dilluns, 4 de maig de 2020

Hem tornat!!!


Semblava que no arribaria mai, però per fi hem pogut tornar a practicar esport a l’aire lliure. Han estat gairebé 50 dies d’abstinència obligada. El primer dia no era pas per anar massa lluny. He corregut pels carrers del barri fantasma, just al costat de casa: Can Gambús. Un barri que la darrera crisi va deixar ben asfaltat però sense habitatges i que acostuma a ser utilitzat per corredors i passejadors. Però aquest dissabte el que a bon matí acostumen a ser carrers deserts s’han omplert de gent amb ganes de moure’s. Cridava l’atenció la munió de ciclistes que donaven voltes pel barri. Malgrat haver-hi més persones que de costum en general es manté la sacrosanta norma del distanciament.


Abans de donar per acabada la correguda d’avui m’endinso un moment al Parc Agrari, però hi ha massa gent per l’amplada dels seus camins i faig massa enrere. Hi haurà altres dies per anar-hi.

A casa m’he retrobat amb la sensació d’una bona dutxa després de suar. Gairebé ho havia oblidat.

I el diumenge hi torno, però d’una manera diferent. Volia tocar mapa. I dit i fet. Em preparo una cursa d’orientació al Parc de Catalunya. Surto més d’hora per poder estar més tranquil i topar-me amb menys gent a la zona. I així va estar. Hi havia gent, però no massa. Em situo al triangle de sortida i començo. Quan surto dels camins es nota que aquests dies no s’han fet els treballs habituals de jardineria i l’herba està alta i per l’hora del dia també ben humida. Com m’agrada anar pel dret sense tenir en compte els camins! Passo pel costat del monument a Antoni Farrés, l’emblemàtic batlle de la nostra ciutat. Al llac hi ha els ànecs, una de les atraccions del parc, esmorzant. M’enfilo pel dret. Com sempre que faig alguna activitat al parc, observo algunes detalls de vegetació que poden ser millorables en el mapa. Gaudeixo de les darreres fites i tanco la meva primera cursa d’orientació post-confinament total a la doble rodona.



Ara ja tan sols em resta la tornada trotant cap a casa. Què diferent que serà aquest cap de setmana després de haver pogut córrer una estona aquest parell de dies! Fins i tot, en algun moment de la tarda he notat aquella pessigolleig tan agradable a les cames després d’un esforç físic.

El primer pas cap a la normalitat està donat. Esperem no haver de tornar enrere, però no ho descarto pas. Seria un cop molt dur i difícil de pair, però aquest virus és molt traïdor i no ens podem confiar gens ni mica.

2 comentaris:

Dioni Tulipán ha dit...

T'adones que realment no necessitem molt més que poder moure'ns lliurament, i sentir l'aire i el sol a la cara. Jo amb això jo podria viure mig any més... però mai més com les últimes 7 setmanes.

A seguir gaudint de la naturalesa!!

Ricard Masferrer ha dit...

Ens conformem amb ben poc. Bé, en realitat, per viure no ens calen massa coses. Molt de fem és prescindible.