Amb els anys hom canvia les seves costums i els seus plaers. Darrerament defujo les curses multitudinàries. No m'agrada córrer entremig de tanta i tanta gent. No critico a qui li agrada. Cadascú té les seves dèries i les seves preferències. Malgrat tot de tant en tant encara torno a córrer al mig d'una munió de gent, però no és la meva activitat física preferent.
Des de ja fa un temps el que més m'agrada és caminar i trotar per corriols i camins de muntanya descobrint nous llocs.
Abans d'acabar l'any m'he organitzat la meva pròpia Sant Silvestre. Un recorregut llarg pel Montseny: una bona volta per conèixer indrets que encara mai havia visitat. Malgrat que el Montseny el tinc ben a prop no és una muntanya que visiti massa sovint. La idea era fer com una mena de rogaine.
Des de ja fa un temps el que més m'agrada és caminar i trotar per corriols i camins de muntanya descobrint nous llocs.
Abans d'acabar l'any m'he organitzat la meva pròpia Sant Silvestre. Un recorregut llarg pel Montseny: una bona volta per conèixer indrets que encara mai havia visitat. Malgrat que el Montseny el tinc ben a prop no és una muntanya que visiti massa sovint. La idea era fer com una mena de rogaine.
A les 8.30 surto de Cànoves. S'albira un bon dia per fer muntanya amb una temperatura ideal, i malgrat l'anticicló que fa dies que tenim a sobre, amb una visibilitat força bona.
Vaig guanyant alçada per pista, tot passant pel costat de diferents masies, algunes d'elles reconvertides en cases rurals, restaurants, hotels, ... És molt evident que des de sempre el Montseny ha estat ocupat per l'home que ha utilitzat l'entorn en funció de l'economia. El que abans eren construccions per conrear els camps i tenir bestiar ara s'han reconvertit per donar relax als urbanites que necessiten, o millor dit, necessitem de la nostra dosi de natura en conserva.
La primera sorpresa és Sant Salvador. És una construcció amb aires espectaculars i aixecada al segle XX sobre les restes d'una antiga ermita, el mig del no res, encara que a prop d'una masia força gran com és Can Quintana.
Segueixo per pista i la segona sorpresa és trobar un ametller florit en el Montseny a finals de desembre, un símptoma clar que el clima està canviant.
El castanyer gros de Can Cuc diuen que té més de 500 anys, que va superar un incendi i que dins seu hi va viure un carboner llargues temporades. El rodejo i el contemplo des de totes les vessants possibles. És un gran exemple de com la natura lluita per la seva supervivència fent front a totes les adversitats.
Segueixo pujant fins assolir la carena al Coll dels Palestrins. M'encamino fins el Turó i l'ermita de Sant Elies. Malgrat la seva senzillesa, m'agrada més que la de Sant Salvador. El lloc del seu emplaçament també ajuda.
Des d'aquí ja m'encamino cap el darrer objectiu d'avui: El Sui. Primer per un corriol entremig d'alzines que s'enfila per la carena de la Cova i sempre en pujada per camí ben fressat arribo al Turó del Samon des d'on ja albiro el Sui.
Més endavant em desvio una mica del camí principal. M'endinso en una fageda per descobrir el Pou de neu d'en Besa. Una nova mostra de les utilitats que tenia la muntanya en altres temps, molt més habitada que avui en dia en que s'ha reconvertit en una mena de refugi dels urbanites-exploradors-tafaners.
Sense cap més distracció El Sui marca el sostre de la sortida avui, 1318 metres i vistes panoràmiques en totes les direccions. Un bon moment per seure i contemplar la grandiositat de tot el que em rodeja. Porto tot el matí sol, sense trobar-me a ningú, en comunió perfecte amb el paisatge i l'entorn, gaudint d'aquests moments màgics en que l'esforç físic es suma a la descoberta de nous camins i contrades.
Ja tan sols resta baixar i baixar fins retornar al cotxe. Troto a estones i encara tinc temps per contemplar el torrent de la Baga d'en Cuc i el Pantà de Vallfornès abans de donar per acabada aquesta volta pel Montseny en el que d'alguna manera ha estat la meva Sant Silvestre particular. He estat una mica més de 6 hores trescant i poc més de 26 kms. i 1300 m. de desnivell. Realment és com si hagués fet una rogaine.
Vaig guanyant alçada per pista, tot passant pel costat de diferents masies, algunes d'elles reconvertides en cases rurals, restaurants, hotels, ... És molt evident que des de sempre el Montseny ha estat ocupat per l'home que ha utilitzat l'entorn en funció de l'economia. El que abans eren construccions per conrear els camps i tenir bestiar ara s'han reconvertit per donar relax als urbanites que necessiten, o millor dit, necessitem de la nostra dosi de natura en conserva.
