20 km. 7 hores 9 minuts, 1800 metres de desnivell positiu
Al llarg de molts anys les meves anades a Montserrat es limitàvem a pujar
al Monestir i com a molt arribar fins a Sant Jeroni per camí de tots conegut. També
hi havia pujat des de Collbató en les diverses edicions de la Cursa de l’Alba
en que havia participat.
No va ser fins a finals de la dècada dels 90 que en una estada d’uns dies a
la muntanya vaig descobrir les ermites. Des d’aleshores hi he voltat en
diverses ocasions però mai les havia fet totes en una sola sortida. Des de l’octubre del 2020 en que vaig fer la integral de Montserrat em vaig proposar
de fer aquesta volta.
Sobre el mapa he planificat un itinerari que és el que he acabat seguint,
però de ben segur que hi ha moltes altres alternatives possibles.
Començo quan el sol encara no ha sortit del tot. Deixo el cotxe en un petit
espai que hi ha a prop de l’encreuament abans de l’entrada a la zona d’aparcament
de pagament.
En un principi havia pensat començar des de Santa Cecília però fer-ho des
d’aquí escurça el recorregut. No sé com és la canal de la Font del Gat. No em
refio gens de les canals de Montserrat que acostumen a donar problemes als que
no ens agraden les emocions verticals fortes. Però no és massa tros i m’arrisco
a provar-ho. Sempre soc a temps de rectificar i anar a donar la volta fins a
Santa Cecília.
Em costa una mica situar-me i trobar el punt per on entrar a la canal, però
quan ja hi soc hi pujo sense massa problema. És força vertical. Això no és cap
novetat, però es pot anar fent. Quan arribo al camí de l’arrel el sol ja toca a
les agulles. Per aquí ja es pot caminar amb comoditat i ben aviat arribo a la
primera ermita, la de la Santíssima Trinitat, de la que encara que força
malmeses queden moltes restes. Havia de ser força gran. Està just a tocar de
les parets, però davant disposa d’una zona planera.
Ben a prop hi ha les dues ermites que encara són utilitzades pels monjos
del monestir. Abans de baixar a Sant Dimes m’apropo a una punta que permet
gaudir d’una excel·lent vista panoràmica. Sant Dimes està en un lloc ben
curiós, entremig de dos de les típiques agulles montserratines. No està permès
apropar-s’hi massa. El pas està barrat per una tanca. Passo pel davant de les
escales que baixen directament fins el monestir, l’anomenada Escala Dreta. Hi
ha un cartell que avisa que la porta, la que deu donar accés al monestir, està
tancada. Suposo que més d’un deu haver provat de baixar-hi, i al trobar la
porta tancada, haurà hagut de refer el camí, però de pujada.
Per sobre de l’ermita de Sant Dimes es poden observar les restes d’
una construcció que es creu que són les restes d’un castell o al menys de la seva torre.
Molt a prop i també amb una cleda que impedeix el pas hi ha l’ermita de la
Santa Creu. També sembla un lloc utilitzat pels monjos, però no tan ben
conservat com Sant Dimes.
Del Pla de la Trinitat ja només me’n resta una, la de Sant Benet, que fa
més de 40 anys que fa les funcions de refugi guardat pels muntanyencs i per
aquesta raó l’edifici està ben conservat.
Abandono el Pla de la Trinitat i m’enfilo per un corriol força costerut.
Tinc ben a prop algunes de les agulles més conegudes, amb les seves formes
capritxoses i amb noms molt ben trobats: L’Elefant, la Mòmia, la Prenyada, ...
La cinquena ermita és la de Sant Salvador. Del que va ser l’ermita en
queden ben poques restes. Però la balma propera encara està ben conservada. Pot
resultar un bon refugi. La primera vegada que hi vaig passar a finals dels anys
90 hi vivia una mena d’ermità, crec que d’origen francès, amb el que vaig petar
la xerrada una estona. Recordo que em va explicar que baixava a Monistrol per
queviures i que per estar-se allà va haver de demanar permís al Monestir.
Segueixo pujant i m’endinso per la Serra de les Lluernes. Ja albiro el
sempre majestuós Cavall Bernat. Amb pas ferm i segur m’hi vaig apropant per un
corriol ben fressat. Deixo el Cavall a la meva esquerra, i una mica més
endavant trobo la indicació de l’ermita de Sant Antoni. Una pujada curta, però
ben dreta m’hi porta.
