dimecres, 19 de desembre de 2018

Puja i baixa a la Mola


PEDRA
Dura com l’aigua dura.
Arrel d’ella mateixa.
En èxtasi perenne
la pedra perpetua
la pedra, imatge pura,
i la idea de pedra
se’ns fa del tot madura.
Josep Palau i Fabre
Poemes de l’Alquimista

La Mola sempre ha estat allà. Presideix el paisatge del Nord de Sabadell. Es veu des de molts llocs. És la pedra perpetua que sempre tenim al davant. Rep milers de visitants cada setmana. Actua com a pol d’atracció de molts vallesans que hi acudeixen sovint, com si una mena de magnetisme els atragués irremeiablement cap al seu cim.
He aprofitat que aquest migdia feia una temperatura agradable i un bon sol per anar a fer-hi un puja i baixa ràpid sense més pretensions que passar una bona estona. Sense una ruta preestablerta deixo el cotxe junt on comença el corriol de la Canal de les Bruixes. Pujo amb ganes cap el Bolet, un dels molts monòlits curiosos de tot el Parc.
Vaig pujant sense una direcció definida per on em sembla més senzill. Em trobo un parell que literalment és pugen per les parets. Bé, seria més correcte dir que baixen per les parets.
Arribo a la zona planera del cim per un corriol que encara no havia utilitzat mai. Ho miro al mapa i és el que puja per l’Est dels Cingles dels Cavalls.

Malgrat el bon sol, fa un vent desagradable. Sense aturar-me al cim i ja estic baixant direcció a la Font del Saüc. Segueixo, ara ja trotant per la Roca Llarga i la Carena de la Cova de les Ànimes fins arribar al camí de la Font Soleia. Estic a recer del vent. És un dels camins que més m’agrada per les vistes de la plana del Vallès que ofereix.

Força planer em permet trotar amb facilitat. Amb topo amb la sorpresa d’un pessebre a la mateixa Font Soleia. És una de les tradicions de la muntanya en aquesta època de l’any.
Acabo baixant pel conegut Camí dels Monjos i planejant per un dels camins més bonics d’aquesta muntanya el que volta fins a Can Pobla per sota del conegut com la Rambla de Dalt. Bé de fet podríem dir que és la Rambla del Mig. Aquest si que permet córrer amb comoditat. Ja només em queda travessar el pàrquing de Can Pobla i baixar per la Canal de les Bruixes.
Han estat una mica més d’un parell d’hores per fer uns 8 km. i més de 670 metres de desnivell positiu. Un bon puja i baixa.
Allà es queda la Mola acompanyada per altres excursionistes. Gairebé mai està sola. Qualsevol altre dia hi tornaré a pujar per un dels molts corriols condueixen fins el seu cim. Mentrestant la contemplaré des de la plana.

2 comentaris:

Moni Clemente ha dit...

Gràcies per aquest escrit!!! Salut i Mola

Ricard Masferrer ha dit...

De res Mònica. Encara que sóc dels que no pujo massa sovint a La Mola (3 o 4 cops a l'any com a molt), aquesta muntanya que es veu des de tot el Vallès és un referent per mi des de ben petit. De sempre he pensat que els primitius habitants del Vallès devien adorar-la com a muntanya sagrada.