El primer dia dels Pirineus, Campió de Catalunya

Seran els dos dies dels Pirineus amb dues curses en els terrenys de Bellestar, anunciats com els inferns. S’anunciava com un terreny difícil amb molts tàlvegsi on el factor tècnic seria molt important. Les fotos dels profunds tallats que hi havia a la web del club organitzador feien feredat.

 

Per acabar-ho d’adobar el pronòstic del temps anunciava pluja per tot el cap de setmana. I així va començar. Tot el viatge del divendres cap a La Seu d’Urgell va ser sota la pluja. Va continuar plovent al llarg de la nit i al matí mentre esmorzava encara queien gotes. Al arribar a la zona de cursa el cel seguia gris i amenaçador, però ja no plovia. Als inferns se suposa que ha de fer calor, però més aviat feia fred. Tot estava ple d’aigua i fang. Una mica d’escalfament i ja estic a punt per la primera cursa la de mitja distància: 2.200 metres i 16 fites.

Al moment de sortir m’avisen que vagi en compte que el terreny està molt relliscós.

 

Surto prudent i com moltes vegades em costa entrar en cursa i dubto en la cerca de la primera fita anant, endavant i enrere. Veig un parell de fites que no són meves, però finalment la trobo i em situo. La segona i la tercera estan a prop i aviat estan al sac.

En direcció a la 4 passo per un camí estret dalt d’un tàlveg on cal vigilar. Una bona baixada anant en compte amb les relliscades i ja és meva. Toca tornar a pujar al camí. Em tinc que agafar als arbres. Un cop al camí, una mica més endavant veig a l’altra banda una fita. Estic segur que no és la meva, però baixo a comprovar-ho. No ho era. La que busco està més al fons del tàlveg, i precisament no en aquest. Estic a la part de baix. Entro dins d’un aquests tàlvegs, però tampoc ho és, surto i entro en el següent ja tinc la que fa 5. Em situo en el mapa.
Estic davant d’un camp. Tinc que travessar a l’altra banda d’un rierol. Trobo lloc per passar i veig una roca que identifico al mapa. Només em tinc que enfilar una mica trobar la 6.

Ara en venen unes quantes en aquesta zona totes al costat de roques. Es tracta de mesurar bé les distàncies i no equivocar-se en la direcció. Passo la 8, mitja cursa, en 30 minuts. La 9 és la darrera que està en una roca.

Amb la 10 torno de nou al terreny dels tàlvegs. Una conducció d’aigua, potser una captació temporal, i un camp de conreu que tinc que vorejar són una bona pista per arribar a la 11. D’aquí fins al final de la cursa em resulten fàcils i aviat (10 minuts) he acabat per un temps de 50-46, amb els que sóc per primera vegada a la meva vida Campió de Catalunya.

Malgrat haver guanyat sempre hi ha quelcom a aprendre en una cursa d’orientació. Em fixaré en tres punts:

• millorar la meva entrada en cursa i trobar la primera fita. Tinc que aconseguir situar-me més ràpidament en el mapa.
• l’opció presa des de la 4 a la 5 no ha estat la millor. No calia pujar al camí, per tornar a baixar per l’altra banda. Podia haver rodejat el tàlveg per sota sense tenir que pujar i baixar. Tinc que mirar millor el mapa
• quan ja arribava a la 11 em vaig deixar portar pel que feien dos orientadors que venien per l’altra banda. Si hagués seguit el que jo pensava hauria arribat abans a la fita. Tinc que estar més concentrat en el faig jo i no mirar el que fan els altres.