dilluns, 18 d’agost del 2014

GRP Andorra II, més que un paradís fiscal

Ben d'hora ja torno a estar en marxa. La primera part de la jornada és força tècnica i avanço amb lentitud. És un constant pujar i baixar. Des de les parts més altes s'albira la vall a la que em dirigeixo. 

A l'arribar a un bosquet de pi negre es baixa per la via directa, en un terreny molt mullat i a estones ple d'aigua que fa que tingui que anar amb molt de compte. M'entrarà aigua a dins les sabatilles i acabo amb els peus ben xops. Això ho pagaré més endavant.
Acabada la baixada travesso el Riu del Manegó per una palanca i em preparo per afrontar la jornada sota el sol. Fins aquí encara havia caminat a l'ombra.
Ben aviat estic pujant en direcció al Refugi lliure de la Cabana Sorda.

És una pujada agradable que permet contemplar amb calma tot el que m'envolta, les muntanyes, les flors, els prats alpins. Encara ara no sé per quina raó vaig perdent temps sobre la previsió temporal que figura a la guia del GRP. Ahir no va ser així, però avui serà una constant en tots els trams d'aquesta llarga jornada.
El refugi de la Cabana Sorda està situat en un lloc idíl·lic, al costat de l'estany del mateix nom. Aprofito per aturar-me un moment i gaudir del silenci i la immensitat.

"Roques amunt, al cim de l'espadat, el solitari parla amb el profund" (Joan Vinyoli)

Tot seguit m'enfilo per una forta pendent que permet guanyar alçada ràpidament i contemplar el refugi i l'estany gairebé a vista d'ocell.


Sense deixar la pujada aquesta es suavitza. A sota queden ara les basses de les Salamandres. Aviat toca pujar fort una altra vegada. Ara per superar un coll i travessar així cap a la propera vall. Començo a entendre el per què del nom de "les valls d'Andorra". Només estic al segon dia i ja he perdut el compte de les valls que he visitat.
De nou baixada fins al Refugi de Coms de Jan a la Vall de Ransol. Passo a tocar del refugi i ben aviat ja estic un altre cop enfilant-me, ara en direcció al Coll dels Meners. Aquesta és la darrera pujada d'avui en que no he parat d'anar amunt i avall. Tan sols resten 500 de desnivell. Al fons ja puc contemplar el meu objectiu parcial.

"Al fons de tot es dreça una muntanya prometedora" (Joan Vinyoli)



M'aturo a fer un mos per agafar forces abans de seguir. Després d'una pujada forta per passar sota de l'Estany Mort em trobo amb un tram força planer i, fins i tot, amb una baixada que no m'esperava. Observo tant en el mapa com en el terreny que hi ha un camí més planer i que sembla més curt. Tant seguir les marques, m'he oblidat de mirar el mapa i no he vist que aquesta opció era millor.
Mentre camino puc contemplar alguns estanys, però ja fa estona que només tinc ganes d'arribar a dalt del coll i enfilar la baixada. Per moments el cel es tapa i amenaça pluja, però finalment es tornen a trencar el núvols. El darrer tram és costerut i es fa feixuc, fins i tot, una mica agonístic. Per fi travesso el coll de Meners.


Entro en el Parc Natural de Sorteny, una zona protegida. Ara ja tot baixada, m'animo i vaig força ràpid. Fa estona que tinc molèsties als peus, conseqüència directa de la remullada de l'inici de la jornada. M'aturo i faig un repàs dels desperfectes abans de continuar.
Tinc ganes d'acabar, però sóc conscient de que encara em resta una molt bona estona de camí. Sort que el el paisatge que em rodeja fa el cansament més lleuger.


Després de la forta baixada del Pas de la Serrera, travesso el riu de la Cebollera i ja no abandono la seva riba fins al Refugi de Sorteny on m'aturo una estona. Mentre menjo un entrepà converso animadament amb la guarda. Es un refugi completament nou, inaugurat aquest desembre i amb unes magnífiques instal·lacions. Potser un bon campament base per futures caminades.

Segueixo la baixada primer per una pista i després per un caminoi al costat del riu de Sorteny i amb menys d'una hora arribo al Serrat.
Ha estat una jornada llarga i tinc ganes de descansar, però no serà tan fàcil. A l'hotel Niunit em diuen que no hi ha lloc. No m'ho acabo de creure. Haig de tornar enrere. Sabia que l'hotel Brigué era car. Provo en el Pradet que ocupa el mateix edifici que l'antic Tristania que és l'hotel del que parlen les guies com a final d'aquesta jornada. Allà trobo lloc, però no sense esperar una bona estona.
Per fi estic a la habitació i em puc donar un merescut bany abans de baixar a sopar i anar a dormir ben aviat que demà m'espera també una llarga etapa.