diumenge, 28 d’agost del 2022

Un altre mundial ha estat possible

 World Rogaining Championships 2022 Paprsek – Czech Republic

71.2 km. 23-52-01 20-05 x km. 2698 metres de desnivell positiu

1460 punts, 27 fites 9è ultraveterans de 11 equips

Ja tinc un nou mundial de Rogaine al sac. Vaig participar en el mundial de La Molina del 2019 pensant que era la meva oportunitat per participar en un mundial. Creia que mai més ho tornaria a fer, però al cap de tres anys hi he tornat.

Tot començava a principis d’any a la Rogaine del Berguedà, la nostra primera rogaine en categoria d’ultraveterans. La Federació s’oferia a organitzar-ho tot per tal que poguéssim participar sense haver-nos de preocupar de res més. Tantes facilitats ens van decidir a inscriure’ns.

La sorpresa es va produir un parell de mesos abans de la competició. A més a més participaríem formant part de la selecció catalana de Rogaine. Tot un honor en el que no pensàvem en absolut. La competició és a l’estació d’esquí de Paprsek, a la Regió de Moravia de la República Txeca. Hi ha un miler d’inscrits formant part de 300 equips d’una trentena de països, 12 d’ells catalans.


Per diversos motius la preparació no ha estat tal com m’hauria agradat, però el moment de la veritat ja ha arribat. Ja som a Txèquia i ja tenim el mapa al davant. En una primera ullada veiem que les fites no estan massa ben repartides. A la zona més Oest del mapa sembla haver-hi moltes més fites i molt més juntes, però ens queda molt lluny, i ja ni ens ho plantegem. Tenim la idea de fer una primera part curta i tornar al Centre de Competició per menjar i seguir. Però quan comencem a planificar la segona part veiem que ens cal escollir entre venir a dinar o venir a sopar i a dormir una estona. Està clar, invertim l’ordre del que havíem pensat inicialment. Farem una primera part llarga (zona Sud) que acabarà en pujada al Centre de Competició i una segona part més curta (Est) en funció del temps que ens resti i del nostre estat de forma. No ens ha estat gens fàcil planificar l’estratègia.

A les 12 en punt ens posem en marxa. Tenim 24 hores per endavant. Aprofitem que comencem en baixada per deixar-nos anar i trotar una mica. La primera fita (46) la tenim dalt d’un turó. Per tant aviat ens toca pujar. Des d’aquesta anem a nivell en lleugera pujada a través d’un magnífic bosc totalment passable fins assolir la segona fita (85). Hem esmerçat una hora per dues fites.

La següent (86) la tenim força lluny, més de 3 kms. en línia recta. Fem una part important per camins, però també travessem algunes zones obertes. La pincem quan ja portem dues hores de rogaine. Fem un petit canvi d’estratègia amb l’objectiu d’estalviar-nos desnivell: 56 i 35 Entre les dues fites donen un bon ensurt a un cérvol que devia estar ben tranquil a dins del bosc i que surt esperitat quan el travessem.





Sense cap dificultat assolim la nostra primera fita de 10 punts en una zona de tallats (106). En el moment de pinçar comencen a caure gotes i sortint de la fita ens posem les capelines ja que es posa a ploure seriosament. Però no durarà ni cinc minuts.



Per la carretera en direcció a la 107 ens avança l’Aurelio amb el seu company (seran subcampions del món de veterans i desens de la general) que van trotant tranquil·lament. Com que fa una mica de baixada nosaltres també trotem una mica, encara que molt més lents que ells. Abans d’arribar a la fita guardem les capelines que ens feien nosa.

Amb algun petit dubte, però ja tenim la 107. Segueixen els trons i la negror del cel. Dona la impressió que ens caurà una bona tempesta a sobre. Preguntem a l’avituallament de la fita 48 si plourà i no ens saben contestar. Està clar que en alguna zona del mapa està caient una bona tempesta. Més endavant ens confirmaran els companys que els va caure una bona pedregada a sobre.

Estem gaudint de la cursa tant del bosc com del terreny obert que ens permet anar camp a través tal com ens agrada. Amb la 47, 27 i 57, arribem al que hem calculat que era la meitat d’aquest primer recorregut nostre. Portem 6 hores 19 minuts, 11 fites i 23 kms. La segona part serà en pujada i una bona part de nit que afegit al cansament acumulat serà més lent. Calculem arribar al Centre de competició passada la una de la nit.

Ens conjurem en fer tres fites més encara de dia. La 26 la tenim sense més problemes. La 105 està a baix d’un tallat de 15 metres. Estem a dalt del tallat, però no la veiem. Busquem la manera de baixar i resseguim el tallat per sota fins trobar-la. No volem tornar enrere i sortim en direcció Oest per un bosc molt difícil de passar, gairebé impassable. El Joan va al davant, però costa trobar punts per passar. A més a més quan ja veiem la carretera no trobem la manera de travessar la riera que tenim al davant. Hem de buscar un pont. Ha costat però ja som a la carretera.

