Entrenament per la Serra de l'Obac

Feia dies que tenia ganes d'anar a córrer per la muntanya. Aquest recorregut també feia temps que el tenia entre cella i cella. És el recorregut número 14 (Mata-rodona i la carena del Camí Ral) de llibre de Córrer per la Muntanya. Serà el primer que faci fil per randa seguint el llibre. Em fa gràcia perquè podem dir que és el recorregut apadrinat per Josep Mirabet, un dels grans coneixedors de la zona i amb el que he gaudit moltes vegades d'aquests racons i corriols.

Per evitar la calor començo ben d'hora, des de l'Alzina del Salari. La pujada al Coll de Tres Creus la faig caminant i així aprofito per escalfar. Un cop al coll agafo el corriol que tinc just al davant en direcció a La Porquerissa i a la Font de la Pola. Malgrat algun tros amb pedres es de bon córrer. Ressegueixo el Quarto de Reixa fins arribar a un collet que hi ha entre aquest i la carena de l'Espluga. Segueixo endavant sempre en baixada i surto a la pista amb el Turó de l'Espluga just al davant. Agafo a la dreta fins trobar l'encreuament amb la pista de Matarrodona. (4,6 km. i 44 minuts)

En tinc per una bona estona de pista i procuro anar a un bon ritme. Quina sorpresa! Fa poc que han passat amb alguna mena de màquina i està perfecte sense gairebé cap pedra. Aprofito per gaudir del córrer i del paisatge que m'envolta.

Encara no fa molta calor i tinc la sort que està una mica emboirat i m'estalvio córrer sota un sol de justícia. Sense més ja sóc a Matarrodona (més de 10 km. i 1-26 a poc més de 8min. el Km.).

Deixo la pista per un corriol no massa visible que surt a l'esquerra en direcció a una gran torre d'alta tensió. Aquí es pot córrer poc ja que cal estar amatent a les fites i a les poques marques de pintura i anar amb compte ja que el desnivell és molt pronunciat fins arribar gairebé al fons del torrent de la Font de l'Hort que cal resseguir fins a la Font de la Cruïlla on creuo la magnífica Riera de Matarrodona. Donen ganes de resseguir aquesta riera avall, però ho deixo per un altre dia.

M'enfilo pel corriol que tinc al davant amb marques del recorregut dels Tres Monts. De nou caminant fins assolir el Coll de la Morella (12,5 km. 1-55). Aquest era l'únic tram del recorregut d'avui que no coneixia. Ja torno a ser a un camí conegut, el camí ral que mena de La Barata a Sant Jaume de Vallhonesta.

Malgrat que pica una mica amunt es de bon trotar. Deixo a l'esquerra els Hostalets del Daví, antic hostal del camí ral.

Sense abandonar el camí ral arribo al Coll del Correu (14.7 km. 2-22).
Ja resta poc, gairebé tot pujada i algunes amb fort desnivell. Em marco com objectiu acabar l'entrenament al voltant de les 3 hores i amb una mitjana de 10 min. per km. Ho veig possible. Pujo a bon pas, trotant i corrent sempre que el camí ho permet. La calor ja es comença a fer notar. Sort que ja estona que aquests corriols són ben ombrívols amagats sota els arbres i això fa de més bon córrer.

Deixo a la meva dreta el Paller de Tot l'Any i enfilo la darrera pujada fins agafar el GR5 que resseguint la base del Castellsapera em mena ja per un corriol força planer fins al Coll de Tres Creus.

En el darrer km. en baixada fins a l'Alzina del Salari on m'espera el cotxe puc aprofitar per deixar-me anar. Total han estat 18,4 kms. i 3-02-21 amb una mitjana de 9-55 per km. i 798 metres de desnivell positiu.
Ara que ja conec bé aquesta ruta serà qüestió de provar-ho un altre dia a veure si faig un millor temps.

Sant Jaume de Frontanyà: no del tot bé.

De nou un cap de setmana d'orientació al Berguedà, aquesta vegada al petit i encantador poble de Sant Jaume de Frontanyà. No és la meva primera cursa en aquests terrenys. El lloc i el mapa m'agrada, malgrat que mai he aconseguit fer-hi. Vaig amb la moral ben alta després del resultat de dissabte a Malanyeu.

Comencem amb la cursa de llarga distància. 
 

