Rogaine d’Aubrac
25 km. 7-26-02 18-16 x km. 810 metres de desnivell positiu,
186 punts, 28 fites 30è
de 52 classificats
Vam sortir el divendres després de dinar per dormir a prop del centre de
competició. Quan ja ens apropàvem al nostre destí ens va caure una bona
tempesta a sobre però arribem a la nostra destinació sense pluja. Ara bé, feia
un fred ben viu.
L’endemà quan arribem al centre de competició, una estació d’esquí a poc
més de 1000 metres d’alçada, aquest és el panorama que ens trobem.
Al llarg de la nit havia nevat i fa molt de fred. Es clau decidir que ens
posem per fer la Rogaine.
El mapa a escala 1/15000 és un DINA-3 per davant i darrera. Ben aviat
decidim que només farem servir una de les dues cares i ens marquem com
arribàrem i també la primera part de la cursa. Deixem la part intermitja de la
cursa per decidir en funció de com anem i el temps que ens resti, ja que hi ha
una zona interessant amb una bona quantitat de fites que ens permet fer-ho
així.
Sortim i està nevant amb força. Tinc problemes amb la caputxa i el vent. Ens
hem d’aturar a posar-la bé. Ha estat laboriós, però hem resolt el problema. La
veritat és que la temptació de deixar-ho estar és gran, però no hem fet aquest
viatge per plegar abans de començar. La que està caient és important i fa molt
de fred.
El nostre primer objectiu és pentinar totes les fites de la zona Sud-Est
del mapa girant en sentit contrari a les agulles del rellotge. Anem pinçant les
fites previstes una rere l’altra sense entrebancs, tret de la neu que segueix
caient amb més o menys força segons els moments.
El desnivell de moment és suau i podem transitar pel mig d’un bosc molt
net. La neu és emprenyadora, però el que ens preocupa és el fred. Els guants ens
gotegen aigua. Renunciem a anar fins a la 80 que és un cul-de-sac que ens
suposaria força desnivell.
Portem a prop de 2 hores i la 97 se’ns resisteix. El Joan tremola i té molt
de fred. Interpretem que està en un límit de vegetació. En el segon intent ens
topem amb un estanyol i ens entren tots els dubtes. On és aquest estanyol? Al
mapa no està dibuixat. Tornem a un encreuament de pistes que és una bona
referència i a la que ja hem estat. Confirmem la nostra posició. Aleshores què
coi és aquest estanyol?
Finalment se’ns encén la llum i en traiem l’entrellat. El color que
nosaltres interpretàvem com a verd 1, és blau d’aiguamolls barrejat amb el groc
de zona oberta. Ara ho entenem i anem de dret a la fita. Hem estat ben a prop
un parell de vegades, però no ens hem apropat el suficient a l’estanyol per
veure-la.
Seguim endavant, i per sort deixa de nevar i de ploure. Tenim una fita al
costat d’un gran arbre al mig d’un bosc encantat. Em trec els guants, els
escorro i decideixo guardar-los. Ja no fa tant de fred i sempre serà millor
portar les mans seques que dins dels guants completament molls.
Tenim 4 fites que sumen força punts a la punta Est del mapa, però estan a
l’altra banda d’un torrent del que escoltem el brogit de la força amb la que baixa
l’aigua. Per travessar-lo amb seguretat ens cal anar molt lluny. En definitiva
massa volta i massa desnivell. Abandonem la idea i seguim endavant amb la resta
del pla previst.
Remuntem tot el que abans havíem baixat, per pista i també bosc a través
fins la següent fita. Ens hem recuperat del fred i gaudim de l’orientació. Les
zones blanques per la neu ens ajuden a identificar les clarianes marcades al
mapa des de lluny. Progressem per camins i corriols i a través del bosc,
localitzant fites i sumant punts. Anem molt sols. Per ser una rogaine en un
terreny tan espectacular trobem que hi ha poca participació. No arribem al
centenar d’equips.