Després de la 87 ja ens hem de posar els frontals. Ja de fosc ens costa trobar el corriol. Un cop hi som ens creuem amb dos equips catalans, el del Santiago i el dels Serrallonga. Els advertim dels problemes per travessar el bosc de la 105.

La 37 és la primera fita que fem amb la llum dels frontals. Està en un búnquer. No és el primer que trobem. De fet una mica més enllà passem per davant de la mare de tots els búnquers, un búnquer enorme que suposem estava destinat als comandaments. Ens havien explicat que aquests búnquers van ser construïts per evitar la invasió dels alemanys i que no van servir mai per res.




Per anar a la 36 preferim donar la  volta pel poble que anar-hi pel dret. És llarg i feixuc, però molt més còmode, excepte quan hem d’entrar al petit bosc on es troba la fita. És un bosc totalment impassable en el que és molt difícil moure’s. Quan estem a punt de desistir i deixar-la trobem el tallat. Baixem i ja la tenim. Però sortir del bosc serà tan feixuc com entrar. Hem esmerçat més d’una hora entre la 37 i la 36.

La propera està lluny. L’aproximació és per la carretera però sempre en lleugera pujada. Cal encertar el moment de deixar la carretera per enfilar-se a buscar-la. No l’hem encertat del tot, però rectifiquem a temps i la trobem. La pujada a aquesta fita m’ha costat especialment. Baixem fins la carretera per una traça que sembla que és el camí que han utilitzat molts equips abans que nosaltres.

De nou a la carretera, i de nou cal encertar el moment d’abandonar-la per trobar la següent, la 53. Hem de trobar un corriol que surt a per l’esquerra de la carretera i que fa una corba. Ens sembla que ens hem passat i tornem enrere a veure si és que no l’hem vist. Ja el tenim! Puja de valent. Em costa molt aquesta pujada. Semblava que no havia de pujar tant, però la forma corbada del corriol és la que esperàvem. De sobte el corriol s’acaba abans de temps. No potser! Havia d’arribar fins un petit torrent. No sabem massa on som, però seguim en la que creiem que és la bona direcció. A mesura que pugem tenim clar que no estem on volíem però no trobem la manera de rectificar. Aquest corriol que hem agafat no estava dibuixat al mapa i això ens ha despistat.

A mesura que anem pujant em costa més i més. Vaig literalment “mort”. Li dic al Joan que no puc pensar i que em poso em mode de seguir darrera d’ell. En alguns moments m’ha d’esperar. Sortim a una zona oberta, la zona oberta que estava per sobre la 53, però no sabem massa ben bé en quin punt estem. Ens topem amb una casa que no sabem veure en el mapa. Arribem a pensar que no estava dibuixada! Finalment arribem a un encreuament de camins on s’acaba la pujada pel terreny obert. El Joan identifica on estem. Ara el camí planeja. El Joan em diu que em prengui un gel. Ho faig sense massa fe. Assolim la 75 i refem l’estratègia. Ja passen de les 12 i estem molt lluny del centre de competició, i jo no estic per masses festes. No anirem ni a la 95, ni a la 55, i intentarem anar el més directes possibles i fent el menys desnivell possible.

Baixem per un corriol fins a la carretera i allà agafem un corriol que ens havia de dur directament a la 24. No la veiem. Estem segurs que hem passat pel seu costat, però no l’hem vist, i ara ja hem pujat massa per baixar a buscar dos punts. No en tenim ganes. Seguim amunt per una zona oberta. Davant nostre, 4 ulls ens mirem. A mesura que anem pujant ells també pugen, i ens tornen a mirar. Quan agafem el corriol que ens ha de dur al centre de competició perdem els nostres acompanyants.

El Joan s’està quedant sense llum al frontal i també sense forces. Sembla que m’he recuperat de la crisi d’abans i que ara es canvien les tornes. Ja estem a prop de la 44, darrera fita de la nit. El Joan no té massa ganes de buscar-la, però al final hi anem i la trobem. Ara sí que ja som molt a prop del Centre de Competició. Hi entrem quan portem 14 hores i mitja i més de 51 kms. Està clar que aquesta segona part era molt més llarga, i, a més a més, hem alentit el nostre ritme.

Mengem i bevem i anem a dormir una estona després de dutxar-nos. Posem el despertador a les 6. Hem dormit tres hores i a les 6.30 ja tornem a començar disposats a fer el que teníem planificat.

Foto Marta Planas

Foto Marta Planas


No anem massa de pressa però avancem segurs, primer fins la 22 i després fins la 82 travessant un magnífic bosc, d’aquells que tan ens agraden. Toca fer un baixa i puja, amb una feixuga pujada bosc a través fins la 64. Mentre nosaltres pugem, ens trobem que baixen el Mayolas i el Sebas que seran el futurs campions mundials de Superveterans.