Foto Xinoxano

La primera fita serveix per situar-me en el mapa. En la segona dono una mica  més de volta del necessari, però tampoc perdo massa temps. Ara ve el tram decisiu de la cursa, un tram molt llarg que ens mena a l'altra punta del mapa. Passo pel centre de competició i enfilo pel costat d'uns tallats fins baixar a una riera. Dubto i m'enfilo al turó equivocat. Rectifico i ja estic a la pista, el primer objectiu. Però a quina alçada? Un nou dubte i afegeixo temps perdut. Ja ho sé, i ara a córrer. Deixo la pista i segueixo el meu plan: un coll, travessar la riera, seguir a nivell per rodejar un turó, i arribar al corriol i terreny obert des on atacar la fita. Estic satisfet i he gaudit molt d'aquest tram, però després veuré que hi havia millor alternativa seguint els camins.

Després de la 4, una nova tirada llarga fins la 5. Resulta fàcil un cop arribat a una zona oberta rocallosa i amb tallats. Baixo fins a una cruïlla de torrents i des d'allà ataco la 6. La 7 és allà mateix, però em despisto una mica i perdo un parell de minuts més.

Enfilo la darrera part de la cursa amb ganes. Pujo fins dalt del turó pel mig del rocallam. Intento córrer encara que em costa. Ara si que puc corro per la carena, fins arribar a un petit coll, des d'on atacar la fita. Les dues darreres ja no tenen història i creuo l'arribada amb gairebé 1 hora 8 minuts. 

Foto Xinoxano

El meu objectiu era una hora. M'hi he apropat. Finalment he fet quart a 9 minuts del primer. M'han superat el Pitu, el Joan i el Toni.
Demà la segona cursa dels dos dies dels Pirineus, la de mitja distància, cercaré fer una cursa ràpida arriscant una mica per recuperar temps.

Surto ràpid. Per arribar a la primera cal creuar una zona d'aiguamolls on cal vigilar on es posen els peus, ja que és molt inestable i està plena de forats. Malgrat que no he escollit la millor opció i he donat una mica de volta, la segona fita no presenta cap dificultat. A la tercera fita tiro per terra totes les meves possibilitats. Travesso una petita riera i m'enfilo amunt pel costat d'una zona oberta. Un cop he superat el desnivell més fort no sé trobar referències i continuo pujant darrera una noia sueca. Arribem a una fita però no és la nostra. És difícil saber on em trobo. Torno enrere fins trobar una referència fiable. Refaig el camí i ara si. 
La resta de fites les trobo bé, però en algunes sóc una mica lent, sobre tot, a la 7. A la 8 m'atrapa el Pitu i fem la darrera part de la cursa gairebé junts. És una part molt ràpida i sense cap dificultat. Havia previst de fer al voltant de 30 minuts i he acabat amb 41-37, 5è, darrera del Joan que ha fet una cursa extraordinària (26-56), Pitu, Jaume i Toni.
Gairebé ja no tornarem a tenir curses d'orientació fins després de l'estiu. 
 

Malanyeu, una de calç i una de sorra

Al mapa de Malanyeu s'havia corregut el campionat de Catalunya de relleus del 2012. Aleshores va ser tot un descobriment, tant el lloc com el terreny. Malgrat que no vaig fer pas una bona cursa en guardo un excel·lent record.

No han errat les previsions i fa molta calor. Surto a les 16.01 i la calor es fa notar d'allò més. Malgrat que em costa d'interpretar el mapa ben aviat localitzo les primeres referències i les primeres fites em resulten fàcils. El desnivell és molt fort i encara que miro de córrer una mica, m'és del tot impossible. Fins la fita 4 tot és pujada.
En el tram de la 4 a la 5 cal estar atent a les referències. Malgrat anar a nivell vaig lent. Baixo fins els aiguamolls que són a prop de la fita i sense dubtar massa ja és meva. Al travessar uns camps, creua davant meu un petit cabirol tot espantat. Les tres fites següents, 6, 7 i 8 són prou fàcils i ràpides.

Toca tornar a pujar fins a la 9. Em desvio una mica en el meu rumb, però rectifico a temps i tampoc resulta difícil de localitzar. Ara ja només resten tres fites en baixada. Camí de la 11 passo pel costat de la 5 i això em va bé. Malgrat que en principi la cerco a la meva esquerra, després d'uns petits dubtes, canvio i la busco a la dreta, i ben aviat la veig. Ja tan sols resta córrer tot el possible per fer les dues últimes.

Acabo satisfet de la cursa amb 47-14 i poc més de 3 kms. Penso que hauria pogut córrer una mica més, i que en alguna fita podria haver millorat. Quina és la meva sorpresa quan veig que a la classificació sóc el primer i campió de Catalunya de Mitja Distància estic molt i molt content.

