dimarts, 5 d’agost de 2014

Uns dies a la Vall d'Aran

Al llarg de la meva infantesa la Vall d'Aran sempre va ser una mena de territori mític. Recordo converses a casa amb anècdotes del meu pare que als anys 40 hi va passar 2 o 3 anys fent el servei militar (per cert, el lloc que aleshores havia ocupat la caserna militar, actualment és una esplanada utilitzada com a pàrquing)  i els noms d'algunes de les seves muntanyes.
He visitada la Vall algunes vegades, primer amb els meus pares quan era petit i després ja de gran, però no en sóc pas un gran coneixedor. Aquests dies hi he tornat gairebé una setmana per descansar, desconnectar, canviar les rutines i donar un tomb per alguns dels seus indrets.
Comparat amb altres comarques de Catalunya, m'ha sorprès veure poques senyeres i estelades, així com molta retolació en castellà. És clar que és un territori diferent, aïllat geogràficament i segurament més proper a França.
Hi havia obres per totes les carreteres de la Vall. Dóna la impressió que aprofiten l'estiu per arreglar-les pensant en l'hivern, o potser el motiu era un altre: feia tot just un any del desbordament del riu Garona o ho feien pel Tour que pocs dies després havia de passar per algun d'aquests llocs ? Totes les obres les feia una mateixa empresa amb molts treballadors emigrants que conserven un costum molt arrelat: un o dos treballant i la resta (tres o quatre) mirant com treballen. Amb tots els casos de corrupció que ens rodegen que ho faci una sola empresa fa que pensar.
Era a finals de la primera quinzena de juliol i es veia ben poc turisme. Sorprèn veure tot Baquèira-Beret tancat a clau i forrellat; i mai millor dit, ja que molts dels accessos estan tancats i barrats amb barreres que no deixaven passar sense autorització. Són aquella mena d'urbanitzacions modernes de les que parla Bauman al seus llibres protegides per tots els costats? Malaguanyades cases i apartaments buits que només són utilitzats per un breu període de temps.
Ja m'agrada no trobar massa gent ja que permet gaudir millor del paisatge i el decorat que envolta la vall que és simplement espectacular. Miris on miris tot és aigua, verd, roques i neu als cims. Voltar per les pistes forestals i aturar-se en qualsevol indret és tot un plaer: la vall de l'Artiga de Lin i els increïbles i durant molt de temps misteriosos Uelhs de Joèn, la vall de Toran on diuen que l'ós està fent de les seves, Montgarri una de les vistes més típiques de la vall. el coll de Baretja i la vista del proper massís de la Maladeta que sembla que el tenim a tocar: "Magnifique" va exclamar una parella francesa que vam trobar.
l
Uelhs de Joèn
Genciana
Vall de Toran: arbres i més arbres
Montgarri al fons
Montgarri, imatge de postal
"Magnifique"
També resulta una curiositat passejar per algun dels seus pobles i llegir després el que Josep Mª. Espinàs va escriure el 1956 en el primer llibre de la sèrie A peu, en aquest cas a peu pel Pallars i la Vall d'Aran. Com ha canviat! Però encara hi ha fets que es poden repetir malgrat tots els canvis com aquesta anècdota que explica que li va passar a l'arribada a Aubert: "Dos gossos surten a rebre'm. No són gossos estúpidament cridaners, sinó intel·ligentment curiosos. Miren i ensumen el caminant, li donen voltes i al capdavall s'allunyen carrer enllà sense lladrar" Subscrit aquesta diferenciació entre gossos estúpidament cridaners i intel·ligentment curiosos.
Els darrers pobles de Catalunya s'alcen per sobre de la vall com dos sentinel·les que vigilen a qui entra i surt Bausen a l'esquerra amb la bonica història de la tomba de la Teresa prop del poble a sota del Coret i Canejan a la dreta.

La tomba de la Teresa a Bausen
Canejan
Han estat uns dies ben aprofitats, però amb regust a poc. De ben segur que caldrà tornar a la Vall