dissabte, 9 de juny de 2012

De què parlo quan parlo de córrer


Sóc una persona a qui li agrada estar sola (o, més exactament, a qui no li costa estar sola). Sempre he tingut tirada a fer les coses pel meu compte. Quan corro no cal que parli amb ningú ni que escolti a ningú. L'únic que he de fer és mirar el paisatge que m'envolta i a mi mateix. Es un moment del dia que no canviaria per res del món.
Les idees que em vénen al cap mentre corro són com núvols al cel. Núvols de mides i formes diferents que arriben i se'n van.
No crec que córrer cada dia tingui res a veure amb el fet de tenir o no tenir força de voluntat. Si fa més de vint anys que corro és perquè és una activitat que lliga amb la meva manera de ser. Els humans anem fent les coses que ens agraden i deixem de fer les que no ens agraden. Per més força de voluntat que tinguis, si una activitat no t'interessa no podràs fer-la gaire temps seguit.

Començo a notar el cansament. Encara que begui, de seguida torno a tenir set. Vull una cervesa ben fresca.
No, val més que em tregui la cervesa del cap. Val més que no pensi en el sol. Ni en el vent. Val més que em concentri a fer avançar les cames. Ara mateix, això és l'únic que compta.

Els músculs són com bèsties de càrrega que aprenen molt de pressa. Si augmentes la càrrega a poc a poc, ells resisteixen i l'accepten de manera natural. Si els expliques què n'esperes i els dónes exemples del que han de fer, els músculs responen i es van enfortint. Evidentment, no ho fan pas d'un dia per l'altre. Si els forces massa et pots fer mal, però si ho fas a poc a poc i augmentes la càrrega gradualment, ells t'obeeixen (tot i que a vegades puguin fer mala cara) i s'enforteixen a poc a poc. És qüestió d'anar-los recordant la feina que vols que facin. Els nostres músculs són molt complidors. Si segueixes el procediment correcte, ells no es queixen de res.
Ara bé, si la càrrega desapareix durant uns quants dies, els músculs es pensen que ja no els cal treballar tant i automàticament abaixen la guàrdia. Insisteixo que són com animals, i com a tals volen viure de la manera més còmoda possible. Per tant si no els dónes la càrrega que vols que portin, es relaxen i esborren el record de tota la feina que han fet fins llavors. I un cop esborren aquest record, se'ls ha de tornar a donar tota la informació des del principi. Evidentment, de tant en tant també convé descansar.

Córrer és bàsicament esforçar-se al màxim dins els límits que tens assignats, i això és una metàfora de viure. Em sembla que la majoria de gent que corre hi estaria d'acord.

Corro en silenci, amb el cos amarat de suor. Fins i tot, noto com la gorra es va quedant xopa. Veig com les gotes de suor cauen a terra projectant-hi una ombra lleu. Toquen l'asfalt i s'evaporen a l'instant.
Tothom que corre llargues distàncies fa la mateixa cara. Tothom corre com si pensés alguna cosa. Potser no pensen res, però tots semblen absorts en algun pensament.