L'endemà toca la cursa de llarga distància. Surto anima't pel resultat del dissabte, però a la segona fita ja perdo molt de temps. Estic a la zona de la fita, però em costa molt i molt de trobar-la. Pentino la zona però no hi és. Estava més amunt d'on la cercava. A la 4 també perdo força temps. Baixo per un llom a buscar-la però abandono el llom abans d'hora i aquesta és la meva errada.

Segueixo endavant gaudint de l'excel·lent mapa i l'excel·lent terreny per l'orientació. A la 5 ja m'han atrapat el Joan i el Toni. Els deixo passar per anar a la meva. De la 8 a la 9, per allò de no hi ha dos sense tres, faig la tercera errada. Anava per un corriol en direcció a la 8, veig que aquest puja a la meva dreta però penso que encara tinc que seguir més endavant fins trobar unes roques i un petit tallat. Arribo a un tàlveg impassable i no acabo d'entendre massa on sóc. El corriol ha d'estar per sobre, però no aconsegueixo arribar-hi. Baixo i em trobo al Joan que està igual que jo. Al final trobem el corriol que ens ha de portar a la 9. Era el que no havia agafat abans! Ara ja només es tracta de córrer. Aquest final el tinc clar. Corro tot el que puc.
Acabo amb 1-28, una cursa gens bona i a molta distància dels primers. No quedo gens satisfet d'aquesta segona cursa. No sempre pot sortir bé. Ja ho té això la orientació. El proper cap de setmana m'esperen els dos dies dels Pirineus, de nou en el Berguedà, en concret a Sant Jaume de Frontanyà.

Montserrat, un cop més

No és la primera vegada que passo uns dies a Montserrat. S'apropa el final de curs i necessitava d'uns dies de descans. M'anirà bé passar el cap de setmana a una de les muntanyes sagrades del nostre país sense cap objectiu preestablert i amb tot el temps per endavant.
Temps per assistir a vespres. Malgrat no tenir cap sentiment religiós em sento atret per veure aquestes cerimònies, els monjos, els seus cants, el lloc, els assistents, ..... Tot un ritual que fa anys i anys que es repeteix dia rere dia. D'alguna manera és un gran misteri que resisteixi el pas del temps.
La muntanya quan es fa fosc no es veu igual. Aquells pedrots que ens rodegen per tot arreu. La gran plaça del monestir totalment buida. El silenci de l'esplanada.
La gran vista panoràmica de llocs ben coneguts amb els seus caminets, poblets, cases, com si d'un gran mapa a tamany natural es tractés.
I de nou pujar les escales per enfilar-se a la muntanya i donar un bon passeig per alguns dels racons. Descobreixo nous corriols. Visito de nou algunes de les ermites que malgrat les innumerables vegades que hi he estat, segueixen tenint el seu encant. Les roques amb les seves formes capritxoses i els seus noms curiosos: l'Elefant, la Mòmia, la Prenyada, el Cigronet,el pas de Trencabarrals, ...

Ermita de La Trinitat

Pla dels Ocells

Cigronet

Pas de Trencabarrals

Santa Anna

L'ermita de Sant Antoni torna a estar habitada. Faig una bona xerrada sobre l'estat de la muntanya i la pressió de visitants que pateix tot esperant que s'aixequi la boira per poder contemplar el Cavall Bernat de ben a prop. Però finalment no és possible.

Cavall Bernat quan ja havia marxat la boira.

Tot un personatge: un pintor de la muntanya que puja amb els seus estris per pintar-la es dirigeix als Plecs del Llibre

Gent, molta gent al llarg de tot el dia en l'esplanada del Monestir amb molts grups de turistes estrangers. Malgrat tot, és un lloc tranquil sense massa soroll. Potser ho fa que no hi arriben els cotxes.
Els ciris que els devots segueixen encenent i que es converteixen en tot un espectacle.
La gent al bell mig de l'atri fent-se fotos per la posterioritat. I alguns que ho fan descalços amb una mena de cerimònia i d'oferiment o potser cercant sentir els poders tel·lúrics del lloc. No ho havia vist mai. Tota una novetat de la que m'agradaria esbrinar els motius.
Un passeig de tarda, gairebé solitari, pels Degotalls.

Un matí de lectura assegut en un banc.

En definitiva un bon cap de setmana per encarar amb forces els pocs dies que resten per acabar aquest curs.

