dilluns, 11 de setembre de 2006

Puig de Comanegra

Diumenge al matí vaig agafar el cotxe: objectiu pujar el Puig de Comanegra (1557 m.) el cim més alt de La Garrotxa. L’itinerari escollit per fer el cim l’havia llegit feia uns dies a la xarxa.
Només agafar la pista forestal que m’havia de dur fins el lloc d’inici de la caminada matinal, vaig començar a descobrir les vistes del paisatge que em rodejaria al llarg de tot el matí: les muntanyes i les verdes valls de la Garrotxa i el Ripollès. És una pista forestal que s’agafa poc després de Rocabruna i que es va enfilant amunt a poc a poc. No puc gaudir massa de l’entorn ja que tinc que està atent a les pedres i sotracs del camí. Un grup de vaques també enfila camí amunt. A mig camí cal obrir una porta de ferro per poder continuar.
Finalment arribo al costat de la Bassa de Monars totalment seca sense una gota d’aigua, on aparco el cotxe. Ara sí amb tranquil·litat puc admirar el paisatge, i els verds prats de la zona, i el bestiar pasturant lliurament. El Puig de Comanegra es veu ben a prop. Agafo el camí marcat amb pintura verda i taronja. Vaig per un camí evident i sense dificultat que comença a planejar, però ara ja fa una estona que no trobo marques. Segueixo endavant fins que el camí es perd. Al fons veig el Puig de les Bruixes. En lloc de tornar enrere per cercar les marques segueixo endavant. Cada cop és més evident que m’he equivocat.
Com que tinc clar en la direcció que es troba el cim vaig cercant la millor manera d’anar pujant, però en alguns moments es converteix en una ascensió no massa agradable i de pendent considerable. Sort que no fa calor i la temperatura, ajudada d’un airet fresquet, és força agradable. Al cap d’una bona estona retrobo les marques. Tinc que salvar unes roques i arribo al tram final ja en la vessant francesa amb la creu al fons. Ja soc dalt.


Des  d’aquí puc contemplar tots els grans cims del Pirineus de la zona: Taga, Balandrau, i d’altres com el Costabona i el Canigó. Quin contrast entre les dues vessants de la muntanya! Un prat verd, pelat amb petites falgueres al cantó català i una fageda al cantó francès. I ara ja només resta baixar seguint les marques, i descobrir a on ha estat l’errada. En un moment soc al cotxe, i de retorn cap a casa.
Avui he aprés que és molt millor tornar a enrere i buscar les marques que no seguir el camí quan no s’està molt segur d’on vas.