De la 64 a la 83 esmercem gairebé una hora. Està clar que anem lents. La 83 és on havíem de decidir si anar fins la 52 i la 101. Està clar que les deixem. No estan a l’abast de les nostres forces. La propera serà la 93, a una hora més. Hem preferit anar per camins en lloc d’anar pel dret. Comentem que en un altre moment hauríem anar bosc a través. Quan hi estem a prop hi veiem un munt d’equips. És la fita no trobarem més equips i això ens anirà molt bé per trobar-la. Quan baixem a poc a poc fins la fita ens avancen ràpidament per entre els matolls, l’Adris i l’Albert, els futurs campions del món.

Aquesta zona està plena de mates de nabius. Fem la 21 i ja anem direcció la 42 per un corriol amb unes pilones cada 100 metres amb números i una P en una banda i una C, a l’altra. Està clar que indiquen la línia fronterera entre Polònia i Txèquia. 



La 42 serà la nostra darrera fita. Quan ja marxem arriba “el caiman” i ens diu que encara va a buscar la 61. Ens esperona per tal que també hi anem. Segons ell hi ha temps, però nosaltres ja en tenim ben bé prou i volem acabar amb tranquil·litat i sense presses.



El bosc de sortida no és massa net i aprofitem una línia força neta que d’entrada porta la direcció que volem, però que s’acaba desviant i ens trobem de nou amb un petit torrent que ens ajuda a ressituar-nos. I des d’allà sortim del bosc i agafem la pista que ens porta a l’arribada. Tenim temps i anem caminant. No ens cal córrer.

Al final no ha sobrat pas massa temps, però és que en aquest final anàvem molt a poc a poc. Traiem l’estelada de la motxilla i entrem a meta entre aplaudiments i tot satisfets d’haver completat de nou 24 hores de Rogaine.

Foto Jordi Virgili


Ha estat una molt bona experiència. Aquesta és la meva quarta Rogaine de 24 hores, tres d’elles formant equip amb el Joan, dos campionats d’Europa i dos campionats del món. Quan començava a córrer i després quan vaig entrar en el món de les curses d’orientació, mai havia pensat poder participar en un gran campionat, i molt menys formant part de la selecció catalana. Haig de reconèixer que estem una mica decebuts amb la nostra posició. En el nostre interior pensàvem que podíem aspirar a un millor resultat. Però hem quedat molt lluny dels equips capdavanters de la categoria. Per una banda, crec que l’estratègia no era del tot dolenta, segurament, la única possible valorant com estaven col·locades les fites i el nostre estat de forma. Per altra banda, a l’inici de la Rogaine portàvem un bon ritme que hem anat alentint amb el pas de les hores, així com al matí. A més a més, a la nit, i a la llum del frontal, afegit al nostre cansament, hem fallat més del compte i aquestes errades ens han desanimat. Com sempre, a misses dites un pensa que ho podia haver fet millor, però posats allà en situació ho hem fet el millor que hem pogut. Hem gaudit molt tant en els bons moments com en els moments que ens ha calgut superar les diferents adversitats que es presenten al llarg de 24 hores.

I arribat aquí, faig una mica de repàs dels meus números en Rogaine. Aquesta tipus de competició arriba a Catalunya de la mà del Felip al gener del 2009. I des del primer moment m’hi vaig enganxar. Exigeix treball d’equip, estratègia, orientació i resistència física. Al principi no sabíem massa com anava tot plegat, però resultava divertit. Al llarg d’aquests anys he participat en 66 rogaines, 4 de 24 hores i 4 de 12 hores, formant equip amb diferents companys. A finals del 2012 fem equip amb el Joan, sota el nom de Som Mas-Sa, i amb ell inaugurem la categoria de superveterans a Catalunya (majors de 55 anys). Hem fet 29 rogaines com a superveterans. Aquest any ja som ultraveterans (majors de 65 anys), i de moment ja portem tres rogaines dins d’aquesta categoria. Aquesta darrera sota el nom d’Icebug Catalunya MUV. En la propera tornarem al nostre “Som Mas-Sa." Fins quan?

Per si us ve de gust aquí teniu la llarga crònica de l'Albert Herrero, el campió del món.

7 comentaris:

Joan Sánchez ha dit...

Fins que el cos aguanti!!!

Cesc ha dit...

Que sigui per molts anys !!!

Anònim ha dit...

Sou molt bons ... Moltes felicitats !! ... ll*ll ...

Joan Sánchez ha dit...

I l’any vinent el mundial es a Finlàndia. Hi anirem,oi?

Ricard Masferrer ha dit...

El mundial del 2023 és a Califòrnia. A Finlàndia fa l'europeu. Jo de moment tanco caixa a competicions de 24 hores. Amb 6 hores i alguna de 12 molt de tant en tant, ja en tinc ben bé prou.

Dennis Teuling ha dit...

Molt bona crònica Ricard!! I és que 24 hores donen per molt... hores baixes i moments de gaudir i trobar-te fort. Són unes quantes curses, sí... I espero que algun dia arribes a la centena !

Enhorabona per la cursa i per representar al equip de Catalunya!!

Ricard Masferrer ha dit...

Formar part de la selecció catalana va estar tot un honor del tot inesperat. Va ser emocionant.