3 dissabtes, 3 rogaines: la tercera i última a Port del Comte

I arriba la tercera rogaine del repte. He recuperat força bé aquesta setmana, en canvi, el Joan em diu que no s'acaba de trobar físicament bé. La temperatura és més aviat freda. No passa dels 10 graus. Un cop amb el mapa al davant tenim molt clar que hem de minimitzar al màxim el desnivell positiu que haurem d'afrontar sense remei. Estem en una estació d'esquí i si pugem pel dret ho pagarem. 

Primer de tot anirem a les fites que hi ha a la pròpia estació i estudiem com anar guanyat alçada i sumant punts sense haver de pujar i baixar. Ja tenim el recorregut més o menys decidit i encara ens resta temps. Ens mirem bé com farem la tornada. Tractarem de fer la major part de les fites a nivell o en lleugera baixada per un cop hàgim baixat no tenir que tornar a pujar.

Ja a punt per la sortida i veient que la major part d'equips estan preparats per sortir cap a la 40, canviem la decisió i sortirem cap a la 61. De nou sortim gairebé sols, però el fet de no haver preparat la sortida cap a aquesta fita ens despista i ens genera dubtes: mapa i realitat no concorden. Són uns instants de desconcerts, però ja ho tenim.

Fem les tres fites (61, 32, 41) que hi ha en la zona urbanitzada a peu pistes en poc més de mitja hora. Al costat de la 41, està estirat el Jaume Alarcón dels Hop Hop que ha caigut i s'ha donat un fort cop a la pelvis. Estan acompanyats d'un parell d'equips que han contactat amb la organització. Quan deixem la zona, arriba l'ambulància.
Ara ens toca pujar i ho fem pel dret fins arribar a una pista que ens mena a la 52, un gran mirador.Continuem pujant, però ja de forma més suau i enllacem tres fites més: 63, 54, 75. En el nostre camí ens creuem amb un isard qui després d'aturar-se un moment davant nostre baixa saltant per entre les pedres.

Ja som a la part alta i a partir d'ara ja serà més fàcil al reduir-se molt el desnivell que hem de vèncer. Des de la 46 situada just sobre un gran tallat gaudim de nou d'una vista d'allò més espectacular. Aquesta serà la fita de la gran anècdota de la cursa. Malgrat que tenim un testimoni gràfic del nostre pas per la mateixa, en la base del sportident només s'ha registrat una de les dues pinces i per tant no ens comptabilitza en el còmput final de la cursa. Haurem d'anar més en compte en properes rogaines.

Seguim enllaçant fites sense massa dificultat: 77, 83 (on renunciem a la 45 que no és massa lluny però que suposa acumular 70 metres de pujada), 78 i 87.
Passades ja les 3 hores de cursa comencem a prendre decisions. Havíem fet una planificació massa ambiciosa i la retallem. Farem 3 fites més en aquesta part alta i començarem a baixar. Mentre ens dirigim cap a la 84 és el moment de recuperar forces amb la meva "barreta energètica de pernil".
Fetes la 93 i la 47, abandonem definitivament la idea d'anar a buscar la 34 o la 94. El nostre estat físic ja no està per masses alegries i volem assegurar un final de curs sumant punts.
Passem ben a prop de la 87. Segurament la podíem haver deixat per aquest moment, i això ens hauria permès suma algun punt més, però ara ja està fet i ens hem de centrar en el final de cursa que havíem pensat: es tracta de fer el màxim de punts possibles sense acumular desnivell positiu i així ho fem: 76, la clariana d'aquesta fita ens costa una mica, però no massa i 57. Algunes tanques que no havíem vist bé en el mapa ens posen algun petit entrebanc, però ho anem solventant.
De la 57 a la 65 el bosc en alguns moments ens alenteix molt el pas, degut a que els arbres estan uns molt a prop d'altres i hi ha moltes branques baixes. Ara bé a partir de la 65 el bosc ja és molt més net i és més fàcil circular entre mig dels arbres. Anem travessant pistes, remuntadors i telecadires. La 64, de nou una clariana, ens la passem, però rectifiquem a temps. Cada cop tenim més ganes d'acabar la cursa. Estem notant l'esforç de les 3 rogaines que es va acumulant a les nostres cames, però ens trobem forts psíquicament.
Resta menys d'una hora i som conscients que cal vigilar i anar amb molt de compte. No podem fer cap errada. Cal trobar les fites a la primera si volem fer totes les que tenim pensades i arribar a meta sense penalitzar. Ens concentrem. Seguim a nivell pel mig d'un bosc, ara sí molt net i agradable. Ja tenim la 44 i la 55. Una més la 31, molt a prop de l'arribada, però encara som a temps d'agafar els 4 punts de la 40 que havíem deixat pel final.

