diumenge, 22 de març de 2020

Una setmana sense córrer, i el que falta!


Diumenge passat encara no havia quedat del tot clar si es podia sortir o no a córrer i ho vaig aprofitar. Eren les 7 passades quan baixava les escales de casa amb una certa sensació de clandestinitat. Vaig travessar el barri fantasma de Can Gambús i el polígon industrial de Sant Quirze del Vallès totalment buit, i em vaig endinsar pels laberíntics corriols de la Serra de Galliners. Van ser gairebé dues hores de pujades i baixades, les darreres per molt de temps.

Dilluns començava el gran confinament i s’ha acabat fer esport a l’aire lliure per un temps que no sabem el que pot durar. En aquests dos dies tan sols he sortit a comprar un parell de vegades i una tarda a donar sang. La resta del temps he restat tancat com la major part de vosaltres. He vist per les xarxes com molts companys d’aficions estan fent tota mena d’activitats físiques, algunes ben enginyoses, dins de les seves llars. La xarxa s’ha omplert de propostes i de sessions per mantenir un mínim d’activitat física aquests dies sense moure’s de casa.

Personalment de moment m’he limitat a donar voltes pel menjador i altres habitacions del pis. No tinc ganes de fer res més. Uns dies de descans també aniran bé.

Les sabatilles resten endreçades a l’armari. Enyoro poder sortir a l’aire lliure i notar com se m’accelera el pols i la respiració, veure alguns animalons que fugen esparverats davant d’aquest humà que corre com un boig, notar l’aire a la cara i la suor de l’esforç. També s’han acabat les agradables sensacions de cansament físic després d’un entrenament llarg o a la tornada d’una excursió per la muntanya. Ha desaparegut la dutxa reconfortant després d’una bona suada. Les properes competicions queden ara molt lluny. Tot ha esdevingut molt incert.

Tot això, i molt més, ens hem deixat amb el confinament de tots a casa. Tan sols ens resta el consol del contacte virtual a través de les xarxes i veure com cadascú intenta treure’s el mono d’una activitat física a l’aire lliure que a hores d’ara hem perdut per un temps indefinit que ningú s’atreveix a pronosticar quan serà.