La primera sorpresa és Sant Salvador. És una construcció amb aires espectaculars i aixecada al segle XX sobre les restes d'una antiga ermita, el mig del no res, encara que a prop d'una masia força gran com és Can Quintana.
Segueixo per pista i la segona sorpresa és trobar un ametller florit en el Montseny a finals de desembre, un símptoma clar que el clima està canviant.
El castanyer gros de Can Cuc diuen que té més de 500 anys, que va superar un incendi i que dins seu hi va viure un carboner llargues temporades. El rodejo i el contemplo des de totes les vessants possibles. És un gran exemple de com la natura lluita per la seva supervivència fent front a totes les adversitats.
Segueixo pujant fins assolir la carena al Coll dels Palestrins. M'encamino fins el Turó i l'ermita de Sant Elies. Malgrat la seva senzillesa, m'agrada més que la de Sant Salvador. El lloc del seu emplaçament també ajuda.
Des d'aquí ja m'encamino cap el darrer objectiu d'avui: El Sui. Primer per un corriol entremig d'alzines que s'enfila per la carena de la Cova i sempre en pujada per camí ben fressat arribo al Turó del Samon des d'on ja albiro el Sui.
Més endavant em desvio una mica del camí principal. M'endinso en una fageda per descobrir el Pou de neu d'en Besa. Una nova mostra de les utilitats que tenia la muntanya en altres temps, molt més habitada que avui en dia en que s'ha reconvertit en una mena de refugi dels urbanites-exploradors-tafaners.
Sense cap més distracció El Sui marca el sostre de la sortida avui, 1318 metres i vistes panoràmiques en totes les direccions. Un bon moment per seure i contemplar la grandiositat de tot el que em rodeja. Porto tot el matí sol, sense trobar-me a ningú, en comunió perfecte amb el paisatge i l'entorn, gaudint d'aquests moments màgics en que l'esforç físic es suma a la descoberta de nous camins i contrades.
Ja tan sols resta baixar i baixar fins retornar al cotxe. Troto a estones i encara tinc temps per contemplar el torrent de la Baga d'en Cuc i el Pantà de Vallfornès abans de donar per acabada aquesta volta pel Montseny en el que d'alguna manera ha estat la meva Sant Silvestre particular. He estat una mica més de 6 hores trescant i poc més de 26 kms. i 1300 m. de desnivell. Realment és com si hagués fet una rogaine.
6 comentaris:
A casa també defugim el Montseny, tot i tenir-ho tant a prop. I mira que hi ha racons ben macos!!!
Et passo un enllaç que parla del pedró que hi ha(via) al Sui, veient la teva foto no en queda ben bé res, quina llàstima!
(http://patrimonimuntanyenc.blogspot.com.es/2011/12/la-desaparicio-dun-pedro.html)
Bon Any nou
Serà qüestió de posar el Montseny a les nostres agendes i acostar-s'hi de tant en tant. Estic a sobre del pedró. De fet vaig pensar que era simplement un munt de pedres fet pels excursionistes que fan el cim.
Com sempre interessant el que està recollit al blog de patrimoni i muntanya.
Bon any Ricard!
Doncs, sí! Res a veure amb Nassos (~10.000 persones)o qualsevol altre cursa de Sant Silvestre. 6 hores sense veure una ànima... Vaja!
La veritat que fa un parell d'anys vaig fer la cursa Trail FemSui, i no sabia que abans hi havia un pedró tan impressionant. Sería un bon repte de qualsevol grup d'excursionisme de tornar a construir aquest pedró.
(Espero que hagi sigut les inclemències meteorològiques, i no l'home...).
Vinga, queda un any ple de muntanyes amics!!
Sí, realment ja no queda pedró. Fa 30 anys encara estava en bones condicions. Per sort, com dic al meu article, el vaig poder veure, tot i que en aquella època no hi vaig donar importància.
Gràcies per valorar positivament el meu blog!
A la muntanya si vas un dia laborable i t'apartes dels llocs més coneguts és fàcil voltar sense trobar ningú. No és la primera vegada que em passa. Tal com dius és probable que hagin estat les inclemències del temps, ja que hi fa molt de vent, però no m'estranyaria res. La curiositat és per quina raó i qui fa construir el pedró.
Vagi bé el repte de marató.
De res Joan, sempre hi trobo informacions interessants. De fet m'acostumen a intrigar les restes de construccions que trobo trescant per les nostres muntanyes i que són una mostra que han estat llocs molt habitats en altres temps.
Publica un comentari a l'entrada