Foto de Clemente Fernández

La pincem i de dret a passar per sota l'arc d'arribada: 5-48-09 127 punts 25 kms. i 850 metres de desnivell positiu.

S'ha acabat el repte: 3 dissabtes, 3 rogaines. Ens felicitem per haver-lo assolit. Han estat 18 hores intenses, en tres llocs i paisatges ben diferents, on hem pogut gaudir de la cerca de fites pel mig de boscos, pedregars, forts desnivells. Ha estat una bona experiència.
Fent una mica de balanç:

• La del Catllaràs ha estat la de més desnivell acumulat de les 3: 1200 metres.
• Estranyament aquesta del Port de Comte amb la que tancàvem el repte i malgrat el cansament acumulat de les 3 rogaines ha estat en la que hem fet major distància i a un ritme més ràpid 25 kms. a 13-49 x km.

3 dissabtes, 3 rogaines: la segona a La Seu

Aquesta setmana he descansat bé i m'he recuperat de la rogaine del Catllaràs. Tinc ganes d'afrontar aquesta segona rogaine del repte. L'horari és particular, o si més no diferent al que estem acostumats. Sortim a les 4 de la tarda.

Com a mapa tenim al davant un bon llençol a escala 1/15000 ple de fites per triar i remenar: 69!!! Hi ha poques fites la zona plana propera al riu. Renunciem d'entrada a arribar a la part més oriental del mapa i ens centrarem en la resta. Observem que estan agrupades en petites zones i que els enllaços entre aquestes zones no són evidents i que poden ser llargs.

Busquem una sortida còmode, en direcció Est al costat del riu per anar caçant els punts de la zona plana al començament de la cursa que estem més frescos i que podrem trotar, i un cop acabem la zona plana, enfilar-nos una mica i començar a girar per entrar dins dels boscos en les zones on hi ha grups de fites.
Ja estem en cursa. Arribem al pont que travessa el Segre i mentre nosaltres girem a l'esquerra la majoria d'equips o fa cap a la dreta. Pensem que igual hem errat en la nostra estratègia però seguim endavant. La calor es fa notar. Anem trotant i sumant punts: 88 i 36. Per arribar a la 56 ens cal creuar un canal. Això no havíem previst. No ens va pas malament aquesta refrescada doble: anada i tornada. Encara que el nostre trot no és massa ràpid sumem punts amb facilitat (76 i 79). Al complir la primera hora de cursa se'ns acaba la zona plana i toca enfilar-nos. De moment anem bé i les fites no ens presenten cap dificultat: 97, 37 i 61.

Pràcticament anem sols i gairebé no ens creuem amb cap altre equip. Amb la 99 ja portem dues hores de cursa i un bon grapat de punts. Ens trobem bé físicament, millor que el dissabte passat, i trotem sempre que ens és possible tant a les baixades com a les zones planes. Un cop ja tenim la 96 la connexió cap a una zona on hi ha un bon grup de fites properes no és fàcil. Ens ho mirem i fem el que portàvem pensat: intentar no fer massa desnivell per en direcció sud anar fins a la carretera i des del coll per un corriol aproximar-nos a la 84.
Resulta difícil trobar un bon punt d'atac per aquesta fita i l'errem. Ens creiem que ja hem arribat al tàlveg on hauria d'estar el tallat en el que es troba la fita i sortim massa aviat del corriol i no trobem la fita en primera instància. Seguim per una zona oberta a nivell i al final la localitzem. Aquesta ha estat la nostra primera pèrdua de temps: la fita per la que hem necessitat més temps en tota la cursa, 44 minuts. 

Entrem en una zona on hi ha 7 fites força a prop, unes d'altres i on gaudim de l'orientació. Cal estar atents a les diferents peculiaritats del terreny. La lectura del mapa és fonamental i en gaudim: 35, 63, 85, 43, 34 i 95. Portem 4 hores de cursa i ens cal una petita aturada per replantejar el que ens resta de cursa.