El relleu és suau i no hi ha forts desnivells. La nostra planificació
inicial s’acabava a la fita 37. Portem gairebé 4 hores i mitja. Per tant estem
més enllà de la meitat de la Rogaine. Ens aturem una mica i replantegem el que
ens resta de cursa i ens tornem a posar en marxa fent un parell de fites més.
Corre el que es diu corre correm poc. La major part del camí el fem
caminant de pressa i gaudint del paisatge
blanc que ha quedat després de la nevada matinal. Algunes floretes ben menudes
que ja havien sortir aprofitant el bon temps, sobresurten al mig d’alguna zona
emblanquinada amb ànim de sobreviure a aquesta fredorada que els ha caigut a
sobre de manera sobtada.
Amb gairebé 5 hores de Rogaine fitem la fita 103 al mig d’un bosc amb
paisatge entre hivernal i tardoral i on per cinc minuts ens surt el sol. Fa
estona que reclamàvem la seva presència per tal de gaudir d’una estona
d’escalfor, però la seva visita ha estat ben fugaç.
A prop de la 66 ens creuem amb l’equip d’Aligots i comentem una mica com
ens va abans de seguir cadascú el seu camí.
De nou una fita (104) a prop d’uns aiguamolls ens costa una mica de trobar.
Això que ara ja interpretem bé els colors del mapa que abans ens han confós. El
Joan fa estona que té molèsties. Decidim que ja és hora d’encarar el camí cap a
l’arribada. Mentre anem per pla va bé, però a les baixades i pujades pateix.
Per no pujar i baixar decidim anar a
nivell bosc a través. Arribem a un punt en que no sabem massa on som. ¿Un petit
camí de desbrossament o potser una clariana? Després d’un fort tro es posa a
nevar de nou amb intensitat. Ens sembla que ja ens ubicat i trobem la fita
(108). Falta hora i 20 minuts per acabar i ens dirigim cap a l’arribada.
La tendinitis del Joan va a més. Amb tot decidim pinçar la 109, i ara sí
agafem la pista i després la carretera i deixem dues fites que teníem de camí
però que suposava abandonar la pista, pujar i tornar a baixar. Ens sobra més de
mitja hora.
Hem gaudit d’una bona nevada. Hem patit molt fred una bona estona. ¡I
pensar que fa uns dies vam estar a 30 graus! Hem gaudit d’uns excel·lents
terrenys per practicar l’orientació. I finalment, un bon sopar abans de
retirar-nos a descansar i poder tornar cap a casa l’endemà al matí.
4 comentaris:
Amb ganes de tornar-hi l'any vinent si la tornen a fer, perquè el terreny, el mapa i l'organització s'ho mereixen.
Amb una mica de sort no ens trobarem unes condicions tan extremes.
Certament, hi ha haver un moment que vaig tenir la paraula "pleguem" a la punta de la llengua. La jaqueta em protegia molt bé de l'aigua, però no em vaig posar prou roba a sota (amb una armilla polar segurament hagués estat suficient) i en algunes estones vaig passar fred, tremolava i això et condiciona el pensament.
Afortunadament, aquest és un esport d'equip, perquè és clar que tot sol no faig prop de set hores i mitja.
Ostres, quin contrast!!
Déu n'ho do aguantar 7 hores i mitja en aquestes condicions.
Segur que ara és una anècdota divertit, amb 20º més aquí a Barcelona.
Fotos molt maques. Ha de ser un lloc molt bonic!
Tinc molt clar que és un esport d'equip i això té un plus en moltes parts de la cursa on cal adaptar-se a la situació del company. A vegades toca a un, i a vegades toca a l'altre.
Dennis, sabíem que faria fred i que igual podia nevar, però no esperàvem tant de fred, ni tanta neu. El lloc és val una estada turística d'uns quants dies.
Publica un comentari a l'entrada