diumenge, 27 de maig de 2012

Roca Salvatge

Després de tants dies de preparació per la Trailwalker, ja tenia ganes de tornar al Parc de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac i trescar pels seus corriols en solitari. 
Feia temps que volia enfilar-me a la Roca Salvatge, una pedra al bell mig de la Serra de l'Obac que em tenia encuriosit tant pel nom com per la forma. Un cop consultats els mapes i les guies ja tenia la ruta a fer. Deixo el cotxe a la Casa Nova de l'Obac i des de darrera de la casa davallo per un camí habilitat per a discapacitats que mena fins a un pou de glaç. 
Deixo la pista i agafo un corriol a l'esquerra i passo pel Turó Roig i per la font de la Portella. Passada la font deixo un corriol que davalla a l'esquerra i segueixo l'estret sender vers llevant. Quan els arbres i la vegetació ho permet a l'esquerra tinc una bona vista de la Roca Salvatge, el meu objectiu d'aquest matí.

El corriol es va enfilant a poc a poc. Prenc el ramal de l'esquerra que creua el torrent i porta a sota de la Roca. Per un corriol evident ben aviat soc a dalt de la Roca. Un petit tram aeri sense cap perill i ja estic a la punta. 
Les vistes són espectaculars: tot el camí seguit fins aquí, el pla de Bages, Montserrat, al fons de la vall les runes de La Calsina, el Paller de tot l'Any i Castellsapera. Estic una bona estona contemplant el paisatge. Es nota que és primavera. Hi ha flors de tots colors i mides arreu. La flaire del romaní i la farigola m'omplen els pulmons. Compleixo amb la necessitat atàvica d'omplir la meva vista d'horitzons llunyans i inabastables i tan a prop de casa. De tant en tant necessito viure plenament aquesta solitud al bel mig dels rocams i les muntanyes i oblidar el dia a dia, el brogit de la ciutat i la presència de la gent. Jo sol i les muntanyes. Quin plaer!

Havia previst una ruta més llarga però decideixo escurçar-la. Estudio el mapa i veig alguns racons que mereixeran una visita en una altra ocasió. 
Desfaig el camí fins el torrent de la Roca Salvatge o Canal de Mura i pujo per un petit sender paral·lel al torrent. En alguns moments s'enfila fort fins el peu del Castellsapera. El vorejo pel camí ral fins el Coll Estret. És un corriol estret i ombrívol que em permet trotar sota el fullam dels arbres. Respiro a fons els aires de la muntanya i exploro camins per tal de sentir el meu cos viu. El cor batega fort, s'accelera la respiració. M'acompanyen els cants d'alguns ocells que també s'atreveixen a baixar al corriol i volar esparverats quan m'hi apropo.
Deixo el camí ral que davalla fins a la Barata i agafo el corriol de retorn deixant a l'esquerra el turó de la Carlina. Arribo a un encreuament de corriols on amb topo amb el segon Pou de Glaç d'avui. 

Erro el camí i en lloc d'anar  pel corriol que passa pel Tossal de l'Aliga i el Turó de la Mamella, acabo a la pista que ve del Turó del Queixal i que és lloc de pas de la Matagalls-Montserrat. Aquí ja en baixada puc trotar amb ganes i acabar aquesta ruta. 
Finalment han estat uns 10 kms. i unes dos hores de caminar i trotar i de conèixer nous racons i camins d'aquesta Serra que a vegades sembla inacabable. 

4 comentaris:

XeviX ha dit...

Quin plaer poder experimentar aquestes sensacions que expliques, i a aquesta època de l'any tot és més viu i fa que l'experiència sigu més intensa. A mi em passa sovint, sortint a entrenar amb la gossa, però potser el que fas tu d'anar canviant l'escenari per conèixer nous racons, segur que encara ho fa gaudir més.

Salut

Ricard Masferrer ha dit...

Ja he vist al teu bloc que darrerament també t'està atrapant la muntanya en la seva teranyina. No sempre canvio d'escenari, però m'agrada quan puc passar per nous corriols i veure els mateixos llocs des d'altres punts de vista.

Àngel Pascual Sauch ha dit...

La Roca Salvatge...quin nom! Després d'anar per aquells indrets l'últim cop, vaig cercar al mapa noms i més noms...Finalment vaig localitzar la Roca Salvatge però no ens hi vam acostar tant com tu ni de bon tros...Realment ha de ser gratificant poder gaudir deel paisatge que ens descrius de de dalt se la Roca...queda pendent aleshores...Merci per aquest escrit tant ben descrit i sentit...

Ricard Masferrer ha dit...

Angel, ja saps qualsevol dia hi podem anar. Potser una matí d'aquest estius ? Ja diràs.