Ja ho tenim i seguim endavant. El proper objectiu és la 86, una fita a dalt d'un tallat. Un cop la tenim el Joan proposa anar a la 50 per camins i corriols i jo proposo fer-ho ser perdre desnivell. Com que ja ens agrada això de desplaçar-nos pel mig del bosc, llegint el terreny i el mapa, no ens costa massa decidir-nos per aquesta opció. Aquí tornem a perdre temps, 29 minuts per trobar la fita. Segurament per camí hauria estat més ràpid. Havíem baixat massa per travessar alguns tàlvegs i rieres i en el darrer moment, ens toca pujar per acabar fitant. Ja és l'hora d'anar pendents del crono. La 93 ens resulta fàcil i queda menys d'una hora de cursa.

I com que no hi ha dos sense tres, en la 66 tornem a perdre una mica més de temps. No era una fita difícil, però fem una mala lectura de mapa. Suposo que el cansament i el poc oxigen que ens arriba al nostre cervell en pot ser la causa. Ja necessitem els frontals. Camí de la 71, ja amb pressa pressionats per l'hora, al travessar una riera amb un desnivell gairebé impossible que salvem agafats dels troncs dels arbres i de tot el que podem, el Joan perd el mapa. Fem la 71 i ens resten 18 minuts. Toca córrer per la carretera fins l'arribada. Ja no tenim temps per més. Ens queda un 46 a prop de meta, però és arriscat provar d'anar i possiblement seria massa agònic. Ho deixem estar. 

Acabem amb 5-56-04 142 punts, 23 kms. i més de 700 metres de desnivell positiu i satisfets de la nostra cursa: 12ens. de 39 equip classificats i amb molt bones sensacions físiques, molt millor que la rogaine del dissabte passat.
Si analitzem la nostra cursa per hores aquests són els números:

• 1ª hora: 4 fites: 23 punts
• 2ª hora: 5 fites: 34 punts
• 3ª hora: 2 fites: 17 punts
• 4ª hora: 6 fites: 33 punts
• 5ª hora: 2 fites: 13 punts
• 6ª hora: 3 fites: 22 punts.

I per acabar aquest repte de 3 dissabtes, 3 rogaines, ja només ens resta la rogaine del Port del Comte.

 

3 dissabtes, 3 rogaines: la primera al Catllaràs

Correm alegrement a tots costats,

correm que el maig esclata.

Joan Maragall

A la Copa Catalana de Rogaine d'aquest 2015 hi ha tres rogaines en tres dissabtes consecutius. Sense dubtar-ho massa, com ha de ser per un equip de nom som Mas-Sa, ens hi vam inscriure amb ganes de superar el repte i passar-ho bé, corrent, caminant i orientant-nos per la muntanya. Són tres mapes i zones de Catalunya que prometen bons desnivells.

La primera és la Serra de Catllaràs, un lloc ja conegut i que m'agrada molt. Cada cop que hi vaig quedo amb ganes de tornar-hi, i aquest cop tampòc no m'ha defraudat.
Em trobo cansat. Al llarg de la setmana no m'he recuperat prou bé de la sortida del diumenge a Sant Aniol i al Bassegoda.

Vist que en l'anterior rogaine vam sumar molts pocs punts en la darrera hora de cursa, en el moment de pensar l'estratègia ja ens plantegem com podrem fer la tornada i així evitar aquest problema. Escollir l'estratègia és sempre un moment crític. No és gens fàcil encertar. Marxarem cap la zona Oest on hi veiem un bon grapat de punts, després anirem cap el Sud-Oest i tornarem pel mig del mapa on veiem diferents opcions de tornada per poder anar recollint punts segons com sigui el nostre estat físic.

Foto de Toni Camacho (COC)

Sortim ràpids en direcció a la 31. Anem pel camí de dalt i baixem pel tàlveg on se suposa que hem de trobar la fita. Ja ens han avisat que estava en mig d'un verd 2. Arribem a la riera sense haver-la trobada. Molts orientadors estan igual que nosaltres. En una decisió ràpida desestimem perdre temps per 3 punts, i seguim el nostre camí cap a la 79. En tenim ganes i el repte ens esperona. Tret del descens inicial ja tot es pujada. Fem les tres primeres fites (79, 78 i 90) sense dificultat enllaçant pels corriols en una hora de cursa: poques fites, però un bon grapat de punts.
El dilema ara és baixar pel dret per terreny obert amb boixos pel mig o fer-ho per corriols donant molta més volta. Gaudim més del camp a través i no dubtem, avall que fa baixada. Noto un dolor a l'esquena que m'acompanyarà la resta de la rogaine. Un cop som al corriol de baix, tenim dubtes de a quina alçada estem per atacar la 86. Mentre tractem d'esvair els dubtes arribem els Bandolers, els nostres rivals en la categoria de Super-veterans. Tots dos equips ens llancem avall i ben aviat assolim la nova fita, la 86.
Seguim baixant fins creuar la pista per la Font de Sant Antoni i utilitzar la 33 per enllaçar amb la zona del Sud-Oest del mapa, ja de nou en pujada. La pujada a estones es fa feixuga, ja que és molt i molt dreta. Feta la 65, una mica de descans en forma de lleugera baixada i ja estem de nou pujant, primer 43 i després de superar un pas ajudats per unes cadenes pel dret cap a la 84. Renoi quina pujada! Aquí ens hem creuat de nou amb els bandolers: en poc més d'una hora de cursa ens han tret 13 minuts.

