dimecres, 14 de juliol de 2010

... i avui fa 10 anys ...

camí de sant jaume
 


Avui fa 10 anys que vaig fer la primera etapa del camí de Sant Jaume. Ens aixecàvem a l'alberg de Roncesvalles per iniciar el camí que havia de durar 33 dies i ens havia de portar fins a Santiago. No sabíem massa bé que ens esperava. Havia llegit i l'havia preparat, però era una incògnita.
La primera decisió va ser deixar una part del que portava a la motxilla al mateix alberg.
La primera sorpresa al treure el cap per la porta de l'alberg era que plovia. Torno a desfer la motxilla i busco la capelina. Som-hi endavant.
Els primers kms. van ser de somni, per uns boscos humits i emboirats que recordo perfectament. Em vaig dir a mi mateix que alguna vegada tornaria a Roncesvalles, però encara ho tinc pendent, com tantes altres coses i llocs a visitar.
Aviat vaig estar sol per aquells camins. La primera dificultat va ser trobar un lloc obert on esmorzar. Al final en un desviament del camí hi havia un petit establiment que feia les vegades de supermercat i bar. Mentre esmorzava vaig poder veure el darrer "encierro" i recordar que feia unes hores havia passejat per aquells mateixos carrers. La resta del dia va ser caminar més aviat per corriols en baixada, i  encara que va parar de ploure hi havia trossos ben enfangats.
En una petita tenda d'un poble em van segellar per primera vegada el carnet de pelegrí, i vaig continuar endavant. I ja ben entrada la tarda arribo a Larrasoaña on poso final al meu primer dia del camí.
A l'alberg tinc que dormir en un matalàs al terra i al llarg de la nit cal aguantar a un nombrós grup de joves del poble que estan de festa i fan força soroll. Això no serà la primera vegada que ens passi al llarg del camí.
Han passat 10 anys i recordo perfectament l'experiència i molts dels detalls i dels fets que vaig viure en aquells 33 dies de caminar de poble a poble. Se'm va fer molt evident la superficialitat de moltes de les nostres necessitats materials diàries, i que en realitat per viure amb ben poc en tenim prou, però moltes vegades ens deixem portar per tot el que ens envolta.