diumenge, 17 d’agost de 2014

GRP Andorra I, més que un paradís fiscal

Ja fa uns quants estius que dedico uns dies del mes d'agost per anar caminar per les muntanyes: 
M'agrada passar uns dies rodejat de natura sense res més a fer que trescar per camins i corriols, aturar-me a contemplar el paisatge i els animalons, i arribar al refugi i fer petar la xerrada amb gent que té les mateixes aficions.
S'acostava l'estiu i no tenia res decidit, però en el viatge a Bellestar per participar en la cursa d'orientació un company de club, el Bernat, em va parlar del GRP Andorra, i uns dies més tard em va deixar un llibre sobre el mateix. La decisió estava presa.
La primera referència que tenia d'aquest GRP era un Vèrtex especial dedicat a Andorra el 2002. Però ha canviat molt des d'aleshores. Ara ja és una ruta circular i hi ha la possibilitat d'un allotjament més civilitzat al final d'algunes etapes.
El període de documentació prèvia és important i per això Internet és un tresor, sobre tot, els blogs dels excursionistes que han fet la ruta. Em va resultar especialment útil la lectura del blog  Mountain Retos. No m'agradava la part del GRP en que calia dormir en refugis lliures dos dies seguits. Finalment faria 4 jornades: 3 etapes del GRP i una darrera jornada per pujar al Comapedrosa i donar per acabada l'aventura d'aquest estiu tot baixant fins a Arinsal.
Seguint el mateix esquema que van emprar els del blog citat, començo a les Bordes d'Envalira amb la etapa més curta del GRP. 
A la sortida em topo amb un entrebanc del tot inesperat. Un enorme ramat de vaques està creuant la carretera i pugen pel mateix camí que haig d'agafar. Amb aquesta moguda estan molt esverades i opto per ser prudent i esperar que es calmin, abans de sortejar-les arran del Riu Massat evitant en tot el possible passar per entremig del bestiar.
Aquest és el corriol per on havia de passar!
Un cop les deixo enrere, ja recupero el corriol que amb forta pujada em fa guanyar alçada amb rapidesa abans d'entrar en un bosquet de pins negres molt agradable.
Les vaques i la vall ja queden ben lluny
Entrant al bosquet
Camino al costat del riu. El xiuxiueig de la seva aigua que s'escola avall m'acompanya en aquesta pujada. S'acaba el bosc i el corriol s'allunya del riu pujant pel mig d'un prat alpí immens. Malgrat que en alguns moments resulta una mica perdedor, no és un problema perquè està molt clar que cal pujar fins a dalt de la carena. Amb una 1 hora 40 he superat un desnivell de més de 500 metres.

Pujada finalitzada
Ara toca planejar per la carena, tot recuperant l'alè, després d'aquest esforç inicial. Puc contemplar muntanyes per totes les bandes mentre passo el Pas Dret i arribo al Pas de les Vaques. Des d'aquí ja puc veure el primer dels llacs dels que podré gaudir al llarg d'aquest dies, l'Estany del Siscaró.
Estany del Siscaró
Baixo fins a l'estany on hi ha petits grups de persones, i a la seva vora m'aturo un moment per recuperar forces. Tinc dubtes de quin camí seguir: les marques indiquen una direcció i en canvi segons el mapa de l'Alpina el GRP baixa pel costat del desaigüe del propi llac. Com que des de dalt de l'estany puc veure la Pleta del Siscaró on hi ha el refugi lliure del mateix lloc, segueixo el que indica el mapa. El camí està poc fresat, però de tant en tant trobo antigues marques del GRP mig esborrades. Ja a prop de la Pleta torno a trobar les marques noves de GR. Se'm fa molt evident que s'ha canviat aquesta part del recorregut, per una variant que de ben segur que no deu baixar tant pel dret com l'opció que he agafat.
Vorejo la pleta per la dreta, deixant a l'esquerra el refugi lliure. Passada una palanca tal com indica la guia cal seguir endavant per un corriol que s'enfila de valent per una zona herbada i que en alguns moments és poc evident.


En tot aquest tram convé estar atent a les marques que em menaran en la bona direcció. Un cop feta la pujada, el GRP flanqueja la muntanya per no perdre alçada. És una part amb molta roca i que en sec no presenta problema, però que amb el terra humit i relliscós caldrà anar amb molt de compte, ja que tenim un bon precipici als nostres peus. Alguns passamans ben instal·lats són de bona utilitat per sortejar els possibles perills i donar més seguretat.
El que podríem qualificar de drecera, ja que ens estalvia pujar per tornar a baixar, acaba enllaçant amb el camí que des del Pont de la Baladesa mena al refugi de Juclar (2310 metres). El que resta per avui ho podem qualificar d'un petit passeig fins el refugi, passant primer per un mirador de la Vall d'Incles, amb un petit monument que suposo que homenatja a 5 excursionistes accidentats en aquest indret.

El refugi està al costat del primer estany de Juclar que ofereix un aspecte una mica desolador, mig buit com està per haver iniciat un procés d'obres en la part de la pressa que no s'havia tocat des del 1936 any de la seva construcció.


En el refugi, malgrat que hi arriba gent que s'hi apropa en una excursió d'un dia, és un lloc força solitari. Un cop instal·lat dono un tomb fins el segon estany i puc gaudir d'una tarda contemplativa al costat d'una petita bassa on puc remullar-me els peus, mentre escric i llegeixo una estona tot esperant el sopar.


I com sempre sopar ben d'hora per anar a descansar aviat i esperar l'endemà.