del centre de competició,
i jo no estic per masses festes. No anirem ni a la 95, ni a la 55, i intentarem
anar el més directes possibles i fent el menys desnivell possible.
Baixem per un corriol fins a la carretera i allà agafem un corriol que ens
havia de dur directament a la 24. No la veiem. Estem segurs que hem passat pel
seu costat, però no l’hem vist, i ara ja hem pujat massa per baixar a buscar dos
punts. No en tenim ganes. Seguim amunt per una zona oberta. Davant nostre, 4
ulls ens mirem. A mesura que anem pujant ells també pugen, i ens tornen a
mirar. Quan agafem el corriol que ens ha de dur al centre de competició perdem
els nostres acompanyants.
El Joan s’està quedant sense llum al frontal i també sense forces. Sembla
que m’he recuperat de la crisi d’abans i que ara es canvien les tornes. Ja
estem a prop de la 44, darrera fita de la nit. El Joan no té massa ganes de
buscar-la, però al final hi anem i la trobem. Ara sí que ja som molt a prop del
Centre de Competició. Hi entrem quan portem 14 hores i mitja i més de 51 kms. Està
clar que aquesta segona part era molt més llarga, i, a més a més, hem alentit
el nostre ritme.
Mengem i bevem i anem a dormir una estona després de dutxar-nos. Posem el
despertador a les 6. Hem dormit tres hores i a les 6.30 ja tornem a començar
disposats a fer el que teníem planificat.
 |
| Foto Marta Planas |
 |
| Foto Marta Planas |
No anem massa de pressa però avancem segurs, primer fins la 22 i després
fins la 82 travessant un magnífic bosc, d’aquells que tan ens agraden. Toca fer
un baixa i puja, amb una feixuga pujada bosc a través fins la 64. Mentre
nosaltres pugem, ens trobem que baixen el Mayolas i el Sebas que seran el
futurs campions mundials de Superveterans.
De la 64 a la 83 esmercem gairebé una hora. Està clar que anem lents. La 83
és on havíem de decidir si anar fins la 52 i la 101. Està clar que les deixem.
No estan a l’abast de les nostres forces. La propera serà la 93, a una hora més.
Hem preferit anar per camins en lloc d’anar pel dret. Comentem que en un altre
moment hauríem anar bosc a través. Quan hi estem a prop hi veiem un munt
d’equips. És la fita no trobarem més equips i això ens anirà molt bé per
trobar-la. Quan baixem a poc a poc fins la fita ens avancen ràpidament per
entre els matolls, l’Adris i l’Albert, els futurs campions del món.
Aquesta zona està plena de mates de nabius. Fem la 21 i ja anem direcció la 42 per un corriol amb unes pilones cada 100 metres amb números i una P en una banda i una C, a l’altra. Està clar que indiquen la línia fronterera entre Polònia i Txèquia.
La 42 serà la nostra darrera fita. Quan ja marxem arriba “el
caiman” i ens diu que encara va a buscar la 61. Ens esperona per tal que també
hi anem. Segons ell hi ha temps, però nosaltres ja en tenim ben bé prou i volem
acabar amb tranquil·litat i sense presses.
El bosc de sortida no és massa net i aprofitem una línia força neta que
d’entrada porta la direcció que volem, però que s’acaba desviant i ens trobem
de nou amb un petit torrent que ens ajuda a ressituar-nos. I des d’allà sortim
del bosc i agafem la pista que ens porta a l’arribada. Tenim temps i anem
caminant. No ens cal córrer.
Al final no ha sobrat pas massa temps, però és que en aquest final anàvem
molt a poc a poc. Traiem l’estelada de la motxilla i entrem a meta entre
aplaudiments i tot satisfets d’haver completat de nou 24 hores de Rogaine.
 |
| Foto Jordi Virgili |
Ha estat una molt bona experiència. Aquesta és la meva quarta Rogaine de 24
hores, tres d’elles formant equip amb el Joan, dos campionats d’Europa i dos
campionats del món. Quan començava a córrer i després quan vaig entrar en el
món de les curses d’orientació, mai havia pensat poder participar en un gran
campionat, i molt menys formant part de la selecció catalana. Haig de reconèixer
que estem una mica decebuts amb la nostra posició. En el nostre interior
pensàvem que podíem aspirar a un millor resultat. Però hem quedat molt lluny
dels equips capdavanters de la categoria. Per una banda, crec que l’estratègia
no era del tot dolenta, segurament, la única possible valorant com estaven
col·locades les fites i el nostre estat de forma. Per altra banda, a l’inici de
la Rogaine portàvem un bon ritme que hem anat alentint amb el pas de les hores,
així com al matí. A més a més, a la nit, i a la llum del frontal, afegit al
nostre cansament, hem fallat més del compte i aquestes errades ens han
desanimat. Com sempre, a misses dites un pensa que ho podia haver fet millor,
però posats allà en situació ho hem fet el millor que hem pogut. Hem gaudit
molt tant en els bons moments com en els moments que ens ha calgut superar les
diferents adversitats que es presenten al llarg de 24 hores.
I arribat aquí, faig una mica de repàs dels meus números en Rogaine. Aquesta tipus de competició arriba a Catalunya de la mà del Felip al gener del 2009. I des del primer moment m’hi vaig enganxar. Exigeix treball d’equip, estratègia, orientació i resistència física. Al principi no sabíem massa com anava tot plegat, però resultava divertit. Al llarg d’aquests anys he participat en 66 rogaines, 4 de 24 hores i 4 de 12 hores, formant equip amb diferents companys. A finals del 2012 fem equip amb el Joan, sota el nom de Som Mas-Sa, i amb ell inaugurem la categoria de superveterans a Catalunya (majors de 55 anys). Hem fet 29 rogaines com a superveterans. Aquest any ja som ultraveterans (majors de 65 anys), i de moment ja portem tres rogaines dins d’aquesta categoria. Aquesta darrera sota el nom d’Icebug Catalunya MUV. En la propera tornarem al nostre “Som Mas-Sa." Fins quan?
