dissabte, 3 de novembre de 2007

Via verda: Anglès-Girona

Poc després de les 8 ja estem sortint d’Anglès pel costat de la carretera. No hi ha massa volum de cotxes i el paisatge continua sent agradable.
 
En alguns moments ens allunyem de la carretera i anem pel costat del Ter. Seguint els consells dels amos de la Fonda Tarrés abandonem el camí i la carretera per creuar el Ter i entrar al poble de Bonmatí i esmorzar.
El bar està de gom a gom. Tothom està fent un esmorzar de forquilla. Gairebé ens fa vergonya demanar unes torrades amb mantega. Un cop recuperades les forces tornem a reprendre el camí direcció Girona. Prop de Bescanó ens tornem a allunyar de la carretera i el camí travessa de nou en línia recta pel mig de camps de conreu. Tornem a veure camps de blat de moro com el primer dia, però amb menys extensió.
Ja a prop de Salt deixem definitivament la carretera per endinsar-nos a estones just al costat del riu, i d’altres moments no tant a prop, per una zona de grans plataners dels que cau una lleugera i lenta pluja de fulles seques de la tardor.

Aquesta aproximació a Girona que nosaltres temíem, ja que l’arribada a les grans ciutats acostumen a ser per lletjos polígons industrials, és una agradable sorpresa, amb alguns racons veritablement idíl·lics. Ens creuem amb alguns grups d’entrenament i penso en al fortuna que tenen els gironins que poden entrenar per aquests camins a diari.
 
Només la darrera mitja hora de camí és per una zona d’horts més aviat lletja.
Arribem a Girona i ens endinsem pel parc de la Devesa que en plenes festes de Sant Narcís es troba ple de gent. Cercàvem el km. 0 de la ruta del carrilet però entre tanta gent no ens és possible torbar-ho.
Ja és hora de dinar. I així ho fem abans de tornar a casa en tren. Però aquí no s’acaba la nostra aventura. No havíem consultat els horaris i quan arribem a l’estació el tren acaba de marxar. Hem d’esperar una hora. Passada l’hora d’espera, quan ja som a l’andana veiem que el nostre tren s’atura uns 100 metres abans d’arribar a l’estació, just en una corba. Escoltem sirenes i personal de seguretat que s’apropa a peu fins el tren. Triguem a saber el que ha passat. Al cap d’una bona estona ens informen que es tracta d’un suïcidi i que haurem d’esperar fins que el servei es torni a posar en marxa. No saben quan de temps trigarà.
Gairebé hem d’esperar un parell d’hores més abans no podem pujar en un tren que ens portarà fins a Barcelona com en una llauna de sardines. Per fi arribem a casa després d’un llarg viatge, però satisfets d’aquestes tres jornades per la via verda. De segur que repetirem.