Des de la meva infantesa Osona és un lloc especial per mi, el meu origen llunyà. Els meus pares són de la comarca. Vaig anar-hi sovint ja que hi vivien familiars. A casa sempre havia escoltat noms que moltes vegades sonaven a indrets màgics i que encara ressonen en els recòndits plecs de la memòria.
Ja fa un temps que vaig iniciar sortides per conèixer aquells llocs, però com acostuma a passar aquesta és una tasca inacabable, ja que un lloc et porta a un altre i així gairebé fins a l'infinit. He passat uns dies d'aquesta Setmana Santa instal·lat a Ca la Rotllada a prop de Cantonigròs, just al costat de la Riera d'Aiats, i des d'allà he fet noves descobertes.
Acostumat al paisatge de colors groguencs de l'estiu i marrons i de la tardor, la primera sorpresa ha estat la verdor dels camps de la plana que convertien el paisatge en un lloc ben diferent al que tenia guardat dins dels meus records visuals.
Ho sabia per les notícies dels diaris, però he pogut comprovar en directe que els osonencs són independentistes fins al moll de l'os. No hi ha poble sense la seva estelada en els llocs més representatius, alts i emblemàtics de cada llogarret. Tots els carrers, cases, finestres i balcons la llueixen amb orgull. Està clar que a Osona fan Via.
De sempre el turó de Tona m'ha donat la benvinguda quan des del Vallès arribava a Osona, o el comiat quan enfilava el camí cap a casa. Moltes vegades havia pensat en pujar-hi, però ho deixava per un altre dia. Aquest cop ha estat el seu moment i va ser la porta d'entrada d'aquests dies, amb una petita visita a l'església i a les restes del castell i una visió panoràmica de la plana rodejada de tots els seus turons i muntanyes com una gran olla.
La natura es desferma a través de les seves aigües. Ben a prop de Cantonigròs la humil riera d'Aiats es converteix en el Torrent de Rotllada, agafa velocitat entre les roques i els tallats de pedres, i amb un fort brogit se'ns presenta com la Foradada. Tot un clàssic d'aquestes contrades.
Els nostres avantpassats de tots els temps van viure a la comarca i han deixat restes arreu que són testimonis directes d'unes altres èpoques com els ibers. Fa temps ja havia visitat L'Esquerda, un lloc del tot recomanable i que va resultar tota una sorpresa. Aquest cop li ha tocat el torn al Casol de Puigcastellet, unes restes no massa espectaculars i que bàsicament em van cridar l'atenció per què només van ser ocupades al llarg de 50 anys.
Petites ermites i esglésies es troben arreu del territori. Però el més espectacular que he visitat aquests dies i que ha estat tota una descoberta és el Monestir de Santa Maria de Lluçà. D'Osona coneixia de fa temps Sant Pere de Casserres que es troba en una situació ben singular, una petit península rodejada de l'aigua del Ter, però Santa Maria de Lluçà era un total desconegut i és una sorprenent meravella al bell mig de l'altiplà del Lluçanès al que dóna nom. Molt petit, en el seu moment va albergar tan sols mitja dotzena de monjos agustinians, permet admirar una joia del romànic català amb pintures originals incloses, fet que resulta poc habitual.
També vaig aprofitar per girar visita a castells i pobles i petites esglesioles com Montesquiu, la Mare Déu dels Munts, Tavertet, Folgueroles, Tavèrnoles, Cabrera, Vidrà, ... De ben segur que retornaré de nou a Osona i podré passejar per aquests entorns i fer noves descobertes que podré seguir explicant en un altre ocasió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada