dijous, 13 de juliol de 2000

Inici

Ha arribat el gran dia. La nit anterior ja ho havia deixat tot preparat. Sona el despertador. Només tinc que vestir-me i cap a l’estació. El tren de Sabadell surt a les 6.23. Mentre espero el tren de Pamplona esmorzo una miqueta a l’estació de Sants. A les 7.30 puntual surt el tren. Tots els plans de tants dies estan a punt de materialitzar-se.
L’arribada a Pamplona és al migdia. A l’estació segueixo a la gent. Tothom agafa el mateix autobús que ens portarà al centre. Es nota que és una ciutat en plena festa. Es veu molta gent vestida d’un blanc perfecte amb el tradicional mocador vermell.
Confirmo els horaris de l’autocar fins a Roncesvalles. No surt fins a les 18.00 hores. Deixo la motxilla a la consigna i dino una mica. Tinc temps per donar una bona volta per Pamplona. Faig el recorregut dels “encierros”. Encara que sigui sense els braus, em fa il·lusió veure els llocs que tantes vegades he vist a la tele. Déu n’hi do com puja la cuesta de Santo Domingo!. I pensar que aquests 800 metres els fan en uns dos minuts!. Corren molt aquests braus!
Ja és hora de tornar a l’estació d’autobusos. Allà ja trobo altres persones que també faran el camí, un d’ells Pablo, “El Estudiante de Salamanca”. I finalment arribada a Roncesvalles a les 19.00 hores.

Un cop aquí es precipiten els esdeveniments d’aquest primer dia. Fins ara tot ha succeït a un ritme lent, però a partir d’ara tot anirà molt de pressa.
Al baixar de l’autobús només cal seguir a la gent. En una petita recepció ens donen la credencial de pelegrí que anirem segellant al llarg del camí, ens mostren l’allotjament i ens diuen l’horari de la missa del pelegrí i del sopar del pelegrí en un restaurant proper.
Deixo la motxilla a la llitera que em correspon i malgrat no ser creient vaig a la missa del pelegrí. Oficien 5 capellans, un és el que ens ha rebut, tots vestits iguals de verd i blanc. És un ofici prou digne, amb benedicció especial pels pelegrins que inicien el camí inclosa. Hi ha molta gent, i a alguns se’ls veu molt avesats a seguir aquests tipus de celebracions.
Ara jo només queda el temps just per sopar i anar a dormir. A la taula del costat hi ha dues italianes, semblen mare i filla, que aniré trobant en els primeres etapes del camí.
Quan surto del restaurant ja és fosc i lamento no disposar de més temps per donar un tomb per aquest lloc amb tanta història. Potser caldrà tornar-hi un altre dia amb més temps. És tard i cal descansar.
Abans de dormir decideixo que porto massa coses a la motxilla. Una samarreta és quedarà per sempre a Roncesvalles.