diumenge, 9 de juliol de 2006

Orientació a Can Deu

Aquesta setmana havia preparat una cursa d’orientació al bosc de Can Deu per uns companys que m’havien demanat d’iniciar-se en aquest tipus de cursa. Es tractava d’un circuït lineal d’uns 1330 metres, amb 10 fites. Per la dificultat d’aconseguir fites reglamentàries el que tenien que cercar tot utilitzant el mapa eren unes lletres marcades en els arbres.
Divendres vaig estar al bosc marcant els arbres i aquest matí a les 8 ja estàvem al pàrquing del bosc. Al final eren sis els intrèpids exploradors disposats a perdre’s pel bosc a la recerca de les lletres taronges perdudes.
Primer de tot tocava una xerrada tècnica i una familiarització tan amb la brúixola, estri indispensable en alguns moments, com amb el mapa i la seva simbologia especial. Pels no acostumats a les curses d’orientació cal dir que els mapes que es fan servir són una mica diferents als que estem acostumats a veure. Evidentment no són un mapa de carreteres, però tampoc són un mapa de la editorial Alpina. Simplement són mapes especials per fer aquest tipus de curses.
En aquestes curses és més important orientar-se que córrer. Cal relacionar en tot moment el que el mapa ens indica amb el terreny que trepitgem, i si en un moment determinat no trobem una fita és millor tornar enrere al darrer punt conegut i des d’allà tornar a començar.
Amb les lliçons ben apreses han començat a sortir de minut en minut. Tots sortien corrent en la bona direcció. Però pel que han explicat després, pensaven que la primera fita que havien de trobar era més lluny i se l’han passat tenint que tornar a enrere.
¿ Què devien pensar les persones que acostumen passejar pel bosc de Can Deu de veure gent corrent amb un mapa a les mans i buscant ves a saber què ?. De fet a algú li han preguntat si volia ajuda per cercar el gos.
Com que esperar sense fer res és una mica avorrit he decidit fer el camí a l’inrevés per trobar els primers que tenien que arribar. Quina ha estat la meva sorpresa! No trobava a ningú! Anava passant fites, 10!, 9!, 8!, 7! seguint els camins més lògics i no trobava ningú!. Finalment a la fita 6 he vist arribar corrents el que havia sortit l’últim!. He tornat caminant de presa tot fent drecera cap el punt d’arribada. Ufff!, per sort estava desert. No havia arribat ningú!
Al cap de poca estona arriba el Pau, el que havia vist a la fita 6. Ha trigat 26minuts i las ha trobat totes. Arriba el Joan però ens diu que li falta la fita 8 i torna enrere per trobar-la. Mentre petem la xerrada va arribant la resta. Ha estat una bona experiència, tots semblem amb ganes de tornar-ho a repetir. Ja estic pensant en organitzar-ne una segona per la tardor.