El lloc és magnífic i travessem a nivell una fageda amb un bon tou de fulles seques pel terra. Sortim de la fageda just a sobre de Malanyeu i amb una gran vista del majestuós Pedraforca al fons. Piquem la 67 tot just després de superar les 3 hores de curses.

Seguim el que havíem planificat. Aprofitem aquest tram còmode en direcció sud arran d'una tanca i amb vistes excepcionals sobre tot el Berguedà per avituallar-nos amb un bona "barreta energètica de pernil". Feta la 82 i després d'una baixada ens toca de nou pujar fins la 81 i seguim pujant pel llom per fer la 52 i la 85. Acabarem tenint la sensació que ens hem passat tota la cursa pujant i pujant.
Ja portem 4 hores de curses i som molt lluny de l'arribada. Prenem decisions sobre el final de cursa. Dubtem entre anar a la 80 o a la 64. Optem per aquesta segona. Ja a casa, i comptant amb el temps que ens ha sobrat, pensem que hauria estat una opció possible fer-les totes dues. Però en cursa i amb el cansament acumulat les decisions no sempre són tan fàcils.
Baixem pel costat d'un filat fins trobar el corriol que segueix en baixada. Deixem el corriol en una corba del camí. I aquí ens cal fer un rumb fins a la fita. Ens separem per tal de trobar-la millor i abraçar més terreny. Ens resulta fàcil localitzar-la.

Seguim la nostra estratègia ja fins al final. Podem trotar força ja que la major part és en lleugera baixada i per pistes sense massa dificultat. Fins i tot en teníem ganes després de passar gairebé tota la rogaine amb desnivells molt forts que no ens permetien ni intentar-ho. En algun moment pensem si podem anar fins a la 45, però ho deixem estar: estem molt cansats i creiem que està fora del nostre abast.

Foto de Toni Camacho (COC)

Acabem amb temps i sense necessitat de forçar en el darrer tram de cursa: 5-44-52 i 110 punts, uns 20 kms. i més de 1200 m. de desnivell positiu. He acabat molt i molt cansat. Aquesta vegada hem estat ben a prop dels Bandolers. Tan sols ens han separat 6 punts.

Foto de Toni Camacho (COC)

Analitzant la nostra rogaine per hores, ha estat millor i més equilibrada que la de Sant Bartomeu del Grau. A la tercera hora tenim pocs punts que compensem amb la bona collita de la 4ª hora i com sempre la més complicada per fer una bona suma de punts és la darrera hora.

• Hora 1: 3 fites: 23 punts
• Hora 2: 3 fites: 17 punts
• Hora 3: 2 fites: 12 punts
• Hora 4: 4 fites: 27 punts
• Hora 5: 3 fites: 19 punts
• Hora 6: 3 fites: 12 punts

Sant Aniol i Bassegoda: primera incursió per l'Alta Garrotxa

La Garrotxa és una zona desconeguda per mi. De fa temps que tinc ganes d'anar-hi, però no acabo de trobar el moment. A l'estiu que és quan tinc més temps hi fa massa calor i al llarg de la resta de l'any és fàcil anar trobant excuses. 

Ja fa temps vaig pujar el Comanegra i també un dia d'estiu vaig donar una volta força complerta al Puigsacalm. A la meva llista de llocs preferents a visitar tenia Sant Aniol d'Aguja i el Pic de Bassegoda. Recordo les cròniques que d'aquests indrets penjava l'amic Luigi al al bloc Mary Ann hold my hand malauradament avui ja tancat.
Aquest cap de setmana llarg he tingut la excusa perfecta per realitzar aquesta primera incursió. El diumenge complia anys. Què millor que una bona sortida de muntanya per celebrar-ho! Tinc a la volta de la cantonada el repte de participar amb l'amic Joan en tres rogaines de 6 hores en tres dissabtes consecutius i fer aquesta ruta serà un bon entrenament per posar tota la màquina a punt.
Surto amb dues possibilitats de ruta, una curta (Sadernes, Sant Aniol, Salt de la Núvia, Sadernes) i una més llarga (Sadernes, Sant Aniol, Puig de Bassegoda, Sadernes). Un cop arribat a Sant Aniol escolliré.
A les 9 ja sóc a Sadernes i em poso en marxa.