Com sempre les vistes des d’aquesta atalaia privilegiada són excepcionals,
sobretot, amb el Cavall Bernat just allà a tocar. Fa uns anys en aquest lloc hi
residia un home que cuidava de l’indret i oferia menjar i, fins i tot,
allotjament, però pel que em comenta un excursionista que arriba mentre estic
fent un mos sembla que ja fa temps que no va abandonar el lloc. Malgrat tot es
manté força ben conservat.
Torno fins el rètol que indicava el camí de pujada a aquesta ermita i
m’encamino a Sant Jeroni, pel camí clàssic que hi puja des del Monestir. Avui només
m’arribaré a l’ermita. Aquesta és nova i està en molt bon estat. Antigament hi
havia hagut una ermita de Sant Jeroni, però estava més a prop del cim, on
durant uns anys va funcionar un restaurant, ara ja totalment desaparegut.
Aprofito per arribar-me fins el conegut com a mirador del moro, en el lloc
que en el segle passat, des de 1930 fins a 1983, arribava la cistella de l’aeri
de Sant Jeroni. Ara s’hi ha instal·lat una antena de telecomunicacions. Encara
es conserva una part de la maquinària de l’antic aeri. Impressiona la
verticalitat d’aquesta paret arran de la que abans pujava l’aeri. Recordo
haver-hi pujat de petit amb els pares sense massa convenciment i amb força
basarda.
Refaig el camí. Aprofito que ara el desnivell és favorable per trotar a
estones, fins arribar a l’ermita de Santa Anna. Aquesta era l’ermita central i
on els monjos feien un parell de trobades a la setmana per resar. Observo que està
en procés d’excavació. Ja porto més de la meitat de la ruta prevista per avui.
A partir d’aquí canvio de zona i m’enfilo per un camí ben fressat cap a la
zona de La Tebaida on hi ha la resta de les ermites, molt a prop unes de les
altres. La primera d’elles, la de Sant Jaume, un lloc on és ben difícil
d’arribar. Bé, de fet, em quedo uns metres per sota de l’única paret que resta
dempeus.
Baixo fins el camí que mena a l’ermita de Sant Joan, però ben aviat a la
meva dreta hi ha una escala ben dreta i a continuació un corriol ben costerut
fins a les restes de l’ermita de Santa Magdalena, un lloc privilegiat. De fet
diuen que l’ermità que hi vivia podia escoltar els cants dels monjos del
monestir dels diferents oficis diaris.
Desfaig una part del camí per passar per l’ermita de Sant Onofre i a
continuació la de Sant Joan que estan una a tocar de l’altra. Al llarg d’uns
quants anys hi havia hagut un restaurant a Sant Joan. Recordo que al finals
dels 90 encara estava en peu la construcció que havia fet de restaurant, amb
material en el seu interior com la càmera frigorífica. Donava la impressió de
que havia estat abandonat de pressa i corrent i no feia massa temps. Avui en dia
ja no hi queda res.
Per sota d’aquestes dues ermites hi ha la de Santa Caterina, un corriol
força amagat hi porta. Està sota una balma i sembla haver estat habitada fins
no fa massa. Encara una mica més avall es parla de l’ermita de Sant Pere i
també de la cova del Penitent, en el serrat del mateix nom, però no sembla que
hi hagi camí per arribar-hi.
Ja estic a la part final de la ruta d’avui. Passo pel davant de la nova
ermita de Sant Joan. Allà mateix estic una bona estona amb un pit-roig que es
deixa fotografiar de ben a prop. Mai m’havia passat. Pràcticament puc posar el
mòbil a un pam i no marxa. Es mou pel lloc però no marxa lluny i està força
quiet. Ha estat un bon regal.
Ara ja per pista pavimentada i en baixada troto fins l’ermita de Sant
Miquel, un ermita de gran tradició montserratina, però que no pertany al grup
d’ermites que podríem qualificar de “tradicionals”. És una construcció
relativament nova i ben conservada.
La pista pavimentada segueix fins el Monestir. La gran plaça és de pas
obligat. Em sorprèn trobar-la pràcticament buida. Encara es noten els efectes
de la pandèmia. Hi ha ben pocs badocs i turistes, potser una desena mal
comptada, quan acostuma a ser un lloc ple com un formiguer. El gran restaurant
self-service on havia pensat menjar està tancat. Un indicador més de la manca
de visitants.
Segueixo pel camí dels Degotalls que em deixa on aquest matí he aparcat el
cotxe sense trepitjar ni un pam d’asfalt. Ha estat un matí ben entretingut.
Quina serà la propera?
