Dos dies del Ripollès
Dissabte a Sant Pau de
Segúries:, 2 km. 13 fites 57-34 5è. de 7 a H60
Diumenge a Vallter: 2,5
km. 14 fites 55-23 5è. de 5 H60
S’ha acabat l’estiu i amb la tardor tornen les curses de la Copa Catalana.
Estrenem dos mapes prou interessants al Ripollès. La previsió era de pluja,
però ens en lliurem els dos dies. Només ha plogut a la tarda. He fet les dues
curses caminant de principi a final. Caminant acostumo a ser lent, però intento
anar el més ràpid possible. L’objectiu és no cometre errades importants i anar
directe de fita a fita.
Com m’acostuma a passar darrerament em costa situar-me al mapa i interpretar bé el dibuix del cartògraf en l’inici de la cursa. Això m’ha passat els dos dies. El dissabte un cop feta la primera fita vaig molt bé i segur fins a la quarta. Des d’aquesta a la cinquena hi ha una bona baixada, que degut a les darreres pluges està molt relliscosa i fa que vagi molt lent. Vaig baixant i la fita no apareix per enlloc. Dubto d’haver-me-la passat i m’aturo alguna vegada i penso: “Mira que si haig de tornar a pujar!”. Però finalment l’he trobat. La tenia ben a prop. A continuació tinc 5 fites que són a nivell i que són més aviat fàcils.
Fita 46 en un petit tàlveg |
El diumenge correm a Vallter. A la tarda va nevar i els cims estan una mica
enfarinats. La sortida està al final d’una pista d’esquí. La pujada per
arribar-hi és ben feixuga. L’inici de la cursa també és en pujada encara que no
tan forta com l’aproximació a la sortida. La primera fita està en un petit
tàlveg i me’l passo per sota. Haig de recular i pujar una mica per trobar-la. “Torno
a perdre temps en la primera fita”!
A la fita tres entro a la zona més divertida de tot el cap de setmana. Cal estar molt atent al relleu per no cometre errades. Són cinc fites molt properes en una zona de micro relleu amb zones obertes i de blocs de pedra típics de les zones d’alta muntanya. En alguns moments és molt lent avançar per no prendre mal entre tantes roques. He gaudit molt fins la fita 8.
Fita 58, arbre |
Caminar no treu diversió a l’orientació ja que sempre hi ha el repte de
trobar les fites. No suposa tant desgast, ni esforç físic com córrer. El fet d’anar
més tranquil ofereix la possibilitat d’orientar-se millor, cometre menys errades,
estar més atent als detalls del mapa i gaudir més del paisatge. Es perd el punt
de competitivitat que té quan s’afronta una cursa corrent. La propera serà a
Bellestar, en els dos dies dels Pirineus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada