Els tres pobles de Els Estels del Sud

Un ruta de muntanya en solitari és quelcom més que una activitat física en un entorn més o menys bonic i atractiu. Al llarg de les diferents etapes a part d’observar els llocs pels que passes també parles amb persones dels diferents indrets.

Els Estels del Sud té la particularitat que el final de tres etapes són tres pobles: Paüls, Arnes i Beseit. Són pobles petits, tots ells al voltant del 500 habitants, però molt diferents entre sí.

Paüls (Baix Ebre)

L’arribada a Paüls és per asfalt des de l’ermita de Sant Roc. Es veu de lluny amb la silueta característica dels pobles que estan construïts al voltant d’un castell que domina la zona des del cim del turó. Tot els seus carrers són costeruts. Està rodejat de les muntanyes dels Ports per totes les bandes menys per una que és per on arriba la carretera que acaba al mateix poble. Està dins d’una mena d’olla que formen les altives penyes que l’envolten. És el poble amb menys serveis dels tres. Només hi ha algunes cases de turisme rural, la piscina i l’escola, i pràcticament res més.

Vaig xerrar una bona estona amb la Montse de Ca la Barderes. Són un lloc on fan plats d’aquells de xup-xup i que a vegades la gent es queixa de que no tinguin macarrons o patates fregides. També em va comentar que s’han trobat amb gent que marxa sense pagar. Em va parlar d’uns que van anar a carregar el cotxe i ja no van tornar. Passat un temps van tenir la cara de tornar. Els van identificar pel DNI, i quan els hi van dir que havien de pagar el deute, es van ofendre i van marxar.

Per altra banda, en un dia de forta pluja van acollir tota una colla de joves mullats de dalt a baix. No portaven massa diners, ni provisions. Mentre esperaven un taxi que els recollís els van ajudar a assecar-se i els van donar de menjar. Al cap de pocs dies van tornar a pagar i actualment són clients habituals.

Fa uns anys va arribar un capellà al poble que va engrescar al joves fent missa amb guitarres i cantant. A les velles, que cantaven abans, no els va agradar quedar relegades per aquesta modernitat. Amb aquest nou capellà l’església s’omplia, però les velles van aconseguir fer-lo fora i la missa es va anar buidant, i ara pràcticament no hi va ningú.

Arnes (Terra Alta)

A Arnes s’arriba per carretera després de sortir dels espectaculars estrets d’Arnes. El tram de carretera és planer però es fa llarg. El poble s’albira des de lluny. Es va engrandit a mesura que t’hi apropes. A banda i banda de la carretera hi ha diferents cultius: blat, oliveres, vinyes, ...

Es un poble pla i allargassat. Els seus carrers són estrets, i alguns d’ells tenen un cert encant. Té un Ajuntament d’estil renaixentista monumental. Està ben a prop de la carretera que comunica Horta de Sant Joan amb Vall-de-roures. Ofereix força serveis: al menys un parell de bars, un parell de fondes i cases de turisme rural, una empresa d’esports d’aventura, un petit supermercat, farmàcia, un casal i cinema els diumenges, escola i zona esportiva. Des d’Arnes es veuen una mica lluny el perfil de les penyes i roques que conformen els Ports.

A la taula del costat on sopo hi ha tres francesos. No puc evitar escoltar una part de la conversa. Resulta que l’avi d’una d’elles havia nascut a Arnes i va marxar a França després de la guerra civil.

Beseit (Matarranya)

L’arribada a Beseit és ben diferent. Un cop travessat el riu Ulldemó i la zona coneguda per la Pesquera tens la impressió que el poble ja està a prop, però no és ben així. Triga a arribar i ho fa de cop. L’entrada és per la part alta del poble i cal travessar-lo sencer per arribar a l’allotjament.

És sens dubte el poble més turístic dels tres i això es nota en la quantitat d’allotjaments turístics que hi ha. Hi passen dos rius que son les seves dues grans atraccions: el Ulldemó que forma la zona de bany coneguda com La Pesquera i el Matarranya  que al llarg dels anys ha format el conegut Parrissal.

Tot i ser un dia laborable del mes de maig quan passejo pel poble em trobo amb alguns turistes que fan el mateix. És un poble que conserva restes històriques prou interessants com algun dels ponts que travessen els seus rius, les portes d’entrada a l’antiga zona emmurallada i els antics molins paperers. Ofereix molt serveis: bars, supermercat, zona esportiva, zones de bany, escola, oficina de turisme, càmpings,....

L’amo del bar la plaça de Beseit m’explica que fa poc han tancat la carnisseria del poble. I com que ell vol oferir producte local compra la carn a la Fresneda. Aquests només serveixen un cop a la setmana i a vegades esgota les existències abans. En temporada alta el poble s’omple i té pocs serveis pel nombre de visitants que arriben. Fins i tot, la guàrdia civil tanca els accessos al poble, i només deixen entrar als que tenen allotjament o reserva en algun dels serveis.

A Beseit, malgrat pertànyer a l’Aragó parlo en català amb tothom sense cap mena de problema. Un cambrer de l’allotjament m’explica que és la seva llengua materna i que si no la parlen ells, qui la parlarà. La seva filla que aquest any acaba primer d’ESO a Vall-de-Roures si vol fer català ha de fer una hora més de classe i ja li ha dit que el proper curs no ho farà. Està indignat amb l’Administració Educativa, no amb la seva filla a qui entén perfectament.