La primera part de la sortida és per pista i pel costat del Llierca. Ben aviat l'abandono per seguir la riera de Sant Aniol. Comprovo que va curulla d'aigua. Em tocarà remullar-me els peus per travessar-la algunes vegades a gual. Un cop al Gomarell s'acaba la pista i el camí es converteix en un caminoi, per moments, excavat a la roca just al costat de la riera.
L'aigua s'ha emportat un pont de fusta que hi havia per travessar a l'altra banda i toca passar saltant per les pedres. Sense pèrdua i havent gaudit d'uns camins encantadors, ben aviat ja sóc a Sant Aniol: primer objectiu assolit. M'arribo en un moment fins al Gorg Fosc i el Salt del Brull.

La decisió ja està presa: opto per la opció llarga. Refaig el camí fins el trencall on seguint el GR-11 per un camí ben fresat em dirigeixo al Puig de Bassegoda, el meu segon objectiu de la jornada. Travesso la Riera de la Comella i m'endinso en un camí fantasmagòric.

A mesura que va prenent alçada la vegetació canvia. Per moments em sento com formant part de la mateixa natura: l'esforç, la respiració, les pedres del camí, les vistes ... Són uns d'aquells moments que resten en el record i que em porten a la muntanya, una vegada i una altra. Necessito viure amb intensitat i amb certa freqüència aquest contacte amb la natura i el verd dels paisatges.

Passat ja el Coll Roig el GR-11 baixa una mica. Em trobo amb el trencall que mena fins a Sant Vicenç de Principi. Dubto, però deixo el GR i m'hi arribo. No està tant a prop com pensava i costa una mica de trobar. Està en estat ruïnós, però està clar que altres temps aquestes contrades, ara tan allunyades de la "civilització", estaven força habitades. D'altra manera, se'm fa difícil pensar que algú construís ermites en llocs tan feréstecs i inaccessibles.

Retorno al GR i segueixo endavant. Travessat el Torrent del Tumany, passo pel costat de les runes del Principi. Començo a topar-me amb uns arbres majestuosos que es fan admirar i que em transporten a les darreres etapes del camí de Sant Jaume per terres gallegues.

M'enfilo fins el Coll de Principi. Ja resta poc per assolir el cim. El darrer tram puja de valent i em fa bufar. Una breu grimpadeta ajudat per les cadenes que hi ha instal·lades i ja el tinc. És un cim ampli i que malgrat no ser massa alt (1375 metres) permet albirar unes grans vistes en totes les direccions. Gaudeixo una estona del paisatge i avall que fa baixada. Ja porto 5 hores de camí i estic ben lluny del cotxe.

Baixo per la tartera, i en poc menys de mitja hora ja sóc al Coll de Riu. Podria dir que ja he superat totes les dificultats de la jornada. El que em resta de camí, pràcticament és tot baixada i per pista. Ho faré trotant. Continuo trobant algun que altre arbre digne d'admiració. Aquest amb un tronc amb formes ben tortuoses em fa pensar en els arbres del Senyor dels Anells. Ves a saber si no és un d'ells!

Tinc ganes d'acabar, però no em puc estar de desviar-me de la pista per visitar primer la Mare Déu de les Agulles, i ja més avall Sant Feliu Del Riu, noves mostres de que en altres temps aquesta contrada havia gaudit d'una poblament relativament important i catòlic fervorós.

Des de Sant Feliu de Riu, la pista baixa fort fins trobar el camí que he fet al  matí a prop del Pont de Valentí. Un darrer esforç a estones trotant, a estones caminant i ja puc donar per acabada aquesta meva primera incursió en territori d'Alta Garrotxa. Han estat 7 hores de camí, gairebé 30 km. i a prop de 1500 metres de desnivell, un bon entrenament per afrontar les tres rogaines consecutives que m'esperen. I un convenciment final: de ben segur que tornaré a fer rutes per la Garrotxa, no me'n queda cap dubte.