Dissabte, 5 de maig del 2018
II Rogaine del Berguedà. Serra de Picancel. Campionat Iberogaine
11-49-33, 145 punts i 26 fites, 45 km. i 2000 metres de desnivell
positiu
26è. de 29 classificats i guanyadors de la categoria de superveterans
(únics participants de la categoria)
Quan la sortida d’una cursa és a
la 6 de la matinada toca dormir poc i més quan una hora abans lliuren els
mapes. El Berguedà, i en concret la Serra del Picancel acollia el campionat
Iberorogaine del 2018 en la modalitat de 12 hores. Les previsions de tota la
setmana era que ens mullaríem força.
A la línia de sortida érem
poquets. Només 30 equips havien acceptat el repte. Era ben fosc quan obríem el
mapa i començàvem a estudiar quina podria ser la millor estratègia. La zona
Nord del mapa no ens agrada. Tenim la impressió que és una zona plena de
trampes: llargs esperons, profunds torrents, .... Malgrat tenir menys fites i
més disperses optem per la zona Sud.
Analitzem com podem enllaçar
totes les fites fent ziga-zagues. Fem un càlcul de tres fites per hora, el que
ens portaria a passar pel Hash-House a les 8 hores de cursa. Aleshores
tornaríem per una zona Nord del mapa on veiem unes quantes fites que semblen
fàcil d’enllaçar. Tenim el pla ben enllestit.
Són les 6 i amb la llum dels
frontals travessem el pont de Pedret.
Foto del 2015 |
La major part dels equips han optat per
una estratègia completament diferent a la nostra i agafen la via verda en
direcció Nord. Només som 4 equips que enfilem la ribera del Llobregat en direcció
Sud. La nostra primera fita, la 59, està en un lloc espectacular, curull
d’aigua com ho estarà tot el recorregut després de les pluges gairebé diàries
d’aquests darrers dies. Canviem una mica l’estratègia inicialment prevista i
passem per la 32 abans de dirigir-nos cap el Sud. Apaguem i desem els frontals
i seguim el que guió previst, 42, 33, 63 i 73, després de la primera pujada
llarga de la jornada. Portem dues hores i ja tenim 6 fites al sarró. Anem bé.
Però a partir d’aquí les distàncies entre fites s’allarguen. La 79 és la nostra
novena fita. Portem 3-15. De moment fa bon dia i l’amenaça de pluja es veu
lluny. A veure si estem de sort i s’aguanta.
Gairebé portem 4 hores quan fem
la següent, la 94. Comencem a pensar en canviar els plans inicials. Valorem
diferents possibilitats mentre caminen per unes pistes forestals. Un cop feta
la 58, ja tenim clar que eliminem tot un bucle de fites i abandonem la idea
d’arribar-nos a la zona més oriental del mapa.
Baixem fins la riera al costat de
la que hi ha la 75.
Saltant el torrent per no mullar-nos els peus |
A partir d’aquí el que ve és una pujada llarga. Per fer
aquestes darreres fites hem esmerçat molt de temps. Estem a prop de l’equador
de la rogaine i la interminable pujada que ens mena primer a la 37 i després a
la 44 es fa pesada i feixuga. Anem lents. De ben segur aquest és el meu pitjor
moment de les 12 hores.
Els prats en les que està la 44
ens regalen un esclat de primavera, tot d’un verd brillant i floretes arreu. Després
de l’esforç de la pujada que semblava que no s’acabaria mai gaudim del paisatge.
Arribem a la 95, el punt més alt d’avui. Portem 7 hores de cursa. Fem parada i
fonda al costat d’un punt d’aigua i acabem de replantejar la situació.
Abandonem la idea de passar pel Hash-House i ens centrem ja en el retorn.
De baixada comencen a caure
gotes. Estem sota una negror ben amenaçadora. Com que només cauen gotes de
moment no ens posem res a sobre. Cacem un parell de fites de 6 punts, 65 i 68 i
passem a la vessant Nord. Deixa de ploure. De nou una pujada que ens castiga
molt. Passem per la 45 i abandonem la idea de la 87 que en un principi havíem
valorat, però que suposa seguir pujant molt més. Feta la 90 ja ens queden menys
de tres hores. Ara sí que es posa a ploure de veritat i cal protegir-se. Ja
anem a contrarellotge. Malgrat el cansament portem un ritme acceptable. De fet
ja només ens resten un parell de pujades fortes.
Seguim el pla, passant per la 64
i després d’una baixada infernal per la 46. Dubto de que és pitjor baixades d’aquest
tipus o pujades. En aquesta zona les fites estan molt més juntes i permeten
sumar més punts amb menys temps. Entrem en les dues darreres hores de cursa i
ja ha deixat de ploure.
Després de fer la 85 i la 60,
arribem a la 59. Queda una mica més d’una hora de cursa i posem la calculadora
en marxa. Si volem fer la 88 ens cal arribar al punt on hem de prendre la
decisió amb 45 minuts de marge. Hi arribem amb 50 minuts. Malgrat la temptació
d’escurçar i anar ja directes a l’arribada decidim anar a la 88. Dividim el que
ens resta en tres trams de 15 minuts cadascú. La 88 al sac i hem ampliat el
nostre marge de maniobra. Estem ben a prop de la pressa de La Baells que
desaigua amb ganes.
La 31 és la darrera fita. Hem arribat al lloc on ha d’estar
molt abans del previst, però no la veiem! Ens entren els nervis. Tornem sobre
els nostres passos i donem la volta complerta a la runa on havia d’estar. Allà
estava, simplement no ho havíem mirat tot. No ens cal córrer arribem amb temps
de sobre. El Llobregat baixa curull d’aigua. Està impressionant.
Hem gaudit d’aquest llarg passeig
per la Serra del Picancel. No hem parat de pujar i baixar. No hi havia ni un
moment de descans planer, tret de petits trams. Som campions d’Iberogaine de la
categoria de superveterans. Ens ha quedat tota una zona del Picancel per la que
no hem passat. Ara que tenim un bon mapa amb totes els camins i corriols serà
qüestió de pensar en venir un altre dia a donar-hi un segon tomb.
4 comentaris:
Qué grans, Ricard!! Gairebé 12 hores pujant i baixant.
Tot un repte... que suposo que per tant ja us mereixeu estar a dalt del podi.
Hi ha nous reptes aquest any?
De moment, no hi ha cap gran repte a la vista. L'estiu del 2019 tindrem els mundials de l'especialitat a La Molina. Massa a prop per resistir-se a la temptació, però són 24 hores.
Enhorabona superveterans!
Gràcies Luigi.Són avantatges de l'edat: tenir menys competència.
Publica un comentari a l'entrada